🎙️Política (i) ficció
El 28 de febrer, en la gala dels Goya, bona part dels premiats va mostrar la seua solidaritat amb Gaza lluint pins amb la bandera palestina o amb el lema FREE PALESTINE. En eixe mateix acte, l’actriu nord-americana Susan Sarandon, coneguda pel seu compromís polític esquerrà, va agrair la “lucidesa moral” del president del govern i dels artistes del cine espanyols, dient que la feia sentir-se “menys sola enmig del caos i la repressió del seu país”.
Tot açò contrasta amb el que va passar en l’última Berlinale, on el director Wim Wenders, com a president del jurat, es va negar a condemnar el genocidi en Gaza, afirmant que els cineastes s’han de mantindre al marge de la política.
En Animals Polítics tenim clar que això no sols és indesitjable sinó també impossible. Hem d’aplaudir als creadors i artistes que es posicionen davant de la vulneració dels drets humans i que actuen com altaveu de les causes justes. Tant de bo ho feren també els futbolistes!
En qualsevol cas, tot és política i les arts escèniques continuarien sent polítiques encara que els seus creadors romangueren callats o foren silenciats. Perquè ens parlen les seues creacions: pel·lícules, sèries televisives, obres de teatre…
A més, la indústria audiovisual no opera en el buit. Les condicions de producció, les pressions econòmiques, les censures explícites o implícites i els interessos de plataformes i estudis influeixen en allò que finalment arriba a la pantalla. El que es decideix mostrar i, sobretot, el que s’evita mostrar és ja una forma de prendre partit. Les absències —certes guerres, certes víctimes, certes realitats socials— també parlen.
L’elecció dels temes és una decisió política. Possiblement, el cine espanyol siga qui més ha fet, especialment a partir dels anys 2000, per mantindre viva popularment la memòria de la Guerra Civil i la repressió franquista. El mateix podem dir del cinema argentí respecte dels desapareguts per la dictadura militar. Per no parlar de l’enorme quantitat de pel·lícules i sèries sobre l’holocaust, que fan una gran funció pedagògica. Per contra, és ben simptomàtic que ni les productores de Hollywood ni les grans plataformes de continguts televisius n’hagen fet cap sobre l’ocupació i el genocidi a Palestina. O sobre tants altres conflictes oblidats.
La relació de la ficció amb la política va més enllà de la categoria de “cinema polític” o de les sèries sobre polítics que hem pogut veure els darrers anys com House of Cards, Borgen o Baron Noir. La ficció audiovisual funciona sovint com un espill simbòlic de les tensions socials. Fins i tot quan no tracta directament cap conflicte, les seues metàfores, els seus mons possibles o els seus personatges solen reproduir —o qüestionar— les estructures de poder existents. Per això, moltes vegades, una aparent història d’entreteniment acaba convertint-se en una lectura profunda sobre desigualtats, pors col·lectives o esperances de canvi.
Per descomptat, en el tractament de la història i dels personatges també hi ha un posicionament polític. No cal que este siga explícit; de fet, una de les pel·lícules més “polítiques” dels últims anys, al meu parer, és la sud-coreana “Paràsits”, on no hi havia cap referència política expressa però la lluita de classes estava subjacent en tot el metratge. Marxisme pur.
La política en la ficció també es manifesta en la manera com les produccions generen comunitats i converses. Les sèries que marquen època o les pel·lícules que obrin discussions massives es converteixen en punts de trobada on es debaten valors, models de convivència i visions de futur.
Algunes de les millors assignatures que vaig cursar quan estudiava la carrera de dret eren, precisament, les que incorporaven el cinema. Pel·lícules com 12 hombres sin piedad de Sidney Lumet, El crimen de Cuenca de Pilar Miró o Agenda Oculta de Ken Loach, a més de causar-me un impressió molt profunda, em van servir per reflexionar amb els meus companys al voltant de qüestions polítiques i jurídiques de primer ordre.
En aquella época universitària, moltes de les jornades i activitats que organitzàvem al voltant de diades assenyalades com el 8 de març o el 1r de maig incorporaven el cinema amb ànim de debatre col·lectivament. Recorde també la creació del col·lectiu interdisciplinar “La Xarito”, que utilitzava el cine-fòrum com a ferramenta per al coneixement i la generació de pensament crític entre l’estudiantat.
Avui, sèries com El conte de la criada han alimentat debats profunds sobre el control dels cossos i els retrocessos democràtics, convertint-se en símbol de moviments feministes arreu del món.
En temps d’ombres, la ficció continua sent una eina poderosa per imaginar futurs més dignes i més justos. No deixem de mirar ni de pensar.
En aquest episodi el nostre animal polític és Áurea Ortiz, amb qui conversarem sobre les relacions entre la ficció audiovisual i la política.
Áurea Ortiz Villeta va nàixer a Caracas en 1963. Llicenciada en història de l'art i historiadora cinematogràfica, va ser professora d’història del cinema en la Universitat de València. En 2024 va publicar en l’editorial Barlin el llibre “El arte de inventar la realidad. Cuando la ficción dinamita las certezas”.
Té una llarga carrera professional com a tècnica de La Filmoteca, on ha passat per diversos departaments, incloent el de programació, on es troba actualment. A més, junt a David Brieva i Mikel Labastida, és creadora del podcast Laboratorio de Investigación de Series i del festival de sèries de València LAB.
Des dels anys 90 col·labora amb organitzacions de defensa dels drets de les persones migrants (com CEAR i València Acull) i en 2015 va participar en Podemos, fent un pas breu per la política institucional com a secretària del grup municipal de València en Comú.
Per acabar, escoltem unes notes de veu de Carlos Bardem (actor, guionista i escriptor), Virginia Yagüe (guionista, productora i escriptora) i Lluís Campello (co-creador del podcast valencià sobre cinema “Cinestèsia”).