Tots són iguals?
Sobre este blog
Animals Polítics és un podcast d'anàlisi i opinió, dirigit i presentat per Aurora Mora i Ignacio Blanco, que publiquem cada dijous a les 7 del matí.
En cada episodi abordem un tema d’interés amb persones o col·lectius que, per la seua experiència o coneixement directe, puguen aportar informació i anàlisi en profunditat, des d’una posició crítica i compromesa amb la igualtat de tots els éssers humans.
Comença el curs polític i els valencians restem expectants davant diversos pronunciaments judicials al voltant de casos de corrupció. Un dels més esperats és el del Tribunal Suprem sobre el recurs que l’empresari de la política Eduardo Zaplana, com el va definir Francesc Arabí, va interposar davant la sentència que el va condemnar a deu anys i cinc mesos de presó pel cas Erial. Un nom que li va molt bé a la causa, perquè així és com aquest personatge, a qui tot el món atribueix la frase d’estar en política per a forrar-se, va deixar el País Valencià.
Zaplana va arribar a l’alcaldia de Benidorm gràcies a la trànsfuga Maruja Sánchez, més coneguda com “la bien pagá”, en un dels episodis més destacats de la història negra de la política valenciana. El “marujazo”, que es va avançar uns anys al “tamayazo”, és sense cap mena de dubte, el pecat original de la corrupció a casa nostra.
Eren els inicis de la dècada dels 90. Encara planejava sobre els nostres caps el gran pacte de silenci que es va fer a la transició entre diferents agents polítics, econòmics i mediàtics, amb la monarquia coronant el cim, com a institució a preservar i com a garant d’eixe pacte alhora. Un acord de les élites de l’Estat que ha funcionat durant dècades i que va començar a esmicolar-se amb el sotrac de la gran crisi del 2009.
0