🎙️ Ni oblit ni perdó

L’11 d’abril de 1993, un grup de neonazis va assassinar el jove independentista i antifeixista Guillem Agulló i Salvador. El seu nom va esdevindre un símbol que, 33 anys després, continua plenament vigent. Un símbol de la lluita antifeixista i, també, de la impunitat dels feixistes.

Guillem mai no va ser oblidat pels seus companys de militància que, junt a la seua família, any rere any, des de fa 33, han organitzat manifestacions i actes per la seua memòria. Eixa persistència explica que en 2016 les Corts Valencianes acordaren per unanimitat uns premis que portaven el seu nom, per reconèixer la tasca de persones i entitats contra la xenofòbia i els delictes d'odi. El guardó, que s'atorgava coincidint amb la commemoració del 25 d’Abril, va ser eliminat en 2024 per exigència de Vox.

Una exigència més a la que es va plegar el PP, que continua utilitzant a algunes víctimes del terrorisme d’ETA per als seus interessos partidistes, però no ha mostrat mai la mínima empatia ni manifestat el seu condol a les víctimes del terrorisme d’Estat o del terrorisme feixista.

No hem d’oblidar, ni perdonar, la campanya de calúmnies que la dreta mediàtica va dur a terme pòstumament contra Guillem. Ni les amenaces directes contra la seua família o les agressions a companys i companyes de militància durant uns anys, els 90, en què el feixisme violent campava a plaer.

No podem oblidar, ni perdonar, que la justícia deixara les víctimes indefenses i la majoria dels agressors impunes. Recordem que la sentència va absoldre tots els acusats menys un, l’autor confés de la ganivetada mortal, que va ser condemnat per homicidi (sense cap agravant de motivació política) a 14 anys, dels quals només en va complir 4. En eixir de la presó, va continuar amb la seua militància neonazi i paramilitar, sent detingut i processat en l’operació Panzer, que acabà en absolució per qüestions processals.

L’assassinat de Guillem va ser un episodi traumàtic per a tota una generació. Uns joves que van comprendre que li havia tocat a Guillem però que podia haver sigut qualsevol d’ells. I tot i el sotrac, per a molts va suposar un despertar polític.

D’aquella època hem heretat el lema “Ni oblit, ni perdó”, que sintetitza i exemplifica aquesta politització mantinguda en el temps i transmesa generació rere generació.

Més enllà d’això, artefactes culturals com cançons, pel·lícules, còmics o novel·les també ens poden ajudar a conservar i transmetre la memòria.

Deia Montserrat Roig: “L'única droga que no et mata —encara que et faci emmalaltir—, l'únic efluvi etílic que no et fa perdre els sentits ni et fa malbé el fetge, l'únic amor que no fa fàstic és la bona literatura. Plaers solitaris, vicis compartits. El lector/lectora posseeix les paraules i desafia la finitud, accepta la sordidesa i la bellesa perquè tot és u i, sobretot, recorda perquè abans algú ha recordat. Si hi ha un acte d'amor, aquest és la memòria”.

La cita prové de qui va escriure, entre moltes altres coses, Els catalans als camp nazis, una obra que reflecteix la resistència dels republicans catalans deportats davant la barbàrie que van patir als camps d’extermini. Un treball periodístic que és un gran acte d’amor.

Tirant d’hemeroteca, dies enrere vaig trobar una frase d’un gran amic seu, Manuel Vázquez Montalbán, que explica de manera molt gràfica la incapacitat de l’acadèmia per arribar on sí que ho fa la cultura. Deia l’escriptor barceloní: “L’oposició al franquisme està plena de dades i d’aromes; els historiadors poden arribar a les dades, però no als aromes. Quina olor feia l’eco de l’últim crit de Julián Grimau, resonant de presó en presó en aquella primavera de 1963?”.

Per això, per a recuperar i preservar la nostra memòria, necessitem tant investigacions històriques o excavacions arqueològiques que ens oferisquen dades de les víctimes de la repressió com obres literàries i artístiques que ens fan sentir-los vius, amb tota la seua dignitat i humanitat.

El record de Guillem Agulló transcendirà la vida dels qui el van conèixer i estimar, com ja ho han fet els de Joan Peset o Maria La Jabalina, així com el de totes les persones soterrades en les fosses comunes del franquisme.

I tots ells seran exemple per a les generacions més joves, que mantindran encesa la flama de la lluita per la llibertat, per la igualtat, per la justícia. Als guillems del present i del futur, com cantava Obrint Pas, els diguem “No esteu sols, no tingueu por”.

En aquest episodi el nostre animal polític és Núria Cadenes, amb qui conversarem sobre la figura de Guillem Agulló i la preservació de la memòria antifeixista a través de la literatura.

Núria Cadenes i Alabèrnia va nàixer a Barcelona el 1970 i viu al País Valencià des de fa més de 25 anys. Té una trajectòria destacada com a militant independentista, periodista, llibretera i escriptora.

Com a periodista, va treballar al setmanari El Temps i actualment col·labora en diversos mitjans i, periòdicament, al diari digital Vilaweb.

Com a llibretera, va participar de la revitalització de la històrica llibreria Tres i Quatre, reconvertida en Fan Set al centre Octubre de la ciutat de València.

Com a escriptora, té publicats una desena de llibres i ha participat en diversos reculls de narracions, conreant tot tipus de gèneres narratius: la biografia, el testimoni polític, la literatura històrica, la novel·la negra…

La seua obra literària ha rebut diversos reconeixements, entre ells els premis València Negra i Lletra d’Or per Guillem, que reconstrueix el cas de l’assassinat feixista de Guillem Agulló, i recentment el premi Proa de Novel·la per Qui salva una vida, on narra les vivències d’un grup heterogeni de persones organitzades en una xarxa d’evasió de fugitius del nazisme als anys 40 a la Cerdanya.

Per acabar, escoltem unes notes de veu de Xavi Sarrià (músic, escriptor i editor), Esther López Barceló (historiadora i escriptora) i Alfons Cervera (escriptor).