Tots són iguals?

Comença el curs polític i els valencians restem expectants davant diversos pronunciaments judicials al voltant de casos de corrupció. Un dels més esperats és el del Tribunal Suprem sobre el recurs que l’empresari de la política Eduardo Zaplana, com el va definir Francesc Arabí, va interposar davant la sentència que el va condemnar a deu anys i cinc mesos de presó pel cas Erial. Un nom que li va molt bé a la causa, perquè així és com aquest personatge, a qui tot el món atribueix la frase d’estar en política per a forrar-se, va deixar el País Valencià.

Zaplana va arribar a l’alcaldia de Benidorm gràcies a la trànsfuga Maruja Sánchez, més coneguda com “la bien pagá”, en un dels episodis més destacats de la història negra de la política valenciana. El “marujazo”, que es va avançar uns anys al “tamayazo”, és sense cap mena de dubte, el pecat original de la corrupció a casa nostra.

Eren els inicis de la dècada dels 90. Encara planejava sobre els nostres caps el gran pacte de silenci que es va fer a la transició entre diferents agents polítics, econòmics i mediàtics, amb la monarquia coronant el cim, com a institució a preservar i com a garant d’eixe pacte alhora. Un acord de les élites de l’Estat que ha funcionat durant dècades i que va començar a esmicolar-se amb el sotrac de la gran crisi del 2009.

La derrota del PSOE de Felipe González en 1996, després de 13 anys de govern i quatre legislatures (tres amb majoria absoluta), va tindre molt a veure amb eixos dos factors: la corrupció i la crisi econòmica. Els casos FILESA, Juan Guerra, Roldán, Mariano Rubio, RENFE, BOE… van resultar encara més sagnants amb taxes d’atur juvenil pròximes al 40%. Eixe descontent va propiciar l’arribada al poder del PP d’Aznar, que huit anys després va ser desallotjat per un altre tipus de corrupció, encara pitjor: les mentides sobre l’atemptat de l’11M.

Els dos següents presidents del govern espanyol també van caure per la crisi econòmica (Zapatero) i per la corrupció (Rajoy). Tots recordem aquella moció de censura en el Congrés, amb l’escó del president censurat ocupat pel bolso de Soraya Sáez de Santamaría mentre Rajoy passava la sobretaula, de whisky en whisky, en el reservat d’un restaurant. (Per cert, el mateix comportament que, en molt pitjors circumstàncies, tindria, anys després, el seu company de partit i gens honorable Carlos Mazón mentre la nostra gent s’ofegava en el fang).

La corrupció no va acabar en 2018 amb aquella moció de censura impulsada per la sentència condenatòria del cas Gurtel. El candidat Pedro Sánchez va ser presentat com a garantia de regeneració i neteja democràtica… pel portaveu del PSOE, un tal José Luis Ábalos, que recentment ha sigut condemnat a més de 24 anys de presó pel cas Mascaretes. I encara li queden altres tres peces judicials, una d’elles (sobre l’adjudicació de contractes d’obra pública) compartida amb el seu company Santos Cerdán.

Hi ha una dada gens casual, que va ressaltar el professor Ignacio Sánchez Cuenca: des de fa trenta anys, és habitual que al capdavant del ministeri d’Obres Públiques o Foment es nomene al secretari general del PP o al secretari d’organització del PSOE. Així, qui controla l’aparell del partit en el govern també controla l’adjudicació de contractes milmilionaris: va ser el cas d’Álvarez Cascos, Pepiño Blanco o els citats Ábalos i Cerdán. L’excepció, que en realitat confirma la regla, és María Dolores de Cospedal, que va ser col·locada al ministeri de Defensa, on també es reparteix un suculent negoci, i en condicions encara més fosques.

Mentre la corrupció sistèmica funcionava com a marc de la política estatal, semblava que sols la patíem nosaltres, els valencians. El ben cert és que tindre la pràctica totalitat de les institucions saquejades, la caixa buida i el nivell de descontent en el seu màxim apogeu, va provocar una reacció històrica a les urnes en 2015. A la seua arribada, el Botànic va implantar algunes mesures d’higiene democràtica com el desenvolupament de la Llei de Transparència, l’Agència Antifrau o la posada en marxa de l’Oficina de Control de Conflictes d’Interessos.

No obstant, quan tot això s’està desballestant ara pel PP i Vox, ens podem i ens devem fer una pregunta legítima: per què aquell govern progressista no va alçar totes les estores? Per què va privar als valencians del seu dret a saber la veritat? Per què no va ser radical, en el sentit etimològic del terme, i no va dedicar temps i recursos a conèixer l’arrel del problema? Potser d’aquesta manera, avui no seria tan fàcil parasitar òrgans o eliminar controls.

Hi ha la creença popular que tots els polítics són iguals. No és de veres, de cap manera. No totes les persones som iguals. El que passa és que el sistema institucional, i la cultura empresarial i política que s’hi ha generat, sí que és la mateixa des dels temps de la Transició, com bé explica el nostre convidat de hui.

Per això, enfrontar realment el problema de la corrupció a Espanya significa qüestionar obertament alguns dels fonaments del règim actual: la partitocràcia assentada sobre un sistema electoral injust i gens proporcional, el finançament opac i fraudulent dels partits per part d’empreses adjudicatàries de contractes públics; el parasitisme dels òrgans de govern judicial i de control administratiu per part dels aparells dels grans partits; i, per descomptat, un Codi Penal fet a la mida dels robagallines i no dels delinqüents de tratge i corbata que s’asseuen als palaus de govern i als consells d’administració.

Jo no he pogut oblidar mai la resolució d’arxiu de la denúncia pel pagament milionari de la Generalitat, en temps del PP, per un projecte fastuós de Calatrava que mai es va arribar a executar. La Fiscalia va dir: “el simple despilfarro de dinero público no es, por sí mismo, constitutivo de delito alguno”. Doncs seria qüestió de començar a plantejar-s’ho.

La corrupció zero és impossible, però sí pot reduir-se a decimals, a uns nivells que siguen pràcticament insignificants.

Cap reforma ho aconseguirà, perquè el que cal és una ruptura democràtica. Una transformació radical de les institucions que tinga com a objectiu aconseguir l’estàndard d’exemplaritat que tenen altres països del nostre entorn i soterrar la resignació o l’excusa que s’amaga baix el clixé de “tots són iguals”.

En aquest episodi el nostre animal polític és Joaquim Bosch, amb qui conversem sobre poder i corrupció.

Joaquim Bosch Grau va nàixer a Cullera en 1965. És magistrat en actiu i va ser portaveu estatal de l’associació “Jueces para la Democracia”. Actualment és una referència indispensable en el debat públic com a expert en assumptes de justícia i qualitat democràtica. Té presència habitual en programes televisius i ha publicat diversos llibres, entre els quals s’hi troben “Jaque a la Democracia”, “La patria en la cartera” i el més recent “La corrupción en España. Un problema enquistado”, coescrit amb Fernando Jiménez, sobre el qual parlarem hui.

Per acabar, escoltem unes notes de veu dels periodistes Loreto Ochando i Lucas Marco.