Carles Alberola: “El millor espectacle no està escrit, està per vindre”

Carles Alberola (Alzira, 1964), és actor, director i dramaturg. Durant la dècada del 1980 actuà en diverses companyies valencianes i va impartir moltes classes de teatre. A partir de 1989 agafà la directa i ja no ha parat: l'escriptura de teatre, la direcció teatral, la interpretació i, molt en especial, la creació d’una companyia el 1994, Albena Teatre, de la qual és director encara avui.

La dècada dels noranta fou molt intensa per a Alberola, estrenà 14 comèdies, de les quals en va dirigir tretze i en va interpretar sis, i el 1999 inicià una nova etapa, unida, en part, a la producció audiovisual. Foren anys molt productius durant els quals li arribaren l‘èxit i el reconeixement de la crítica i del públic.

Amb l'obra Besos Albena va aconseguir un gran èxit a Madrid i a Barcelona, i avui són molts els muntatges seus que han deixat una empremta inesborrable en nosaltres: Mandíbula afilada, Besos o el musical Tic Tac, entre altres. Parlem amb Carles Alberola un dilluns feiner al carrer Serrans, mentre professors, xiquets que fan excursions de finals de curs i turistes encuriosits, aprofiten les hores de la fresca. Teatre, la vida és pur teatre, i els carres de la ciutat uns escenaris dignes de ser observats.

Carles, fa uns dies vam coincidir en l’obra Original Greek. Durant la funció em va cridar l’atenció que a l’escenari no hi hagués res i que els actors ens passejaren per tots els decorats i ens feren viatjar només amb ajuda del text i l’actuació. Com es fa això?

Una de les màximes del teatre és no poder recrear-ho tot, però tindre la capacitat de suggerir, la qual cosa està en la pròpia convenció del teatre. En el teatre clàssic no es recreaven els espais i el públic percebia on estava a través del llenguatge i la tipologia dels personatges. Això, de fet, et fa ésser un espectador actiu perquè és l’obra i l’escenari que hom imagina i projecta des de l’altra banda, des de la butaca. I comença la funció de dues maneres diferents: des de dalt de l’escenari i des de baix.

Mandíbula afilada (1997) ha arribat a les aules i als estudis de Batxillerat, com un text clàssic. N’està content?

És l’obra meua més representada per tot arreu, també a l’estranger. És un text molt narratiu que parla de l’amor no correspost, un tema que ens apropa a un amor etern i que té pervivència. Ara, amb motiu de l’arribada del text a les aules, l’hem reestrenada i està anant molt bé, i veiem els xics i xiques que riuen, s’hi projecten i ho passen bé. De tant en tant vaig als centres i xarre amb ells del teatre i del que jo faig. És bonic, tot plegat, perquè no és habitual tornar a muntar espectacles tants anys després, i és interessant retrobar-te amb l’autor que eres fa 30 anys. De vegades molts espectacles, tot i haver anat bé, es queden al calaix després d’un temps.

On es troba més a gust, damunt o darrere de l’escenari?

De menut deia que volia ser director de cine i ha anat com ha anat. M’agrada tot el que faig, i va per èpoques, ara estic escrivint, però també tinc alguns bolos, i sé que vindran èpoques més fortes d’actor. Tot és compaginar i està bé així. En el passat ha estat una sort poder fer classes i he disfrutat d’elles, m’agradava molt i m’ho passe molt bé encara quan vaig a parlar als instituts. Per mi tot és emocionant: tant quan estàs sol escrivint, com quan estic en companyia amb els assajos o representant davant del públic. Actuar, per a mi, és una mica com celebrar el teu aniversari.

Quina és la clau de l’èxit per a una funció?

Et diré que si tens bons actors tot és més fàcil. Els que fan que les coses passen i les paraules tinguen un sentit són els actors, però també molt important una bona producció. I en el teatre tot culmina davant del públic, damunt de l’escenari.

Creu que tot autor de teatre hauria de dirigir les seues obres encara alguna vegada?

No és necessari dirigir, però dona certs avantatges. També hi ha intèrprets que han passat a dirigir també, i t’ajuda amb els tempos. Els coneixements escènics poden ajudar, però no són imprescindibles.

Vostè ha tingut també molta experiència en televisió i amb l’audiovisual, com anà aquella època?

Aquella fou una segona etapa, quan arrancà la televisió. Fou un salt i mantinguérem el teatre i projectes audiovisuals. I després vingué una tercera època en què teníem teatre, televisió, cinema i musicals en marxa, com fou Tic Tac, el musical, que rebé el Premi Max al millor musical.

I una quarta època, ara?

Sí, també intensa, amb diversos espectacles, tres en gira. Mantenim un ritme prou fort i donades les circumstàncies en què es mou el teatre valencià, has d’estar produint i en tot poses el cor i l’ànima, perquè d’ajudes, n’hi ha poques. Nosaltres, a Albena, som un equip de treball familiar, el meu soci, Toni Benavent i jo, els fundadors i gent que treballa des de fa 30 anys amb nosaltres. Alguns fins i tot repeteixen [diu Alberola amb un somriure]. Quan estàvem fent televisió vam arribar a treballar amb dues-centes persones de manera continuada. En teatre solem tenir entre 20 i 30 persones. Al llarg dels anys he treballat amb molt gent, també amb gent jove. De jove ets un volcà en erupció, tens moltes coses a contar i vols llançar-te sense pensar en què passarà i descobreixes moltes coses, i així fou amb la dècada d’Albena Teatre.

Com ho té el teatre en valencià, ara per ara?

Molt complicat perquè no hi ha una aposta decidida per ell. Com es manté aleshores? Amb diversificació de les feines i alternant amb altres feines vinculades al món escènic o eixint fora. En el nostre cas, de vegades estrenem en valencià i fem la versió en castellà per eixir fora, i en alguns casos pot ser que no trobes finançament ací i siga a la inversa. L’audiovisual ens va donar una seguida durant molts anys, però ara està bastant aturat. I clar, em dic que si no haguera nascut a un món on es parla en valencià, aquestes coses no me les plantejaria. Però fer teatre en valencià per mi és com respirar, i per això no deixe de fer-ho.

El meta teatre és una parada difícil d’evitar?

Estem tant de temps submergits en el nostre univers que potser és inevitable. Passem molt de temps dins del món de la ficció i te n’adones com a través d’eixe món pots explicar moltes coses que tenen a veure amb la vida dels espectadors. Quan he treballat en obres que parlen del teatre he tractat de fer metàfores on la gent es pogués veure reflectida. Parlar d’allò que coneix l’espectador.

Aquesta tardor podrem llegir un llibre que recull la història d’Albena Teatre. Com ha estat això?

És un projecte de Bromera i l’ha escrit l’historiador Francesc Martínez Gallego, qui ha fet un treball molt bo, resseguint una trajectòria contextualitzada amb allò que anava succeint al País Valencià i a l’estat espanyol alhora que Albena naixia i creixia.

Parlem de més trenta anys. No dona una mica de vertigen?

Sí, i quan fas un llibre com aquest et retrobes amb molt de material antic i et sorprens amb les fotos... És com una mena de viatge interior cap a tu mateix. Vols tindre l’esperança que el que has fet ha estat bé i ha tingut un sentit, tot, teatre, sèries, musicals i això, el que hem dut a escena, et diria que és la cinquena part de tots els projectes que hem pensat. Però no està malament, em dic, si hem aconseguit traure endavant la cinquena part dels projectes que hem ideat. Sempre dic que el millor espectacle no està escrit. El millor està per vindre, perquè el que sempre hem necessitat tant Toni Benavent com jo per continuar endavant és, no només la voluntat, sinó també la capacitat de renovar la il·lusió.