Una immersió en la realitat

Emma Zafon (Llucena, 1987) fa una immersió en la realitat no només de l’espai que retrata— amb la seua segona novel·la, La mare. Després de deixar-nos bastant bocabadats amb Casada i callada (2023), Zafon torna a la ficció amb una història de família, ambientada de nou als pobles dels voltants de Castelló, un territori i una societat que coneix de primera mà.

Amb talent literari, un ritme trepidant, una mica de “mala llet”, i molt de sentit de l’humor i agilitat, la periodista i escriptora crea un relat que penetra en temes fins ara a penes explorats per la ficció valenciana recent, potser massa fixada en la memòria històrica en sentit ampli, com ara la idiosincràsia de la gents dels pobles castellonencs, una manera de ser i viure, matisada en cada poble, però connectada també per una parla i uns costums, no sempre molt lloables, com els bous al carrer i la cacera, o el masclisme inveterat.

A partir de l’accident que sofreix la mare (mare i àvia), l’equilibri familiar trontolla i l’harmonia comença a badar-se per tots els costats. Aleshores ixen a la palestra els malestars entre els tres germans, Lorena, Robert i Àlex: secrets, rancúnies, retrets, i altres coses... També l’actitud i el comportament respecte a la vida, als pares i a les seues respectives parelles.

Tot això és el teló de fons i la maquinària que fa rodar altres temes: la crisi de la rajola a partir de 2008, l’estafa de les preferents —un gran frau bancari a Espanya entre 2009 i 2011— el terrabastall del “fabrisme” polític, i les seues obres faraòniques (d’estar per casa): els camps de golf i l’aeroport de Castelló, més conegut com “aerotort”.

I encara més enllà de tot això, un retrat àcid i punyent —entre costumista i caricaturesc, agafant el millor de cada cosa— sobre els conflictes de família, la mediocritat d’alguns matrimonis, les frustracions sexuals i el sentiment d’arrelament i pertinença que acaba marcant les vides, per a bé o per a mal, pensaments que l’autora posa en boca dels protagonistes, com ara Lorena, qui amb Enrique regenta un els bars més populars del poble, amb callos com a tapa estrella: “Lorena va entendre que algú s’havia equivocat en inventar el matrimoni per una banda i el desig per una altra. Perquè ella seguia volent que el seu marit fora Enrique, un home senzill i complidor i pare de la família, però alhora era conscient que amb qui volia follar era amb Avelino, un samarro amb una vida provisional i un pis que pudia a mascle i a tabac”.

Zafon coneix molt bé la diferència entre això que ella fa i el costumisme –aquesta mena de realisme-naturalisme que celebra una manera de fer i ser amb certa enyorança, i que és pur tradicionalisme. Per això, en La mare no hi ha enyorança: hi ha retrospectiva, visió, herència, testimoni, radiografia de costums i maneres de viure i ser, reflexió crítica i, sobretot, un bri d’esperança per a les dones. Al capdavall, millor superar el passat que no pas celebrar-lo, i encara menys, plorar-lo.

Diàlegs i escenaris

En els articles d’Ema Zafon els pensaments ragen sense pels a la llengua. I en literatura, continua dient el que pensa o, millor encara, li ho fa dir als altres, als personatges. La mare és, així dons, un bany de realitat, una paròdia de la vida dins i fora de les convencions (que en els ambients rurals són més aviat opressives), del desencant de l’amor, de les estretors de la monogàmia.

Els capítols, no massa llargs, ens duen d’una ambientació a una altra, totes palpables, creïbles. Sembla que camines per la cuina, per les cambres, pel bar, pel mas... I de tant en tant, alguns salts en el temps, pels quals transcorre el relat sense trontollar, perquè està tan ben lligat com l’allioli que feia mon pare. M’atreviria a dir, a més, que, després de Ferran Torrent, Emma Zafon és la mestra dels diàlegs: són divertits, àgils i rodons. No hi sobra ni una coma.

I per si fos poc, el detall de la llengua. Zafon ha dut la parla d’una part de les comarques de Castelló a la creació literària, incloent castellanismes flagrants. Una llengua viva que demostra que el valencià del poble és el valencià de molts pobles i que per això, aquells que reivindiquen escriure el valencià com es parla, no tenen ni idea del que diuen. Com tota llengua, els valencians necessitem un estàndard de prestigi, i després, els escriptors ja aniran fent en la ficció, alguns amb més o menys gràcia i encert. Al capdavall, són els grans creadors de llengua.