Els enemics del poble

És difícil ressignificar l'expressió «enemic del poble». A l'esquerra escrupolosa li repugna perquè la va utilitzar Robespierre per a justificar l'ús indiscriminat de la guillotina i també Stalin per a dur a terme les seues porgues més demencials. Va nàixer amb una perspectiva revolucionària i va acabar sent ràpidament instrumentalitzada pel poder per a assenyalar els seus adversaris, les seues víctimes. Ho escenifica molt bé Ibsen en la seua obra de teatre titulada, precisament, Un enemic del poble, escrita molt abans de la Revolució Soviètica. De manera que és a les bones persones a qui els produeix calfreds l'expressió, no a aquelles que haurien de sentir-se al·ludides. Els que se l'agafen amb el paper de fumar de la semiòtica s'encarreguen d'explicar per què l'expressió és conflictiva. Tot «enemic» es defineix en relació amb algú o amb alguna cosa, i si aquesta cosa és «el poble», qualsevol pot reivindicar ser el seu portaveu, perquè es tracta d'un concepte que inclou i exclou, difícil de definir i fàcil de retòrcer. La paraula «poble» actua com a comodí en les baralles més diverses, cada u li dona el significat que li convé, i sovint es converteix en un bumerang, fins a l'extrem de ser utilitzat per a declarar enemic del poble al mateix poble. Te la trobes igual en una cançó de Mercedes Sosa que en una arenga d'Abascal, en un discurs de Hitler o en un poema de Vicent Andrés Estellés. Però, amb tot, quan volem assenyalar aquells que actuen amb la intenció de traure profit personal a costa del bé comú, danyant-lo conscientment, «enemics del poble» sona més precís que «els fatxes» o una cursileria com «els de dalt». I si l'expressió històrica està definitivament contaminada i no és possible utilitzar-la, hauríem de ser capaços de trobar-ne una altra equivalent i precisa, perquè el fet que no la tinguem és una carència greu del discurs democràtic. Filem tan prim com vulguem, però trobem-la. «Traïdors al bé comú», per exemple. Hauríem de ser capaços d'identificar-los i de col·locar-los sota els llums de la roda de reconeixement. Mentre no ho fem, la seua impunitat continuarà creixent a l'ombra de la indeterminació, i la seua culpa diluint-se en generalitzacions com «casta», «elit» o «establishment», o en cíniques individuacions com «poma podrida» o «cas aïllat».

A falta d'aquesta denominació precisa i contundent que encara no s’ha encunyat, assumim per un moment els inconvenients de l'apel·latiu per a dir, en primer lloc, que els enemics del poble més letals estan entre el mateix poble. Són aquells que posen la destral en mans dels seus botxins i els dels seus conciutadans, aquells a qui agrada sentir que es protegeix la seua llibertat personal i no els importa que siga a costa de la col·lectiva perquè no se senten part del comú. Ni tan sols quan criden al 112 i es posa en marxa la complexa i costosa maquinària que vetla per la seua supervivència in extremis. No pocs, al mig d’aquest destret, reclamen «el que és meu perquè pague impostos», és a dir, perquè us pague el sou a tots vosaltres, operadors del servei d'emergències, metges, bombers, portalliteres, policies i fins i tot els que van escampar l'asfalt per on ha de passar l'ambulància. I pensen que potser poden pagar aquestes prestacions directament i a conveniència, perquè veuen la coexistència com una suma de transaccions individuals de caràcter mercantil, no com un conjunt entrellaçat d'intercanvis solidaris. «Jo pague, així que jo mane», encara que el que ell pot pagar realment no arriba ni per a un paquet de pipes, perquè tots els serveis que rep no valen la suma del que costen un a u, sinó infinitament més. En aquest cas extrem, el de la telefonada al 112, aquests serveis valen tant com la distància infinita que hi ha entre la vida i la mort. No s'adonen de fins a quin punt la seua existència depén de la dels altres, i que aquest caràcter col·lectiu no sols no impedeix la seua individualitat i la seua llibertat, sinó que més aviat és el que les propicia. Però han arribat a creure el contrari, aquesta és una de les grans perversitats del capitalisme. I és sorprenent que accepten com a lògic i inevitable el fet que s'impose la llei de la selva, sense adonar-se que ells estan en la part més baixa de la piràmide alimentària. Alguna cosa els ha fet creure que són una excepció, i per això se sorprendran quan vegen que són devorats pel depredador que els ha convençut que el voten.

En la base de la piràmide s'arraïmen tota classe de desgraciats, des del lacai que busca algú per damunt d’ell a qui servir i algú per davall a qui putejar, a aquell que apel·la a l'obediència deguda per a complir les ordres més abjectes, com la de desnonar una anciana. I un poc més amunt, entre les víctimes-botxí i els grans depredadors, està la gran massa de gestors d'aquest ordre salvatge. Els gestors jurídics, els gestors de fons, els advocats corporatius, les consultores, els lobbistes o els periodistes i creadors de contingut que es dediquen a ordir el relat hegemònic. També aquells que, des de la política, mentre diuen treballar a favor del poble faciliten amb la seua estratègia el camí als seus enemics. Tots es presenten com a amics del poble, com a part d'ell, però, com explicava Gramsci, són on són per a traduir la conveniència de l'elit en sentit comú, per a convertir en legal la depredació, per a crear grans consensos sobre grans enganys, per a desprestigiar la cosa pública i certificar les bondats de la cosa privada, per a desactivar la capacitat reguladora de l'Estat, per a desguarnir-lo —que no és deixar-lo sense armes per a defendre’s, sinó sense la capacitat de servir els seus ciutadans—, per a tornar desitjable una manera de vida que ens acosta a la infelicitat personal i al desastre ecològic. Tots aquests traïdors al bé comú, al contrari que els primers, saben el que fan, actuen amb coneixement de causa. Només cal veure com els anuncis dels bancs i les asseguradores de salut fragmenten l'audiència i distorsionen el mecanisme solidari, com et parlen llepant-te l'orella, a tu, a tu només, apartant-te de la col·lectivitat: «Ens importes», «Et volem ajudar», «Et volem cuidar», diuen, quan l'única cosa que volen dir és «Dona'm els diners i assegura't un tracte singular». És en aquests moments quan es fa evident que res de tot açò seria possible sense una indústria, la de la publicitat, que actua com el teixit nerviós del sistema depredador. Tan orgànica s’ha tornat, tan omnipresent, que hem acabat percebent el que fa com un inofensiu soroll de fons.

No ho és. La publicitat és la proxeneta que regenta el bordell. Ni la selecta minoria financera i corporativa, ni la gran banca, ni cap dels agents al seu servei podrien actuar com ho fan sense la publicitat. La publicitat s'encarrega d'encobrir l'estratègia criminal de tots ells, maquillant tant la toxicitat del que imposen —productes, serveis, estil de vida, ideologia—, com les seues conseqüències devastadores, implementant el greenwashing, el purplewhasing o el pinkwhasing, l'emblanquinament ecològic, feminista o solidari, el que toque. I és la que més eficaçment bloqueja qualsevol relat dissident perquè controla els mitjans que depenen dels anunciants, és a dir, quasi tots. Els que treballen en aquesta indústria són els que donen forma, missatge a missatge, a aquesta multitud que vota en contra dels seus propis interessos i els dels seus conciutadans. Són els que fabriquen els subjectes susceptibles de ser depredats, les preses, creant els esquers que els provoquen un estat permanent de desig insatisfet i venent-los el suposat antídot de la seua frustració. Són els que destrueixen la capacitat crítica d'aquesta gran massa social prometent eixides individuals a problemes col·lectius, com ara el de la sanitat: «No esperes, no depengues, sigues el primer». Com tot el que venen, «tu t'ho mereixes» i, si de cas, també els teus; qui vinga darrere que arrie. Pas a pas, al llarg dels anys, tots els que formen part de la indústria publicitària, que és alguna cosa més que anuncis, han convertit l'individualisme en el tret antropològic que necessitava un sistema econòmic basat en la depredació. Ens han convençut, un a u, que no som poble, i això ho fa més difícil dir-los pel seu nom i enviar-los a la merda, a ells i a tots els que actuen en benefici propi contra l'interés general, però mentre no ho fem estarem ben fotuts.