Fermi, Oppenheimer i els altres

Érem al mig de l'estadi del Llevant, entrevistant Jerome Isaac Friedman. Havíem escampat per tot el camp, al seu voltant, uns quants balons de futbol que complien una funció al·legòrica, representaven les partícules subatòmiques l’estudi de les quals li havia valgut el premi Nobel. L'entrevista era per a un documental projectat en un principi per a Canal 9, que només es va poder acabar quasi sis anys més tard per a À Punt, perquè en l’endemig ens va enxampar el tancament de la cadena autonòmica per part del PP. Una part essencial de l'entrevista girava sobre la recerca del bosó de Higgs, encara hipotètic, un tema sobre el qual s'havia creat en aquells moments una gran expectació. Quan per fi es va emetre el programa, feia quasi un lustre que en el CERN havien confirmat la seua existència. Si més no, la d’una partícula molt semblant. En un moment donat li vaig preguntar a Friedman sobre la possibilitat que no el trobaren. «No importa, trobarem una altra cosa», va contestar acompanyant les seues paraules d'un ampli somriure. Quedava clar que per a ell era més important la recerca que la troballa. L'home es mostrava encantat. Encaixava en l'arquetip de científic afable i bondadós que gaudeix fent divulgació fora del púlpit acadèmic. El seu semblant només es va aombrar, no sé si de manera totalment sincera o tal com fan els locutors de televisió, que imposten el gest segons el caràcter de la notícia, quan va eixir a col·lació el tema de la bomba atòmica. Ell no havia intervingut en la seua fabricació, en aquell temps tan sols tenia quinze anys, però havia treballat posteriorment amb Enrico Fermi, que sí que va estar implicat, i molt, en aquell assumpte. Preguntat pel que pensava Fermi de tot allò, va donar la previsible resposta. Segurament no n’hi ha cap altra que siga exculpatòria. «Què hauríeu fet vosaltres de saber que els nazis tenien moltes possibilitats d'aconseguir-la?», va dir abans d'afirmar que això fou el que menà Fermi a participar en el projecte Manhattan. Recorde Friedman amb molta simpatia, ateu convençut i firmant del tercer Manifest Humanista, però la seua resposta em va recordar la manera com el capellà que ens donava classes de religió allà pels anys seixanta tallava als que intentaven obrir un debat mínimament racional sobre qüestions doctrinals. Quan la cosa se li posava complicada deia: «Però, vegem, vosté creu o no creu en Déu?». Tema resolt, a veure qui deia que no. Doncs això, a veure qui hauria volgut que els nazis es feren amb aquella monstruositat. Igual els pegava per utilitzar-la.

La veritat és que no consta que Fermi se sentira especialment angoixat per les conseqüències dels seus descobriments. Mai se’n va penedir de manera fefaent. Segons la seua filla, son pare estava convençut que la bomba era una conseqüència inevitable de les investigacions sobre l'àtom, i tot indica que la seua postura era la del científic que prioritza l'avanç del coneixement per damunt de qualsevol consideració ètica. Se li atribueix una frase que segurament és apòcrifa, però que defineix prou bé aquest punt de vista. «No em molestes amb els teus escrúpols de consciència, [la bomba] és física magnífica!», li hauria dit, suposadament, a un altre físic més pusil·lànime que ell. Un altre col·lega seu, Emilio Gino Segré, va dir, i això sí que està ben documentat, que «de vegades pense que Fermi creia que, quan el soroll i l'emoció del moment hagueren quedat en l'oblit, només la física perduraria i afirmaria el seu valor perenne». I aquesta crec que és la qüestió. Dit de forma una mica més pedestre: el mort al sot i el viu al rebost, els éssers humans som històricament irrellevants i els descobriments de la física bé que valen deu hiroshimes i altres tants nagasakis. Amb el temps, el que va passar-li a aquestes dues ciutats quedarà tan lluny com el que passà a Troia, serà història antiga, aquesta amalgama de veritat i ficció en què tots els horrors es dissolen. La física, no obstant això, no haurà parat d'avançar i de proclamar nous èxits.

Posar en qüestió la tasca científica és un tabú en els cercles il·lustrats, és reaccionari. I potser sí, tal vegada la major part de les vegades ho siga, però no hi ha res més reaccionari que acceptar l'existència de vaques sagrades. La ciència bàsica, diuen, és amoral, i el que és moral o immoral és l'ús que alguns en fan. Però la investigació no es desenvolupa en el buit, sinó en un clima cultural específic impregnat de valors que condicionen tota activitat humana i, sobretot, amb finançament lligat a interessos molt concrets. És una cosa que normalment s’amaga, però quan convé bé que ens recorden que Internet, el GPS, el microones o les pròtesis biòniques existeixen gràcies a la guerra. Com si no s'hagueren pogut inventar si no fora amb fins militars o com si per a fer guerres no detragueren recursos dedicats a la investigació en fronts més teorètics. Qualsevol científic és capaç de preveure el possible ús danyós que pot fer-se dels seus descobriments. Ho sabien els que estaven entestats a alliberar l'energia que contenen els àtoms i ho saben els que, per exemple, treballen ara mateix en el camp de la neurociència, la computació o la genètica. Entre la ciència bàsica i l'utilitarisme tecnològic hi ha una relació de continuïtat que cap científic pot ignorar. Però, si no l’ignoren, en general dissimulen molt bé, fan com el xiquet que estripa el rellotge del iaio convençut que el podrà tornar a muntar, o com el piròman que no pot estar-se’n d’iniciar un foc que després, hipòcritament o sincerament penedit, tant se val, s'apuntarà a apagar encapçalant la brigada d'extinció si cal. Així va ser com, en acabar la II Guerra Mundial, molts dels integrants del projecte Manhattan es van convertir en activistes contra l'ús militar de l'energia atòmica. En bona hora. El resultat està a la vista. Des de llavors, vivim sota l'amenaça d'una extinció plausible i absurda. És ben sabut que la mar com més té més brama. Ara fins l’últim pelacanyes aspira a posseir armament nuclear. Sense ell tots ens sentim indefensos. Tots volem permetre'ns la bravata apocalíptica. Sabem que la destrucció de l’enemic implica la nostra, i això, sorprenentment, ens sembla raonable. La bomba ha transformat la lògica humana de la supervivència, l'ha convertit en pura bogeria. L'home, una criatura que aspira a la immortalitat, ha creat l'arma que possibilita, que assegura, més exactament, la seua destrucció definitiva. Deien que volien evitar que la bomba caiguera en mans dels nazis. Una ingenuïtat, en el millor dels supòsits. ¿Com de nazi és matar premeditadament, d'un parell de tacades instantànies, a dos o tres-cents mil civils indefensos, que és el que va fer aleshores l'exèrcit nord-americà? En tot cas, la bomba, tard o d’hora, hauria de caure en mans d’una eventual soca d'assassins. El sol fet de tindre-la acosta a qualsevol grup a aquesta condició. L'única manera d'evitar-ho era no construint-la. 

Oppenheimer, de Christopher Nolan, la que va ser pel·lícula de l'any el 2023 no és cap meravella cinematogràficament parlant, però revela algunes coses interessants. Com ara, com es va esforçar Robert Oppenheimer, el físic que va reclutar a Fermi per a treballar en el laboratori secret de Los Álamos, per a autoconvéncer-se, absurdament, que si feien explotar la bomba sobre el Japó —els nazis ja s’havien rendit—, això posaria fi a totes les guerres, no sols aquella que encara estava en curs. D'una banda, necessitava justificar-se, i d'una altra, creure que podia tornar a ficar dins del flascó l'il·limitat poder de destrucció que havia desencadenat. I no menys interessant és el que revela la conversa que mantenen en la pel·lícula el president nord-americà Truman i Oppenheimer. «Sent que tinc les mans tacades de sang», diu el físic després de l’exitosa massacre atòmica. I Truman li contesta: «Vosté creu que a algú, a Hiroshima o Nagasaki, li importa una merda qui va crear la bomba? … Els importa qui la va llançar. I vaig ser jo. Això d'Hiroshima no té a veure amb vosté». En aquesta escena el polític es presenta davant del científic «ploró» —així l'anomena— com un Crist disposat a carregar amb totes les culpes. A Oppenheimer, a Fermi i a tots els altres havia de quedar-los clar que els assassins de masses no eren ells, sinó uns altres amb més collons. Els tenien calats, els tenen calats als pobres científics. Detindre els nazis havia estat un objectiu prou noble per a véncer les seues reserves ètiques i exacerbar la seua curiositat epistemofílica, per a aconseguir que anaren més enllà del que és raonable menats per la seua irreprimible necessitat saber. Els havien subministrat els mitjans, els havien finançat i els havien donat una coartada perfecta, i ells s’ho havien passat pipa estripant àtoms. Ara tocava netejar-los la consciència, alliberar-los dels seus remordiments per a poder continuar explotant el seu potencial. Posteriorment a la tragèdia d'Hiroshima i Nagasaki, Fermi va començar oposant-se a la construcció de bombes termonuclears, però va acabar col·laborant també en el seu desenvolupament, tot i saber que eren molt més destructives que les primeres que havien fabricat. Ho diguera o no, la tasca de construir bombes era una «física magnífica» a la qual no podia resistir-se. A diferència d'altres, més proclius a l'autoengany, Fermi era molt conscient del que havia fet i també del que no podia deixar de fer perquè estava en la seua naturalesa. I d'ací sorgeix la seua famosa paradoxa, l'anomenada teoria Fermi. Segons ell, com més avança una espècie, com més avança la seua tecnologia, més augmenten les possibilitats que s'autodestruïsca abans que assolisca el nivell necessari per a contactar amb qualsevol espècie avançada de qualsevol altre planeta. Aquesta és la raó per la qual no hi ha evidències de l'existència de civilitzacions extraterrestres a pesar de l'alta probabilitat que n'hi haja. Totes estan condemnades a morir soles, si no a causa d'una catàstrofe sobrevinguda, per la seua pròpia mà. Hi ha, finalment, un altre apunt interessant en la pel·lícula de Nolan. Durant els primers assajos per a aconseguir la bomba, alguns físics havien plantejat la remota possibilitat que, una vegada iniciada la reacció en cadena, aquesta no es detinguera i s’incendiara tota l'atmosfera, la qual cosa suposaria la fi del món. En el seu moment no va ocórrer, no com ho havien temut, però al final de la pel·lícula, el personatge d'Oppenheimer, humiliat pel poder polític i vista la impossibilitat d'impedir la proliferació nuclear, comença a sospitar que, si bé d'una manera diferent de com havien imaginat, aquella ignició global efectivament havia començat i hi havia poques esperances de parar-la.