Ben sovint ens queixem que l'urgent no ens deixa temps per a ocupar-nos de l'important. Però, per poc que ens hi fixem, veurem que, realment, en allò que solem estar ocupats és en resoldre idioteses, falsos dilemes o angoixes identitàries, en protegir-nos d'amenaces inexistents, desembolicar teories conspiratives o prendre postura davant d'escàndols magnificats que ens són tan aliens com intranscendents. Res que puga ser considerat urgent. I, curiosament, tot implica un grau major o menor d'enfrontament amb aquells amb qui compartim problemes reals, urgents i importants. Els déus ens volen fragmentats, enfrontats, bel·licosos i tan alineats com siga possible dins de grups ben definits. I la principal idea divisiva és que els avanços d'un determinat grup causen perjudicis a aquell al qual creiem pertànyer. Uns posen en marxa els discursos enverinadors i altres els normalitzen. Ens fan creure que els que ens saquegen són els que, objectivament, estan en el nostre mateix bàndol. Ens barallem per uns recursos escassos en compte d'exigir que s'amplien les inversions i es gestionen equitativament. Els mitjans de comunicació, quan no escriuen directament al dictat, prioritzen el conflicte que genera audiència, i els algoritmes aprofundeixen les fractures existents aquarterant els grups en les seues respectives cambres d'eco perquè senten i vegen només el contingut que confirma els seus prejudicis i augmenta la seua hostilitat. Ens volen fer creure que les elits també estan dividides, però ningú dels que hi pertanyen vol que hi haja canvis sistèmics, es cuiden prou que ningú altere les regles d'un joc en què ells són sempre els guanyadors, i per a evitar-ho fragmenten la població en trossos cada vegada més xicotets i distants, excepte quan toca estovar-se.
Arribat el cas, es fan concessions a les polítiques socials; ja s'encarregaran de recuperar per una altra banda els recursos que es posen en joc. Però els privilegis de les classes dominants no els toca ningú. Totes les mesures que es prenen són temporals o parcials; mesures estructurals, ni una. Si cal fer retallades de drets, també es fan, però cap que minve el poder de la minoria elitista. Això de «divideix i venceràs» és de primer d'estratègia guerrera des d'Alexandre el Gran si més no. I també d'estratègia política, per si algú encara creu que són coses diferents. Maquiavel ho va deixar dit en el capítol V d’El Príncep: «Qui es convertisca en senyor d'una ciutat acostumada a viure en llibertat, i no la destruïsca, que espere ser destruït per ella […] si no divideix ni dispersa als seus habitants». A València és ben conegut el mecanisme. Durant la Transició van aplicar ací intensivament aquest principi per a convertir l'enfrontament històric amb el poder central en un enfrontament amb «els catalans», així, en abstracte. Encara els funciona. València fou un laboratori molt fructífer per als interessos de l'establishment franquista, que va aconseguir sobreviure al seu cabdill. Del que es tracta és de transferir la màxima «divideix i venceràs» a les mateixes víctimes de l'operació, de manera que la perceben com un paranoide «dividiu-vos i vencereu». Almenys, en això està derivant en els últims temps, tan implacables com els que li van tocar Maquiavel a pesar d'una aparent subtilesa proporcionada per una tecnologització que ha penetrat fins en els àmbits més miserables de la quotidianitat. Amb aquest mecanisme estan aconseguint omplir el món de racistes racialitzats, de pobres aporòfobs i de pelacanyes que bramen contra desgraciats que no tenen on caure morts. I ara també estan aconseguint que uns joves que no tenen futur vegen l'enemic en uns vells que no els el podrien arrabassar ni encara que volgueren.
D'un quant temps ençà, des de la pandèmia sobretot, durant la que es van acabar de fregir molts cervells davant de les pantalles, en els fòrums d'opinió es lligen coses com que els vells «cobren una pensió superior al salari mínim sense fer brot», que «l'estat de benestar és pagar 1200 euros de lloguer a un vell decrèpit per un pis que va comprar per quatre xavos en 1972», o que «avui en dia, els “iaios” acabats de jubilar són els que més patrimoni tenen, ho han corregut tot, han copat els millors llocs, i damunt els mileuristes precaritzats, quaranta anys més joves, han de pagar-los viatgets (ara també amb les seues mascotes) a tots els poblatxos de turisme d'Espanya». Són citacions literals d'internautes anònims, comes i parèntesis inclosos. Hi ha també qui comença a queixar-se en veu alta del fet que ara els vells no es moren ni a tirs, i que tanta longevitat és perjudicial per al conjunt de la societat, perquè ells no emprenen res i perquè així no hi ha manera de cobrar una herència a una edat raonable. O siga, que hi ha massa capital acumulat en mans mortes (o moribundes). No es refereixen a ociosos potentats, sinó als vells que són devorats per les escares en les residències, aquestes luxoses mansions on van a fer el calamar. Però mantindre’s al peu del canó laboral tampoc redimeix els iaios en edat de retirar-se, perquè ocupació que no amollen, diuen, és ocupació que li lleven a algun jove (sense especificar escala social). Per no mencionar la quantitat de recursos que gasta la sanitat pública cronificant les seues malalties de manera absurda, o com solen votar de mal els putos carcamals. Per tot això hi ha qui parla ja d'instaurar l'eutanàsia forçosa a una edat determinada. Si al lector no li ha arribat tota aquesta ona, que no es confonga: ningú està fent un monòleg pretesament jocós; ho diuen seriosament.
Acabar amb els vells, reduir el seu nombre o les seues expectatives de vida és per a aquests espavilats la solució a la seua precarietat. A cap d’ells se li ocorre dir que el problema no és demogràfic, sinó de repartiment de la riquesa; ningú posa el focus en la injusta, per insuficient, càrrega fiscal de les grans fortunes, en els rescats bancaris, en la política de subvencions a les grans empreses, en l'alta taxa de temporalitat de l'ocupació o els salaris esquifits. L'argument és que «els joves» (de nou la generalització abusiva com a premissa) són els que paguen les pensions dels jubilats, mentre que ells no podran jubilar-se perquè es dona per fet que no hi ha alternativa al finançament de les pensions per la via del pay-as-you-go, el sistema de contribució i repartiment que tenim a Espanya. Ens podem gastar 1700 milions en ferralla militar, de colp i sense tràmits, com s'acaba de fer recentment, però les pensions depenen de si hi ha o no diners en una lladriola. Ens pareix lògic, i assenyalar-ho, demagògic. El mantra goebbelsià «el sistema de pensions no és sostenible» ha esdevingut una veritat inqüestionable. Qualsevol que vulga discutir sobre el tema ha de saltar primer aquest mur mental. En certs sectors de la població jove va calant l'alarmisme que escampen els bancs i fons d'inversió que impulsen sistemes eufemísticament anomenats «de capitalització individual», aquests mateixos voltors que estan deixant-los sense casa. I no és que siguen tan ingenus (alguns sí) com per a pensar que si abaixen les pensions als moribunds, aquests diners aniran a incrementar automàticament les seues nòmines; és pitjor. En tots aquests cervells socarrats s'ha instal·lat l'enveja ascendent, i això fa que busquen el consegüent alleujament descendent en el fet que altres, que no estan en molt millor situació que ells, empitjoren. Estan experimentant la perversa satisfacció que li produeix al miserable el repartiment de la misèria. És el mateix mecanisme que activa la xenofòbia, l'aporofòbia, la transfòbia i, ara, la gerontofòbia. Es pot arribar a entendre que algú crega que mai s'alçarà un dia convertit en el moro Samsa, que acabarà dormint entre cartons o es canviarà de sexe, però arremetre contra els vells que ells mateixos seran si tenen sort és el súmmum de l'alienació. I mentrestant, els que gaudeixen del poder i l'abundància, siga quina siga la seua edat, es freguen les mans allà on es rasquen els collons. Quan per una raó o l'altra decideixen que sobrem, en compte de matar-nos fan que ens matem els uns als altres. I no perquè siga més net, més barat o menys cansat, que ho és, sinó perquè els convé que siga així. Per molt que invertisquen en IA, tardaran a poder discriminar-nos tan bé com ho fem nosaltres mateixos, i saben que si ens matem entre nosaltres, quedaran els pitjors. D'això es tracta.