Del Procés a l’impàs: un llibre imprescindible

No podia ser més oportú el llibre de Josep Maria Muñoz Una recança infinita. Mig segle de política catalana, 1975-2025 (Arcàdia). Per molts motius. D’entrada pel tema, una recapitulació lúcida de la política catalana de les darreres dècades dins de l’Espanya contemporània. Després, per la personalitat desperta de l’autor, Josep Maria Muñoz, historiador, observador qualificat, entrevistador expert, director durant anys de la revista L’Avenç, una de les plataformes més sòlides (i amb menys manies) de la cultura catalana. I també pel moment en què apareix: ens trobem en una cruïlla: Espanya dubta entre l’aprofundiment democràtic o un retrocés de conseqüències imprevisibles; Catalunya es qüestiona a si mateixa i incorpora nous elements al debat; i en general assistim a una acceleració històrica arran dels desmentiments radicals de la promesa democràtica a mans d’autòcrates diversos, la malaptesa del president nord-americà (que no és precisament ni un Roosevelt ni un Kennedy), i la desestabilització programada de la Unió Europea, que havia estat l’àncora de salvació econòmica i política de l’Espanya democràtica i del continent europeu en general... Poca broma: un panorama internacional que fa feredat. Ens determina, i fins a quin punt, però sovint no s’incorpora a les anàlisis, encara moltes vegades entotsolades o autàrquiques.

Aquest llibre de Josep Maria Muñoz aporta moltes lectures de la realitat sociopolítica de Catalunya i Espanya. Perquè situa l’argumentació en el fulcre precís. Arrenca de la transició i de l’expectativa d’un encaix plurinacional. Passa després a una interpretació més complexa i matisada del pujolisme. Jordi Pujol, amb resultats electoral discrets, arribà inopinadament a la presidència de la Generalitat en una Catalunya majoritàriament d’esquerres. Consolidà la seua hegemonia i establí una sistemàtica de elacions amb l’Estat central (arrencar competències a canvi de suports parlamentaris) que a la llarga era inviable. A més, tota concessió aconseguida havia de generalitzar-se en un Estat de les autonomies poc propens a les asimetries. La proposta de Pasqual Maragall -un nou Estatut que assentaria la singularitat nacional catalana en el marc d’una reformulació federalitzant de l’statu quo- no va prosperar. Ensopegà amb el mur coriaci ben conegut, en aquest cas en forma d’un Tribunal Constitucional hereu dels nomenaments del PP, que va reduir dràsticament el 2010 l’abast d’un Estatut referendat per la ciutadania de Catalunya i aprovat a les Corts. La decepció va ser fenomenal. Vet ací l’arrencada del “Procés”. Que s’analitza i critica amb precisió en aquest llibre. Fou una època de grans mobilitzacions i manifestacions multitudinàries: una revolta democràtica. Que va acabar com va acabar. L’autor -sense entrar en detalls ni fer sang- apunta a variables com malaptesa, inconsciència o irresponsabilitat: incapacitat de percebre la realitat i la correlació de forces, cosa molt important per a no estavellar-se contra les roques. La nau, òbviament, no arribà a port.

El diagnòstic de la situació després del naufragi és eloqüent: “Havent constatat els límits tant de la construcció autonòmica com del projecte federal, el fracàs estrepitós de l’últim intent, la revolta sobiranista, ha donat lloc a una malenconia que, en principi, trigarà a esvair-se. La derrota de l’independentisme, en què no es pot defugir la responsabilitat pròpia, més enllà de la resposta insensible i repressiva de l’Estat espanyol, ha donat pas a un nou desencís, que ha tingut efectes desestabilitzadors clars”.

En aquest assaig d’interpretació, ben fonamentat en termes històrics i analítics, es presta molta atenció a les raons de la incapacitat d’entendre i assumir la reivindicació pròpiament nacional de Catalunya, que des dels poders mediàtics i també polítics de Madrid (i de les elits de moltes comunitats autònomes) es titlla sempre de cerca de “privilegis”. L’Estat espanyol i els seus principals poders continuen en la dinàmica de construcció d’un estat-nació homogeni de model francès amb Madrid com a gran metròpoli aspiradora de recursos materials i humans i nul·la voluntat d’assumir i articular la pluralitat nacional constitutiva. El nacionalisme espanyolista reactiu es va rearmant d’etnicisme, com es comprova en l’apel·lació als catalans d’origen familiar espanyol per immigració a oposar-se al catalanisme. Apel·len a un xoc d’identitats que, justament, el catalanisme sempre ha volgut evitar a partir de la idea de “un sol poble”. Els capítols dedicats a Madrid i a la singularitat espanyola, i a la deriva d’una part considerable de la intel·lectualitat castellano-espanyola, analitzada, entre altres, a partir de les aportacions d’Ignacio Sánchez Cuenca, són fonamentals. Aquest llibre hauria de ser traduït al castellà i llegit i meditat pels demòcrates sincers d’Espanya endins, incloent-hi molts sectors d’esquerres.

Catalunya, ara, es troba en un impàs, sota els efluvis tranquil·litzadors d’un govern (presidit per Salvador Illa, del PSC) que posa l’accent en la bona gestió i en apaivagar els ànims, en sintonia amb el govern central, ben predisposat, de Pedro Sánchez. Però amb molts poders de l’Estat a l’aguait i enmig d’una ofensiva inclement i cada vegada més agressiva i desestabilitzadora, amb un PP lliurat als designis d’una extrema dreta que es sent crescuda. S’acumulen els materials inflamables. La prova immediata serà la negociació del finançament singular per a Catalunya, que troba obstacles probablement insuperables. La famosa i ridícula “clàusula Camps” de l’Estatut valencià incorpora una suggestió bastant generalitzada.

Mentrestant a Catalunya es descobreixen dures realitats. L’ús social de la llengua recula i creix l’angoixa pel seu futur. Un model econòmic d’èxit (en termes convencionals, és clar) atrau un gran volum d’immigració, que canvia dades clau del problema i, a més, pressiona sobre l’oferta de serveis públics. En poc temps Catalunya ha passat de sis a vuit milions d’habitants. L’ensenyament públic, la sanitat pública, el parc d’habitatge i els serveis socials han d’entomar un repte descomunal. L’allau turística, d’altra banda, font d’una enorme demanda de mà d’obra precària generalment immigrada altera el paisatge humà i genera des-economies que no assumeixen els beneficiaris del negoci. La barra lliure per a la inversió especulativa en habitatges complica molt la vida de les classes populars i mitjanes. Molts es senten expulsats de Barcelona i altres ciutats, per un procés vertiginós d’encariment que fa impossible viure-hi als joves que volen emancipar-se. Tot això genera fortes tensions, que busquen eixides on descarregar.

I tanmateix, Catalunya compta amb elements molt sòlids per fer front a les dificultats: el sistema universitari i de recerca, la diversificació industrial, una economia amb moltes possibilitats i una tradició política profundament democràtica i compromesa amb els valors irrenunciables de la civilització. Ara bé, les rodes de molí, que inclouen els efectes del canvi climàtic, van triturant expectatives. Catalunya en un impàs. Per això es pot veure com sorgeixen falses eixides, de tipus reactiu i xenòfob, que s’aparten de la tradició incloent i democràtica del catalanisme i que, en sintonia amb vibracions semblants a Europa i a l’Amèrica de Trump, podrien aportar el seu gra de sorra al gran desastre que, segons com, es podria produir.

Una recança infinita, que recull el vers de Pere Quart quan mirava enrere el que deixava mentre partia a l’exili, és una síntesi reeixida de mig segle de política. No tan sols catalana. Un llibre útil i altament recomanable. Ni que fos pel consell de Joan Fuster que l’autor esmenta en algun moment: “compara i començaràs a entendre”.