No. Jo tampoc done crèdit al que va passar la setmana passada a les Corts Valencianes. No se m’esborrarà la imatge de tots els diputats i diputades del Partit Popular —inclús del mateix Mazón— aplaudint Juanfran Pérez Llorca després d’haver aconseguit arribar a ser president. I és que volen “posar els comptadors a zero”, tal com va afirmar el nou síndic del PP, Fernando Pastor. Però, després de tot el patiment que ha suposat per a la societat valenciana l’any de la DANA, pretendre passar pàgina és una indecència moral només a l’abast dels dirigents que avui ocupen la Generalitat.
La proposta que PP i Vox estan imposant encaixa fil per randa en la ‘Doctrina del Shock’ descrita per Naomi Klein: aprofitar moments de devastació per obrir portes a l’especulació. I segueix el que advertia Bruno Latour a Dónde aterrizar davant l’evidència del col·lapse climàtic, el poder renuncia al bé comú i opta per construir-se una eixida d’emergència per salvar-se ell mateix. Açò és el que estem veient al País Valencià. Una dreta que abdica de qualsevol projecte compartit i s’acomoda en la negació i en la fugida endavant.
La dreta i l’extrema dreta valencianes han abandonat completament la idea de bé comú. Davant d’un món on la desigualtat, la migració i el canvi climàtic són reptes centrals, prefereixen negar-los i atrinxerar-se. No volen governar un futur compartit, sinó garantir-se un refugi mentre la resta de la població queda exposada al col·lapse climàtic i social. Feia dècades que intuïem aquest gir, però mai havia sigut tan descarat com en la investidura del 27 de novembre.
Del discurs de Pérez Llorca només va quedar damunt de la taula l’anunci concret de la preparació d’una nova llei de “simplificació administrativa”. Ni una referència als riscos que compartim, ni a la vulnerabilitat d’un Mediterrani que s’escalfa dues vegades més ràpid que la mitjana mundial, ni a la necessitat de protegir la població. Per al PP, “simplificar” sempre ha volgut dir “desprotegir” i, en última instància, “desprotegir-nos”. Ja ho van demostrar quan, després de la DANA, la seua primera mesura va ser permetre hotels a 200 metres de la costa. Si aquell primer pas va obrir la porta a la desprotecció en ple shock social, què implicarà aquesta segona llei?
Pérez Llorca no sols és la continuïtat del mazonisme, sinó que és la línia de continuïtat amb l’inici del PP al capdavant de la Generalitat Valenciana a partir de 1995. Eduardo Zaplana es va valer de la Llei Reguladora de l’Activitat Urbanística que havia deixat Joan Lerma preparada, i especialment de la figura de l’agent urbanitzador que introduïa, per impulsar una demencial bombolla immobiliària. El nou “molt honorable” no va fer una sola autocrítica sobre els errors de gestió del seu predecessor sobre la falta d’avisos o la descoordinació posterior. És més, un any després, lluny de reforçar l’adaptació, tot fa indicar que el govern aprofundirà en la desprotecció. Pérez Llorca es limità a repetir que més formigó haguera evitat la tragèdia, haguera salvat vides, mentre assenyala la Llei de l’Horta com a culpable. És l’excusa perfecta per no assumir responsabilitats.
El que va passar el 27 de novembre de 2025, era previsible. La mateixa setmana en què la COP30 aprovava un esborrany que evita mencionar els combustibles fòssils, Pérez Llorca assumia l’agenda de Vox, sense objeccions. Juanfran Pérez Llorca va centrar el seu discurs en assenyalar el Pacte Verd Europeu i la migració com a enemics. És a dir, un discurs preparat, poc improvisat, de la mateixa arquitectura ideològica que el partit ultra. Tot per a no perdre la sintonia amb ells. Però potser el PP no calcula bé el risc que implica abraçar aquesta narrativa. Atacar el Pacte Verd Europeu és abraçar la narrativa per frenar la transició ecològica. Suposa protegir els interessos de les grans corporacions per damunt dels interessos de la ciutadania. Quant de temps més es pot permetre el PP que el situen en la mateixa dinàmica ultra de Vox? Encara que, ben pensat, és el mateix que porten fent des de fa dècades, fins ara dins dels marcs d’allò políticament correcte. Per tant, si res no canvia serà el propi PP qui es veura fagocitat per VOX.
Aquesta proposta indecent que està implementant el Partit Popular, és la confirmació de qui no vol reconèixer l’evidència. Si ho feren, això implicaria assumir responsabilitats i abandonar el model de govern que porten dècades duent a terme. La investidura de Pérez Llorca va servir com a ratificació de tot el que ja havia fet el Consell de Mazón. No va qüestionar res. Ni la Llei de Costes que desprotegeix 7.500 hectàrees de litoral; ni la modificació de la Llei de l’Horta que posa en risc 3.800 hectàrees d’un dels espais periurbans més valuosos d’Europa; ni l’autorització de vivendes en zones inundables; ni el Pla Endavant, redactat per una consultora privada per 2 milions d’euros que ignora el criteri de les universitats públiques valencianes. En canvi, sí va deixar clar que ell no té cap problema en assumir l’agenda xenòfoba de Vox, alimentant el discurs de la migració com amenaça, obviant la relació directa entre la crisi climàtica i migratòria.
És a dir que el nou President no va donar cap mena d’esperança.
Açò no és un error ni una manca de capacitat. És un projecte coherent amb la lògica que Latour va descriure. Un govern que no vol preparar la societat per al futur, sinó blindar els interessos d’uns pocs davant del que vindrà. I per això, ni el PP ni Vox han volgut convocar eleccions. Donar-li la paraula a un poble que ha patit, suposaria exigir un canvi de rumb que posaria en risc el model que ells defensen. I no ho faran.
Des de Compromís, considerem, que el País Valencià no pot suportar més d’aquesta deriva. Simplement no tenim temps. Som, segons l’Agència Europea del Medi Ambient, una de les regions d’Europa amb més risc d’inundació. Som, segons l’IPCC, un hotspot climàtic. Es a dir, som el punt calent del canvi climàtic i tenim governants que fan com si res. Som un territori amb una regressió litoral accelerada i amb una Horta que perd superfície any rere any. Davant d’aquest diagnòstic, atacar el Pacte Verd i atacar la migració, és l’opció ideològica que no farà més que augmentar les desigualtats.
Juanfran Pérez Llorca ja és President. Però amb ell no tenim encara un govern disposat a protegir la vida, el territori o la convivència. Només tenim un govern disposat a protegir el seu model. I el futur no pot ser un lloc per a uns pocs. Si renunciem al futur compartit, renunciem a la vida. I això és, exactament, el que està en joc. Un any després de la DANA, encara vivim en aquella nit infinita. Encara hi ha famílies sense respostes. De fet la societat valenciana encara està sense respostes. I malauradament el govern de Pérez Llorca no serà qui les done.