La societat de copropietaris

No podem evitar una sensació de perplexitat, de decepció, davant una certa deriva de la cosa pública. No us passa, a vosaltres? L’evolució del comportament polític, les enquestes, les  consultes electorals, són una font de neguit des d’un punt de vista democràtic profund. I no hauria de ser així... La democràcia és alguna cosa més que unes normes per a l’elecció de representants (que tanmateix, n’és la base). És també una cultura -la cultura democràtica- que inclou valors com el respecte, la tolerància, el diàleg, la confrontació civilitzada, els drets i les llibertats garantides, la igualtat de tots davant la llei, l’exclusió de la violència (física, però també verbal), la igualtat d’oportunitats vitals, la salvaguarda dels avenços en termes de dignitat individual i col·lectiva. Tot això podria estar en perill. La bronca permanent que atia la dreta i l’extrema dreta, el PP i Vox, l’ambient de desqualificació i intolerància, la confusió entre veritat i mentida, indica que alguna cosa va malament i prefigura coses encara pitjors. Per què passa? En raó de tendències globals, només? Les tendències culturals i polítiques generals -a hores d’ara el “trumpisme”- influeixen, sens dubte, però per ventura no tenen més incidència on s’han produït determinats canvis socials?  ¿On s’ha configurat un cert tipus de societat receptiva a una versió reduccionista i caricaturesca de la democràcia?

Cal considerar, per tant, l’evolució tan accelerada de les nostres societats. I en aquest sentit, constatar que es dibuixa en l’horitzó -un horitzó real, no utòpic ni distòpic- un tipus de societat -un model social- preocupant. Sobretot per als qui considerem irrenunciable, com a conquesta de civilització, la democràcia de ciutadans. És a dir, una societat d’iguals, de ciutadans lliures, informats i crítics, amb els mateixos drets i deures. Prou sabem que aquest tipus de formació social ha estat històricament excepcional -abans predominaven les societats de serfs sense drets, fungibles, o d’esclaus- però d’ençà de la Il·lustració i la Revolució francesa (1789) és l’aspiració cabdal de tot tipus d’esperits insubmisos i moviments polítics alliberadors. L’humanisme, el liberalisme clàssic, la democràcia radical, el republicanisme, els moviments d’emancipació nacional, el socialisme i en les darreres dècades el feminisme -en formes enormement diverses i no sense contradiccions- han promogut i activat aquesta aspiració. El socialisme, en el fons, és la radicalització de l’aspiració democràtica, que naix de la constatació que sense un marc consistent d’igualtat social, els drets i llibertats reconeguts en les lleis esdevenen mera façana, una farsa.

Ara bé, la deriva de les darreres dècades en molt països europeus i occidentals en general, per limitar-nos ara als que consagren l’aspiració democràtica en els textos constitucionals, du de dret cap a un altre horitzó. Seria una cosa així com la generalització del tipus de societat que funciona a ple rendiment en les zones altament turístiques. Una minoria endogàmica amb arrels -o bé forana, però integrada en els circuits de negoci- que controla i monopolitza les propietats, les empreses, els negocis i el patrimoni immobiliari. Una mena de casta que disposa  d’un exèrcit de treballadors a l’hostaleria, la restauració i tota mena de serveis complementaris, d’assalariats més o menys precaris, de baixa remuneració i amb un estatus legal subaltern, sense dret de vot per exemple. Perquè la majoria serien immigrants sense drets polítics, fins i tot irregulars o sense papers en els casos més extrems, però tothora exclosos de la “polis”.

Es configura així una societat de copropietaris que es coneixen i reconeixen, lligats per vincles familiars, de parentiu o amistat. Formen una oligarquia àmplia o restringida, internament jerarquitzada, però distintiva de cara enfora. Tenen el poder econòmic i social i al remat el tradueixen en poder polític, als ajuntaments i altres administracions.

Convindria estudiar amb atenció com es configuren les relacions de poder a les zones on predomina i mana el monocultiu turístic. (També a les zones d’agricultura intensiva d’hivernacle). Perquè seria revelador. ¿Indica potser l’orientació global de les societats europees en l’època post-industrial? Una mica sí, però depèn. Hi ha contra-tendències i resistències. Als països de tradició democràtica forta el procés de des-democratització no és tan marcat. Però és evident que a tot arreu hi ha processos semblants en marxa -lligats a la desigualtat, al rendisme (viure de rendes, immobiliàries per exemple), a l’envelliment, l’hivern demogràfic, la por al futur propi i dels fills, el declivi de les classes treballadores i mitjanes tradicionals, a la destrucció de l’ascensor social, a la faula de la substitució- que estan al fons de molt del que (ens) passa. Assistim al sorgiment i expansió d’una mena de societat de copropietaris excloent que soscava les bases de la democràcia. No dic que siga una realitat consolidada a tot arreu, però és un risc. El risc del nostre tremps... Cal ser-ne conscients.