El valencià no ix al escena al Teatre Romà

Hi ha silencis que pesen més que qualsevol discurs. Hi ha decisions que no cal justificar perquè parlen per si mateixes. I hi ha programes culturals que, quan els mires amb deteniment, revelen molt més del que aparenten. La programació del Teatre Romà de Sagunt a Escena 2026 és un d’eixos casos: un mirall incòmode que reflecteix la política cultural que el Partit Popular està imposant des de la Generalitat Valenciana. Una política que, amb una elegància calculada, va arraconant el valencià dels espais centrals de representació pública.

El Teatre Romà és l’escenari més emblemàtic del festival. És la postal, la icona, el símbol. És el lloc on es projecta al món què entenem per cultura valenciana. I, paradoxalment, és justament allí on el valencià quasi no existeix. De tota la programació del recinte, només dues obres utilitzen la llengua pròpia. La resta, totes, estan en castellà. No és una casualitat. No és un accident. És una línia política.

Quan un govern decideix què es representa en el seu escenari públic més important, està decidint també quina llengua considera apta per a la cultura de prestigi. I enguany, el missatge és clar: el valencià no és la llengua del gran format. No és la llengua dels clàssics. No és la llengua de les produccions que omplin titulars. No és la llengua que mereix sonar entre les pedres mil·lenàries del Teatre Romà. El valencià queda relegat a un paper secundari, quasi testimonial, com si no tinguera prou força per sostenir una dramatúrgia o una posada en escena de gran escala.

Aquesta és una idea que no es diu en veu alta, però que es transmet amb cada decisió de programació. I és una idea que encaixa perfectament amb el model cultural que el Partit Popular està desplegant: un model que tolera el valencià, però no el promou; que l’accepta en espais menors, però no el situa al centre; que el manté viu, però sense veu. És una política subtil, però efectiva. No cal prohibir res. N’hi ha prou amb no programar.

Les xifres que expliquen el problema. Les estadístiques de la programació són tan clares que quasi fan vergonya aliena. El Teatre Romà acull enguany vuit espectacles principals. D’eixos vuit, sis són en castellà i només dos en valencià. Això significa que el 75% de la programació del recinte central del festival es fa en castellà, mentre que només el 25% utilitza la llengua pròpia.

Si ho mirem en termes de públic potencial, la desigualtat encara és més gran. Les funcions del Teatre Romà són les que concentren més espectadors, més cobertura mediàtica i més projecció institucional. És a dir: el 75% de la visibilitat del festival es fa en castellà. El valencià queda reduït a una presència simbòlica, residual, insuficient.

Mentrestant, el Off Romà —que acull 11 espectacles— sí que està ple de companyies valencianes. Però ací hi ha una trampa estadística important: més de la meitat dels espectacles del Off no tenen llenguatge perquè són de circ, dansa o formats itinerants. I dels que sí que tenen text, la majoria són de petit format, de carrer o de proximitat. Si comptem només els espectacles amb paraula, el valencià queda reduït a una presència mínima.

En resum al Teatre Romà: 75% castellà, 25% valencià. Al Off Romà: majoria d’espectacles sense llenguatge; el valencià apareix sobretot al títol. En conjunt del festival: el valencià no arriba ni al 20% del total de minuts parlats en escena.

Aquestes xifres no són neutrals. Són el resultat d’un model cultural que assigna al castellà el centre i al valencià la perifèria.

El valencià arraconat al Off Romà. Quan busques el valencià dins del festival, el trobes, sí, però fora del Teatre Romà. El trobes al Off Romà, en els carrers, en els espais alternatius, en les propostes de proximitat. Allí sí que hi ha companyies valencianes, creació local, risc, experimentació. Però també hi ha una realitat incòmoda: molts espectacles no tenen llenguatge perquè són de circ o de dansa, i en altres el valencià només apareix al títol. És a dir, el valencià hi és, però sovint sense parlar. Sense text. Sense discurs. Sense capacitat de construir relat.

Això crea una jerarquia cultural que és impossible d’ignorar. El castellà ocupa el centre, el focus, la monumentalitat. El valencià queda al marge, al carrer, a l’espai alternatiu. El castellà és la llengua del poder simbòlic; el valencià, la de la perifèria amable. I aquesta jerarquia no és casual: és el resultat d’una política cultural que, des de la Generalitat, està desplaçant el valencià cap a espais cada vegada més secundaris.

El Teatre Romà com a símbol polític. El Teatre Romà no és un escenari qualsevol. És un espai carregat de significat. És el lloc on una ciutat i un país es miren al mirall. I enguany, quan el festival es mira, el reflex diu que la cultura valenciana pot ser moltes coses, però no necessàriament en valencià. És un reflex que incomoda, que dol, que interpel·la. Perquè si el valencià no és al Teatre Romà, on se suposa que ha d’estar? Si no és allí on es projecta la nostra identitat cultural, on la projectarem?

El Partit Popular ha defensat sovint que la cultura ha de ser plural, oberta, diversa. I és cert. Però la pluralitat no pot ser una excusa per invisibilitzar la llengua pròpia. La diversitat no pot servir per justificar que el valencià quede reduït a un paper ornamental. La cultura oberta no pot significar que la llengua pròpia quede fora del centre. La pluralitat real implica que el valencià tinga un espai central, no marginal.

Una política cultural que desplaça el valencià. El que està passant a Sagunt a Escena és un símptoma d’una tendència més ampla. En altres àmbits culturals, educatius i institucionals, el valencià també està perdent presència. No perquè la societat el rebutge, sinó perquè les institucions no el prioritzen. I quan un govern no prioritza la llengua pròpia, la llengua es va apagant. No de colp, sinó a poc a poc. No amb prohibicions, sinó amb omissions. No amb discursos, sinó amb silencis.

Per això és tan important denunciar el que passa al Teatre Romà. Perquè no és només una qüestió de programació. És una qüestió de model cultural. És una qüestió de dignitat lingüística. És una qüestió de quin lloc ocupa el valencià en la cultura pública. I és una qüestió de responsabilitat política. El Partit Popular pot dir que defensa la cultura valenciana, però els fets diuen una altra cosa: que la cultura valenciana pot existir, sempre que no parle massa en valencià.

La cultura no és neutra. La llengua tampoc. I quan un govern decideix quina llengua sona en el seu escenari més emblemàtic, està decidint també quin país vol construir. El Partit Popular ha triat un model on el valencià és prescindible. On el valencià és secundari. On el valencià és tolerat, però no central. I això té conseqüències.

Perquè una llengua que no trepitja el seu escenari principal és una llengua que perd espai simbòlic. Una llengua que no ocupa el centre és una llengua que es va desplaçant cap a la perifèria. I una llengua que només apareix en espectacles sense text és una llengua que, literalment, es queda sense veu.