Què vol dir viure prop? La paraula “proximitat” ens porta a pensar en minuts caminant fins al mercat, en pocs metres entre casa i escola, o en el temps per arribar a un centre de salut. Però la proximitat és també,i sobretot, una experiència social. És confiança, és pertinença, és saber que no estàs sol. I això, si no es treballa, no es produeix de manera automàtica.
En molts llocs del món hi ha persones que es dediquen justament a això: a fer que els espais públics siguen més humans, a connectar veïns, a transformar carrers i places en llocs on la vida comunitària puga florir. És el que s’anomena placemaking, una pràctica que es mou entre l’urbanisme i l’autoorganització ciutadana, entre la política pública i la quotidianitat.
Els exemples són diversos. A Holanda, després de l’assassinat de Lisa, una adolescent de 17 anys, col·lectius de ciutadans –sobretot dones, però no només– van decidir reapropiar-se de la nit i reclamar seguretat als carrers. A València, després de la DANA que va inundar els pobles del sud de València, la ciutadania es va organitzar per donar suport immediat a les persones més vulnerables: aliments, cures, companyia. I al mateix temps, van exigir acció climàtica i van obrir un debat col·lectiu sobre com havia de ser la recuperació.
Aquestes experiències mostren que la proximitat no és només qüestió de mapes i estadístiques. També és una qüestió d’agència, és a dir, de sentir que pots incidir en el teu entorn i participar en les decisions que t’afecten. Sense això, apareix la desconfiança. Per això hi ha qui veu una amenaça a la seua llibertat quan es redueix el trànsit i els xiquets tornen a jugar al carrer, o qui pensa que plantar arbres que abaixen la temperatura d’una plaça els empobrirà. Són reaccions que s’han amplificat amb el debat al voltant de la ciutat dels 15 minuts: un model pensat per apropar serveis i millorar la vida quotidiana, però que determinats discursos polítics i mediàtics han presentat com una suposada restricció de moviments o un atac a la llibertat individual. Davant d’aquests relats, el que hi ha és sobretot una sensació de despossessió: gent que no se sent part de les decisions sobre com canvia la ciutat on viu.
No és un debat nou. Lewis Mumford ja advertia fa dècades que el localisme excessiu podia ser una forma de debilitament: si ens concentrem massa en solucions fragmentades i a petita escala, correm el risc de perdre capacitat col·lectiva i d’afeblir els esforços comuns. Jane Jacobs, en canvi, celebrava el poder de l’organització veïnal i la vida quotidiana, recordant-nos que els canvis profunds solen nàixer des de baix. Aquesta tensió ha estat sempre present en el pensament urbà: com equilibrar l’atenció al context local amb les estratègies sistèmiques més àmplies. Hui, el marc de la “ciutat dels 15 minuts” ens dóna una visió estructural, mentre que el placemaking ens connecta amb el que passa a peu de carrer.
El placemaking és, en essència, posar les persones al centre del desenvolupament urbà. Pot sonar obvi, però a la pràctica significa navegar per dinàmiques socials, espacials i institucionals molt complexes. Perquè el placemaking siga efectiu, cal que es donen tres principis fonamentals, alhora i en equilibri. Primer, que la ciutadania tinga una agència real per a incidir en el seu entorn: és l’expressió concreta del dret a la ciutat. Segon, que s’assumisca un caràcter experimental i iteratiu, amb intervencions comunitàries a petita escala que s’inspiren en l’urbanisme tàctic. I tercer, que tot açò estiga ancorat en una visió compartida de futur capaç de reflectir les veus i les experiències diverses de qui habita un lloc.
I no són només els moviments de base: cada vegada hi han més ciutats que integren aquestes aproximacions en les seuses polítiques. A Rotterdam (Països Baixos), per exemple, el Placemaking Manifesto li ha donar una dimensió estratègica de ciutat. i la política de Right to Challenge (el dret a desafiar la ciutat) permet als veïns assumir tasques públiques si poden generar més valor social que l’ajuntament. A TrenÄín (Eslovàquia), Capital Europea de la Cultura 2026, els projectes pilot i les aliances han fet de la cultura un motor de transformació de l’espai públic. A WrocÅ‚aw (Polònia), l’estratègia 2050 se centra en la solidaritat, la compacitat i els espais multifuncionals. I enguany, dotze ciutats reunides a l’Haia, representades pels seus alcaldes, es van comprometre a invertir de manera efectiva, implicar de debò els ciutadans i innovar des de dins per fer-ho possible.
El placemaking és el motor de la proximitat. Apareix allà on més es necessiten la cura, la creativitat i la connexió: en parcs pensats no només per a la bellesa, sinó també per a la salut i el moviment; en trobades que eviten que algú se senta sol; en sopars populars que posen cultures diferents a la mateixa taula. És com un sistema immunitari per a les ciutats, que repara, regenera i protegeix la vida quotidiana.
*De tot açò vàrem parlar fa uns dies a París, en la conferència internacional Towards Sustainable Urban Proximities, organitzada per Carlos Moreno i el seu equip, en col·laboració amb UCLG, ONU-Habitat i l’Ajuntament de París..