Avelino Corma, el científic espanyol més influent del món: “Li diria al pròxim president que cal invertir en ciència”

Avelino Corma Canós (Moncofa, 1951), investigador distingit de la Universitat Politècnica de València i fundador de l'Institut de Tecnologia Química (ITQ), és el científic més influent d'Espanya i el 35é del món, segons l'última edició del World's Top 2 % Scientists de la Universitat de Stanford. En aquesta entrevista amb elDiario.es parla d'inversió en R+D, descarbonització, negacionisme climàtic i de què demanaria al pròxim president del Govern.

Ha demostrat que es pot fer ciència de primer nivell i valorada internacionalment des d'Espanya. Com està el treball de les persones que volen fer ciència?

Mira, la capacitat intel·lectual i humana és la que tenim. El que necessitem és aprofitar aquesta gent. I per a aprofitar-la, com en qualsevol indústria, cal invertir. Hem d'invertir en ciència, i no sols l'Estat: també la indústria privada, que té un paper molt important. Si mires les proporcions que inverteixen l'Estat i l'empresa privada als països més potents industrialment, veuràs que la privada té un paper clau. A Espanya, l'Estat ha d'invertir més, però les empreses han d'invertir moltíssim més.

Precisament li anava a preguntar per això: l'empresa s'ha quedat a Espanya, i fins i tot a Europa, en un paper subsidiari. La investigació bàsica s'ha deixat en mans públiques, perquè si la iniciativa privada no se n'ocupa, tenim un problema, no? La iniciativa privada no estira la investigació bàsica.

En general, sí. Sobretot perquè una part molt important de la nostra indústria és la productora, que no desenvolupa la seua pròpia tecnologia: normalment la compra i després, això sí, és molt bona adaptant-la a les seues necessitats, fins i tot modificant-la i transformant-la. Però desenvolupar tecnologies noves o més avançades que les existents, d'això no tenim moltes empreses. Jo parle sobretot de la part química, que és la que més conec; en altres tipus d'indústria potser estan més avançats.

L'altre problema és que tenim molta xicoteta i mitjana empresa, i la pime no té capacitat ni pulmó per a fer investigació pròpia i competitiva. Ací hi ha accions que es poden fer, i algunes que ja s'han fet i que van ser pioneres des de la nostra comunitat, des de València: el programa que va arrancar l'AVI, l'Agència Valenciana d'Innovació, va posar a treballar juntes la petita i mitjana empresa, els instituts tecnològics i els instituts científics. Era un ecosistema perfecte: les empreses posaven les seues necessitats i desafiaments, els instituts tecnològics feien d'interfície i la investigació més fonamental aportava un plus que permetia distingir-se del desenvolupament industrial existent. Això ha tingut molt d'èxit i es reconeix, vinga del partit que vinga: tots ho han acceptat, perquè va ser una molt bona idea. A escala estatal caldria fer una cosa semblant. I després, les empreses més potents: elles tenen centres d'investigació. El que fa falta és una col·laboració més estreta amb els centres públics, però amb voluntat de desenvolupar ciència nova, tecnologia nova i aplicar-la. No, com moltes vegades, per a cobrir l'expedient.

Perquè la patent l'aprofite la mateixa empresa millorant els seus processos...

I tant. Mira, jo soc major i he vist molta història. En general —no sempre, però en un percentatge elevat—, he vist un munt d'empreses que eren poc receptives al que es feia a les universitats i als grups d'investigació. Ni tan sols analitzaven en profunditat el que feia cada grup. Tenien la idea preconcebuda que el que es feia a les universitats i als centres públics no servia per a res. Jo ho he patit, perquè m'ha passat d'arribar a empreses nacionals dient-los: “Mireu, tenim això, encaixaria molt bé amb el que esteu fent”. I han dit que no. I després han tornat: “Escolta, allò que ens vas dir... per què?” Perquè en aquell moment no era una necessitat urgent. No hi havia visió de futur. Entenc que la pime viu al dia, però l'empresa més potent hauria de mirar una mica més enllà.

Vosté ha treballat durant dècades amb les grans companyies del sector per a reduir les emissions de combustibles fòssils. On hem arribat? Pràcticament, des del Pacte Verd europeu es planteja que cal acabar amb els combustibles fòssils. És viable, això, o és preferible anar per altres vies?

Jo hi estic d'acord. Termodinàmicament, quan arribem a l'equilibri, hem d'eliminar els combustibles fòssils i apostar per les energies renovables: d'això no tinc cap dubte, i això ho hem d'aconseguir. El que passa és que, tecnològicament i amb el coneixement que tenim hui, encara no estem per a fer-ho demà. I sobretot, no per a fer-ho demà de manera econòmicament competitiva. Si tot el món estiguera d'acord que això calia fer-ho ja, i el preu que calguera pagar el pagàrem tots, es podria aplicar molt prompte. Però no és el cas. I no pots llançar-te al 100% sabent que altres no es llançaran i que els teus productes no seran competitius. Les teues empreses no aguantarien.

La descarbonització no té, per tant, una única solució? Captura de carboni, hidrogen verd...

Hi ha un doble component. Un: acords internacionals, tots amb les mateixes regles. Això és clau, tots hem de jugar al mateix joc. I dos: enfocar el problema amb realisme. Si ens diuen que en cinc anys no es poden usar combustibles fòssils, jo diria que ho tenim immensament difícil. El que sí que podem fer és anar reduint, reduint, reduint mentre trobem les solucions definitives. I això, des del meu punt de vista —potser el conservador, jo diria el realista—, significa: primer, disminuir les nostres emissions; segon, capturar les que no puguem evitar; i tercer, reutilitzar-les si podem. A més, desenvolupar processos més eficients. Coses molt senzilles: tot el transport consumeix i emet una part molt important del CO₂. Imagina't que aconsegueixes motors que gasten un litre de gasolina cada 100 quilòmetres. Continuaries usant combustible fòssil, però l'avanç seria immens: no sols estalviaries matèria primera, és que les emissions caurien moltíssim. Hem d'aprofitar totes les solucions que tinguem a mà per a anar disminuint-les i, al final, eliminar-les del tot.

Per a reduir les emissions un 55% el 2050, la Unió Europea va triar l'electrificació per a l'automòbil, l'amoníac o l'hidrogen per al vaixell i la indústria o la captura de carboni per a les indústries intensives... Creu que cal fer un pas arrere i deixar que cada sector trie?

El que jo dic és que cal usar tot el que estiga al nostre abast. Punt. Cada sector, pel seu camp i la seua necessitat, trobarà que pot aplicar millor una solució o una altra. L'hidrogen, per exemple, seria fantàstic. Primer, si tinguérem la capacitat d'electròlisi necessària per a produir-lo. Segon, si poguérem obtindre'l a preus acceptables. I tercer, si la regla fora igual per a tots: l'hidrogen que ix dels combustibles fòssils és molt més barat que el que ix de l'electròlisi de l'aigua. Si tu has d'obtindre'l per electròlisi i el teu competidor el trau d'on vulga, estàs en inferioritat de condicions. Per això faran falta lleis i acords perquè tots juguem amb les mateixes regles —i, lògicament, volem que aquestes regles siguen les d'evitar les emissions de CO₂—.

És el canvi climàtic antropogènic el repte més gran de la humanitat?

Per descomptat. I a més perquè no podem controlar-lo, llevat d'evitar-ne els efectes o disminuir la velocitat a la qual ocorre. Sabem que hi ha un canvi climàtic que es produeix independentment de les persones: hi ha hagut glaciacions, períodes interglacials. El problema de hui és que nosaltres estem accelerant enormement aquest canvi. En allò que estiga a les nostres mans, caldrà intentar evitar-ho.

En dues setmanes tenim eleccions. Què li semblen els partits que neguen el problema, l'impacte de l'ésser humà en el canvi climàtic, o que el minimitzen? Als Estats Units ho diu el mateix president, i a Espanya partits com Vox.

Com que existeix la llibertat, cadascú pot dir el que vulga. Però ningú pot negar-se a les evidències. El que diu la ciència és que això s'està produint, i el que estem observant —com qualsevol ésser humà pot observar— és que s'està produint. Crec que hem de basar-nos en el que diu la ciència, que és l'única que es basa en fets: no sols fa hipòtesis, sinó que les ha de demostrar amb fets. Aleshores, quan diuen barbaritats d'aquest tipus, o sobre les vacunes... què t'he de dir? Hi havia gent, també, que deia que la Terra és plana...

I no li preocupa, com a científic, que una part de la societat, minoritària però important, estiga qüestionant permanentment la ciència?

Em preocupa, i com a ciutadà. Crec que en la nostra societat tenim uns principis que molts pensem que són universals i que haurien de ser acceptats per tots: igualtat, llibertat i solidaritat. I els valors de la nostra societat hem de respectar-los. Si en la nostra societat no podem discutir sobre la base de les proves i només podem discutir sobre la fe —“jo crec en això, però no tinc res que ho sostinga, però jo crec en això”—, així no podem avançar.

Són els principis de la Il·lustració.

Els principis de la Il·lustració, de la Revolució Francesa. La nostra societat ha avançat molt, i no podem renunciar a aquests principis.

I què li diria al futur president del Govern? Quina és la mesura fonamental que hauria de prendre per a millorar la ciència?

Diverses coses. La primera: cal posar més mitjans, no sols des de la part estatal, sinó també des de la industrial. Cal invertir en ciència i en tecnologia, i això ho han de fer tant l'Estat com les empreses. La segona, i aquesta ja va per part de l'Estat: disminuir la burocràcia. En aquests moments la burocràcia ens ofega. La part administrativa és terrible: dediquem una part molt important del nostre temps a resoldre problemes administratius. Hi ha d'haver confiança en qualsevol que investigue i en el seu treball. Jo te l'he de donar: t'ajude, i si després no ho fas bé, ho pagues. Però d'entrada, confiança. No estar sempre sota sospita. I en acabant, tota la càrrega burocràtica i administrativa, amb tantíssimes limitacions, és terrible. I tercera: tenim un capital humà molt important que s'ha format fora, que és jove i té molta fam. Doncs hem de recuperar-lo. I recuperar-lo bé: no n'hi ha prou amb portar algú i donar-li un contracte. Cal donar-li mitjans per a començar. Però els mitjans d'arrancada no poden ser miserables. En definitiva: un plantejament a curt termini, amb els programes de col·laboració entre empreses i centres; a mitjà termini, amb objectius clars en sectors on podem ser competitius i fer un esforç preponderant; i a llarg termini, intentant crear tecnologies que vagen més enllà i formar gent per a desenvolupar-les.

Com definiria Espanya respecte de la resta del món en ciència?

Des del meu punt de vista, i ja històric, perquè ho he viscut, Espanya ha avançat sensiblement. Ja no som el país subdesenvolupat en ciència que érem. I això va començar —ho dic perquè és de justícia— amb el primer Pla Nacional, que va fer el ministre Maravall i van continuar el ministre Solana i els seus equips. Allò va ser un salt significatiu per a aquest país. A partir d'ací hi ha hagut alts i baixos, però ha anat progressant. I com estem hui en comparació amb altres? Jo diria que no som Champions: pot haver-hi casos aïllats, però com a país no estem en la Champions. En alguna branca de la investigació podem estar en la UEFA, però en general juguem en una zona temperada. Una zona correcta, on amb impuls i amb mitjans es podria clarament millorar.

En quin lloc del món estaríem? Si férem un símil futbolístic...

Probablement entre el sisé i el huité. Si fas la gràfica de producte interior brut versus inversió en ciència, veuràs que hi ha països que potser no tenen el nostre PIB, però que, en relació amb aquest, inverteixen sensiblement més que nosaltres. Et puc donar un exemple clar: Corea del Sud. L'enlairament que ha tingut és enorme, la inversió que fa és molt important i ha fet un salt molt significatiu. En aquests moments, jo vull ser positiu. Espanya té gent preparada, gent molt bona, i laboratoris molt bons. El que hem de fer és augmentar el nombre d'aquests laboratoris, retindre la gent bona i aconseguir que no es desanime.