“Ma mare em deia: la mar, l’últim”. David Montaño, mariner del barri marítim de Castelló, va respondre així a la pregunta de per què cada vegada hi ha menys joves que es decidisquen a fer la seua faena. Com la seua, són moltes les famílies que intenten que els fills no hereten l’ofici, a pesar de tenir unes quantes generacions de pescadors en el seu arbre genealògic. Aquesta és una de les cares del perill d’extinció que corre el sector de la pesca artesanal a Castelló, fet de petites empreses familiars.
Segons Manuel Peña, patró major de la Confraria de Sant Pere del barri marítim de la ciutat, la flota castellonenca s’ha reduït a la meitat des que va començar la crisi, i en l’actualitat queden menys de 150 embarcacions. La disminució ha estat equivalent en la resta de la Comunitat Valenciana i del calador mediterrani, expliquen des de la Conselleria d’Agricultura de la Generalitat. Per la seua banda, Cristina Gil, directora de l’Institut Social de la Marina (ISM) a la província, parla d’“una disminució generalitzada d’altes en el Règim Especial de la Mar en els últims anys”.
Al mateix ritme que aquesta baixada del nombre de treballadors, hi ha hagut un “envelliment del sector”, explica Gil. Segons dades procedents de l’ISM, de les 918 persones donades d’alta en el Règim Especial de la Mar a Castelló el mes de gener passat, només el 8,8% són menors de 30 anys. En el mateix mes del 2010, aquest percentatge era de l’11%, la qual cosa mostra una baixada progressiva.
“A qui no ho ha mamat, no li agrada”
Aquesta falta d’incorporació de joves té les seues pròpies causes, més enllà de la crisi general del sector. Tots els pescadors consultats es queixen que hi ha massa exigències de seguretat i formació per a un jove que vulga iniciar-se en l’ofici. Per a posar un peu a bord, cal formar-se. “Tu vas a buscar faena i has de gastar-te més de mil euros en cursos, o fer-ho a través de la Seguretat Social, però per a això cal estar desocupat, i a més esperar un any perquè et criden”, es lamenta Sergio Gómez, que a 30 anys és el patró més jove de la Confraria de Pescadors del Grau, el barri marítim de Castelló.
La regulació més gran de l’activitat pesquera ha portat, a més, al fet que s’haja interromput la transmissió oral de coneixements entre les generacions de pescadors. “No ens deixen ensenyar als fills perquè no poden venir a bord, està prohibit si no van enrolats”, diu Peña. Afig que és un ofici que s’aprén a poc a poc, amb la pràctica, més enllà dels títols: “Cal aprendre els caladors, els fons, en quines mars està cada espècie. Només amb el títol de patró no pesques res”.
Rafael Muñoz, patró d’un vaixell del Grau, abunda en la mateixa idea: “Cal llevar el peix un per un de les xarxes. Cal ser hàbil i ràpid. El temps són diners”. Sergio Gómez afig que es necessita “haver mamat” l’ofici: “Es guanya poc, és una faena molt sofrida. Per a anar a la mar t’ha d’agradar, i a qui no ho ha mamat no li agrada”. La solució, explica, seria “que hi haguera classes als instituts, que els xavals pogueren anar en els vaixells”. Perquè, “si no posen mitjans perquè la gent vaja a la mar, qui hi anirà? Ningú”, conclou.
El panga com a símbol
Segons la Conselleria de Pesca, la falta de joves en el sector es deu a “la falta de rendibilitat de l’activitat”, que ha causat el descens del cens de la flota. “La no incorporació de joves, més aïna és una conseqüència”, expliquen. L’Administració autonòmica explica que estan desenvolupant un “pla” perquè la pesca artesanal tinga “condicions favorables” en les ajudes europees. També han aprovat una “Llei de pesca marítima i aqüicultura” per a dotar “d’un cos normatiu” l’activitat.
“Però cal afanyar-se”, clama Peña, en referència a la rapidesa amb què els ports de la província van quedant-se sense flota. Ell i la resta dels representants dels pescadors demanen que es talle la “competència deslleial brutal de països que tenen menys requisits ambientals, sanitaris i laborals”, en paraules de Manuel Albiol, secretari de la Federació Provincial de Confraries.
Aquesta és la causa principal dels preus baixos en llotja, que és la via principal de comercialització dels productes pesquers. Albiol esmenta el panga com a “exemple extrem” de peix importat de baixa qualitat. “Nosaltres exigim que tots els requisits que ens exigeixen a nosaltres els exigisquen a la resta dels països”. Mentre no passe això, el problema de la falta de rendibilitat continuarà llastant la flota artesanal.
La tonyina, només per als grans
Un altre colp per a l’economia de la pesca artesana és la prohibició de pescar tonyina. La captura d’aquesta espècie està regulada per un organisme internacional, l’ICCAT, que estableix unes quotes que després els estats reparteixen entre les diferents modalitats de pesca. A Espanya, les normes veten l’accés a la flota pesquera artesanal. Tot queda per a un “oligopoli de la tonyina”, segons expliquen des de la Conselleria d’Agricultura de la Generalitat Valenciana. Aquesta administració és “contrària a aquest sistema de repartiment”.
També l’Ajuntament de Castelló va demanar fa poc, en una declaració promoguda per Castelló en Moviment, un canvi que beneficie la flota artesanal perquè la tonyina deixe d’anar “a les mans de grans empreses del sector pesquer”. Però el fet és que, de moment, els pescadors de les empreses menudes no poden pescar aquesta espècie, a pesar que són ells els que “utilitzen tècniques respectuoses amb el medi ambient i porten peix fresc diàriament, no ultracongelats com els grans vaixells”, es lamenta Peña.
El futur, associar-se
Conscients de la urgència per a resoldre el problema, els professionals de la pesca artesanal busquen fórmules per a sobreviure. Una és associar-se en un “grup d’acció local pesquer” (GALP) per a, amb la tutela de l’administració, buscar noves maneres de vendre el producte i tenir accés a les ajudes de la Unió Europea.
Dimecres passat, desenes de pescadors van acudir a una jornada organitzada per la Federació de Confraries de Pescadors. Allí, van atendre representants d’altres grups semblants que fa temps que funcionen a Girona, Tarragona i Múrcia. Entre l’esperança i l’escepticisme, van escoltar receptes com la venda de peix per Internet o el turisme de pesca. La presentació va anar a càrrec de Miguel Castell, president de la Confraria. En una frase, va resumir el sentiment general: “Tirarem avant perquè volem viure de la mar”.