El Nou d’Octubre de 2015 l’Ajuntament d’Alzira organitzà per primera vegada una nit de música en valencià al recinte firal. Al cartell, en lletres ben grans podien llegir-se els noms de Txarango i la Gossa Sorda. A la part inferior, completaven la llista dues formacions locals: The Offbeeters i La Fúmiga. Encara amb la formigueta a la tipografia, els integrants de la xaranga van pujar a l’escenari a les 4 de la matinada “i segurament amb dues cerveses de més”.
Tot i que l’espai s’havia anat buidant després de les actuacions dels plats forts de la jornada, al recinte quedaven milers de persones que van botar al ritme d’aquella formació, que mai abans havia actuat davant d’una gran multitud a la seua ciutat. “Jo no entenia per què mai havia passat això a Alzira, una ciutat de 40.000 habitants quasi íntegrament valencianoparlants. Pensava que era una cosa de tradicions, però després vam entendre que la música en valencià havia estat vetada fins aleshores a la ciutat”, reconeix Artur Martínez, un dels vocalistes del grup.
No ho esperaven, però, aquella nit tot estava per fer. Deu anys després, aquella xaranga –ja convertida professionalment en una banda– ha encapçalat el cartell dels concerts del Nou d’Octubre que acull Alzira des de fa una dècada. Un total de 9.000 persones han corejat aquesta setmana les lletres d’una formació que ha actuat al recinte firal de la ciutat que els va veure nàixer per última vegada. Entrades esgotades per a començar a dir adeu a un grup que feia només una setmana havia anunciat el seu comiat definitiu.
No és una retirada temporal. No és un descans. No és una aturada per agafar forces. Tot s’acaba. “S’acaba perquè ha d’acabar-se. S’acaba quan encara t’agrada. S’acaba perquè has de tornar. S’acaba per fer lloc al record”, van manifestar a un vídeo a xarxes socials. S’acaba perquè així ho van decidir a 2023 els integrants de la banda. “Vam començar a planificar-ho una vegada presentem el segon disc i veiem que el grup s’ha enlairat. Era una cosa que nosaltres volíem tindre controlada pel fet que no anàvem a abandonar les nostres vides, perquè per res del món podíem permetre que el pas dels anys o el desgast de tantíssims concerts modificara la vida conjunta d’uns amics de tota la vida que fan la seua vida fora de La Fúmiga també conjuntament”, sosté Martínez.
Conscients que la trajectòria del grup havia sigut “una fugida cap endavant” on “res del que imaginàvem es pareix a allò que ha acabat passant”, van optar per planificar el seu final musical. No existeix “cap signe d’esgotament físic ni mental”, tampoc tristesa, només “més ganes que mai” i la ferma convicció de “tornar a quedar amb els amics de sempre a la plaça Major d’Alzira, anar a ca la mare a dinar, poder baixar a la platja un dia d’estiu i ficar en marxa uns plans de vida que havien quedat congelats”. I un últim desig: acabar l’últim concert “molt feliços i amb una gran abraçada”.
Havia de passar
Quan revisa més de deu anys de trajectòria, Artur Martínez encara es resisteix a parlar de l’èxit de La Fúmiga: “La nostra és una història col·lectiva”. No va ser fins poc abans de l’anunci del seu final que van començar a creure en la “transcendència” del grup. “Tant de bo ens haguérem desfet d’aquest complex d’inferioritat i haguérem cregut que això de La Fúmiga anava a volar molt alt. Entendre que a la gent més normal del món com nosaltres també els poden passar coses boniques, no només els passen als grans genis”, apunta.
Al cap i a la fi, l’èxit –sí, l’èxit– de La Fúmiga havia de passar. “El grup ha tingut tots els ingredients per a triomfar. Primer, són una generació que s’ha educat en valencià i són de la comarca més valencianoparlant del País Valencià, la Ribera. Després, tenen formació musical, venen del món dels conservatoris i les societats musicals, en aquest cas de la Societat Musical d'Alzira. Topen amb un dels productors més importants que tenim en el país, com és Mark Dasousa, per fer front a les cançons, i amb una de les oficines més importants de contractació, Pro21. Tot això fa que l'engranatge funcione”, enumera el periodista cultural Vicent Xavier Contrí. “Però per damunt de tot hi ha el grup. Si no hagués sigut un grup de les característiques de La Fúmiga, tan professional, amb aquestes ganes de créixer i, sobretot, amb unes lletres que quallaren entre el públic, amb un espectacle que combina la festa i l'execució musical a la perfecció, no hauria passat”, explica qui és l’autor del llibre La Fúmiga. Havia de passar, recentment publicat per Bromera.
Artur Martínez confessa que, quan va rebre la proposta d’escriure un llibre sobre el grup, va dubtar: “Tota la vida intentant no escoltar alabances o floretes, sobretot perquè nosaltres no les hem sentides com a pròpies, i quan ens proposen fer-nos un llibre vaig pensar, ‘ara que som, rockstars?’. Sort que no vam dir que no, perquè ací estan escrits i guardats tots els records que serveixen per a nosaltres, però també per a la gent que ha sigut part de tot això”.
De fet, Contrí va tindre clar des del principi que volia escriure un llibre “molt coral” amb “una part d'anàlisi sociològica d’allò que és el País Valencià pel que fa a la professionalització de la música en valencià, que es culmina amb formacions com La Fúmiga i Zoo, grups que no només han donat la part artística i musical, sinó que també han fet créixer la indústria al seu voltant”. Parlar, en definitiva, de totes aquelles formacions que “van obrir el pas, van destapar les essències del que seria la música en directe al nostre país, els primers festivals de música en valencià i qui va picar pedra per crear un circuit”.
Serem l’exèrcit que no vol la guerra
Segons remarca el periodista cultural, són tres els elements que expliquen la connexió de La Fúmiga amb un públic molt ampli: els directes, l’ús de les xarxes socials i les lletres de les seues cançons. “Han sigut capaços de crear una teranyina de continguts molt transversals i que agraden. Han sabut captar el moviment feminista, el moviment LGTBI, el públic infantil, nacionalista i reivindicatiu; però després han sigut capaços de cantar a l'amor, a l'autoestima o lluitar contra els problemes que genera la salut mental”, desenvolupa.
Des del punt de vista d’Artur Martínez, el grup ha servit als seus integrants per “tindre la necessitat d’aprendre moltes coses i impartir-nos lliçons a nosaltres mateixos”. Probablement, una de les primeres, aquella que van entendre des de l’inici, va ser assumir el “privilegi del gènere”: “Gràcies a les companyes feministes, vam comprendre que érem onze maromos dalt d’un escenari i que no podíem donar cap lliçó de feminisme, només parlar dels nostres privilegis. És molt important ser conscient d’ells, de l’heteropatriarcat i el masclisme, per saber callar-te la puta boca quan toca, perquè ja anava sent hora que els homes començaren a callar un poc”.
I a l’aprenentatge es va sumar la paraula per a “servir d’altaveu en la defensa de totes les causes que considerem injustes”, amb l’objectiu de “llançar un missatge de manera integradora, que busca convéncer, però que fuig de ser bel·ligerant”. Com a conseqüència, han rebut diverses crítiques que els acusen de no ser prou reivindicatius. “La gent que diu això no ha anat a cap concert de La Fúmiga. És completament fals”, sentencia el vocalista de la banda. Pensa en “una cançó com Mediterrània, que potser era necessària per a mostrar que també som un poble alegre, no només un poble que es passa la vida lluitant contra Monstres i gegants”. Contrí suma Llavors, “una cançó que no pot ser més explícita”, tot i que lamenta que “vivim encara ancorats en l'estereotip que la música en valencià és reivindicativa; però la música en valencià és en valencià i té moltíssims ingredients i sobretot moltíssims estils musicals per a expressar-se”.
Als missatges proclamats davant un micròfon, se sumen les accions. La Fúmiga va cancel·lar aquest estiu la seua participació en diversos festivals, després de conéixer la seua vinculació amb el fons proisraelià KKR. “S’havia de fer una mesura de pressió absoluta i assumirem les conseqüències que els nostres actes hagen tingut”, manifesta el cantant de la banda, que recentment s’ha negat a actuar en un festival a la ciutat de València on “van intentar col·locar una clàusula per no poder llançar cap missatge polític”. En aquest sentit, declara que el final de La Fúmiga suposarà la seua “eixida dels escenaris, però no de l’activisme”. “I menys ara, quan mai imaginàvem que tornarien, quan veiem la força creixent d'un partit com Vox que ve a destruir no sols els valencians sinó a tots aquells que no tinguen privilegis”, sentència.
Cançó que mai s’acaba
“Em preocupa prou pensar en les polítiques i en la intenció d’invisibilitzar, crispar i conflictivitzar a través de la llengua, que és allò que estan fent ara més que mai”, adverteix Martínez, quan pensa que les oportunitats dels nous grups de música en valencià “seran molt poques i alguns grups tiraran la tovallola molt ràpidament”. Això sí, “al poble valencià serà difícil silenciar-lo i aquesta intenció de matar i soterrar una llengua, potser farà que la ràbia canalitzada i col·lectiva els torne a fer fora”, vaticina. Perquè, es mostra segur que, “el fet que verbalitzen de manera tan clara que venen a per la música en valencià, pot generar una reacció molt forta que ja vam viure, quan jo era adolescent, amb grups com Obrint Pas, Aspencat o La Gossa Sorda”.
Precisament, aquest últim grup ha anunciat aquesta mateixa setmana el seu retorn als escenaris per a “defensar casa nostra en esta partida d’escacs en què ens juguem la vida”. També ho ha fet El Diluvi. És per això que, tant Martínez com Contrí, asseguren estar confiats respecte al futur de la música en valencià. “Si parlem de talent, que per a mi ja no és emergent sinó que és completament present, hauríem d'estar molt tranquils perquè tots aquests projectes que neixen de veritat tenen molta més qualitat en els seus inicis que la que hem tingut, i amb tots els respectes, nosaltres i els grups que han arribat a ser part de la història de la música del País Valencià”, diu el vocalista de La Fúmiga.
“Ens vam preguntar què passaria quan s'acabà Obrint Pas, quan s'acabà Aspencat, quan s'acabà Zoo i ara que s'acaba La Fúmiga. Jo crec que vindran altres grups, perquè el públic d'aquest país necessita grups per a passar-s’ho bé i més en un moment en el qual la nostra llengua està perseguida i tenim dubtes sobre el futur més immediat. Hi ha una pedrera molt bèstia”, agrega el periodista cultural, que remarca “la necessitat de generar un circuit per a les bandes no tan punteres més enllà del múscul de determinades bandes de música en valencià als grans festivals d’iniciativa privada”.
Finals
A un any d’acomiadar-se dels escenaris, per a Vicent Xavier Contrí, La Fúmiga deixa “grans cançons” i, principalment, “crea un precedent molt fort de professionalització”: “Ells han sigut conscients que, si vols ser un grup professional, has de ser professional a tots els nivells i no pots buscar la precarització en determinats components que envolten el grup. Els grups que vinguen darrere haurien de tindre clar que per a triomfar, has de ser sostenible tu, però també tots aquells que t’acompanyen en el projecte musical. I crec que hi ha pistes suficients a aquest respecte per a entendre el futur de la música en valencià”.
Per la seua banda, a Artur Martínez li agradaria que el llegat de La Fúmiga fera palés que “la música de carrer, la música de banda, la més representativa de la cultura popular, pot arribar als grans escenaris i als grans festivals, pot ser absolutament mainstream, respectada i volguda”. I, recordant allò que va dir el monet, pujar per última vegada als escenaris de la mateixa manera que ho han estat fent durant més d’una dècada: sent feliços. I és que ja ho havíem avisat a la seua cançó Finals: “Hem arribat al final / I que açò no ens faça mal / És la millor de tantíssimes victòries / Clar que ens trobaré a faltar (...) Podríem fer un drama, però no”.
Després d’anys de planificar l’acomiadament, ja és oficial. Ja és definitiu. Tot s’acaba. La Fúmiga tancarà la seua última gira amb tres concerts: al juliol, durant les festes de Sant Bernat d'Alzira, la seua ciutat; el 17 d'octubre, al Palau Sant Jordi de Barcelona, i el 24 del mateix mes al Roig Arena de València. Aquests dues últimes dates han esgotat les entrades en menys d’una hora. “En aquest concert d’acomiadament volem retre homenatge a tots els projectes que van vindre abans que nosaltres. Estem un poc cagats i, tot i que mai hem sigut ambiciosos, no et negaré que ens faria molta il·lusió que eixe dia 18.000 persones cantaren amb nosaltres per última vegada. Si no passa, no ens canviarà la vida, però si passa ens farà molt feliços”, reconeix. Havia de passar, i... ja ha passat.