El foc dins del model de territori i com a problema de protecció civil

L'estiu de 2026 s'està convertint en un autèntic malson per als nostres boscos, amb una campanya d'incendis que pulveritza els registres recents. Fins a mitjan agost, el foc ja ha devorat més de 265.000 hectàrees a Espanya, una xifra alarmant que multiplica àmpliament la superfície cremada en les mateixes dates de 2025. Afavorits per ones de calor extremes i per un paisatge rural poc gestionat, els grans incendis s'han desbocat, deixant un paisatge desolador que situa 2025 i 2026 entre els períodes més greus de la història recent dels incendis forestals europeus, segons les dades del sistema europeu Copernicus-EFFIS (European Commission, JRC, 2026). Però el veritable drama ja no es mesura només en mapes ni en hectàrees de bosc.

El foc ha colpejat de ple la interfície urbano-forestal, on, des de l'inici de 2026, més de 170.000 persones s’han vist afectades per les flames, confinades, evacuades o perdent-ho tot, com a conseqüència directa de la virulència dels incendis forestals. Habitatges i urbanitzacions han quedat atrapats pel foc, mentre la tragèdia de les vides humanes perdudes ens recorda que ja no estem parlant únicament d’un problema ambiental ni econòmic.

Dins d'aquest escenari crític, la Comunitat Valenciana tampoc s'ha lliurat del colp del foc, sumant més d'11.000 hectàrees arrasades en el que va d'any. La província de Castelló ha viscut els pitjors episodis d'aquesta campanya: al devastador incendi de la Vall d'Uixó, que va devorar més de 7.200 hectàrees en el cor del Parc Natural de la Serra d'Espadà i va obligar a desallotjar o confinar 15.000 veïns, recentment s'ha sumat el virulenta foc de Tírig i Catí, que ha calcinat unes 810 hectàrees de gran valor forestal, completant una de les pitjors emergències ecològiques dels últims temps a la província.

I en el que duguem d’agost, la cosa no sembla que haja acabat…

Els grans incendis forestals són, per tant, una emergència ambiental, però també una emergència de protecció civil de primera magnitud.

Quan el foc supera la capacitat d’extinció

A primera línia, la realitat física del foc és tossuda. Els incendis actuals poden desenvolupar comportaments que superen la capacitat de resposta dels dispositius d’extinció (Castellnou, 2019). Marc Castellnou ho ha explicat reiteradament: els grans incendis contemporanis no poden abordar-se únicament incrementant els mitjans de resposta, sinó que obliguen a preparar el territori abans que el foc hi arribe (Castellnou, 2019; Fundació Pau Costa, 2025).

Quan la intensitat del foc supera la capacitat d’extinció, els bombers han de prioritzar la protecció de persones, habitatges i infraestructures i esperar oportunitats de control.

La Fundació Pau Costa ho formula amb claredat en la seua Declaració sobre la gestió dels grans incendis forestals a Espanya: els serveis d’extinció no poden fer front per si sols als grans incendis que se situen fora de la seua capacitat, i cal preparar paisatges vius, diversos, resistents i resilients (Fundació Pau Costa, 2025).

Els mitjans d’extinció són imprescindibles, però tenen un límit físic. Per això, la millor oportunitat per guanyar la batalla és, moltes vegades, abans que comence.

La interfície urbano-forestal: el nou escenari del risc

Durant dècades hem pensat en els incendis forestals com un problema exclusivament de muntanya. Però el territori ha canviat.

Cada vegada hi ha més habitatges dins o al costat de les masses forestals. El MITECO identifica precisament el desenvolupament urbà en terrenys forestals i la transformació de l’ocupació de les zones rurals com un dels factors que han convertit la interfície urbano-forestal en un repte específic de planificació i gestió del risc (MITECO, 2006).

En aquests espais, un incendi forestal pot arribar fins als habitatges, però també un foc originat en una parcel·la, una activitat agrícola, un vehicle o una infraestructura pot acabar propagant-se cap al bosc.

Per això, protegir les urbanitzacions no és una qüestió estètica ni una comoditat per als propietaris. És protecció civil. I també la cara B de la conservació de la natura.

Quin model de territori volem?

Mentre el territori crema, el debat públic sovint s’encén en la direcció equivocada. Abunden les tertúlies, els enfrontaments polítics i la recerca de culpables immediats.

Però quan les flames s’apaguen, les càmeres se’n van i els debats canvien de tema.

I és aleshores quan hauríem de parlar seriosament del problema.

Perquè darrere dels grans incendis hi ha una qüestió molt més profunda: quin model de territori volem?

Vivim cada vegada més concentrats a les ciutats i, massa sovint, d’esquena al camp i a la natura, a les quals sols vegem com una ferramenta purament de servei personal (per gaudir, per menjar, per passejar, ...), sense contemplar els seus serveis socials i ecosistèmics.

Els grans herbívors han anat desapareixent fa temps dels nostres espais forestals, a pesar dels intents de reintroducció a xicoteta escala. La pèrdua d’esta fauna no és una qüestió menor: els grans herbívors transformen la vegetació, consumeixen biomassa, obrin clarianes, i contribueixen a mantindre un paisatge més heterogeni (Serrano-Zulueta et al., 2023). La seua desaparició, juntament amb l’abandonament del pasturatge, ha afavorit en molts territoris l’acumulació de biomassa i la continuïtat de la vegetació, és a dir, més combustible disponible per al foc. La literatura científica assenyala precisament que la recuperació o gestió adequada de la fauna herbívora o del pasturatge pot contribuir a reduir la càrrega de combustible i la intensitat dels incendis, especialment en els paisatges mediterranis (Rouet-Leduc et al., 2021; Rincón-Madroñero et al., 2024).

Al mateix temps, hem deixat perdre usos tradicionals que durant segles contribuïen a mantenir un mosaic territorial més divers, compensant en certa forma la pèrdua d’espècies silvestres abans comentada: el pasturatge que ja hem nomenat com a successor dels grans herbívors silvestres, l’activitat agrícola entre zones forestals, l’aprofitament de la llenya i altres formes de gestió humana del territori.

No podem demanar a un agricultor que a penes rep uns cèntims per quilo que assumisca pel seu compte actuacions més costoses de gestió de la vegetació (triturat de podes, guarets, cobertures herbàcies que mantenen sol i ecosistemes humits, ...). Ni podem pretendre que el pasturatge continue sent una eina de gestió territorial si mantindre un ramat es converteix en una carrera d’obstacles o, com el treball agrícola, una feina mal remunerada i, en conseqüència, menyspreada.

Així, la desaparició d’estos usos tradicionals pot modificar profundament el combustible disponible i la seua continuïtat. Pausas i Fernández-Muñoz (2012), analitzant una sèrie de 130 anys d’incendis a la província de València, van identificar un canvi important del règim d’incendis a partir de la dècada de 1970, associat a l’increment de la quantitat i continuïtat del combustible derivat, entre altres factors, del despoblament rural i l’abandonament agrícola. Paral·lelament, el paper de la sequera i del clima va adquirir major importància.

Tots estos canvis comporten transformacions estructurals de les zones boscoses que, combinades amb l’augment de les temperatures, les sequeres i unes condicions meteorològiques cada vegada més extremes associades al canvi climàtic, poden transformar el nostre territori en un continu vegetal molt més difícil de gestionar que com es feia abans. L’Agència Europea de Medi Ambient assenyala, a més, que les sequeres afecten la vegetació i augmenten el risc d’incendi, mentre que l’augment de temperatures i els canvis en les precipitacions afavoreixen temporades de foc més llargues i incendis més freqüents i intensos (EEA, 2024).

Gestió forestal preventiva

És freqüent vore masses de pins excessivament denses, a voltes rodejades de matollars amb creixement sense limitació per herbívors, i que uns i altres no poden créixer en condicions, competint entre sí i propenses a assecar-se excessivament o inclús morir, i més en l’escenari de canvi climàtic.

La gestió forestal pot reduir la competència entre arbres per l’aigua i altres recursos i contribuir a generar estructures forestals més resistents en determinades condicions. García-González et al. (2025), al PNIN de les Muntanyes de Prades, va analitzar un episodi de mortalitat produït el 2023 a causa d’una sequera prolongada de tres anys, que va facilitar la infestació per l’escarabat perforador dels brots, Tomicus destruens, afectant especialment els arbres més debilitats. L’estudi conclou que els pins de les parcel·les no gestionades van presentar una probabilitat de morir durant 2023 entre 3 i 5 vegades superior a la dels arbres de les parcel·les gestionades. I eixa vegetació és un vertader polvorí en les condicions actuals de temperatures i humitats.

La gestió es pot de forma manual, mecànica, amb maquinària pesada, usant animals de càrrega per disminuir l’impacte, o introduint ramat per disminuir màquia i afavorir espècies més herbàcies, generalment de menor càrrega de combustible. Podem inclús idear tallafocs verds, amb regs preventius, que augmenten la humitat de certes franges forestals on l’aigua no siga un recurs limitant (amb aigües depurades, per exemple). O usar els focs prescrits, com fa temps fan a les Illes Canàries. Tot això sense eliminar totes les espècies, en els espais delimitats a tal fi, que sempre seran un % reduït de la superfície forestal total a conservar, per crear discontinuïtats i diversitat de paisatge, que en la immensa majoria de casos contribuïxen a una major diversitat específica (tant de plantes com d’animals), i a reduir el risc d’incendis i augmentar la capacitat d’evacuació o intervenció per extinció.