Del Montgó a Manhattan: l'epopeia dels 15.000 valencians que van conquerir el “somni americà”
LLEGIR EN CASTELLÀ
A principis del segle XX, la comarca de la Marina Alta i els seus voltants es van convertir en el punt de partida d'un èxode silenciós. La plaga de la fil·loxera, que va devastar els cultius de vinya, unida al jou del caciquisme local, va espentar milers de persones cap a la incògnita. El destí principal no va ser Algèria ni l'Argentina, destinacions habituals de la diàspora valenciana, sinó la costa atlàntica dels Estats Units i el Canadà. Entre 1906 i 1920, un total de 15.758 valencians van travessar l'oceà a la recerca d'una vida digna.
Aquesta gesta col·lectiva és l'eix central de “Del Montgó a Manhattan. 100 anys de somni americà”, un llargmetratge documental d'unes dues hores de durada produït per Info TV i codirigit per Juli Esteve i Esther Albert. Aquest audiovisual, que arriba als cinemes després de superar un complex procés de producció i edició entre 2024 i 2025 —marcat també per la dana—, va haver de ser finançat en la seua última fase mitjançant una campanya de micromecenatge a la plataforma Verkami. L'objectiu era recaptar un mínim de 16.000 euros i assolir les 1.000 entrades anticipades per a assegurar l'exhibició en sales comercials del territori valencià, un objectiu que finalment s'ha aconseguit.
El projecte té les seues arrels, reconeix Esteve, en dos moments clau. El primer va ser l'èxit d'un documental previ sobre la migració a Algèria, estrenat el 2012. El segon és fruit d'una experiència estrictament personal. El 1988, durant un dinar familiar, Juli Esteve va descobrir que els avis de la que era aleshores la seua parella havien residit a Nova York durant més d'una dècada. “Eixa era una història que per a un valencià de l'Horta, que ho desconeixia, va resultar fascinant pel gran contrast que suposava la pobresa de la Marina amb la capital del món”, evoca el codirector.
A partir del 2012, l'equip va iniciar una exhaustiva investigació que es va perllongar durant quatre anys —el primer dedicat íntegrament a una tasca d'investigació i els altres tres, a les gravacions i a l'edició— i que va donar com a primer fruit quatre peces documentals. La coincidència temporal amb la publicació del llibre Valencians a Nova York. El cas de la Marina Alta (1912-1920), de la investigadora Teresa Morell, va servir d'al·licient. “Ella troba 2.500 noms, però n'hi ha més, i Juli comença a estirar el fil. Creem un registre que està més o menys complet i que mai s'havia fet”, explica Esther Albert.
El rigor dels cineastes els va portar a revisar els registres de passatgers de tots els vaixells amb eixida des d'Espanya i dels ports francesos de Cherbourg i Le Havre. El resultat és un cens quasi matemàtic de 15.758 persones migrants. El fil migratori va començar el 6 de setembre de 1906 amb l'arribada de deu pioners del municipi d'Orba. A partir d'aquesta data, el fenomen es va expandir de manera imparable fins que, el 1920, el Govern dels Estats Units va restringir l'entrada de ciutadans espanyols i italians amb l'excusa del temor al terrorisme anarquista, encara que, en el fons, relata Esteve, hi havia els prejudicis contra els europeus del sud.
L'impacte socioeconòmic en els municipis d'origen va ser radical. Localitats com Pego van registrar la marxa d'un miler de veïns; Pedreguer en va perdre 711 i Orba va veure marxar 580 persones, una xifra que representava més de la meitat del seu cens de 1.100 habitants l'any 1900.
“Se'n van anar tots els hòmens joves i moltes dones; només van quedar els xiquets i la gent gran”, contextualitza Esteve. Aquesta absència de mà d'obra va estrangular els interessos dels grans terratinents de la zona. “Els latifundistes es van quedar sense treballadors perquè no tenien ningú per a cultivar les terres, i les van vendre als mateixos emigrants, que enviaven diners des d'Amèrica o tornaven amb les butxaques plenes de dòlars. La terra es va democratitzar i es va acabar amb el latifundisme molt abans de la reforma agrària de la Segona República”, assevera el realitzador.
Per a certificar la veracitat d'aquest procés, Albert i Esteve van confrontar els testimonis orals dels protagonistes o dels seus descendents amb documentació oficial en territori nord-americà, on van tindre accés a material que es trobava en algunes de les 25.000 bobines de gravació de domini públic integrades al Congrés dels Estats Units. En total, la productora va completar 700 entrevistes en 70 poblacions de comarques com la Marina i la Safor, però també a la Ribera o el Racó d'Ademús, a més d'una campanya de gravació de dues setmanes a Nova York l'octubre de 2013.
El llargmetratge no es planteja únicament com un document de consum nostàlgic, sinó com una eina de pedagogia social davant dels discursos xenòfobs contemporanis. “El treball serveix, a més, de denúncia social, perquè demostra que els valencians també emigrem per la pobresa”, defensa Esteve, qui recorda que en contextos hostils aquells pioners “s'ajuntaven, parlaven la seua llengua i cuinaven els plats de la seua terra per a autoprotegir-se, perquè se sentien exclosos”. Al respecte, recorda l'anècdota recollida en l'anterior documental sobre les migracions a Algèria, quan un dels testimonis explicava com s'arribava a la rica costa nord-africana en pastera des de les pobres terres valencianes on regnava la misèria, “cosa que resulta molt significativa”.
Per la seua banda, Albert incideix en la necessitat de traslladar aquest llegat al sistema educatiu: “És un exercici de memòria i també una reivindicació. Volem que aquesta història vaja més enllà de les sales de cinema o d'una plataforma, que arribe a l'escola perquè les noves generacions puguen conéixer-la i combatre així determinades ideologies d'odi”.
L'audiovisual valencià, “a l'UCI”
L'estrena del film, que ja va superar la seua primera prova de foc davant del públic al festival DocsValència i en projeccions especials a Ondara i a la ciutat de València, serveix també per a posar el focus sobre la delicada situació que travessa la indústria audiovisual local.
El llargmetratge actual és una reedició amb música inèdita i noves escenes basada en el material original, un desenvolupament que va ser possible gràcies a les ajudes a la Projecció Audiovisual de la Generalitat Valenciana de la convocatòria de 2023. Tanmateix, els directors es mostren pessimistes davant de l'evolució del sector en els últims anys.
“Hem d'agrair a la Generalitat la seua col·laboració, però no podem deixar de constatar que aquestes ajudes venen de 2023. Fins a 2024, les subvencions que atorgava l'IVC (Institut Valencià de Cultura) eren sis ajudes de 90.000 euros, les més baixes que es donaven en el context nacional, però alguna cosa ajudaven. Tanmateix, en les convocatòries de 2025 i 2026 només se n'atorguen dues, cosa que significa que hi ha quatre empreses condemnades a l'extinció”, lamenta Juli Esteve.
El director assenyala també el declivi pressupostari de la televisió autonòmica À Punt com un factor agreujant: “Té la meitat de pressupost que tenia el 1998, 13.000 milions de pessetes (al voltant de 200 milions d'euros). Ara compta amb uns cent milions d'euros, enfront dels 300 que va arribar a tindre. Això vol dir que no poden invertir en l'audiovisual valencià”. “La inversió ha demostrat que genera retorn”, subratlla.
Malgrat les dificultats econòmiques, l'equip confia en la resposta de l'audiència i en la viabilitat comercial de la cinta en plataformes digitals o cadenes de televisió durant els pròxims dotze mesos. L'objectiu final roman intacte: evitar que l'oblit sepulte l'aventura d'aquells milers de valencians que un dia van mirar cap a l'Atlàntic amb l'esperança de conquerir Nova York.