“Si el feixisme arriba alguna vegada a Amèrica, vindrà en nom de la llibertat”, advertí Thomas Mann en una conferència a Los Angeles cap al 1940. Resumia perfectament l’amenaça que avui planeja novament sobre Europa. La protagonista, una “llibertat” que es fa servir de disfressa per retrocedir drets i valors democràtics fonamentals. I un exemple flagrant és la recent derogació de la Llei de Memòria Democràtica de les Illes Balears per part del govern de Marga Prohens, condició imposada per VOX per mantenir la presidenta popular a la cadira. Un suposat xantatge, però que mostra dues veritats: la manca de paraula del PP, fins ara considerat un partit “d’estat”, i la negativa d’aquests a condemnar els horrors del Nacionalcatolicisme, font ideològica de la qual certifiquen continuar bevent.
Umberto Eco també va alertar que el feixisme etern pot tornar sota les aparences més innocents, i que és un deure desemmascarar-lo i assenyalar-ne cada nova forma. No es tracta de retòrica buida: ho vivim en temps real. S’està normalitzant la crueltat en el debat públic i en l’acció de govern. Només cal mirar uns quants exemples recents. Mentre Israel perpetra una autèntica massacre contra el poble palestí a Gaza, els líders del PP local neguen que l’extermini de civils, molts d’ells infants, sigui un genocidi i eximeixen Netanyahu de tota responsabilitat, acusant exclusivament les víctimes d’exagerar o d’haver-ho provocat. Ceguesa moral davant el sofriment aliè, naturalització de la barbàrie.
Aquesta crueltat ja es manifestà durant la pandèmia. Milers moriren abandonats a les residències per decisions polítiques de la dreta: 7.291 avis perderen la vida en residències de Madrid en condicions inhumanes perquè el govern d’Ayuso va dictar el protocol que els condemnava, de facto, a morir sense atenció mèdica. Lluny d’assumir responsabilitats, la presidenta madrilenya va declarar que “anaven a morir igualment”, una insensibilitat esfereïdora. Sorprenentment, aquesta gestió cruel fa que sigui aclamada pels seus i es vanti d’haver defensat la lliure elecció durant la pandèmia. De nou, la perversió que anticipà Mann: es presenta com a llibertat el que en realitat és darwinisme social i abandonament dels més vulnerables.
Més recentment, a Badalona, el batle Xavier García-Albiol (PP) ha convertit el desallotjament d’un institut abandonat en una exhibició d’una crueltat inèdita en l’àmbit municipal. Sota el crit de “no gastar ni un sol euro de l’Ajuntament” va expulsar més de 400 persones —majoritàriament migrants— al carrer, obligant-los a dormir, en ple hivern, al ras o davall el pont de l’autovia. Tot i que el Jutjat havia autoritzat l’operació, la mateixa resolució obligava a trobar una alternativa social i habitacional abans de procedir a l’expulsió. El batle va declarar-se insubmís a aquesta ordre directa de la jutgessa que tenia per objectiu preservar els drets fonamentals de les persones afectades. En paral·lel, quan entitats socials i la Generalitat els varen intentar oferir una sortida provisional a una parròquia del barri, uns veïns s’organitzaren per bloquejar, violentament, l’entrada dins el temple a les persones desallotjades. García-Albiol havia aconseguit el seu objectiu: sembrar, des de la institució que presideix, la llavor de l’odi.
L’odi desacomplexat envers els més dèbils és ja part del discurs polític quotidià. Els líders de VOX a Madrid i Mallorca demanen “enfonsar” els vaixells de rescat de migrants a la Mediterrània, perquè “la immensa majoria dels espanyols pensa el mateix”. Aquesta crida a la violència indiscriminada contra persones que fugen de la fam i la guerra és pròpia de règims feixistes, no de societats democràtiques. Tanmateix, s’ha normalitzat fins al punt que els permet guanyar vots gràcies a aquesta retòrica de la crueltat.
Governants suposadament moderats assumeixen aquestes mateixes posicions: Prohens i el president del Consell, Llorenç Galmés, es neguen a acollir més persones migrades, ni tan sols menors d’edat, als centres de protecció de les Illes. Han arribat a plantar cara a les lleis per evitar haver de fer-se càrrec de nins vulnerables argumentant saturació —mentre neguen la turística—. Deshumanització de l’altre, del diferent, caldo de cultiu del feixisme, el de sempre.
En aquest context de banalització de la crueltat, el pacte de govern PP-Vox a les Balears i a la seva obsessió per esborrar la Memòria Democràtica. No és un fet aïllat ni simbòlic: està carregat de connexions amb aquest nou relat de menyspreu dels Drets Humans que se comença a instal·lar, justament ara que celebram 50 anys en llibertat, per la mort de Franco. Un dictador que, en paraules de l’hispanista Paul Preston, apostà pel terror i visqué d’això tota la seva vida. Sona familiar, veritat?
Aquest retrocés suposa que el PP consuma la seva entrega total a Vox i els pactes de la vergonya, entregant la memòria de les persones que encara avui esperen —amb dolor— recuperar els cossos i honorances dels seus éssers estimats. El PP ha subhastat la lliçó de la part més fosca de la nostra història recent, convertida en moneda de canvi per satisfer deliris revisionistes de l’extrema dreta i, alhora, aprovar els pressuposts de Prohens i Galmés. El vertader objectiu, però, és privar a les generacions futures de conèixer la veritat sobre el que va succeir a Mallorca, no fa tants anys. Protegir la Memòria Democràtica, que ells en diuen revenja o “reobrir ferides”, és un deure ètic i legal d’una societat decent. Esborrar-la, o millor dit, tornar-la a sepultar, és obrir la porta de pinte en ample per a repetir els horrors del passat.
No és casualitat que els totalitarismes dels anys ‘30 del segle XX emergissin en contextos de crisi econòmica, de debilitament de les classes mitjanes, de frustració social i de descrèdit de la política. L’ascens del nazisme se serví de l’atur i la inflació desbocada; el feixisme italià es nodrí de les ferides obertes després de la I Guerra Mundial; el falangisme espanyol es perpetuà gràcies a una Guerra Civil i repressió atroces i a la connivència de les elits que desplegaren el seu projecte repressiu, garantia els seus privilegis.
Tots ells oferiren falses solucions i un boc expiatori a la desesperació de la gent corrent: assenyalaren minories ètniques, dissidents polítics o nacions veïnes com els culpables de tots els mals, i prometeren ordre i grandesa nacional a canvi de sotmetre la voluntat popular als seus capricis. Malauradament, aquelles promeses es varen traduir en pèrdua absoluta de llibertats, en camps de concentració, en guerres i, en definitiva, en milions de morts i patiment sense fi. Avui els nous populismes autoritaris fan servir estratègies similars: atien el rancor social, culpabilitzen els migrants i els pobres dels problemes complexos com la manca d’habitatge o l’encariment de la vida, i disparen verbalment —aviat físicament?— a les minories. Cedir a aquests cants de sirena té un preu que ja pagam: la polarització, la violència i, a la fi, la degradació de la democràcia i de la convivència. Quan veiem partits de govern negant l’emergència climàtica, menyspreant els Drets Humans o essent inequívocament racistes, hem d’entendre que estam en alerta vermella, que la Història està a punt de repetir-se.
La desmemòria deliberada ens empobreix com a societat i ens deixa desprotegits davant els errors pretèrits. Implicar blanquejar els crims d’una dictadura i trepitjar els valors que van inspirar la imperfecta, alhora que exemplar, Transició i la reconciliació democràtica —la justícia, la veritat, la reparació—. La memòria de les víctimes de l’odi entre espanyols no pertany a cap partit, és un patrimoni moral col·lectiu que no es negocia ni es “paga” per mantenir-se a una cadira presidencial. En paraules d’Hannah Arendt: “El subjecte ideal del domini totalitari no és el nazi o el comunista convençut, sinó les persones per a les quals ja no existeix ni la distinció entre fet i ficció, ni la distinció entre real i fals”. I la veritat és que, sense Memòria, no hi ha justícia possible ni Llibertat duradora.