A peu de fossa mentre PP i Vox deroguen la Llei de Memòria balear: “Volen exhumacions en silenci”
LLEGIR EN CASTELLÀ
L’antropòloga Almudena García-Rubio té un Crist entre les mans. La figura –els braços estesos a esquerra i dreta, els peus units pel clau que travessa les empenyes– és de metall i ha sobreviscut als tèrmits que es van menjar la fusta de la creu a la qual estava unit el cos i del taüt al qual estava unida la creu. Els pinzells i les brotxes netegen la terra que queda sobre les restes del fèretre. Una càmera de fotos i diversos bolígrafs documenten les troballes, que es retiren –amb summa delicadesa– i es guarden –en unes capses de plàstic, ja sobre la superfície– per continuar reobrint, centímetre a centímetre, una rasa que, segons sospiten els investigadors, s’hauria pogut obrir diverses vegades –entre 1937 i 1938– per llençar-hi cadàvers: desenes de víctimes de la repressió franquista durant la Guerra Civil. Hores després de retirar el crucifix, allà mateix apareixeran unes restes que encaixen amb allò que es busca. Hi ha un crani amb –a simple vista– ferides de bala.
L’escena va tenir lloc fa pocs dies al Cementiri Vell d’Eivissa i, tot i que no és ni de bon tros la primera vegada que succeeix (ja s’hi va buscar republicans desapareguts el 2018, 2020 i 2024), ara té una transcendència especial. Representa l’inici de la primera campanya del nou Pla de Fosses que aprova el Govern. El quint en els últims deu anys –342 restes recuperades, 67 morts identificats–, però el primer des que el Partit Popular ha reconegut que cedirà a les pressions de Vox per derogar la Llei de Memòria Democràtica. A l’octubre van començar els tràmits. Per eliminar-la, els populars hauran de votar a favor d’una exigència que es presenta clau perquè els representants d’un partit que enalteix la dictadura –Vox– aprovin el proper pressupost per a la comunitat autònoma. El PP va fer marxa enrere el desembre de 2024, quan la temptativa dels diputats ultres va arribar al ple del Parlament, i l’arxipèlag no va tenir partida de despesa fins a l’estiu de 2025.
La Llei de Memòria Democràtica es va aprovar el 2018 –quatre anys abans que l’estatal– i ara pateix un seriós perill de desaparició. Des que el pacte de centreesquerra que presidia Francina Armengol va deixar pas al Consolat de Mar –seu del Govern balear– al PP de Marga Prohens, que governa en minoria d’ençà les últimes eleccions, la seua derogació és un tema recurrent als plens i a les comissions que es celebren a la cambra autonòmica. L’última vegada, la passada setmana, arran d’una petició llançada pels socialistes per retirar un monòlit –que el Generalísimo en persona va inaugurar el 1947 per honrar els ofegats d’un creuer feixista torpedinat pels destructors de la Marina lleial a la República– del Parc de sa Feixina, a Palma.
Segons Vox, la Llei de Memòria Democràtica “promou la rancúnia”. L’esperit amb què es redactà la norma, però, concorda amb les indicacions que l’ONU va fer al Govern d’Espanya durant anys per “garantir veritat i justícia a les víctimes de la dictadura”. Aprofundeix, també, en la Llei de Fosses, que no serà derogada –de moment– i que des del 2016 permet cavar als llocs on se sabia –per fonts documentals– o sovint s’intuïa –per testimonis orals– que s’havien obert fosses comunes durant la Guerra Civil i els primers anys de la postguerra.
–Dóna un sentit de reparació, que no pas de revenja, a les famílies que no s’han resignat a saber què va passar amb l’avantpassat que van matar a la Guerra Civil. El Govern anterior sí que va fer una política de reparació, donant certificats als familiars de les víctimes, reconeixent que havien estat represaliades de manera injusta. Que és simbòlic? Sí, però ho reconeixia la màxima autoritat de la comunitat autònoma. Això és el que el PP vol derogar perquè quedi com una cosa discreta, amagada, exhumant en silenci, sense actes públics.
Diu en Luis Ruiz. Igual que en les anteriors exhumacions –i, ara, amb més temps disponible perquè ja s’ha jubilat després de donar classes d’Història durant dècades en diversos instituts de l’illa–, el president del Fòrum per la Memòria d’Eivissa i Formentera passa moltes hores al costat dels nou tècnics –contractats per la Societat de Ciències Aranzadi i l’Associació de Tècnics d’Investigacions Culturals i Socials– que treballen al Cementiri Vell. A més de traginar els cubs que carreguen la terra que es treu a la superfície per engrandir el clot, l’historiador aporta dades i dates –vitals per traçar una cronologia fiable– i fa d’enllaç entre qui busca i qui anhela que trobin: els familiars dels morts.
La comunicació –amb els descendents de set desapareguts– és fluida. Tanmateix, Ruiz diu que els ponts entre el Govern i les associacions memorialistes de les Illes Balears han saltat pels aires: “El PP va entrar a governar sabent que la memòria històrica ni els beneficia ni els dóna vots, que fins i tot podia crear divisió entre el seu electorat. La Llei de Fosses ja contemplava la creació d’una comissió, de la qual naltros formem part, que havia d’aprovar el calendari d’exhumacions, proposar noms per elegir els tècnics que havien de treballar en tot el procés, determinar les dotacions del pressupost… Aquest tipus de decisions ha passat a prendre-les unilateralment el Govern”.
–Com?
–És molt simple: la comissió de fosses no funciona perquè no es convoquen reunions perquè funcioni.
El PP va entrar a governar sabent que la memòria històrica ni els beneficia ni els dóna vots, que fins i tot podia crear divisió entre el seu electorat
Memòria de Mallorca i el Govern: dues visions oposades
Dos telèfons es despenjen a Mallorca per parlar amb elDiario.es. Les veus –femenines– donen versions oposades sobre el panorama que descriu Luis Ruiz. Maria Antònia Oliver, presidenta de Memòria de Mallorca –i néta de represaliats pel franquisme–, és molt gràfica a l’hora de confirmar allò que afirma el seu col·lega: “Amb l’anterior Govern es van convocar setanta reunions en una legislatura. Amb l’actual, en duim dues en dos anys. I no és perquè no haguem demanat audiència amb la presidenta del Govern –que l’hem demanada, tres voltes–, però no ens ha pogut veure, encara, aquesta senyora; quan tengui un espai a la seva agenda, ja ens rebrà. Som la primera comunitat autònoma que té gairebé fetes totes les fosses de la repressió que eren viables d’exhumar. El que està fet no ens ho prendran, però ens preocupa que tot el coneixement acumulat es perdi si no se li dóna un sentit”.
Oliver envia per WhatsApp captures dels correus que el col·lectiu que representa va enviar fa temps –al setembre de 2023, al gener de 2024– al Govern plantejant diverses qüestions –pregunten per la denúncia que l’executiu d’Armengol va presentar a la Fiscalia al final de l’anterior mandat, proposen un ordre del dia en la següent comissió de fosses…— i afegeix: “No ens han respost. A cap mail. És molt mallorquí això de passar pena, però és el que hi ha. Ens menystenen”.
Hem demanat audiència amb la presidenta del Govern [Marga Prohens, del PP], però aquesta senyora encara no ens ha pogut rebre. El que ja s’ha fet no ens ho trauran [les exhumacions anteriors], però ens preocupa que tot el coneixement acumulat es perdi si no se li dóna un sentit
En canvi, Xesca Ramis té una visió completament diferent. A aquesta política del PP –directora general de Relacions Institucionals en l’Executiu de Prohens i portaveu de l’oposició a l’Ajuntament de Lloseta, un municipi on els falangistes van matar funcionaris públics i on la dictadura va depurar mestres de l’escola republicana– la sorprenen les acusacions dels presidents de les associacions memorialistes: “El meu desconeixement del que diuen és total. Des del principi, les reunions han estat híbrides. En cap moment m’han demanat que siguin presencials. No ho puc entendre”.
Ramis tampoc té constància dels correus sense respondre –“Els funcionaris del servei de memòria contesten ràpid”– i afegeix: “Noltros continuam treballant en tot allò que contempla la Llei de Fosses. Hem encarregat més pedres de la memòria, estam esperant resposta de les associacions memorialistes per etiquetar els nínxols [per enterrar-hi les víctimes identificades] i tenim pendent la inauguració d’un columbari al Cementeri de Palma, que per problemes d’humitat no s’ha pogut fer encara. Els arquitectes que es varen encarregar del projecte no se n’han fet càrrec [d’arranjar-lo], no ens varen contestar els correus, però el tema va passar a la Direcció General d’Habitatge i Arquitectura i s’hi han posat. Calcul que al febrer estarà enllestit”.
–Directora general, ¿els tràmits per derogar la Llei de Memòria Democràtica i el debat encès que es viu al Parlament sobre el tema afecta d’alguna manera la feina que es fa des del seu departament?
–Que no fem les polítiques de l’esquerra no vol dir que no fem polítiques de memòria. Noltros intentam fer polítiques que siguin útils, amb rigor, i respectuoses amb les famílies per retornar la dignitat a les persones que van patir la guerra. No cercam la foto, sinó conhortar les famílies. La memòria no es pot considerar un element de confrontació. Aquí no ens hi trobaran.
Que no fem les polítiques de l’esquerra no vol dir que no fem polítiques de memòria. Nosaltres intentam realitzar polítiques que siguin útils, amb rigor i respectuoses amb les famílies per retornar la dignitat a les persones que van patir la guerra
–Creu que això, la confrontació, és el que diferencia les polítiques de memòria del PP de les que aplicava el pacte de centreesquerra que va governar les Illes Balears entre 2015 i 2023?
–Noltros no valoram el que va fer l’esquerra. Sabem que no ha de ser un element de confrontació i així són les nostres actuacions, que corresponen a memòria democràtica dins la Direcció General de Relacions Institucionals.
Avis que “mai no es ficaren en política”
De tornada al Cementeri Vell, Luis Ruiz deixa l’actualitat política de banda i descriu quin era el perfil dels morts que es buscaran, almenys, fins al 12 de desembre, quan està previst que acabi la campanya iniciada a Eivissa. “Les tretze restes que van aparèixer en l’exhumació anterior”, diu l’historiador, “creim que corresponen, com en el cas dels tres que hem pogut identificar, a víctimes del terror calent: matances en grup que es van dur a terme els darrers mesos del 36, després de la retirada republicana durant la qual, el 13 de setembre, els milicians assassinen noranta-tres presos [als quals metrallaren a sang freda per considerar-los simpatitzants dels colpistes] al Castell de Dalt Vila”.
“Ara, en canvi, sospitam que els morts que poden aparèixer a la franja del cementeri que s’està excavant, paral·lela a la que es s’obrí l’any passat, moriren al llarg del 37 i, fins i tot, durant el 38. No va ser senzill aconseguir documentació, però quan el 2015 vam elaborar el mapa de fosses d’Eivissa, vam reunir més d’un centenar d’actes de defunció. Amb noms, llinatges i dates de les defuncions. Així podem saber que, un any o fins i tot dos anys més tard, els falangistes seguien prenent-se la revenja pels fets des Castell i mataven de tres en tres, de dos en dos, o d’un en un”, afegeix.
–Molts dels militants o sindicalistes que s’havien convertit en milicians i s’havien vist involucrats en delictes de sang havien fugit de l’illa amb les tropes del capità Bayo. Qui eren les víctimes?
–Quan el 1999 vam crear el Fòrum per la Memòria i vam començar a contactar amb familiars –llavors encara quedaven molts fills vius– era normal sentir: “Es güelo mai s’havia ficat en política”. Però després rascaves una mica i trobaves que, moltes voltes, la persona de qui asseguraven que era apolítica resulta que estava afiliada a un sindicat. Alerta: en aquella època calia estar-hi per poder treballar en alguns oficis. Però, més enllà de la seua ideologia o simpaties, creim que en molts casos allò que pesava per assenyalar l’un o l’altre eren simples qüestions personals, rancúnies o enveges a les quals se’ls buscava un acompanyament per justificar aquests crims. Un familiar amb qui mantenim molt de contacte i que té esperances de trobar el seu avi és, per exemple, el nét d’un pescador de Sant Antoni de Portmany a qui varen assassinar per ser amic del darrer batle republicà.
Moltes vegades, la persona de qui asseguraven que era apolítica resulta que estava afiliada a un sindicat. Però, més enllà de la seua ideologia o simpaties, creim que en molts casos el que pesava per assenyalar l’un o l’altre eren simples qüestions personals, rancúnies o enveges a les quals es buscava un acompanyament per justificar aquests crims
Republicans entre tombes de noms estrangers
Els nou investigadors surten de les dos rases que han cavat durant les primeres jornades, quan, abans dels pinzells i les brotxes, s’usaren pics i pales. Colpegen les botes contra el terra per desfer-se del fang. Són les deu i quart, l’hora del bocata. La meitat del grup s’acosta a un súper que queda a l’altra banda del carrer per comprar la berenada i la resta, els més joves, la duen de casa. Dos al·lotes i un al·lot peleen unes mandarines i obren un tupper ple de menjar. Parlen amb accent valencià. Ell viu a l’illa, elles han vengut expressament.
Han passat uns quants matins de pluja i fred, però avui fins i tot fa calor. El cel és serè. Anyil. El sol els dóna a la cara, la llum rebota a la tàpia on recolzen l’esquena, berenen. No gaire lluny, en una altra paret del cementeri, encara poden palpar-se, sobre la calç, els impactes de les bales que dispararen els botxins que varen netejar de “subversius”, com afirmava la propaganda franquista, la rereguarda d’una Eivissa que –igual que Mallorca, o les Canàries, d’on va enlairar-se el general Franco per sublevar els exèrcits africans, també amb èxit del complot–, mentre a la península encara quedaven dos anys llargs de bombardejos i batalles, ja travessava, de fet, la seua posguerra particular.
“Per a alguns membres de l’equip”, explica Almudena García-Rubio, “aquesta és la seua primera campanya a Eivissa”. “Igual que passa amb les de Mallorca, aquest cementeri té unes condicions molt particulars. La humitat i la salinitat fan difícil trobar restes en tan bon estat com en altres zones d’Espanya. A més, com que va estar en ús fins als anys vuitanta, s’hi va enterrar damunt les fosses i la terra està molt remoguda. Apareixen molt pocs ossos en posició primària i, per això, als nous els insistim que allò important no són les tombes que puguin trobar, sinó la terra que queda entre elles: allà hi poden ser les persones que cercam”, afegeix.
Aquest cementeri té unes condicions molt particulars. La humitat i la salinitat fan difícil trobar restes en tan bon estat com en altres zones de l’Estat. A més, com que va estar en ús fins als anys vuitanta, es va enterrar damunt les fosses i la terra està molt remoguda
L’osteoarqueòloga eivissenca –llicenciada en Història per la Complutense el 2001 i màster en Antropologia Física i Forense per la Universitat de Granada el 2007, especialitat en què va basar la seva tesi doctoral, defensada a l’Autònoma de Madrid el 2017– fa exhumacions de fosses comunes de la Guerra Civil des de 2003. El 2016 va participar en el primer Pla de Fosses del Govern balear. Quan, d’aquí a uns mesos, intentin localitzar els esquelets sepultats a son Servera, un municipi on encara no s’ha exhumat tot i haver estat un dels escenaris de la Batalla de Mallorca, a tocar amb els deu anys de la primera actuació: l’obertura de la fossa comuna de Porreres, l’epicentre de la repressió franquista a les Illes Balears.
Paco Etxeberria es posà al capdavant d’aquella actuació. Aquest forense és una referència mundial entre els professionals dedicats a esclarir on anaren a parar els desapareguts de guerres, genocidis i neteges ètniques. Etxeberria és, a més, una mena de mentor per a García-Rubio. Ella va descobrir què s’havia de fer –i què s’havia d’evitar– durant una exhumació dirigida pel guipuscoà, ja fa més de dos dècades. L’antropòloga en va recollir el testimoni i, després de Porreres, ha coordinat les campanyes finançades pel Govern balear.
“Encara queden moltes coses per fer, però ja anam recollint algunes alegries”, diu García-Rubio, “i tant de bo en venguin més els pròxims mesos”. “Als laboratoris d’Aranzadi, a Vitòria, i Àtics, a Barcelona, se segueix treballant amb mostres d’ADN de familiars per obtenir més identificacions. Ara hem estat a Badajoz lliurant les restes a les famílies dels presos republicans que tancaren a Formentera en acabar la Guerra Civil. Que les associacions d’una província on s’ha reivindicat amb tanta força la memòria històrica des de fa tant de temps alabassin el mètode de treball que hem desenvolupat a les Illes Balears és el millor reconeixement que podríem rebre”, afegeix.
L’antropòloga torna a la feina i baixa a una de les rases per ajudar els seus companys a prendre les mesures –amb uns tubs articulats als quals diuen jalons– i l’orientació –amb un cartellet que indica el nord i un GPS– d’un taüt que comença a intuir-se sota el mantell terrós. El forat que han obert els exhumadors està envoltat de més tombes, que queden a la vista tot i ser al subsòl. Hi ha làpides –horitzontals i verticals– i creus, xinxetes que marquen la ubicació dels darrers cossos que es varen enterrar –damunt d’altres– al mateix rectangle del cementeri on creuen que podrien localitzar noves fosses de la Guerra Civil. Temps ençà, era una parcel·la comunitària on no calia comprar un nínxol per dipositar un cadàver. La pràctica va durar fins a finals dels anys setanta, quan es va esgotar l’espai. Potser això explica per què les identitats que es llegeixen a les làpides són estrangeres –anglosaxones, franceses, alemanyes– i –relativament– jóvens. Entre els morts del boom turístic hi ha un parell d’excepcions. Una d’elles, molt relacionada amb el record dels represaliats:
MARGARITA ROIG COLOMAR. 28-6-1966. A LOS 57 AÑOS. R.I.P. TU ESPOSO, HIJOS, HERMANOS Y SOBRINOS NO TE OLVIDARAN.
Sota aquesta inscripció descansa Margalida Llogat, la sindicalista empresonada i torturada durant la Guerra Civil, que es va lliurar del tir al clatell, però a qui la dictadura va humiliar durant dècades. Cinquanta anys després de la seva mort –per causes naturals–, l’Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia li va dedicar un carrer. Era l’agost del 2020. Al novembre del 2023, el PP va acceptar una moció de Vox per retirar-li el nom al·legant que “Google Maps no havia canviat el nom” de la via i això “creava confusió entre els repartidors”. L’alcalde va fer marxa enrere quan va veure que el gegant tecnològic actualitzava els seus plànols davant la reacció popular a les xarxes socials.
0