‘Fanalets’, altars i rosaris ensucrats: els rituals que desafien Halloween a l'illa de la turistificació

Pareix un conte, però, en realitat, és una xerrada d’antropologia. La ponent té un María Moliner als prestatges que té davant els ulls i una edició il·lustrada d’El infinito en un junco a l’esquena. A les mans, un rotlle, que desplega amb cura fins a convertir-lo en un pòster. És una tempesta de colors en tons apagats. Fantasmes, bruixes, calaveres, espelmes, ratapinyades, una carabassa amb un somriure desdentegat. La iconografia és evident, deixa pocs dubtes sobre la història que explica la contacontes.

–Els infants sortien al carrer quan es feia fosc, tocaven a les portes de les cases i, esperant que els donassin dolços, cridaven: paga o plora? No us recorda res? Paga o plora?

La pregunta que llança Mabel Moreno encara ressona a la minúscula biblioteca de Son Roca –un dels barris més humils de Palma, el final del final de la seua perifèria nord– quan un cor d’infants –cinc, sis, vuit o nou anys com a màxim– li respon:

–A Halloween! A truc o tracte!

–Doncs això es deia la capta. I és una de les tradicions de la Nit de les Ànimes que encara eren molt vives quan els vostres padrins i padrines tenien la vostra edat.

Respon, recollint el fil invisible dels contes, l’adulta, activista cultural i una de les veus que ha participat durant la darrera setmana d’octubre en les activitats organitzades per Mallorca Literària, un cicle que inclou també conferències per a adults o una excursió a peu per la necròpolis talaiòtica de Son Real.

L’interès de Mallorca Literària per la festivitat de Tots Sants no és capriciós. Entre altres cases vinculades a escriptors, aquesta fundació gestiona el Museu de la Paraula. És a Sant Joan, un dels centres geogràfics de l’illa, entre les parets de la casa on va néixer Rafel Ginard i Bauçà, just quan el segle XIX exhalava el darrer alè, Com que va viure entre el 1899 i el 1976, aquest sacerdot i folklorista va assistir a múltiples transformacions. Socials, econòmiques, polítiques, tecnològiques. Ser testimoni d’una Mallorca que desapareixia va dur el Pare Ginard a compilar una mena d’enciclopèdia de sabers i costums tradicionals. Entre aquests, tot allò relacionat amb el tridu que arrenca el 31 d’octubre amb la vetlla de Tots Sants i culmina el 2 de novembre, Dia dels Fidels Difunts. Setanta-dos hores durant les quals els vius recorden els seus morts, en què el fet cristià es fon amb el paganisme que el va precedir. Un territori màgic que, com demostra l’explicació de Mabel Moreno, no resulta tan diferent dels costums que el màrqueting nord-americà ha estès per molts racons del planeta. En tot just una generació, la que va des de l’estrena d’E.T., l’extraterrestre (1981, quan molts infants descobririen la festa de Halloween) fins a la frontera del mil·lenni.

Ser testimoni d'una Mallorca que desapareixia va dur el sacerdot Pare Ginard a compilar una mena d'enciclopèdia de sabers i costums tradicionals. Entre això, tot el que està vinculat al tridu que arranca el 31 d'octubre amb la vigília de Tots Sants i culmina el 2 de novembre, Dia dels Fidels Difunts

«El sentit de la festa no és només divertir-se i entretenir-se, sinó, en aquest cas, fer front a un misteri i a una realitat que de vegades ens espanta, com la mort. Aquestes tradicions ens ajuden a treballar el dol i a relacionar-nos amb l'enyorança», explica per telèfon Carme Castells, la gestora cultural que dirigeix Mallorca Literària. En companyia de Joana Serra –la responsable de museus, activitats i projectes de la fundació–, Castells es va trobar amb «una sèrie de manuscrits inèdits del Pare Ginard» on es descrivien costums diferents poble per poble.

A Sineu, figues seques i aiguardent; a Petra, unes monedes al bacinet de les ànimes, la safata de metall que sostenia l'escolanet que es plantava a la porta del cementeri. I, en la penombra de les sales d'estar, llegendes de mòpies i bubotes, fantasmes mallorquins que, segons qui conti la història, fan més o menys por. Pràctiques i éssers que, «encara que en molts casos s'hagin perdut, van ser i continuen sent vigents», afirma Carme Castells, «i conformen un marc comú». Amb Halloween, però també amb el «Día de Muertos mexicà», tan popular gràcies als personatges de Coco (2017).

El sentit de la festa no és només divertir-se i entretenir-se sinó, en aquest cas, fer front a un misteri i una realitat que, a vegades, ens espanta, com la mort. Aquestes tradicions ens ajuden a treballar el dol i a relacionar-nos amb l'enyorança

Manualitats sense pantalles

Abans que Walt Disney distribuís fa gairebé una dècada una de les pel·lícules d'animació més exitoses de Pixar, a Mallorca ja es plantaven altars quan s'acabaven les calors i s'atracava el temps de les matances. Vora el foc, objectes, alguna fotografia, si n'hi havia, de la persona estimada. Il·luminant l'estança, la llum d'uns fanalets, guardats a l'interior d'una carabassa o d'un carabassó sense polpa o, fins i tot, d'un meló buidat. Els mateixos fanalets que una desena llarga de criatures decoren en un altre dels tallers que Mallorca Literària ha organitzat al municipi de Consell. No hi ha pantalles.

«A més de torrar castanyes o menjar moniato fregit o magranes, o dur flors a les tombes, quan jo era nina, els meus pares sempre posaven un altar, sobretot pensant en la gent gran, que ja no podia sortir al cementeri. Així es recordaven els difunts. Com que a casa ens encanten les manualitats, les meves filles i jo ens prenem molt seriosament aquesta tradició. A mi em sembla molt guapa; és un temps que dediques a la teva família. És clar que ara els infants es volen disfressar, i no els ho prohibiràs, però crec que les dues tradicions poden conviure», explica Yolanda Torralba.

Aquesta dona és a la porta de la biblioteca de Consell, un dels primers pobles que es troben els conductors que recorren l'antiga carretera que uneix Palma amb Alcúdia travessant vinyes. Yolanda espera que les seves filles –la gran es diu com ella i té onze anys; la petita, Alma, en té vuit– surtin amb uns pots que pengen d'un cordill. Els han untat amb cola per aferrar-hi al damunt paperets de colors. Criden l'atenció sota la llum esmorteïda dels fanals. Quan arribin a casa, encendran una espelma, la posaran dins el fanalet i, diu la mare, servirà per «tenir present el padrí», que va morir fa poc.

«El recordam tot el temps», recalca la neta gran, «i hem posat moltes fotos seves a la sala, ballant amb la padrina, agafats i en filera. Fa poc va ser el seu aniversari i la meva germana i jo el vàrem dibuixar, i hi vàrem posar: molts d'anys». Mentre escolta la seva germana, Alma obre la boca per confessar que, a més de recordar el padrí, també compten les hores perquè els seus padrins joves (la fórmula que s'utilitza a l'illa per referir-se al padrí de baptisme) els regalin «un rosari». Però no un rosari qualsevol.

El rosari ensucrat és la fantasia de qualsevol llaminer –menut o amb cabells blancs– perquè les seves denes, en lloc de ser de fusta o metàl·liques, estan fetes de caramels, bombons i llepolies, en una versió més moderna, o de fruita confitada, o de panetets, una pasta dolça semblant al panellet, o de llàgrimes de massapà en la versió més purista. Mossegades de glòria per pair la pèrdua. Se n'anaven menjant entre parenostres i avemaries. El mort al clot i el viu al pa de pessic. Literalment. Avui, més d'una pastisseria mallorquina encara els prepara per aquestes dates. Segons els manuscrits del Pare Ginard, que Mallorca Literària ha editat en un Calendari folklòric de Mallorca, antigament, aquests rosaris eren el regal «dels padrins més rumbosos».

El rosari ensucrat és la fantasia de qualsevol llaminer –cabdell o amb canes– perquè els seus comptes, en comptes de ser de fusta o metàl·lics, estan formats per caramels, bombons i llaminadures, en una versió més moderna, o fruites confitades, o panetets, una pasta dolça semblant al panellet, o llàgrimes de massapà en la més purista

«Gratar» per conèixer la tradició perduda

La mare i la güela de Queta Mas Rigo preparaven un altar, ple de flors, «per al Mes de Maria, al maig». Això ho recorda bé de la seva infantesa, als anys noranta. Però quan Mallorca Literària li va proposar l'any passat impartir alguns dels tallers de Tots Sants, hi havia moltes tradicions al voltant de l'1 de novembre que aquesta traductora i integradora social, nascuda a Mallorca, desconeixia. Per complet.

–Jo crec que la raó és que, en un moment determinat, en moltes famílies hi va haver una desconnexió molt gran amb els cicles de la terra –diu Queta, just després d'acabar l'activitat que ha coordinat a Consell– i, abans, quan es vivia de l'agricultura i la ramaderia, els canvis d'estació eren molt importants i anaven acompanyats d'una sèrie de ritus, relacionats amb la religió o no. Es veu en el llenguatge. Record perfectament mon pare dient: sembla que la tardor arriba amb una dalla perquè ho arrasa tot. La relació entre el final de l'estiu i la mort és molt clara.

–A voltes, els infants són molt eloqüents quan han d'acceptar que ha mort un familiar, normalment els güelos, i és la nostra angoixa, com a adults, allò que els descol·loca. Això es percep als tallers?

–Els nins que m'he trobat tenen una lògica aclaparadora. Una nina, per exemple, em va dir que, des que se li va morir el moix, li deixa una espelma encesa a la finestra per on entrava i sortia de casa. Era una manera de recordar-lo i de sentir que encara hi era. Tantes coses es van perdre, però després grates una mica i encara hi són. Jo som de Sant Llorenç des Cardassar, devora Manacor, i resulta que les padrines de les meves amigues també posaven altars a ca seva. Crec que una part de la nostra identitat, i més en aquests temps, depèn de recuperar-les i actualitzar-les.

Els nens i nenes que m'he trobat tenen una lògica aclaparadora. Una nena, per exemple, em va dir que des que se li va morir el gat li deixa una espelma encesa a la finestra per la qual entrava i sortia de casa. Era una forma de recordar-lo i de sentir que seguia allà

Integració ancestral

Entre els oients que ha tingut Mabel Moreno a Son Roca, hi havia boixos que només parlaven castellà, una garrida que el mesclava amb el català i d'altres que, quan s'adreçaven a la tallerista, ho feien en castellà, però que, quan parlaven amb la mare, canviaven al català. Al fons, una boixa subsahariana feia els deures amb la seva mare, i en castellà. Sense participar en el joc de decorar un fanalet, però amb l'orella ben parada (feia la sensació que no ho podia evitar), escoltava un relat que no va canviar de llengua en cap moment. De dalt a baix, la narradora va fer servir un mallorquí amb un marcat accent palmesà.

En una societat com la mallorquina, on la meitat dels habitants han nascut fora de l'illa –en alguns municipis, com Calvià, el percentatge de nadius es redueix a un terç–, l'ancestral pot ser una clau per obrir portes que semblen tancades. Així ho veu la mateixa contacontes, filla d'un enginyer de Huelva que va arribar a Mallorca a mitjan anys setanta. De fet, ella és l'única de la família que va néixer a l'illa, uns anys més tard:

–Som la petita de les meves germanes i, és clar, entre el gran salt endavant que vàrem fer amb la globalització, i després el cinema americà i internet, moltes d'aquestes tradicions les he après d'adulta. Crec que són molt importants perquè ens vinculen amb el lloc al qual pertanyem. Només cal veure la cara dels infants per entendre que els interessa allò que els proposam. A mi, de nina, m'hauria encantat menjar-me un rosari ensucrat [riu].