L'advocat marroquí bolcat en la regularització de desenes de migrants: “Els papers no els regalen”

Les alarmes de Mohamed Alami Battahi van començar a sonar amb molta força el matí de primavera en què va veure que la cua de l'oficina d'atenció ciutadana arribava fins a la porta del seu despatx. Dos-cents metres plens d'històries que li resultaven massa familiars per romandre indiferent. Pere Garau bullia. En un dels barris més multiètnics de Palma, gairebé qualsevol podia sentir-se interpel·lat per la regularització que acabava de decretar el Govern d'Espanya.

Aquest procés extraordinari ha concentrat en tot just dos mesos la feina que l'advocat Alami pensava desenvolupar al llarg, potser, del seu primer any com a professional liberal. Va obrir el despatx al gener i el tsunami va arribar a finals d'abril. Diverses desenes de les 15.000 sol·licituds de residència que s'han tramitat a les Illes Balears han passat per les mans d'aquest jove mallorquí –de la quinta del 99– amb avis a la medina imperial de Fes. Prefereix no revelar les seves tarifes, però reconeix que són més econòmiques que les d'altres gestories. El tema li toca molt de prop. Quan tenia cinc anys, el seu pare va ser contractat per donar forma als interiors d'una mansió que s'estava construint a Artà. Un cop acabada la feina, aquell mestre d'obres va decidir quedar-se en aquest poble del nord-est de l'illa i reagrupar-hi la família. En Simo –el diminutiu amb què el coneixen a casa– va aterrar a l'aeroport de Son Sant Joan amb l'edat justa per començar l'escola. A l'escola pública Na Caragol va aprendre a parlar català, la mateixa llengua en què confessa:

–A més d'advocat, al cap i a la fi, jo també som un immigrant. Mai no he sentit què és estar en situació irregular, però he conegut gent que, uf, tenia por de sortir al carrer. A Son Gotleu, cada dos per tres, hi havia batudes per demanar la documentació. Estàs prenent un cafè després de nou hores a l'obra i et demanen el carnet perquè només per la teva cara saben si ets regular o irregular. Ara s'han calmat una mica, però fa uns anys era horrible...

Estàs prenent un cafè després de nou hores a l'obra i et demanen el carnet perquè només per la teva cara saben si ets regular o irregular. Ara s'han calmat una mica, però fa uns anys era horrible

El cartell de ‘tancat’

És dimarts, 30 de juny de 2026. Passades les onze del matí, a l'advocat Alami li costa acabar les frases. Encara que el despatx sigui tancat, cada dos, tres o cinc minuts com a màxim apareix algú amb ganes d'obrir-lo. Normalment, hòmens magribins de mitjana edat. L'advocat treu la clau i, amb la porta mig oberta, xiuxiueja una excusa. Una excusa que no admet rèplica: l'“avui ja no fem feina” va rematat amb un “yallah”, un “vamos” i un “d'accord”. Àrab, castellà i francès perquè no hi hagi cap dubte que la sort de la regularització ja està tirada.

La majoria són clients que esperen amb ànsia una resposta. Amb la documentació en mans de l'Administració, ara a l'advocat Alami li toca esperar i descansar. Més d'una vegada li han tocat les quatre de la matinada davant l'ordinador mentre intentava certificar que les proves que li havien lliurat els seus clients eren verídiques. Tanmateix, ahir vespre va caure rendit abans que el Marroc esclafàs els Països Baixos als setzens de final del Mundial de futbol: “Després me'l posaré a la televisió del despatx... si em deixen”. Alami deixa el comandament a distància amb què remenava els menús buscant el partit en diferit, fa una ganyota i camina cap a la porta. Algú el torna a reclamar. Deixant anar una riallada, diu:

–Fatouch, i si comprem un cartell que hi posi tancat?

Més marroquins que alemanys

A Mallorca hi viuen més marroquins que alemanys. Molts es van establir a Manacor. En aquest poble gran –o ciutat petita– ja hi ha una segona –i una tercera– generació d'una comunitat molt més complexa i diversa del que sembla. Hi ha àrabs i amazics. Alguns tenen, fins i tot, gotes de sang gnawa (subsahariana) o jueva (dels sefardites que es van refugiar al nord d'Àfrica després de l'expulsió dels Reis Catòlics) a les venes.

Tots, tanmateix, són fills i nets d'una mateixa diàspora. Fatouch El Abdaoui n'és una. Aquesta dona va néixer fa vint anys a l'hospital públic que atén els mallorquins que viuen a la comarca de Llevant (i els turistes que la visiten). Després vendrien, sense sortir de casa, l'escola, l'institut i un grau superior d'Administració i Finances que ha acabat. El 16 de juny es va graduar i l'endemà mateix ja recorria els tres quarts d'hora de carretera que separen Manacor de Palma per convertir-se en l'ajudant de l'advocat Alami. A la recta final de la regularització, va aprendre de pressa com s’havia d’afrontar cada cas:

–El més important és empatitzar amb la persona que ve al despatx. Aquí hem rebut gent molt desesperada, que arriba molt trista i, és clar, molt angoixada. Per això preferim dir-los la veritat, encara que els sàpiga greu. Si no són capaços de reunir totes les proves que exigeix el procés, difícilment els donaran la documentació. Però jo els entenc; encara que jo tampoc no les pogués reunir, davant una oportunitat així m'hi llançaria de cap i resaria perquè me'ls concedissin.

Fatouch descriu amb molta eloqüència –i força gràcia– el sentiment de qui no és ni d'aquí ni d'allà. Té cosines a França, a Bèlgica, als Països Baixos i a Alemanya. Les reunions familiars, al voltant d'uns tajins ben carregats de carn, peix o verdures, són una autèntica torre de Babel. En un racó es parla en francès; en un altre, en alemany. Entremig s'hi cola el castellà. I, si hi ha dubtes, sempre tenen la dàrija, l'àrab que es parla al Marroc.

–És la llengua que fem servir al despatx perquè en Simo parla l'àrab de Fes, que a noltros ens sona molt fi, i el meu, en canvi, a ell li sembla molt dur, molt aspre. Amb la meva família encara podria ser més divertit –riu na Fatouch–, perquè venim d'un llogaret envoltat de pobles on es parla rifeny; per això també l'entenem, tot i que no el parlem.

El llinatge El Abdaoui prové de la província de Driouch, prop de Nador. Una zona castigada per les guerres colonials contra espanyols i francesos fa un segle, i per la marginació i la repressió de la monarquia alauita en èpoques més recents. L'esperit rebel i independentista dels germans Abd el-Krim no s'ha extingit del tot al Rif, una terra on el futur és difícil.

–Per què hi ha tants rifenys a l'estranger? –es demana na Fatouch–. Allà, encara que estudiïs una carrera, depens de la sort, i és difícil tenir-ne. Aquí, si t'hi esforces, te'n surts. En la nostra generació, la mentalitat de les dones ja no és casar-me i, en deu anys, tenir set fills que caldrà mantenir. Gairebé totes les dones de la meva família han estudiat una carrera: Dret, Periodisme, Història de l'Art... Potser per això, al Marroc em sento europea i, a Europa, marroquina.

Per què hi ha tants rifenys a l'estranger? Allà, encara que estudiïs una carrera, depens de la sort, i és difícil tenir-ne. Aquí, si t'hi esforces, te'n surts. En la nostra generació, la mentalitat de les dones ja no és "em cas i, en deu anys, tenc set fills que hauré de mantenir". Gairebé totes les dones de la meva família han estudiat una carrera: Dret, Periodisme, Història de l'Art... Potser per això, al Marroc em sento europea i, a Europa, marroquina

Química entre l'Amèrica Llatina i el Magrib

Un “amic veneçolà” va parlar a na Giselle Lor del despatx de l'advocat Alami. Com que aquesta dona equatoriana vivia “a tres illes de cases”, va aconseguir una cita i hi va anar per explicar la seva situació. Feia un any i mig que estava empadronada a Palma, on ja vivia una germana seva; tenia una filla i un fill escolaritzats, i volia regularitzar la seva situació legal per poder signar un contracte de feina en condicions. I hi va haver química. “N'estic molt contenta. Hi vaig veure professionalitat, no interès econòmic. No em va demanar diners per avançat ni res; ‘quan ja tenguis la documentació presentada, ja em pagaràs’”, em va dir. “Tenc molts clients equatorians i colombians: és molt fàcil treballar amb ells. Solen ser persones tranquil·les i confien molt en tu. Tot depèn de com sigui de fàcil demostrar que ja vivien aquí abans de l'1 de gener i d'aconseguir certificats d'antecedents penals que siguin vàlids. Amb ella ha estat senzill”, li respon ell.

Ara, na Giselle és una de les 360.000 persones –una mica més d'una quarta part del total de sol·licitants– que ja saben que la seva sol·licitud està en tramitació. Encara que no sigui una victòria definitiva, la seva vida ha fet un tomb de cent vuitanta graus.

–Llavors, ja has començat a fer feina? –li demana l'advocat Alami.

–Estic fent un curs d'ungles i, mentre el faig, treballo a l'hostaleria. Just fa vuit dies que faig net un hotel de cinc estrelles.

–Saps que jo vaig començar fent de grum? Mentre estudiava Dret a la Universitat de les Illes Balears, treballava els estius en un agroturisme.

–Jo començ des de baix i, en el futur, vull ser governanta, però primer he de ser exemplar. Entendre com s'ha de fer bé la feina, quins productes de neteja he d'utilitzar en cada cas i com s'han de deixar les habitacions.

–Has parlat amb la teva família de l'Equador per dir-los que han admès a tràmit la sol·licitud?

–La meva mare estava molt contenta, tot i que sap que encara hem d'esperar la resolució definitiva. Tan aviat com la tingui, esper poder viatjar. Per això mateix vaig buscar feina als hotels. Quan s'acaba l'estiu et donen uns dies de vacances i també la liquidació, perquè puguis mantenir-te.

–I els teus fills, com porten això de ser mallorquins?

–Com que em tenen a mi aquí i també la seva tia, no ho troben gaire a faltar. Hauria estat diferent si haguessin arribat adolescents, perquè els adolescents ja entenen moltes més coses. Ells encara són petits, tenen set i deu anys, obliden de pressa i estan contents a l'escola. Tenen companys espanyols, llatinoamericans i xinesos. Ara es troben una nina o un nin i, al cap d'un minut, ja són amics.

La Giselle sí que troba a faltar els encocados o els ceviches que es mengen a Manta, el port del Pacífic d'on és originària. Però l'enyorança té un límit, i aquest límit el marca l'estat del benestar. Uns drets que, segons ella, “aquí” (Espanya) estan molt més consolidats que “allà” (l'Equador). “El que més m'agrada d'aquí és la seguretat: cadascú té el seu espai i no es fica en la vida de ningú. Allà no pots estar tranquil pel carrer” o “aquí no t'has d'endeutar per poder curar-te; allà has d'escollir entre la medicina o el menjar: aquestes circumstàncies fan baixar l'economia i la gent és capaç de matar per 50 o 100 euros” són algunes de les frases que diu na Giselle abans de marxar del despatx de l'advocat Alami. Ha tornat, senzillament, per donar-li les gràcies una altra vegada.

La Giselle és una de les clientes de l'advocat Alami. Ha passat pel despatx només per donar-li les gràcies una altra vegada. “El que més m'agrada d'aquí és la seguretat: cadascú té el seu espai i no es fica en la vida de ningú. Allà no pots estar tranquil pel carrer”, comenta l'equatoriana

Una persona, dos identitats

Entre la fotografia de la seva graduació i l'orla de la seva promoció universitària, l'advocat Alami ha col·locat dues banderetes a la prestatgeria del seu despatx. Són petites, de la mida de les que onegen damunt les taules de les cimeres internacionals. En una hi ha l'estrella de Salomó, cinc puntes verdes sobre fons vermell. En l'altra, els lleons, les columnes, el Plus Ultra, una corona i una flor de lis, i a sota el castell, el lleó, la quatribarrada i les cadenes navarreses. El Marroc i Espanya, les dos identitats d'un professional del Dret que, fa tot just un any, va decidir transformar la seva carrera de manera radical. L'advocat Alami vivia a Madrid i treballava per a una companyia internacional d'aviació privada. Feia una feina d'alt nivell que, tanmateix, no l'omplia. Quan va saber que no podria teletreballar durant els mesos d'estiu des de Mallorca, ho va passar malament. Per sortir de la depressió i sentir-se útil, va decidir tornar a l'illa amb tota l'experiència adquirida. Llavors va fundar un despatx per assessorar –jurídicament i administrativament– particulars, autònoms i empreses.

Pensava que aquesta seria la seva activitat principal, fins que al compte d'Instagram del despatx va haver d'escriure –en castellà i en àrab– el missatge següent: “S'ha anunciat una nova regulació que obrirà pròximament la possibilitat de regularitzar la situació a Espanya per a determinats perfils. Analitzam la teva situació i et preparam amb antelació perquè, quan el procediment estigui operatiu, puguis iniciar l'expedient sense retards. Contacta amb noltros i estudiarem el teu cas”. En un dels comentaris d'aquella publicació, va respondre amb elegància a una persona que l'acusava d'“ajudar” el PSOE a aconseguir “votants”: “La nostra funció és assessorar d'acord amb la normativa vigent. Les valoracions polítiques queden fora del nostre àmbit. Una salutació!”

–La regularització extraordinària s'ha fet de manera lògica?

–La realitat de Barcelona o de Madrid no la conec de primera mà; sé coses pels companys que hi tenc, però no les he viscudes. A Mallorca crec que hem estat afortunats i a les administracions públiques se'ls ha de dir “bravo”. És normal que, al principi, a les oficines d'atenció ciutadana no tinguessin clar què havien de fer, perquè tots ens vam assabentar pel BOE que, en molts casos, calia demanar un informe de vulnerabilitat. Però després han treballat molt, ràpid i bé. Igual que la Policia Nacional. Un deu per a ells.

–Per què genera tanta por que es donin papers a centenars de milers de persones que ja viuen a Espanya?

–Ens fixem molt en Donald Trump i en l'ICE, però aquí a Europa, a Bèlgica, per exemple, aproven expedients d'expulsió en només una setmana. En canvi, Espanya és molt més garantista. Si presentes una sol·licitud i te la deneguen, potser, a la llarga, t'estàs posant en un problema. Em fa gràcia que es vengui –o que alguns pens–in que els papers els regalen perquè sí. El procés és molt estricte i, almenys aquí, hem hagut de dir a diverses persones que no les podíem representar perquè no complien els requisits. Fins i tot a gent de qui ens refiàvem, però que, per mala sort, no tenia un certificat d'empadronament que demostrés el temps que feia que vivia aquí. El meu consell és molt clar: igual que s'ha aprovat un decret per regularitzar, també se'n pot aprovar un per expulsar.

Ens fixam molt en Donald Trump i en l'ICE, però aquí a Europa, a Bèlgica, per exemple, aproven expedients d'expulsió en només una setmana. En canvi, Espanya és molt més garantista

–Té recorregut la maniobra del Tribunal Suprem per frenar la regularització a la Unió Europea?

–S'escapa dels meus coneixements, però crec que és una estratègia encoberta per frenar una realitat que no podem negar. Ens agradi més o menys, a Europa fa falta molta mà d'obra i un bon nombre de les persones que han sol·licitat la residència ja estan treballant. En negre, evidentment, una realitat que a Mallorca no és gens difícil de veure (i que a determinats empresaris els va d'allò més bé).

Ens agradi més o menys, a Europa fa falta molta mà d'obra i un bon nombre de les persones que han sol·licitat la residència ja estan treballant. En negre, evidentment, una realitat que a Mallorca no és gens difícil de veure (i que a determinats empresaris els va d'allò més bé)

–Quan es parla d'integració, quina importància té l'habitatge?

–És fonamental, perquè la integració necessita temps, i el temps te'l dona el lloc on vius. Amb un contracte i una nòmina de 1.500 o 1.600 euros ho tendran una mica més fàcil per accedir a un habitatge digne (encara que ja sabem quins són els preus de Mallorca). Sempre defensaré que els qui venim de fora som els qui ens hem d'integrar en la cultura del lloc que ens acull, però, alhora, com que tots som descendents d'immigrants, la mescla és inevitable.

–Això mateix ha passat entre els espanyols d'arreu que van venir a viure a una illa turística com Mallorca.

Sempre defensaré que els que venim de fora som els que ens hem d'integrar amb la cultura del lloc que ens rep, però, alhora, com que tots som descendents d'immigrants, la barreja és inevitable

–Et posaré un exemple molt senzill, però que ho explica bé. Vaig tenir una nòvia d'Artà durant cinc anys: es va convertir en una cosa ben normal que els divendres ella vengués a ca meva a menjar cuscús i que els diumenges jo anàs a ca seva a menjar paella.

En aquell moment tornen a trucar a la porta i, aquesta vegada, l'advocat Alami sí que s'aixeca a obrir amb un somriure als llavis. És un amic que ha vingut a veure'l.

–De Son Gotleu, farmacèutic i, com noltros, marroquí.