L’home que vol sembrar un milió d’arbres “per manco doblers que una dessaladora” per salvar l’aigua de la seva illa

Als 16 anys, Miquel Ramis (Marratxí, 1960) va convèncer son pare perquè aixecàs un galliner amb arcs que acabà visitant tot el poble. Als 22 anys es va construir ca seva a Marratxinet, tallant cada pedra a pic, i encara hi viu. Després varen venir vint anys dins el món del turisme —va arribar a dirigir el departament de màrqueting d’una gran cadena hotelera— fins que als 37 anys es va demanar si volia continuar allà quan en tengués 50. La resposta va ser tornar a treballar la pedra com a picapedrer i escultor: va intervenir a la Catedral de Palma, al Palau de l’Almudaina, a l’estàtua de Juli Cèsar de les Rambles, entre altres feines. D’aquí va néixer Artifex Balear, el projecte amb què fa més de dues dècades que documenta els oficis i els coneixements tradicionals de les illes.

Aquesta evolució desemboca ara en Agricultura Regenerativa per a Climes Mediterranis, un llibre de consulta a què ha dedicat set anys. La seva tesi és que l’aigua, el sòl, l’agricultura i l’arquitectura formen un únic sistema, i que les solucions per al clima que ve estan, en bona part, escrites en pedra dins el mateix paisatge. elDiario.es es cita amb ell a Santa Eugènia, en plena “Mallorca seca”. “Aquí tenim el clima que tendrà la resta de l’illa d’aquí a cinc o deu anys. I pinta molt malament”, augura.

Ara que Espanya crema una vegada més, què ens diu això de l’abandonament del bosc?

Que sempre hem estat curtterministes. No hem entès que les reforestacions s’havien de fer amb espècies autòctones, de fusta dura, de creixement lent, capaces de resistir no un, sinó diversos incendis. I hem repoblat amb pins i eucaliptus, quan el pi de vegades mor tot sol per mor de la calor, encara que el foc no li arribi directament. Hem estat sords, cecs i muts davant la desertització del nostre paisatge. La frondositat i la biodiversitat han desaparegut, i això hauria d’haver estat un senyal d’alarma. A ca nostra primer varen desaparèixer els ocells insectívors i les papallones; després, les tortugues, els eriçons i els ratpenats; ara, els teuladins.

Hem estat sords, cecs i muts davant la desertització del nostre paisatge. La frondositat i la biodiversitat han desaparegut, i això hauria d’haver estat un senyal d’alarma

Quin diagnòstic fa de Mallorca davant el canvi climàtic i la sequera?

Tenim dues Mallorques: la Mallorca seca i la Mallorca humida, principalment a la Tramuntana. Jo som a la seca, així que tenc el clima que tendrà la resta de l’illa d’aquí a cinc o deu anys. I pinta molt malament. Veig que hi ha espècies que ja estan aixecant bandera blanca: a l’ametler no li veig futur. Hauríem de començar a substituir arbres que han viscut amb 450 o 500 mil·límetres de pluja a l’any per arbres capaços de viure amb 250. I no ho estam fent.

A l'ametller no li veig futur. Hauríem de començar a substituir arbres que han viscut amb 450 o 500 mil·límetres de pluja a l'any per arbres capaços de viure amb 250. I no ho estem fent

Quan planteja introduir espècies de fora, els acadèmics no posen el crit al cel?

Se’ls posen els pèls de punta. Però les oliveres, els ametlers, els garrovers, les figueres i els magraners també varen venir de fora, igual que la tomàtiga de ramellet o les canyes de l’Albufera. Autòctons són l’ullastre, l’alzina, el romaní i poca cosa més. La vida és mutació i ara toca cridar arbres resistents com el mezquite del desert de Sonora i plantes de zones semiàrides del Rajasthan, del nord d’Àfrica i dels deserts americans.

Després de vint anys investigant l’arquitectura tradicional, per què aquest llibre i per què ara?

Quan vaig començar a fer feina amb l’arquitectura rural —les possessions mallorquines, semblants a les masies catalanes—, em vaig adonar que la meitat de la superfície habitada correspon al món agrari: tot gira al voltant del paisatge i de l’agricultura. I que, a banda de la tragèdia que tenim dins la construcció, on desapareixen els mestres sense deixar relleu, passa exactament el mateix al camp: la mitjana d’edat del pagès ja passa de l’edat de jubilació i cap d’ells recomana als seus fills que continuïn. Necessitam fer un gir radical a aquesta tendència.

Fins fa poc es parlava d’agricultura ecològica i ara comença a sonar la regenerativa. Quina diferència de paradigma hi ha?

L’agricultura ecològica va ser el primer pas: substituir els fertilitzants químics, que venien del petroli, per productes més amables amb el sòl. Però continues presoner del paradigma antic: maltractant la terra amb maquinària, perdent sòl fèrtil cada any. I si substitueixes el fertilitzant convencional per un d’ecològic que ve d’Alemanya, travessant tot Europa en camió, amb una petjada de carboni impressionant, continues ancorat en el paradigma obsolet: només poses un collar verd al mateix ca.

Si substitueixes el fertilitzant convencional per un d'ecològic que ve d'Alemanya, travessant tota Europa en camió, amb una petjada de carboni impressionant, segueixes ancorat en el paradigma obsolet, només poses un collar verd al mateix ca

El pas lògic és l’agricultura regenerativa: entendre que la finca és un ecosistema i tractar-la com a tal, pensant en el cicle de l’aigua i del carboni. Només una vegada dus maquinària pesada i modifiques el paisatge perquè l’aigua vagi allà on tu vols, sense perdre’s per l’escorrentia, i després planifiques la sembra triant les espècies que consumeixin menys aigua.

Posaré un exemple. En el llibre incloc una taula que mostra quanta aigua consumeix un alvocater —uns 15.000 litres— i quanta en consumeix una olivera: uns 950. Amb l’aigua que necessita un alvocater pots sembrar quinze oliveres i mitja. Hi ha gent que, com que no ho sap, planta alvocats. Hauríem de sembrar-ne un o dos per a autoconsum i centrar-nos en espècies adaptades a aquest clima i a l’escassetat creixent d’aigua.

Doni’m tres prioritats per augmentar la resiliència d’un territori mediterrani.

Primer, una planificació seriosa de l’aigua. Si fa dècades vàrem ser capaços de fer embassaments com el Gorg Blau i el Cúber, per què avui no tenim 50 Gorg Blaus i 50 Cúbers? No ho entenc, perquè va ser un èxit rotund. Podríem tenir tota la Serra de Tramuntana plena de llacs i això ja ens solucionaria la meitat del problema hídric de l’illa. No hi va haver visió, però podríem començar demà.

I els aqüífers?

No podem continuar traient aigua. La solució dels ajuntaments davant l’escassetat, aprofundir els pous, és la reacció de l’estruç que enterra el cap: ajornar allò inevitable és humà, però profundament erroni. Ho hem de veure com un balanç comptable: tanta aigua cau del cel, tanta en gastam, i a partir d’aquí redissenyar-ho, encara que serà dur i traumàtic per a molta gent. Però si la gent continua sembrant alvocaters, és normal que no hi hagi aigua per tothom. I tampoc no és just que qui n’ha sembrat quinze oliveres tengui les mateixes restriccions que qui ha plantat sense pensar en l’aigua.

Hem de veure l'aigua com un balanç comptable: tanta en cau del cel, tanta en gastam, i a partir d'aquí redissenyar, encara que serà dur i traumàtic per a molta gent. Però si la gent segueix sembrant alvocaters, és normal que no hi hagi aigua per a tothom

Malgrat el que diu, la solució que hi ha damunt la taula són les grans dessaladores.

La dessalació és, una vegada més, una visió miop. És una tecnologia propietària: hi ha una sola empresa que sap manejar-la i que pot avançar els doblers mentre cobra. És molt poc eficient, consumeix una quantitat brutal d’energia. I la sal es torna tirar a la mar, damunt la posidònia, que és summament sensible a l’alteració del percentatge de sal.

La dessalació és una visió miop. Hi ha una sola empresa que sap manejar la tecnologia. És molt poc eficient, consumeix una quantitat d'energia brutal. I la sal es torna a tirar a la mar, damunt la posidònia, que és summament sensible a l'alteració del percentatge de sal

I després hi ha els números. Una dessaladora costa entre 30 i 60 milions d’euros; hi ha projectes municipals de 135 milions. Només el manteniment de la de Palma costa 4,8 milions a l’any i les membranes i les bombes se’n duen entre dos i tres milions cada dècada. Amb aquests doblers es podrien fer moltes coses. Nosaltres proposam sembrar un milió d’arbres: recuperes el cicle de l’aigua, generes ombra, abaixes la temperatura del sòl, crees ocupació rural i produeixes aliments aquí. Costaria manco que la dessaladora i el manteniment es paga tot sol amb allò que produeix.

El més evident és allò que ningú no veu: l’aigua s’ha de filtrar dins el terreny per recarregar els aqüífers. Imagini quatre persones sostenint un llençol de cinc metres per cinc; enmig hi tiram una pedra i queda una piràmide invertida. Allà on cau la pedra hi sembram l’arbre i l’aigua dels vint-i-cinc metres quadrats va a parar a ell. Si ahir varen caure deu litres per metre quadrat, un arbre jove normal en rep manco de 10 litres; aquest en rep vint-i-cinc vegades més. Aquest arbre en rebrà 250 litres. Feim el miracle dels pans i els peixos: arbres que pràcticament no necessiten reg. I en evitar que l’aigua surti de la finca evites l’altra gran tragèdia, l’erosió, que s’enduu la terra més fina i més plena de nutrients. Si les argiles es renten constantment, acabam amb pedregars. Que és el que tenim.

Vivim l’era de la intel·ligència artificial i vostè insisteix en la tecnologia de baix impacte. Per què?

Perquè, com que l'1% es queda cada cop amb més del que abans es repartia entre el 99%, cada dia hi haurà més gent que no es podrà permetre les solucions d’alta tecnologia. Avui mateix escoltava un tipus molt professional que presentava una pintura blanca nova creada per científics japonesos: l’apliques a la coberta i reflecteix el 30% de la calor, et baixa la temperatura vint graus. Magnífic. Però el pot de 30 litres costa 600 euros. Nosaltres, a la Mediterrània, tenim la calç, que també és blanca: pintes la teulada i et baixa deu o dotze graus, i tothom en pot comprar. El trist és que només es promociona la solució propietària perquè qualcú hi guanya doblers. Menorca pinta les seves teules de blanc, Eivissa les seves terrasses. Ho tenim a les illes veïnades i necessitam que la solució ens vengui del Japó.

Avui mateix escoltava un tipus molt professional presentant una pintura blanca nova creada per científics japonesos: l'apliques a la coberta i reflecteix el 30% de la calor, et baixa la temperatura vint graus. Magnífic. Però el pot de 30 litres costa 600 euros

Això de la tecnologia apropiada significa posar el límit tecnològic en el ferrer del poble: qualsevol cosa que ell no pugui reparar, l’hem d’intentar evitar. No podem dependre d’un tècnic que vengui de Milà a reparar la maquineta i cobri 3.000 euros entre reparació, viatge i hotel. Reservem l’alta tecnologia per a una operació a cor obert o una subestació elèctrica.

Per què costa tant que la societat reaccioni a temps, encara que hi hagi qui faci anys que avisa?

Aquí el missatger està estigmatitzat perquè reconèixer que tenia raó implica que els altres no ho varen veure venir. Llavors, més val que no hi hagi missatgers. Ens falta aquesta generositat de dir: «Tu tenies raó, fins i tot em caus malament, però ara t’escoltaré». Perquè o ens salvam tots plegats i amb tothom, o no en sortirem.

Aquí el missatger està estigmatitzat, perquè reconèixer que tenia raó implica que els altres no ho van veure venir. Ens falta aquesta generositat de dir: tu tenies raó, fins i tot em caus malament, però ara t'escoltaré

Cada vegada que un batle fa una intervenció urbanística, lleva arbres i no en replanta. No saben, no poden o no volen?

El paradoxal és que, simultàniament, reben subvencions per fer refugis climàtics. Falta entendre que aquesta pluja de subvencions s’hauria d’aprofitar amb una mirada a llarg termini. Els polítics fan el que poden, però estan presoners d’un sistema amb molt poc marge: prometen molt i, quan arriben al càrrec, descobreixen que la seva capacitat de maniobra és molt limitada.

Tenim un problema molt penós que no és tècnic, ni humà, ni de pressupost: és de format. Els que proposam alternatives no parlam el llenguatge burocràtic que exigeix l’Administració per accedir al finançament. Mentrestant, es tornen doblers a Europa per manca de projectes. I, mentrestant, tots, polítics i ciutadans, continuam fent el de sempre, no canviarem res. El meu millor desig per a la gent és sempre el mateix: que allò urgent no t’impedeixi veure allò important.

Si pogués fer realitat un únic projecte, com seria i què faria falta per posar-lo en marxa?

Necessitam projectes demostratius, allò que la Unió Europea anomena proof of concept: un lloc on polítics, empresaris, periodistes i ciutadans puguin veure alternatives viables. La gent necessita veure, tocar i olorar: és llavors quan diu «ara ho entenc, això és el que vull», i fa el pas d’espectador a actor.

Volem crear un projecte regeneratiu exemplar, amb un full de ruta a deu anys, una visió clara i una missió definida. Necessitam un model replicable, amb pressuposts continguts, que qualsevol municipi pugui adaptar a la seva realitat: si només actuam en escenaris ideals, tendrem projectes admirables, però inútils com a referència.

A partir del tercer any ja tendríem un bosc: la prova tangible que les solucions funcionen i el lloc des d’on convidar els altres i demostrar que regenerar el territori no és una teoria, sinó una cosa a l’abast de tothom.

El risc és molt petit. Fa anys que desenvolupam el model regeneratiu i sabem exactament què s’ha de fer. El problema no és tècnic, sinó tenir el lloc on demostrar-ho. Com els toreros, podem conèixer l’ofici, però sense una plaça, un bou i una capa no podrem demostrar-ho.