Anna Traveset alerta d’una sisena extinció: “Els ossos polars mengen menys foques per la pèrdua de gel”

Anna Traveset (la Seu d’Urgell), investigadora de l’IMEDEA-CSIC i referència internacional en ecologia d’illes, és la guanyadora del Premi Nacional d’Investigació en la modalitat Alejandro Malaspina, dedicada a Ciències i Tecnologies dels Recursos Naturals. Dirigeix la Unitat d’Excel·lència María de Maeztu del centre mixt del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i la Universitat de les Illes Balears (UIB).

També lidera el projecte IslandLife, finançat amb un ERC Advanced Grant de 2,5 milions d’euros, amb el qual ha muntat un equip que fa feina a sis arxipèlags —Balears, Canàries, Galápagos, Seychelles, Terra del Foc i Svalbard— per traçar les xarxes ecològiques més completes que s’han construït mai en ecosistemes insulars. Adverteix que l’arxipèlag balear està “molt alterat per l’alta pressió humana”.

Ha rebut un dels premis científics més importants d’Espanya. Com ho ha viscut?

Representa la recol·lecció dels fruits després de molts d’anys sembrant llavors, per això sent una gran satisfacció i agraïment. Fa molt de temps que hi pos esforç, evidentment no per guanyar un premi, sinó per investigar allò que crec que és important. Paral·lelament, tenc una mica la síndrome de la impostora. Conec molts de col·legues que no reben premis i als quals admir moltíssim. Pens que també hi ha molta gent que posa moltíssim d’esforç en la seva feina i no els donen reconeixements.

Què significa fer investigació des d’una illa?

Als qui ens agrada la història natural ens agrada descobrir noves espècies, noves interaccions, i a les illes hi passen coses úniques. Des que vaig arribar a les Balears, vaig començar a fer feina a l’illa de Cabrera i allà vaig descobrir, per exemple, que les sargantanes —que al continent són insectívores— aquí pol·linitzen flors: mengen nèctar i pol·len i, fent-ho, pol·linitzen de manera eficient un munt de plantes silvestres. Després, estudiant altres arxipèlags, vàrem veure que és un fenomen insular únic que es dona sobretot allà on hi ha pocs artròpodes.

A les illes s’hi troben espècies que han perdut la capacitat de volar, que no necessiten les defenses que tenen els seus parents continentals perquè no tenen aquests depredadors. Fa milers o milions d’anys que hi són i han evolucionat de manera diferent de com ho han fet els seus parents més pròxims del continent.

A les illes s’hi troben espècies que han perdut la capacitat de volar, que no necessiten les defenses que tenen els seus parents continentals perquè no tenen aquests depredadors

Col·labor amb altres investigadors i investigadores que fan feina a illes i ens anomenam els “islandholics”, perquè enganxen molt. Tenim un projecte europeu en què feim feina a sis arxipèlags del món: Balears, Canàries, Galápagos, Seychelles, i també zones polars com Svalbard, a Noruega, i les terres subantàrtiques de Terra del Foc. Tots amb una riquesa biològica impressionant, però molt amenaçats pel canvi global, no només el climàtic, sinó també per la pèrdua d’hàbitat i per la introducció d’espècies invasores.

Comparam illes habitades amb illes poc pertorbades en aquests sis arxipèlags, mirant molts de tipus d’interaccions, des de les que existeixen davall terra —planta-fong— fins a les de depredador-presa. Estam reconstruint les xarxes tròfiques d’aquestes illes: a part de l’observació directa, recollim excrements d’animals per veure, mitjançant anàlisi genètica, quina és la seva dieta. En els ossos polars, per exemple, s’està observant un canvi en la dieta, amb un augment del consum de preses terrestres com els rens, en substitució de les foques, que tradicionalment constituïen el seu principal recurs tròfic. Aquest canvi està associat a la pèrdua de gel marí, que limita l’accés a preses marines i afavoreix una major utilització d’hàbitats terrestres.

Els ossos polars canvien la dieta a favor dels rens i en substitució de les foques, que eren el seu principal recurs, a causa de la pèrdua de gel marí

Quan es parla de les Illes Balears se sol dir que “són un paradís”. Com a científica, en quina situació veu l’arxipèlag?

Està molt alterat, com és d’esperar en una illa amb una població humana creixent. Les illes habitades són les que estan més alterades; ja en queden ben poques de verges. I, com passa a moltes illes del món, estan molt afectades per l’efecte de les espècies introduïdes pels humans. Aquí a Balears, per exemple, tenim problemes amb les cabres, les rates, els moixos, els conills, a més de moltes espècies de plantes i també insectes invasors.

Ara mateix hi ha un exemple molt actual i preocupant: la serp de ferradura, que va arribar a Eivissa (el 2003) mitjançant la introducció d’oliveres ornamentals de la península, i que està duent a l’extinció la sargantana pitiüsa. La sargantana balear (Podarcis lilfordi) ja va desaparèixer de Mallorca i Menorca en època prehistòrica, poc després de l’arribada dels primers humans a les illes, que varen introduir depredadors, especialment rates, serps i carnívors. Avui dia, la sargantana balear només sobreviu a illots al voltant de Mallorca i Menorca, on els depredadors introduïts no arribaren o hi foren menys abundants. Pel que fa a la sargantana pitiüsa, les seves poblacions són a Eivissa, Formentera i els seus illots. I ara, amb la serp, també està desapareixent d’Eivissa i les poblacions de Formentera i dels illots es troben en greu perill.

I els illots no habitats continuen essent refugis segurs?

Resulta que, com que l’aigua augmenta de temperatura, aquestes serps no tenen cap problema per nedar. Estan arribant als illots que sempre havíem considerat santuaris. I no és només la sargantana la que està en risc: quan introdueixes un depredador en una illa es pot produir una cascada d’extincions. Les plantes que depenien de les sargantanes per a la pol·linització o per a la dispersió de llavors també se’n veuen afectades, igual que totes les espècies associades a aquestes plantes.

Quines són les grans amenaces en termes d’espècies invasores a Balears?

Hi ha una superpoblació de cabres enorme. Aquí topam amb el negoci de la caça: hi ha un gran interès a mantenir les cabres salvatges, tot i que podrien estar estabulades. A més, hi ha una cosa molt cridanera: tenim coatís rentadors que s’estan reproduint a la Tramuntana. I també la vespa asiàtica, el morrut roig i la paysandisia —una papallona invasora— que està destruint el margalló, l’única palmera autòctona europea. La llista és llarga…

El mes que ve tenim una reunió científica amb la Conselleria de Medi Ambient per fer el que anomenam un “escaneig d’horitzó”: veure quines espècies encara no són aquí, però tenen possibilitats d’arribar en un futur pròxim. És una informació que serà molt útil als gestors per poder elaborar mesures per controlar-ne l’entrada. La clau és la prevenció: si s’actua a temps i s’hi inverteixen recursos, es pot aturar. Després, quan una invasora ja s’ha expandit, ja no la pots erradicar, o has d’invertir molts de recursos per fer-ho.

Està essent testimoni de la sisena extinció?

Sí. Es tracta d’una extinció silenciosa i no aparent. Estam perdent molta biodiversitat a la majoria d’ecosistemes del planeta i aquesta extinció —a diferència de les cinc anteriors— es deu a l’impacte de les activitats humanes. Hi ha evidència que moltes espècies desapareixen molt ràpidament, sobretot invertebrats. Anomenam extinció la desaparició total d’una espècie del planeta; el que s’està constatant més ara és el pas previ, l’“extirpació”, és a dir, la desaparició de poblacions (extincions locals) a molts de llocs del món. I aquestes extirpacions estan passant tant en plantes com en animals, i tant en invertebrats com en vertebrats.

Estam perdent molta biodiversitat a la majoria d’ecosistemes del planeta i aquesta extinció —a diferència de les cinc anteriors— es deu a l’impacte de les activitats humanes

A banda de la meva línia d’investigació sobre el funcionament de les illes, investig els pol·linitzadors. El meu equip ja ha constatat el declivi de diverses espècies després de la destrucció d’hàbitat a Mallorca. En el cas d’espècies endèmiques, com una abella nova per a la ciència que trobàrem fa anys a Cala Mesquida, al nord de Mallorca, la destrucció del sistema dunar podria implicar-ne l’extinció en cas que no se’n trobi cap altra població en una altra zona de Balears.

La crisi dels pol·linitzadors: en quin punt es troba realment?

És greu i les causes principals del declivi són la pèrdua d’hàbitat i els pesticides. Actualment, hi ha un 41% d’espècies d’insectes en declivi, el doble que el dels vertebrats, i molts d’ells són pol·linitzadors. El problema dels agroquímics que s’apliquen a l’agricultura —sobretot l’extensiva— és enorme. Encara que se n’apliqui una quantitat menor, la seva toxicitat és cada vegada més elevada, tal com han mostrat estudis recents. I el cas és que no només maten els insectes: aquests químics arriben als aqüífers, als rius, a la mar i, a través de la cadena alimentària, a nosaltres. Després poden ser la causa de moltes de les malalties (inclosos els càncers) que patim o patirem. El principal problema rau en el fet que encara es concep la humanitat com una cosa separada del medi ambient, que es tracta com un recurs al servei humà. Aquest enfocament fa imprescindible un canvi de paradigma.

Els insectes tenen mala fama, encara que de petits als infants els fascinen. Malauradament, la societat fa que passem d’estimar-los a sentir-ne repulsió. Però quasi el 90% de les espècies silvestres són pol·linitzades per animals. Si volem mantenir garrigues, boscos i praderies funcionant, necessitam mantenir aquesta diversitat d’insectes.

A més, la pol·linització és un servei ecosistèmic que ens surt de franc als humans i que no es comptabilitza. El 75% dels cultius que alimenten la població mundial depenen dels insectes en major o menor mesura: el cafè, el cacau, els ametlers… A algunes províncies de la Xina, on ja han desaparegut les abelles, estan pol·linitzant cultius de pomeres, pereres, etc., amb drons que intenten imitar-les, però sens dubte mai no seran tan eficients com elles. És un desbaratament de recursos fabricar abelles artificials quan tenim les reals. Seria molt més eficient i rendible mantenir la seva diversitat natural i no haver de recórrer a solucions tecnològiques d’aquest tipus.

Els insectes tenen mala fama, encara que de petits als infants els fascinen. Quasi el 90% de les espècies silvestres són pol·linitzades per animals. Si volem mantenir garrigues, boscos i praderies funcionant, necessitam mantenir aquesta diversitat d’insectes

Com fa perquè no l’afecti emocionalment veure com es destrueix la vida que intenta estudiar?

És molt frustrant. En general som una persona positiva i optimista, però també som molt realista. Veient el que veig, pens que això no se sosté i que, si no ens prenem seriosament tant la crisi de biodiversitat com la climàtica, ens arriscam fins i tot al col·lapse de la civilització. Per això crec que és molt important ajudar a difondre i conscienciar la gent del que ens hi jugam. Em dona esperança veure que, a molts de llocs del planeta, s’estan fent molts de projectes de restauració d’ecosistemes, i hi ha moltes iniciatives per compatibilitzar, per exemple, el rendiment agrícola amb la conservació de la natura. Sempre suggeresc a la gent que vegi una sèrie titulada “Hope” (Esperança), on es mostren una sèrie d’exemples meravellosos de mesures que poden i han de prendre’s per revertir o mitigar la crisi climàtica i de biodiversitat.

Com podem visualitzar una societat que convisqui amb la natura?

Som a la Dècada de la Restauració declarada per la UNESCO fins al 2030. La idea era restaurar el 30% dels ecosistemes del planeta. Som al 2026 i no arribam al 15% per a la majoria d’ecosistemes. Hi hauria feina per a moltíssima gent restaurant rius, zones costaneres, praderies, aiguamolls i boscos. Jo crec en la natura: si se li dona espai i temps, es ‘cura’ tota sola, com vàrem veure durant la pandèmia. La natura sap restaurar-se, però necessita uns quants humans a diferents punts del planeta lluitant per revertir el mal.

Crec a guanyar batalles encara que la guerra sigui molt complicada. Crec en les minories. El problema és que qui hauria de creure en la restauració són els polítics, i el que veim és que molts fins i tot neguen el canvi climàtic, o no els preocupa, i la biodiversitat no els importa gens ni mica.

La natura sap restaurar-se, però necessita uns quants humans a diferents punts del planeta lluitant per revertir el mal. Crec a guanyar batalles encara que la guerra sigui molt complicada

Quines mesures polítiques s’haurien de prendre per frenar això i restaurar després?

Es poden prendre polítiques bones per a la biodiversitat a diferents nivells. Tenim un Ministeri de Transició Ecològica i això ja és qualque cosa. Però des d’un ajuntament de poble també es pot fer molt si hi ha polítics conscienciats: no tirar pesticides, no tallar les flors de la carretera fins que passi la floració, no convertir zones amb alta biodiversitat en camps fotovoltaics. Es pot equilibrar tot. Fa falta que els polítics s’ho creguin de veres i que pensin en les generacions futures. I també fa falta molta educació ambiental. A mi m’agrada anar a les escoles i als instituts a fer xerrades, perquè aquests infants són els futurs polítics.

Quan va néixer en vostè la passió per la natura i quan va decidir ser científica?

Vaig créixer a Organyà, un poble de l’Alt Urgell —el bressol del català—. Tenia el bosc darrere ca nostra. Mon pare, si hagués pogut estudiar, hauria estat científic: coneixia els cants dels ocells, era un observador extraordinari, i ens duia a ma germana i a mi a cercar esclata-sangs pel bosc constantment, i d’ell n’aprenguérem molt. Em va transmetre aquest amor per estar dins la natura, pels olors, per respirar al camp. La decisió de ser científica va venir després, a la universitat. Vaig tenir un professor clau: Ramón Margalef, el pare de l’ecologia espanyola. El veies explicar a classe amb una emoció tal que em va enganxar completament.

Com és la feina diària d’un/a ecòleg/a?

Hi ha els científics de bota i els de bata. Jo som de bota: el que més m’agrada és estar al camp. Quan anam a illes no habitades, som cinc o sis persones enmig de la natura, convivint amb la fauna. T’aixeques dematí amb el cel sense contaminació lumínica, veus les estrelles i observes els animals. Sentir que formes part de la natura sense cap contaminació és fantàstic. Em sent la persona més feliç del món vivint aquests moments.

Ara, com que ja hem superat l’equador del projecte, toca processar totes les dades: els resultats de les anàlisis moleculars dels excrements, construir les xarxes tròfiques i els models predictius complicats amb l’ajuda de físics teòrics. L’objectiu és modelitzar què passaria quan arriba una invasora a una illa no habitada —per exemple, la cabra, la rata, el moix— i com pot canviar tota la xarxa. Ja hem publicat els primers articles científics amb les dades de Balears, Canàries i Seychelles i ara preparam els següents sobre els altres arxipèlags.

Quan anam a illes no habitades, som cinc o sis persones enmig de la natura, convivint amb la fauna. T’aixeques dematí amb el cel sense contaminació lumínica, veus les estrelles i observes els animals

És crítica amb el sistema de publicació científica. Com funciona realment?

Actualment, s’ha convertit en un sistema bastant pervers, encara que poques vegades se’n parla. Les grans editorials científiques s’han anat menjant totes les revistes petites d’associacions d’ecologia. Ara controlen el mercat. I el negoci és rodó: els científics investigam amb doblers públics, escrivim els articles gratuïtament, els revisam per a les revistes també de manera gratuïta —això és la revisió per parells, el control de qualitat del sistema— i damunt hem de pagar per publicar. Publicar un article a Nature (la revista científica més prestigiosa que existeix) pot costar més de 10.000 euros. Fa 20 anys era de franc. I aquests doblers van a les editorials, no a la ciència.

És una contradicció enorme: investigam amb fons públics, europeus o del Ministeri, perquè el coneixement arribi a la societat, i després bona part d’aquest coneixement queda atrapat darrere un “paywall” d’una multinacional. Per això al nostre projecte europeu, a part del pagament dels articles científics, hem pressupostat divulgació directa: un documental rodat als sis arxipèlags que sortirà l’any que ve i que esperam que arribi a molta més gent que qualsevol article dins una revista científica.