Fang, calç i tres colors: l’univers del siurell que va fascinar Joan Miró
LLEGIR EN CASTELLÀ
En el silenci lluminós del Taller Sert, a Cala Major, hi havia un objecte que semblava passar desapercebut entre pinzells, teles i ceràmiques. Era petit, emblanquinat, amb taques vermelles i verdes damunt la calç. Una jugueta popular, dirien alguns. Un tòtem mediterrani, diria Joan Miró. El pintor l’observava constantment. L’estudiava com qui estudia un rostre.
Aquell objecte era un siurell mallorquí. I el seu origen era a pocs quilòmetres del taller, a les mans de les dones artesanes de Sa Cabaneta (Marratxí). Un vincle humil i profund que connecta un dels artistes més universals del segle XX amb una de les tradicions populars més antigues de Mallorca. Una història que avui continua ben viva en tallers com el de Ca Madò Bet des Siurells, on Coloma Cañellas, néta de la llegendària siurellera de confiança del mateix Miró, continua modelant fang amb les mans i insuflant vida a les mateixes figures que feia la seva padrina i que varen fascinar el pintor.
Una jugueta de quatre mil anys
Per entendre què va veure Miró en el siurell, primer cal entendre què és. I no és fàcil reduir-lo a una definició, perquè el siurell és moltes coses alhora: jugueta, xiulet, amulet, ofrena, record de romeria i peça de col·leccionista. El seu origen es perd dins el temps. Els estudiosos apunten influències fenícies i paral·lelismes amb figuretes de l’Edat del Bronze trobades en nombrosos jaciments mediterranis, inclosa la civilització minoica de Creta. Mallorca, cruïlla de cultures i rutes comercials durant mil·lennis, sembla haver conservat en aquest objecte humil una memòria antiquíssima. Una memòria que les mans de les artesanes de Marratxí han transmès de generació en generació gairebé sense interrupció fins avui.
La producció tradicional del siurell era una feina familiar i amb rols ben definits. Les dones modelaven les figures —homes a cavall, músics, figures amb els braços aixecats en forma de banyes—. Tot fet a mà, sense motlles, amb argila extreta de les possessions properes. Cada artesana tenia el seu propi repertori de formes i la seva manera particular de combinar els colors. La peça més popular, abans i ara, és el cavallet: un genet damunt la seva muntura que resumeix en pocs centímetres tota l’economia de signes del siurell.
Durant segles, aquestes figures varen circular per les romeries de l’illa com a objectes de devoció popular i entreteniment infantil, venudes pels mateixos artesans a les paradetes de fira. Amb el temps varen anar perdent la seva funció de jugueta, i el boom turístic dels anys seixanta i setanta les va rescatar d’un declivi que podria haver estat definitiu, reconvertint-les en souvenir i peça de col·leccionista.
L’encontre a la romeria de la Bonanova
Joan Miró es va retrobar amb el siurell en una romeria, la de la Bonanova de Palma. Va ser als anys cinquanta, quan el pintor —ja aleshores un dels grans noms de l’avantguarda europea, establert a l’illa des de feia anys— va coincidir per primera vegada amb l’amo en Felip, que acudía a vendre les peces creades al taller familiar de Sa Cabaneta. Un encontre aparentment casual, entre música i paradetes d’artesania, que acabaria convertint-se en qualque cosa molt més significativa.
Perquè Miró no es va limitar a comprar una peça i continuar el seu camí. Va voler saber-ne més: d’on venien aquelles figures, qui les feia i com. Així que es va desplaçar a Sa Cabaneta, al taller d’en Felip i na Bet. Coloma Cañellas —néta del matrimoni, que avui regenta el taller familiar amb el nom de la seva padrina— recorda la visita: “No va venir tot sol. L’acompanyava Robert Graves”, el poeta i novel·lista britànic establert a Deià, un dels intel·lectuals estrangers que més profundament s’havia enamorat de Mallorca i de la seva cultura popular.
Va ser allà on varen conèixer madò Bet i pogueren veure amb els seus propis ulls com feia feina. Graves, autor de La Deessa Blanca —obra on apareix esmentat el siurell—, compartia amb Miró aquesta fascinació pels objectes que conserven una memòria arcaica, anterior a les convencions de l’art culte.
La visita no va ser la d’un turista que cercava souvenirs, sinó la d’un artista que anava darrere allò que les avantguardes europees, amb tota la seva sofisticació, no li havien sabut proporcionar. “Les coses més senzilles em donen idees”, diria el mateix Miró. “La meva padrina els va ensenyar allò que feia”, recorda Coloma, i el que madò Bet feia —modelar fang amb les mans, pintar amb tres colors, donar vida a figures amb cara i actitud pròpies— era exactament el tipus de coneixement que Miró feia dècades que cercava.
“L’art popular sempre m’emociona”, va confessar en una entrevista de 1959. “Hi ha una gran unitat entre els siurells de Mallorca i les coses gregues”. Per a Coloma, l’atracció de Miró pel siurell tenia una explicació ben clara: “El que li agradava era la senzillesa de les coses del poble. Els siurells són molt naïf, molt humils, però al mateix temps molt expressius, i això el fascinava”. I afegeix: “També li atreia molt l’ús dels colors, i els colors dels siurells són molt característics”. Aquell dia, el pintor es va endur peces del taller, algunes sense pintar i d’altres ja acabades, tal com sortien de les mans de madò Bet.
El que li agradava era la senzillesa de les coses del poble. Els siurells són molt naïf, molt humils, però al mateix temps molt expressius, i això el fascinava
Joan Punyet, nét del pintor, explica l’admiració de Miró pels oficis manuals: “Miró sempre va treballar molt a prop d’artesans amb qui estampava, feia ceràmica, fonia bronze o confeccionava tapissos, i sovint remarcava que no deixava mai d’aprendre d’ells i com n’era d’enriquidor”.
Els siurells que madò Bet va entregar a Miró es varen incorporar a aquell univers de “guspires màgiques” que sempre alimentà la seva recerca creativa: objectes trobats, regals de la natura, art primitiu i popular, personatges de l’entorn, moments i indrets que marquen un punt d’inflexió. És precisament aquesta dimensió la que explorava l’exposició La guspira màgica de la Fundació Miró Mallorca, dedicada a la importància de l’encontre fortuït i de la troballa inesperada en la concepció de la seva obra, recuperant petites figuretes que poblaven els estudis del pintor a París, Mont-roig i Cala Major.
Aquelles petites peces blanques varen travessar així la frontera entre el taller popular de Sa Cabaneta i la col·lecció d’un dels artistes més importants del segle XX, on avui formen part del fons de la Fundació. Punyet explica què representaven aquelles figures dins l’espai de feina del seu padrí: “Quan es va instal·lar a Mallorca, encara meravellat i entusiasmat amb l’estudi que li havia construït Sert, li va costar acostumar-s’hi, fer feina… fins que, a poc a poc, els objectes artesans es varen anar apropiant de l’espai i, entre ells, hi havia els siurells”.
Foren aquelles figures de fang —juntament amb altres objectes de tota mena que omplien els seus estudis— les que convertiren aquell espai de línies racionalistes en un lloc habitable per a la seva imaginació.
Quan es va instal·lar a Mallorca, li va costar acostumar-s’hi, fer feina… fins que, a poc a poc, els objectes artesans es varen anar apropiant de l’espai i, entre ells, hi havia els siurells
Allò que Miró va trobar al fang
Des de ben jove, Miró havia sentit una atracció poderosa per les anomenades arts primitives: les màscares africanes, les kachinas dels pobles nadius nord-americans, les figures precolombines. En tots aquells objectes hi trobava la capacitat de condensar, dins un gest mínim, una presència màxima. Quan va arribar a Mallorca i entrà en contacte profund amb els siurells, hi va reconèixer aquell mateix llenguatge. Un llenguatge mediterrani, proper, fet de la mateixa terra que trepitjava cada dia. “Per a mi aquests ninots tenen una importància extraordinària”, va confessar en una entrevista.
Per a mi aquests ninots tenen una importància extraordinària
El siurell va entrar dins el procés de feina de Miró, va aparèixer en els seus esbossos i va informar decisions formals ben concretes. Va ser, en el sentit més precís de la paraula, una font. La paleta és el primer lloc on aquesta afinitat es fa visible. Els siurells empren tres colors damunt el blanc de la calç: vermell, verd i, a vegades, negre. La pintura de Miró va orbitar durant dècades entorn exactament d’aquesta mateixa combinació. El blanc no com a absència, sinó com a espai de respiració. El vermell com a esclat d’energia. El verd com a accent vital.
Però, més enllà del color, allò que Miró i el siurell comparteixen és una gestualitat, una actitud davant la forma, allò que el pintor anomenava “una petita ànima”. Punyet confirma que aquesta influència va deixar rastres ben concrets dins l’obra del seu padrí: “És visible en pintura, obra gràfica, ceràmica, escultura… i en algun cas totalment relacionat, com ho demostra qualque esbós per a un projecte d’escultura”.
Un exemple especialment revelador. Entre 1972 i 1975, Miró va concebre una de les obres més ambicioses i menys conegudes de la seva trajectòria: una escultura monumental destinada a un parc infantil de Central Park, impulsada per Margit Rowell, conservadora del Guggenheim Museum. El projecte no arribà a materialitzar-se, però la documentació conservada —maquetes, fotomuntatges, cartes i notes— revela una idea sorprenent: Miró volia convertir el siurell mallorquí en un tòtem universal al cor de Nova York.
La maqueta del projecte mostra una figura clarament emparentada amb els siurells de Marratxí: cos blanc, textura d’argila, colors primaris, ulls circulars i braços aixecats. Miró imaginava una peça gegantina, d’entre quinze i vint metres d’alçada —molt per damunt del que proposaven els promotors—, amb la intenció que actuàs com un protector simbòlic del joc i de la infància. A través de fotomuntatges, va imaginar la figura emergint enmig de la gespa de Central Park com un guardià mediterrani transportat a la gran metròpoli.
La complexitat tècnica i les discrepàncies sobre l’escala varen fer inviable la seva construcció. Tot i així, l’episodi exemplifica com un objecte humil, creat als tallers de Sa Cabaneta, podia convertir-se en símbol universal en ple Manhattan. El fang de Marratxí, dins la imaginació de Miró, no tenia límits geogràfics.
El nom com a llegat, el taller com a continuïtat
Coloma Cañellas no és només una de les guardianes de la ceràmica popular mallorquina. És també qualcú que entén que una tradició que no evoluciona acaba convertint-se en relíquia. Per això, dins el seu taller conviuen les figures de sempre —el cavallet, el músic, el personatge amb els braços aixecats— amb incorporacions innovadores que dialoguen amb la cultura popular més contemporània: figures de dones que recorden la pintora Frida Kahlo, dimonis pintats de negre i vermell que evoquen Darth Vader de Star Wars, peces que amplien l’imaginari sense rompre la gramàtica essencial de l’objecte.Les seves mans fan avui el mateix que feien les de madò Bet: agafar un grapat de fang i decidir quina forma mereix existir.
Aquesta tensió entre preservació i renovació és, curiosament, un altre dels punts de contacte més profunds amb la figura de Miró. Perquè el pintor tampoc no va ser mai ni un conservador ni un rupturista pur. Va ser qualcú que cercava en allò més antic l’energia per arribar més enfora.
0