Joan Punyet Miró, nét de Joan Miró: “El meu avi no pintava per fer-se milionari, estava en contra de l'especulació”
LLEGIR EN CASTELLÀ
“El meu avi sempre buscava l'anonimat, fugia del protagonisme, no volia ser una persona important”. Joan Punyet Miró (Palma, 1968), pintor, escriptor i marmessor de Joan Miró (1893-1983), porta dècades consagrat a preservar i difondre el llegat artístic i humà del geni català, l'obra del qual palpita aquest estiu a Palma gràcies a Paysage Miró, un projecte sense precedents que reuneix més d'un centenar de pintures i escultures de Miró a quatre espais expositius simultanis de la capital balear: la Llotja, el Casal Solleric, el museu Es Baluard i la Fundació Pilar i Joan Miró.
Per al seu nét, qui cita elDiario.es al mateix taller en què el seu avi va vessar sobre els seus quadres la llum i el color de Mallorca -amb què l'artista barceloní va mantenir una profunda vinculació al llarg de la seva vida-, Paysage Miró salda un deute moral amb ell després de dècades d'ostracisme a casa seva: “Miró era un geni. I això es paga car perquè estàs repudiat, la gent riu de tu, ningú t'entén. La teva feina triomfa als Estats Units i al Japó, però a casa teva la gent diu que només pintes un nen”.
Durant aquesta entrevista, Punyet Miró defensa que la major herència del pintor català no és només la seva obra, sinó una filosofia vital basada en “la filantropia i la generositat”, les que va transmetre un artista que “no pintava per fer-se milionari” i que, en protesta contra l'especulació en el món de l'art, va arribar a cremar cinc llenços per demostrar que la seva obra era un manifest i no una mercaderia. Recorda, a més, com Miró trobava en la llum i el paisatge mediterranis “una comunió constant amb la naturalesa” que no trobaria avui, atès que l'illa que el seu avi va conèixer, ja no existeix. “Si Miró estigués viu, evidentment ja no seria a Mallorca. És una jungla de ciment”, incideix, asseverant que el model turístic balear s'ha de redefinir “per no morir d'èxit”: “Cal reinventar-se per no fracassar d'aquí a deu anys”.
Què significa per a vostè custodiar ja no només l'obra, sinó també el pensament del seu avi?
Estic content que faci aquesta pregunta, perquè moltes vegades cal veure la persona que s'amagava darrere del pinzell. Perquè Miró era un geni. I això es paga car perquè estàs repudiat, la gent riu de tu, ningú no t'entén. La teva feina està tot el temps triomfant als Estats Units i al Japó, però a casa teva la gent diu que només pintes un nen. Per mi ha estat el pensament, la filosofia existencial de Joan Miró, el que més m'ha agradat transmetre al públic en general, i crec que es pot explicar amb una paraula: generositat. Generositat a les exposicions, a les donacions, als préstecs, en crear tres fundacions, el que jo anomeno el triangle Miró: la Fundació Joan Miró de Barcelona, que ara fa 50 anys, la de Palma, creada el 1992, i la de Mont-roig del Camp a Tarragona, creada el 2015. I tot això ha estat gràcies a la família Miró. Això és el que vull transmetre, que la filantropia, la generositat i també l'ànim de ser una persona responsable amb els seus principis és el que més em va marcar de Joan Miró, a banda, evidentment, del seu llegat artístic, que és molt complicat de gestionar.
Miró era un geni. I això es paga car perquè estàs repudiat [en la teva pròpia casa], la gent riu de tu, ningú t'entén. El teu treball està tot el temps triomfant als Estats Units i al Japó, però en la teva pròpia casa la gent diu que només pintes a un nen
Parla del repudi d'un artista a casa seva i Palma exposa aquest estiu Paysage Miró, un projecte sense precedents que reuneix més d'un centenar d'obres del seu avi. Creieu que amb aquesta exposició s'ha saldat un deute moral amb ell?
Exacte. Cal tenir en compte la generositat de Joan Miró i de la meva família. Després de la mort del meu avi el 1983, la meva àvia, Pilar Juncosa, la meva mare, Dolores Miró, els meus germans, el David, l'Emilio, el Teo i jo, hem seguit fent moltíssimes donacions a l'Estat espanyol i a les Balears perquè sabem que és la nostra obligació moral. Nosaltres, un dia, morirem, però abans hem de consolidar el llegat de Miró a Espanya. I això ha estat el que hem après del meu avi. Hem fet, doncs, tot el catàleg raonat de l'obra i hem creat les tres fundacions.
Hi ha tres estudis de Joan Miró oberts al públic i això és un miracle. És una cosa que, evidentment, dóna molta força a tot allò que és el llegat cultural del meu avi i nosaltres, des de la humilitat i des del bon fer, amb grans valors morals i ètics, hem seguit l'educació del meu avi, la seva filantropia i la seva generositat per apuntalar i consolidar aquest llegat.
Com va ser la filosofia existencial de Miró, la manera de viure?
El que em sorprenia més era que sempre buscava l'anonimat, fugia del protagonisme, no volia ser una persona important. No li agradaven les entrevistes ni els mitjans, els agradava treballar els seus quadres. Aquí, al taller de la Fundació Miró de Mallorca, li agradava llegir poesia, escoltar música i cultivar el seu esperit dins la màxima privadesa i en comunió constant amb l'energia de la llum del Mediterrani, la llum de Mallorca, el cel, el mar, aquests paisatges ataronjats, crepusculars, que anuncien vents de l'endemà. És a dir, la comunió amb la terra i la natura eren una font d'energia. Es nodria de la llum i el paisatge i això era per a ell fonamental.
Creieu que el seu avi va ser un avançat de la consciència mediambiental?
Era un home sempre molt avançat i era el poeta dels pobres. Li agradava recollir branques, pedres, petxines, ossos als seus passejos per les muntanyes de Cala Major, a la platja... Li agradava també poder agafar tot allò que el mar portava a la sorra després de la tempesta. Trossos de fusta, residus, petxines. I amb això feia una mena d'orquestració d'elements trobats pel màgic instint de l'atzar i de la mà de Miró, que era una persona intuïtiva que sempre deixava que el subconscient col·lectiu dirigís la mà cap a algun element en particular que després ell podia utilitzar en un assemblatge escultòric. Era una mica la filosofia de Marcel Duchamp de l'objet trouvé. Després, en els seus estudis els posava tots a terra. També era el que feia Breton al despatx d'investigació del món dels somnis a l'època del surrealisme a París. I era com allò que deia Sigmund Freud amb el seu gran llibre La interpretació dels somnis, publicat el 1900. Miró feia un procés de recol·lecció d'elements per després, de nit, doncs portar-los al seu interior, al seu col·lectiu, i després l'endemà ells mateixos demanaven estar al costat d'un altre objecte, i per això sorgia una escultura en bronze.
[Joan Miró] era un home sempre molt avançat al seu temps i era el poeta dels pobres. Li agradava recollir branques, pedres, petxines, ossos en els seus passejos per les muntanyes de Cala Major, a la platja... Li agradava també poder agafar tot el que la mar portava a la sorra després de la tempesta
Miró va arribar a cremar cinc quadres com a protesta davant l'especulació al mercat de l'art...
Sí, va ser el desembre del 1973. El maig del 1974 es va inaugurar una retrospectiva al Grand Palais i en lloc de fer-la de manera cronològica, des dels anys vint o trenta, va començar amb les cinc teles cremades al vestíbul de recepció de l'edifici. Era una mena de manifest del que Miró volia: acabar amb el Miró decoratiu crematístic que utilitzaven per especular amb la seva obra. Ell deia: “Tinc 80 anys, sóc jove, sóc radical, sóc violent. A Picasso l'heu titllat de cubista, a mi m'heu titllat de surrealista. Després de la segona guerra mundial, creieu que soc ja un vell retirat i acomodat en el seu xalet de Cala Major, que pinta llums i ombres, nits i dies o llunes, estrelles i dones. Doncs no. Vull mostrar-vos que estic viu, que sóc un artista contemporani i encara tinc molt a demostrar”.
El meu avi deia: 'Tinc 80 anys, soc jove, soc radical, soc violent. A Picasso ho heu titllat de cubista, a mi m'heu titllat de surrealista. Després de la segona guerra mundial, creieu que soc ja un vell retirat i acomodat en el seu xalet de Cala Major. Doncs no. Vull mostrar-vos que estic viu, que soc un artista contemporani i encara tinc molt a demostrar'
Com era la lluita que mantenia per defensar la seva postura davant del mercat globalitzat de l'art i les subhastes desorbitades?
Ell estava en contra del mercat especulatiu. Per això va crear les fundacions, per poder deixar el seu llegat aquí i evitar que qualsevol altre col·leccionista les pogués comprar i emportar-se-les a un altre país. Estava en contra dels preus astronòmics a què venien les seves obres als Estats Units. Deia que era una manera de treballar que no es corresponia amb la seva filosofia personal. Aleshores va cremar les teles per demostrar al món que ell no les pintava per fer-se milionari, sinó per fer un manifest en contra de l'especulació al món de l'art. A partir d'això el que va fer va ser treballar molt els gravats i la litografia a París, amb Adrian Maeght, per fer tiratges de 25, 50, 75 o 100 exemplars amb preus més assequibles perquè la gent hi pogués accedir.
[Joan Miró] estava en contra dels preus astronòmics als quals venien les seves obres als Estats Units. Deia que era una manera de treballar que no es corresponia amb la seva filosofia personal. Va cremar les teles per a demostrar al món que ell no les pintava per a fer-se milionari, sinó com a manifest en contra de l'especulació en el món de l'art
Creieu que aquest caràcter existencial i poètic de l'obra de Miró s'entén igual a Occident que a països orientals la cultura dels quals es troba més propera a aquesta visió?
Un quadre de Joan Miró necessita que l'espectador es pregunti tres coses: primer, d'on vinc; segon, on sóc, i tercer, on vaig a partir de l'estructuració filosòfica de la meva pròpia existència. La pintura de Miró està per obrir-te un món d'interrogants, perquè tot el temps et puguis qüestionar quina és la teva missió a la vida, a què has vingut aquí i què pots aportar a la societat. Miró era una persona que sempre va tenir aquest aspecte social molt marcat. És per això que la seva obra és atemporal. És una obra que pertany al món dels somnis, de la poesia, del surrealisme. A més, no és una pintura figurativa ni és una pintura clàssica.
La pintura de Miró és una pintura molt, molt difícil d'interpretar perquè pertany al món dels somnis, de l'art, de la poesia, de la filosofia. Per això té tant arrelament a Àsia. Al Japó, per exemple, hi ha una exposició -'Joan Miró. Poesia a la pintura'- a la qual acudeixen 2.000 persones diàries per veure-la. Això és per a mi una demostració de la seva filosofia budista d'entendre la vida, una concepció molt més espiritual, una percepció de la mort gairebé, a la qual no dóna tanta importància, perquè l'important és el que tu fas com a persona i el llegat que deixaràs a la terra quan moris. Per això l'obra de Miró té aquesta força tan existencial, tan poètica i tan universal.
La pintura de Miró és una pintura molt, molt difícil d'interpretar perquè pertany al món dels somnis, de l'art, de la poesia, de la filosofia. Per això té tant d'arrelament a Àsia. Al Japó, per exemple, hi ha una exposició -'Joan Miró. Poesia en la pintura'- a la qual acudeixen 2.000 persones diàries per a veure-la
Creieu que Espanya ha sabut cuidar la memòria dels seus grans artistes?
Jo crec que se'n pot fer més, perquè no es poden guardar quadres de Joan Miró als magatzems del Reina Sofia de Madrid o als de la Fundació Miró. Cal deixar-los a museus de Bilbao, Sevilla o Mallorca perquè estiguin exposats. És com tenir un Ferrari tapat al garatge de casa. Si us plau, veneu-lo o traieu-lo a passejar. Cal entendre la importància de Picasso o Dalí. Han de ser vistos, ensenyats, en itinerància, al Japó, a Seül, a Washington, perquè la gent entengui la força d'Espanya i els artistes. Els quadres i escultures es poden llogar i cal posar preus a aquests lloguers i que Dalí, Picasso i Miró facin la volta al món sense parar. Poden llogar-se per 500.000 euros en sis mesos i l'Estat podria generar ingressos.
No es poden guardar quadres de Joan Miró en els magatzems del Reina Sofia de Madrid o els de la Fundació Miró. Cal deixar-los a museus de Bilbao, de Sevilla o de Mallorca perquè estiguin exposats. És com tenir un Ferrari tapat en el garatge de casa. Si us plau, veneu-ho o traieu-ho a passejar
Creieu que Mallorca ha sabut trobar una identitat cultural pròpia?
Crec que no. Però sóc optimista perquè la presidenta del Govern [Marga Prohens] i l'actual alcalde de Palma [Jaime Martínez] estan fent un esforç extraordinari perquè el 2031 Palma es converteixi en capital cultural. Són conscients que el món de l'art porta turisme de qualitat i que també han fet una aposta molt important per Joan Miró i la cultura en general.
De quina manera el llegat de Miró, Picasso o Dalí pot convertir-se en una eina per projectar la imatge de Mallorca i Espanya a la resta del món?
Crec que tenir Picasso o Dalí a Espanya és una mena de regal diví, perquè són ambaixadors gratuïts que tenim i cal aprofitar aquest moment per fer exposicions sobre ells a tot el món. En el cas de Joan Miró, hi ha l'exposició de Tòquio. Al març farem una exposició a Seül. També anirem a la Collection de Washington, al costat de la Casa Blanca. El 2026 anirem a Xangai i a la Xina, i això per a Mallorca és un potencial cultural extraordinari. Cal aprofitar aquests moments com un win-win, com una col·laboració màxima per vendre Mallorca a través de Miró a l'estranger.
D'altra banda, cal entendre que Europa està passant moments molt complicats i si no redefinim la seva imatge a nivell continental, no podem lluitar contra els gegants que ens volen treure el protagonisme cultural, com ja va passar després de la segona guerra mundial. La CIA comprava quadres de Rothko, Pollock i Motherwell, pagava exposicions al MoMA, va prendre la capital cultural de París per donar-la a Nova York. Estem a aquest nivell. Per tant, o Europa desperta o no podrem tenir marge de reacció.
I de quina manera hauria de despertar?
Per començar, jo donaria més força al que són Picasso, Miró, Dalí o Gaudí. Acabar amb l'especulació del 'pelotazo', com va passar amb Marina d'Or o el aeroport sense avions de Castelló. Exemples així són els que realment arrasen amb el paisatge d'aquest país. Hem de recuperar la indústria costi el que costi. No podem viure només del turisme, no podem ser els cambrers d'Europa. Hem de tornar a cuidar el camp. En cas contrari, no ens podrem autoabastir en cas de conflicte nuclear o mundial. S'han de tornar a tenir les fàbriques d'Espanya, perquè si no, no tindrem manera de competir.
Cal donar més força al que són Picasso, Miró, Dalí o Gaudí. Acabar amb l'especulació del pelotazo, com va ocórrer amb Marina d'Or o l'aeroport sense avions de Castelló. Hem de recuperar la indústria costi el que costi. No podem viure només del turisme, no podem ser els cambrers d'Europa
William Morris [mestre tèxtil fundador de les Arts & Crafts, activista socialista i amant de la bellesa i l'art] ja criticava a finals del XIX com les ciutats s'estaven deshumanitzant com a conseqüència del capitalisme industrial i el comercialisme massiu, i apel·lava a recuperar els mètodes artesanals. Està passant el mateix actualment?
Evidentment, la deshumanització està galopant per Europa. Tenim reptes socials molt grans. L'emigració per mi és importantíssima. Estic contentíssim que arribin colombians, algerians, marroquins i veneçolans, gent de tot el món. Només faltaria. Ells salven el país. Sense ells, Espanya estaria enfonsada a la misèria. Però també sóc ordenat. Si aquí ve algú a robar, cal ficar-lo en un avió i portar-lo a casa de seguida. És important que entenguem el que va fer Pablo Neruda amb el vaixell Winnipeg, que va noliejar un vaixell de càrrega per portar 1.300 exiliats espanyols de l'exili de la segona guerra mundial cap a Xile, i Xile ho va rebre amb mans obertes. Érem un vaixell de càrrega amb gent amb fam, érem com gent que des d'Espanya va en pastera cap a Xile. Espanya va passar una guerra civil molt greu i nosaltres ens en vam anar. I ara el canvi climàtic i l'escalfament global fan que la gent d'Àfrica pugi cap a Mallorca. És inevitable, no es pot aturar.
Des de fa anys es debat a les Balears com caminar cap a un turisme més sostenible i més amable amb el resident. Cal repensar el model actual?
A Mallorca tenim la sort de comptar amb els millors empresaris d'Espanya, del món de l'hostaleria, amb cadenes internacionals. Miró va fer el sol de Mallorca per fomentar el turisme a l'illa i el rol del turisme a Espanya. Sol i platja. Miró sempre va estar a favor del turisme. El que passa és que va morir el 1983. Han passat més de 30 anys i el turisme ha canviat molt. És la baula més fràgil de la indústria d'un país, perquè si les coses van malament no et trauràs el menjar, el pagar lloguer, la roba, però et trauràs 1.000 euros per anar-te'n una setmana a la platja a l'agost. No t'ho gastaràs perquè no en tens i a les prioritats d'una família l'última cosa que es manté és la despesa per a les vacances. Per això és una indústria fràgil.
Sobre el turisme sempre és present l'espasa de Dàmocles i és important que puguem definir, a partir d'un concepte més ambiciós, un model turístic que pugui aportar capital natural i cultural, i no pas les borratxeres, a l'oferta turística. Si Miró fos viu, evidentment ja no estaria a Mallorca, i tampoc a Cala Major. I després hi ha un problema amb el canvi climàtic que afecta els nostres recursos naturals. Per això, la indústria del turisme s'ha de redefinir per poder estar a l'alçada dels reptes que tenim actualment a Balears. No cal morir d'èxit, cal reinventar-se per no fracassar d'aquí a deu anys.
Si Miró estigués viu, evidentment ja no estaria a Mallorca, i tampoc en Cala Major. La indústria del turisme ha de redefinir-se per a poder estar a l'altura dels reptes que tenim actualment en Balears. No cal morir d'èxit, cal reinventar-se per a no fracassar dins de deu anys
Per què Miró no seria a Mallorca actualment?
Perquè és una illa insostenible. No s'hi pot viure aquí. Cal anar-se'n. El meu avi va venir aquí quan li pujaven amb un carro i una mula, quan repartien la barra de pa i el litre de llet cada dia. Li agradava ser aquí perquè a Cala Major no hi havia veïns. Això era un paratge d'ametllers i garrofers. I això ja no existeix. Estem entre una jungla de ciment.
Som al costat del Palau de Marivent. Una de les reivindicacions duna part de la societat balear és la recuperació de la mansió per destinar-la o per reconvertir-la en un espai museístic. Què opina sobre això?
Jo hi estic en contra perquè tenir la família reial a Balears és una meravella per la imatge i la publicitat que dóna a les illes, a més de la regata de la Copa del Rei de Mapfre. I a més és un aspecte també per lluitar contra l'independentisme de l'1 d'octubre del 2017, quan Puigdemont va declarar la declaració unilateral d'independència que ha provocat que se n'hagin anat 8.000 empreses de Catalunya i ha creat desconfiança legal i jurídica. No podem permetre en cap concepte que l'independentisme pugui créixer a Balears.
I això li sembla més important que donar compliment a les pretensions del pintor i filantrop Ionannes Saridakis [expropietari de Marivent que al seu testament va disposar que l'edifici es transformés en museu i escola d'art per a gaudi de tota la ciutadania]?
Sens dubte, perquè [Saridakis] no és Picasso, no és un pintor important. T'asseguro que si el fiques allà es buidarà i no hi haurà ningú que el vegi. De fet, nosaltres hem deixat 15 escultures de Miró a Marivent. És un fracàs. La gent no hi va. Aquestes reivindicacions són somnis, utopies de què la gent parla per atacar la monarquia. La monarquia és la garant de l'Estat, i si no tenim garantia de legalitat jurídica sobre l'Estat, les inversions estrangeres no vindran més.
Hem parlat sobretot del seu avi, però m'agradaria saber com va influir en vostè l'obra de Joan Miró
El color. Em va fascinar el color. Quan jo tenia deu anys, el 1978, vaig baixar a l'estudi d'aquesta fundació amb el meu avi. Ell tenia 85 anys i jo estava sempre a casa dels avis menjant paella i jugant, quan de sobte em va sorprendre el món del color i l'olor de sentina, d'aiguarràs, de dissolvents, les taques de colors, les tintes, els acrílics. Això va ser fascinant per a mi. Després pujava a veure'l al despatx i el trobava sempre immers en una lectura de poesia francesa i escoltant Erik Satie. I això també va ser el que em va fascinar. Com podia conjugar dos mons tan aparentment antagònics com la poesia i la música. Doncs ell estava a la butaca llegint poesia i escoltant un vinil al tocadiscos. Tots els vinils cuidadíssims en una vitrina amb els seus noms. Era un home que tenia molta admiració per la música.
Quan jo tenia deu anys, en 1978, vaig baixar a l'estudi d'aquesta fundació amb el meu avi. Ell tenia 85 anys i jo estava sempre a casa dels avis menjant paella i jugant, quan de sobte em va sorprendre el món del color i l'olor de sentina, a aguarrás, a dissolvents, les taques de colors, les tintes, els acrílics. Això va ser fascinant per a mi
Es defineix més com a creador d'espais que com a pintor?
Sí. És el que comentàvem abans del meu avi, que el quadre ha de ser un espai per a una reflexió personal. I la meva pintura té aquest aspecte. Les monocromies que ara tinc exposades parlen precisament de l'impacte del color sobre el subconscient col·lectiu de l'espectador. També estic preparant una nova exposició per al proper maig a Manila, Filipines. I vull fer també una nova sèrie que es dirà Policromia. Dins l'aspecte de l'espai pictòric, conjugaré el vermell, el negre, el groc i el verd. I el blau, és clar.
Quina és avui l'amenaça més gran per a la cultura? La censura, la precarietat...?
Jo crec que és la intel·ligència artificial (IA). La IA és fantàstica per a la medicina i les matemàtiques, però no per a la música, la pintura o la poesia, perquè és una manera de posar fi a la creativitat de l'ésser humà. La IA pot crear música, pot escriure el guió d'una pel·lícula o novel·la, pot pintar un quadre, però no pot substituir la capacitat de l'error. Nosaltres som humans, amb molts problemes i molts errors. I aquesta intuïció va ser la que va crear la penicil·lina. Cal entendre que del fracàs se'n pot fer un èxit. Aquesta és la capacitat que l'ésser humà té de reinventar-se i que la intel·ligència artificial ens està robant.
0