L’arxiduc Lluís Salvador, l’erudit que lluita contra el mite de ser “el pare del turisme” a Mallorca
LLEGIR EN CASTELLÀ
Abans que l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria (1847–1915) arribés a Mallorca, l’illa formava part de les rutes del Mediterrani occidental, però encara no existia un relat capaç de construir una interpretació compartida. La bellesa del paisatge i la riquesa de la seva cultura encara no s’havien traduït en categories intel·ligibles per a l’observador europeu. Faltava una mediació capaç d’ordenar aquella realitat i fer-la comunicable.
I aquest mediador va ser s’Arxiduc —així el van batejar els mallorquins—, una figura que sembla sortida d’una novel·la: aristòcrata bohemi, erudit, políglota i dotat d’una curiositat insaciable. Esperit inquiet i sense arrels fixes, la seva figura s’inscriu en la tradició d’aquells viatgers romàntics i elitistes del segle XIX que recorrien el món impulsats per una recerca íntima, gairebé inabastable, més propera al desig que a la realitat. Sense pàtria fixa, va trobar, però, a Mallorca —i especialment a la Serra de Tramuntana— un territori amb el qual acabaria profundament vinculat.
“A principis del segle XIX ja hi havia alguns viatgers que van donar a conèixer Mallorca al món —Gaspar Melchor de Jovellanos o Frédéric Chopin—, però sens dubte una de les figures que més van contribuir al coneixement de les Balears va ser l’arxiduc Lluís Salvador de Habsburg-Lorena”, afirma el professor emèrit de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Francisco Sastre.
A principis del segle XIX, ja hi havia alguns viatgers que van donar a conèixer Mallorca al món —Gaspar Melchor de Jovellanos o Frédéric Chopin—, però sens dubte una de les figures que més van contribuir al coneixement de les Balears va ser l’arxiduc Lluís Salvador de Habsburg-Lorena
El 1867, s’Arxiduc va recalar per primera vegada a Eivissa i a Mallorca a bord del vapor correu Rey Don Jaime. L’arribada per mar va fixar una primera impressió decisiva. En entrar a la badia de Palma, la ciutat se li va presentar com una de les imatges més belles del Mediterrani. No va arribar com un turista —una categoria que encara no existia—, sinó com un viatger amb la disposició d’observar i reconèixer una realitat verge oberta a ser interpretada. Va recórrer l’illa amb mètode científic: prenia notes, estudiava, dibuixava i també va adquirir finques a la Serra de Tramuntana, entre les quals Miramar i Son Marroig. A partir d’aquell moment, la seva relació amb l’illa va canviar: ja no es limitava a mirar, sinó que hi intervenia, obria camins, aixecava miradors i restaurava espais.
La invenció de l'imaginari
Aquest vincle va cristal·litzar en la seva obra major, Die Balearen in Wort und Bild geschildert (“Les Balears descrites en paraules i imatges”), un treball d’ambició enciclopèdica en què va combinar rigor científic i sensibilitat descriptiva. Mitjançant textos i gravats, l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria va construir un retrat minuciós de les illes i de la seva societat en el trànsit entre els segles XIX i XX, deixant un testimoni que encara avui continua essent una referència d'etnografia imprescindible.
Entre 1869 i 1891, va publicar aquesta obra monumental. Sastre recorda que “al llarg de la seva vida va realitzar nombroses publicacions, de les quals 21 fan referència a les Balears; però la més important per al coneixement de l’arxipèlag va ser ‘Die Balearen’, un magnífic treball que oferia una àmplia visió de cadascuna de les illes i en permetia el coneixement i la divulgació”.
Més que un llibre de viatges, era un sistema de coneixement en què geografia, flora, fauna, arquitectura, economia, costums i formes de vida van quedar registrats, ordenats i classificats. Les illes van deixar de presentar-se com una realitat fragmentària per configurar-se com un conjunt bell i coherent per a l’observador europeu.
Mallorca va passar de ser un territori visible en els mapes a convertir-se en una realitat intel·ligible per a Europa
La Mallorca que descriu i dibuixa s’Arxiduc és una construcció pensada per ser llegida des de fora, en sintonia amb les expectatives d’una Europa que projecta la seva mirada cap a territoris on creu reconèixer formes de vida exòtiques. En aquest procés, l’arxiduc va fixar la imatge d’una Mallorca preindustrial, harmònica i accessible, on paisatge i vida quotidiana apareixien com un oasi d’un món anterior a la industrialització que s’estenia al galop per Europa. D’aquesta manera, les illes van començar a funcionar com a objecte cultural que podia ser llegit, comparat i comprès.
Tot i que el seu impacte en el moment va ser limitat, com explica José Carlos Llop: “El va tenir entre les corts centreuropees del seu temps i els artistes i científics als quals va convocar per a la seva magna obra sobre les Illes Balears, però en aquell moment no va inventar res: el seu ressó va quedar en les elits locals i alguns parents austrohongaresos”.
Llop també assenyala que “aquest model va ser i és per als happy few, les elits d’abans, els cercadors del desconegut”. I afegeix que l’observació científica, la sensibilitat estètica i una certa ètica de conservació “podríem contemplar-les com a part del seu llegat”. “Pel camí es van perdre moltes coses bones i se’n van guanyar d’altres basades en allò material i el confort”, afegeix.
Lluís Salvador va ser essencial per al coneixement i valoració de les illes per part dels nadius, sistematitzant la seva etnografia, cultura, geografia, etc.
L’actriu mallorquina Catalina Solivellas, que va encarnar als escenaris Catalina Homar, amant de l’arxiduc, situa Lluís Salvador com a mediador cultural: “Mallorca és una illa beneïda en un lloc no massa recòndit, així que era qüestió de temps que fos descoberta. Però, efectivament, ell, com a aristòcrata outsider, va presentar l’illa a altres figures com la seva cosina Sisi —Isabel de Baviera, emperadriu d’Àustria i reina consort d’Hongria—, que era famosíssima a Europa, i amb sensibilitat per apreciar tot allò que a ell el va enlluernar i que els havia de resultar tan exòtic i verge”.
Segons apunta Antònia Morey, professora de la UIB, “va oferir al viatger europeu d’alt nivell intel·lectual i amb esperit aventurer del Nord d’Europa la certesa que a les illes podria contemplar encara una societat preindustrial, però alhora ben comunicada amb l’exterior i amb la possibilitat d’accedir als llocs més recòndits de l’illa sense temor per la seva seguretat”.
Va oferir al viatger europeu d’alt nivell i amb esperit aventurer del Nord d’Europa la certesa que a les illes podria contemplar encara una societat preindustrial i accedir als llocs més recòndits de l’illa sense temor per la seva seguretat
D’aquesta manera, Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera van començar a existir per a una elit minoritària, ja que Die Balearen va convertir Mallorca en una destinació que podia ser compresa i, amb el temps, desitjada.
El mite del “pare del turisme”
La lectura més estesa situa l’arxiduc com a precursor del turisme a Mallorca. Se li atribueix un “efecte crida”, una suposada capacitat d’activar l’interès europeu per l’illa i d’obrir el camí cap a la seva conversió en destinació. Aquesta interpretació s’ha repetit fins a consolidar-se com a lloc comú. Tanmateix, les evidències obliguen a matisar-la.
José Carlos Llop assenyala que “és un error mirar-lo com un promotor del turisme; mai no va ser la seva intenció”: “Una altra cosa serien Chopin i George Sand, que sí que van impactar a Europa des del principi i el seu nom —i obra— es va associar a l’illa. Però l’aportació de l’arxiduc al redescobriment de Mallorca és posterior al seu temps: sorgeix a partir del darrer quart del segle XX, no abans”.
L’associació entre l’arxiduc i el desenvolupament turístic és, en gran part, retrospectiva. Es construeix des del present, projectant cap al segle XIX un efecte que no es va produir en el seu temps. Allò que sí va fer l’arxiduc va ser definir per què desplaçar-se cap a l’illa i com mirar-la. En la seva obra, allò quotidià deixa de ser només experiència i passa a convertir-se en registre. José Carlos Llop situa aquí una part essencial del seu llegat i recorda que “Lluís Salvador va ser essencial per al coneixement i valoració de les illes per part dels nadius, sistematitzant la seva etnografia, cultura, geografia, etc.”.
A més, va teixir una xarxa cultural basada en el mecenatge, l’intercanvi intel·lectual i la circulació de sabers. S’Arxiduc es va convertir en una mena de petit rei humanista i capritxós. Fascinat pel món dels Mèdici, va convertir Miramar en un espai per a l’alta cultura i hi va reunir poetes i escriptors com Rubén Darío, Pons i Gallarza, Alcàntara Penya, Joan Alcover o Jacint Verdaguer; erudits lul·listes com Mateu Obrador; pintors, escultors i gravadors com Giulio Monteverde, Cristòfol Pizà, Joan Fuster, Erwin Hubert i científics com Édouard-Alfred Martel, entre molts altres.
Catalina Solivellas subratlla que aquesta relació incloïa també una atenció especial al català de Mallorca, en recordar que “li interessava molt la cultura popular que es transmet amb la llengua. Va recopilar rondalles, es va interessar per les cançons i tonades populars que li proporcionava Catalina Homar. La llengua pròpia és part indissociable de l’estètica i l’ètica de la conservació que anomena. Això es pot abraçar o rebutjar. M’agrada pensar que ell ho va abraçar”.
En el seu temps, l’impacte en l’atracció de visitants va ser limitat. Tanmateix, l’estructura intel·lectual que va construir sí que va tenir una clara capacitat de projecció en les generacions futures. La imatge de Mallorca que va fixar en la seva obra no es va esgotar en el seu temps: va romandre, va circular i va quedar disponible com a marc interpretatiu des del qual el turisme podria desenvolupar-se més endavant. Quan van canviar les condicions —transport, economia, invenció del turisme—, aquesta imatge troba el seu moment i s’activa.
La llengua pròpia és part indissociable de l’estètica i l’ètica de la conservació que anomena. Això es pot abraçar o rebutjar. M’agrada pensar que ell ho va abraçar
Si s’Arxiduc tornés avui a les illes, “sens dubte es quedaria sorprès”. “La població de Mallorca a principis del segle XX era d’uns 310.000 habitants, amb la major part de la població vivint en zones rurals, i actualment és d’uns 1,25 milions”, afirma Sastre. Antònia Morey afegeix que “atès el potencial que ell mateix havia vist a les illes, no li sorprendria en absolut el desenvolupament turístic i el canvi de model econòmic, encara que, per descomptat, estaria en total desacord amb la manera com s’ha dut a terme”. Solivellas assenyala que “no li agradaria ni la quantitat ni la qualitat dels visitants”. “Apreciava la profunditat de la riquesa cultural construïda durant segles pels habitants de les illes. Ara hauria de gratar més per trobar-la, però la trobaria, perquè existeix i continuarà existint”, afegeix. I, tal com conclou José Carlos Llop, “podria patir una gran decepció: les illes i la resta del Mediterrani s’han convertit en un palco amb bones vistes des d’on observar la fi del món tal com l’hem conegut”.
0