LLEGIR EN CASTELLÀ
L’any 1999, Masanobu Fukuoka (1913–2008) arribà a Mallorca en el tram final de la seva vida, quan el seu pensament ja havia travessat continents, disciplines i polèmiques. Semblava sortit de l’univers de l’Studio Ghibli. Vestia el vestit tradicional de cotó blau dels pagesos japonesos, es recolzava en un gaiato de fusta gastada i avançava amb pas lent, però amb una presència de sensei —mestre— que imposava respecte.
Va arribar sense cap voluntat d’agradar ni d’adaptar-se al discurs local. Des del primer contacte amb la premsa anà directe al xoc. «No entenc com als turistes els pot agradar un lloc que molt aviat serà un desert». Per a Fukuoka, Mallorca ja representava, a finals del segle passat, un exemple primerenc del que —assegurava— passa quan es trenca la relació entre bosc, sòl, aigua i cultura. «El desert avança», advertia, «i la causa principal és la desaparició de la cultura lligada al bosc».
El paisatge com a símptoma
La seva lectura del paisatge mediterrani fou contundent. Observà vessants erosionats, camps nus durant bona part de l’any, monocultius resistents però exhausts i una greu pèrdua de diversitat vegetal. Assenyalà l’olivera com a símbol de resistència extrema, gairebé de supervivència, però també com a indicador d’empobriment ecològic. «És l’arbre que més pot aguantar en aquest clima», deia, «un arbre quasi de desert». Allà on abans hi havia hagut boscos i complexitat biològica, Fukuoka hi detectava erosió del sòl. I advertia que «sense una restauració profunda del territori, el deteriorament ecològic acabaria arrossegant la cultura. I sense cultura no hi ha civilització».
El desert avança i la causa principal és la desaparició de la cultura lligada al bosc
Durant la seva estada a l’illa —prop d’un mes i mig— visità finques, caminà damunt el terreny i tocà la terra amb les mans. Juntament amb els dissenyadors Sybilla Sorondo i Guillem Ferrer, i el permacultor Julio Cantos, impulsà experiències de regeneració i reforestació que traslladaven el seu pensament a la pràctica. Especialment significativa fou la seva intervenció a la finca de Sa Pedrissa, a Mancor de la Vall, on dissenyà personalment un bosc comestible que encara prospera com a laboratori viu de la seva agricultura natural i del wu wei —el no fer— adaptat a les condicions mediterrànies.
Promogué la sembra amb nendo dango, bolletes d’argila carregades de llavors diverses, llançades damunt un sòl degradat per sembrar boscos de manera natural. «Per reverdir només fan falta llavors, argila i un grup d’amics», afirmava. No prometia resultats immediats ni èxits espectaculars. Cercava iniciar processos. Per a Fukuoka, l’acte de sembrar no consistia a imposar un disseny, sinó a retornar a la natura la possibilitat de decidir. «Nosaltres no cultivam el menjar; la natura cultiva el menjar».
Xoc amb l'acadèmia
El pas per Mallorca del considerat “padrí” de l’agricultura natural també generà polèmica. La conferència que impartí a la Universitat de les Illes Balears (UIB) evidencià un xoc de mirades. Part del professorat i dels tècnics ambientals reconegueren la bona intenció de la seva proposta i el seu valor pedagògic per implicar la ciutadania en la restauració del paisatge. Tanmateix, expressaren reserves sobre l’abast i l’aplicabilitat de les seves metodologies. La regeneració d’ecosistemes —argumentaven— no pot basar-se únicament en gestos simbòlics ni en l’extrapolació d’experiències desenvolupades en altres contextos climàtics, i advertiren del risc de simplificar processos ecològics complexos.
El fet és que, quan se li demanava quines llavors s’havien de sembrar i quines no, la seva resposta desconcertava molts. Per a ell, el debat sobre la introducció d’espècies havia quedat superat per la urgència del moment. «Ja no es tracta d’introduir o no introduir espècies no autòctones», deia. «Es tracta de supervivència». «En territoris profundament degradats —sostenia— la prioritat no era conservar una imatge idealitzada del passat, sinó retornar al sòl la capacitat de sostenir vida».
Ja no es tracta d'introduir o no espècies no autòctones. Es tracta de supervivència
L'origen d'una 'ruptura' personal
Les arrels d’aquesta mirada es remunten als anys trenta del segle XX. Amb tot just vint-i-cinc anys, una pneumònia greu obligà Fukuoka a aturar-se i a travessar una crisi vital. Durant la convalescència visqué una experiència que descrigué com a *satori* —una intuïció profunda d’unitat—. «Vaig sentir la natura com una sola realitat interconnectada. En lloc de mirar-la, ara hi era dins», confessaria després.
Poc temps després renuncià al seu lloc com a fitopatòleg al Departament de Duanes de Yokohama i es retirà a la granja familiar de KÅchi, a l’illa japonesa de Shikoku. Allà inicià un procés d’experimentació radicalment invers a l’habitual. En lloc d’introduir noves tècniques, començà a eliminar pràctiques. «Hi ha poques pràctiques agrícoles realment necessàries», concloïa.
Reduí sistemàticament la intervenció humana fins a l’essencial. Eliminà el llaurat, renuncià als fertilitzants químics i abandonà la poda sistemàtica. Segons defensà durant dècades, els seus conreus assolien rendiments iguals o superiors als de les explotacions industrials japoneses, sense degradar el sòl, sense contaminar l’aigua i augmentant any rere any la fertilitat de la terra, cosa que desconcertà els agrònoms més escèptics.
Repetia a qui l’acompanyava que el pagès havia «d’aprendre a retirar-se, a intervenir només quan fos estrictament necessari i a confiar en la intel·ligència silenciosa del territori». «El “no fer” no vol dir no fer res, sinó deixar de fer allò innecessari. I la majoria del que feim és innecessari».
El 'no fer' no significa no fer res, sinó deixar de fer allò innecessari. I la majoria del que fem és innecessari
Microbiòleg de formació, pagès per elecció i pensador per necessitat, Fukuoka és considerat un autor visionari en la manera com obrí el camí a l’agricultura ecològica i la permacultura. El punt d’inflexió arribà als anys setanta amb la publicació de La revolució d’un bri de palla (1975), en plena crisi del petroli. Fou l’obra fundacional de l’agricultura natural i un text clau del pensament ecològic del segle XX. Després de dècades d’anonimat, començà a ser convidat a recórrer el món. Mai no fundà una escola ni proposà receptes universals. Deixà quelcom molt més difícil d’imitar: una manera de mirar la natura.
La seva aparença humil contrastava amb la contundència de les seves paraules. Quan parlava, ho feia amb una energia inesperada per la seva edat. No adoptava el to de l’expert que ve a ensenyar, sinó el del testimoni que ha vist la guerra contra la natura i no pot callar.
El “no fer” com a principi de disseny“
«No m’agrada la paraula feina», afirmava. «Els éssers humans som els únics animals que hem de fer feina, i això és el més ridícul del món».
Per a Fukuoka, l’obsessió moderna per la feina, la productivitat i el control era un símptoma clar de desconnexió amb els ritmes naturals. El wu wei al qual apel·lava no significava passivitat ni abandó, sinó alineació amb la vida: actuar només quan és necessari; retirar-se quan la intervenció humana romp més del que repara. Sovint invertia l’ordre habitual de les conferències: preguntava abans de respondre, observava el públic, deixava silencis incòmodes. No cercava convèncer, sinó desmuntar la idea que l’ésser humà està per damunt de la natura.
Al llarg de la seva vida, Fukuoka fou un observador i investigador incansable dels processos naturals. D’aquesta observació sostinguda en va extreure una hipòtesi tan senzilla com subversiva: «Com menys interferim, més pot la natura desplegar la seva saviesa».
El propòsit final de l'agricultura no és la collita, sinó el cultiu de l'ésser humà
La clau no era la inacció, sinó l’acció assenyada. Fukuoka sembrava quan el cicle natural ho indicava, protegia el sòl amb coberta vegetal i confiava en l’equilibri entre espècies. «Les males herbes no existeixen», recordava, «només són plantes que compleixen una funció». Allà on l’agricultura moderna veia enemics a eliminar, ell hi veia relacions a comprendre. Aquesta experiència convertia el seu discurs en quelcom difícil de rebatre: Fukuoka no parlava des de la teoria ni des del laboratori, sinó des d’una pràctica sostinguda durant més de quaranta anys en una finca productiva.
Durant els darrers trenta anys de la seva vida concentrà els seus esforços a combatre la desertització en regions àrides d’Àsia, d’Àfrica i de la Mediterrània. A Grècia coordinà grans sembres col·lectives amb nendo dango. Aquelles experiències quedaren recollides en el llibre Sembrando en el desierto (1996), considerat el seu testament intel·lectual, on insisteix en la lluita contra la desertització. El seu missatge final fou sobri i exigent: «Cuidar la terra i purificar l’esperit humà són un mateix procés».
No proposava tornar al passat, sinó abandonar la il·lusió de control. Sembrar boscos, per a Fukuoka, era mantenir l’esperança: «El propòsit final de l’agricultura no és la collita, sinó el cultiu de l’ésser humà».