LLEGIR EN CASTELLÀ
Etnobotànic, psicòleg, pedagog i naturalista, Juan González Simonneau (Madrid, 1952), més conegut com Juan Plantas, fa més de quaranta anys que explora el vincle profund i misteriós entre l’ésser humà i el regne vegetal. President de l’Associació Sàbila —una institució dedicada a l’estudi, la protecció i la difusió de les plantes medicinals—, la seva vida és un viatge de síntesi entre la saviesa ancestral dels pobles indígenes i els llenguatges contemporanis del coneixement.
Des de les selves de l’Orinoco fins als camins del Camí de Sant Jaume, la seva trajectòria combina expedicions etnobotàniques, recerca bibliogràfica i ensenyament vivencial, sempre amb una mirada integradora. Per a Juan, la planta no és només un recurs terapèutic: “És símbol, presència viva i aliada espiritual”.
De pas per Mallorca per oferir un taller sobre l’àloe vera, Juan proposa molt més que una classe sobre fitoteràpia: proposa un viatge interior en diàleg amb les plantes. Una invitació a reconnectar amb la dimensió emocional, racional i espiritual de l’ésser humà a través del llenguatge silenciós —i profund— del món vegetal.
Sempre es parla de Mallorca en termes de turisme o de mar. Què destacaria del món vegetal mallorquí?
Mallorca guarda autèntiques joies botàniques. Algunes d’elles, per a mi, són especialment estimades. És cert que la pressió turística —i l’especulació urbanística— ha reduït considerablement moltes de les seves zones naturals, però encara queden espais d’una riquesa vegetal notable.
Tot i que una part de l’illa ha estat comprada i ocupada de manera pacífica —encara que no per això menys transformadora—, Mallorca continua conservant alguns dels millors ullastres, oliveres silvestres, que jo hagi vist mai.
L’olivera, de fet, és una altra d’aquestes plantes que sempre vull tenir a prop. És un dels arbres més antics del Mediterrani, i la seva medicina és profunda: enforteix el cor, millora la circulació, baixa la pressió arterial, combat el colesterol... I això sense parlar de l’oli: un veritable “or líquid” tant a nivell alimentari com terapèutic.
Si hagués de triar una planta que representi Mallorca, triaria l’olivera sense dubtar-ho.
Però també sé que, almenys fins a la primera meitat del segle XX, s’havia documentat la presència de mandràgores a l’illa —per exemple, al Barranc de Biniaraix—. Hi ha estudis antics que inventariaven les plantes medicinals de tota la península Ibèrica i les illes, i la mandràgora hi apareixia entre elles.
I no oblidem el romaní mallorquí, que té una força que a mi em commou. És potent, aromàtic, medicinal. Una presència viva de l’ànima vegetal mediterrània.
El romaní mallorquí és una presència viva de l'ànima mediterrània
Fa més de quaranta anys que investiga i treballa amb plantes medicinals. Com va començar la seva connexió amb aquest món?
Va començar perquè varen ser elles, les plantes, les que em cridaren. Vaig iniciar un viatge llarg a la recerca d’unes plantes concretes, conegudes aleshores com a plantes de poder. Però varen ser elles mateixes les que em feren veure que no eren les adequades per a mi. Em digueren, per dir-ho així, que em dedicàs a les plantes que curen, a aquelles que ajuden a mantenir la salut.
Aquest viatge va ser a l’Amazones o a un altre lloc?
No, l’Amazones va venir després. Aquell primer viatge va ser als Pirineus aragonesos i catalans, convençuts que allà hi trobaríem les plantes que cercàvem. Així és com realment vaig iniciar aquest camí de les plantes que curen. Supòs que també responia a una vocació infantil: la d’ajudar els altres. Més endavant, una de les grans plantes de l’imaginari occidental em confirmà que era en el camí correcte. M’encoratjà a continuar.
La meva vocació sempre va ser ajudar. Les plantes només em van ensenyar el camí
Quina planta va ser aquesta?
La mandràgora.
Aquesta planta no és gaire coneguda. Ens en podria fer cinc cèntims?
La mandràgora és la planta més important d’Occident. Es troba en textos de fa més de quatre mil anys. Apareix al Gènesi, al Càntic dels Càntics de Salomó, i al papir d’Ebers de l’Antic Egipte, combinada amb lotus blau i altres plantes sagrades. A Orient també se la coneix, encara que allà s’ha valorat més el ginseng. Els xinesos deien que el ginseng era superior a la mandràgora, però jo ho veig a l’inrevés: el ginseng és, potser, el seu reflex oriental. Totes dues són arrels mestres.
La mandràgora és l'arrel de l'ànima vegetal d'Occident
I quin ha estat tradicionalment el seu ús principal?
Principalment, ritual i cerimonial. Sembla que formava part dels misteris eleusins a Grècia, i dels cultes a Isis i Artemisa. A Egipte, ja en les primeres dinasties, s’emprava en cerimònies de fertilitat i abundància, tant per a la terra com per a les persones.
El seu poder simbòlic està associat a la fertilitat, al renaixement, a la connexió amb allò invisible. Per això ha estat venerada per cultures celtes, germàniques i per corrents iniciàtiques posteriors com els rosacreu, on se la considerava planta mestra per excel·lència.
Curiosament, avui en dia en sabem ben poc. Més, fins i tot, de parents seus —com la datura— que no pas de la pròpia mandràgora. I això que és menys perillosa que altres solanàcies. Mal emprada, com qualsevol planta, pot ser tòxica. Però ben compresa, és molt valuosa.
I ara està en perill d’extinció...
Sí, per això és fonamental ser-ne respectuosos. El millor és cultivar-la. És perfectament possible reproduir-la a partir de llavor, respectant sempre la planta mare. No costa tant. Es poden aconseguir llavors i, amb unes nocions bàsiques, cultivar-la sense esgotar-ne els exemplars silvestres. La mandràgora és part de l’ànima vegetal d’Europa. Protegir-la és protegir la nostra memòria, el nostre vincle amb allò sagrat i natural. I això ens compromet a tots els que estimam les plantes, la terra i la seva saviesa.
Hem de respectar la mandràgora. És millor cultivar-la que no pas esgotar-ne els exemplars silvestres
És molt viatger. Quines han estat les expedicions etnobotàniques que més han marcat la seva trajectòria?
N’hi ha hagut diverses. La primera que em marcà profundament va ser el 1990-91. Organitzàrem una expedició científica que partí de Colón, a Panamà, i arribà fins al riu Orinoco. Ho férem amb llanxes petites, vorejant tota la costa llatinoamericana i endinsant-nos cap a l’interior en diferents zones per estudiar els pobles indígenes. En el meu cas, els estudis eren de caràcter etnobotànic: em centrava en les plantes que empraven aquestes cultures.
Amb els anys he tornat diverses vegades a l’Amazònia i també he viatjat sovint a Mèxic. No sempre l’objectiu principal era l’estudi de les plantes, però elles hi eren sempre presents, com a companyes de viatge.
Record que el primer viatge a Mèxic fou més aviat arqueològic: una ruta per les grans ciutats maies, visitant piràmides i centres cerimonials. Però, fins i tot allà, les plantes es feien presents. A partir d’un cert moment, començaren a formar part inseparable de la meva manera de veure i habitar el món. En cada incursió a la natura, sempre hi eren.
També he recorregut bona part del territori peninsular, és clar. Però els meus destins internacionals més significatius han estat a l’Amèrica Llatina. Per exemple, vaig estar a Guatemala, prop de la frontera amb Hondures, convivint amb pobles indígenes que encara mantenen una relació molt viva amb el món vegetal.
Aquests pobles amb els quals ha treballat conserven una relació ancestral amb les plantes que aquí, a Occident, hem perdut.
Sí, ells han mantingut molt més viva aquesta connexió amb els avantpassats, amb la saviesa dels padrins, dels antics aborígens. El seu vincle amb la natura no s’ha romput com aquí. A Occident també teníem aquesta relació, és clar, fins ben entrat el segle XX. Després s’ha anat fracturant.
Durant segles, les plantes formaren part essencial de l’art de guarir. Fins i tot a l’edat mitjana, malgrat les persecucions, hi havia un coneixement profund que circulava, moltes vegades de manera clandestina. Però amb l’arribada de certs poders —religiosos, polítics, acadèmics— aquest saber va quedar marginat.
Fins a mitjan segle XX, la fitoteràpia formava part dels estudis de medicina. Després va ser exclosa, juntament amb altres formes de medicina natural. Avui se les anomena alternatives, encara que a mi m’agrada més dir-ne complementàries, perquè mai no han volgut substituir la medicina oficial.
La fitoteràpia no busca substituir a la medicina oficial
I, mentrestant, en aquestes cultures indígenes, el vincle s’ha mantingut…
Sí, amb més força. També patiren persecucions, és clar, però la seva connexió amb la natura ha romàs més verge, més propera. Això ha fet que el seu bagatge en l’ús de plantes medicinals sigui molt més ric que el nostre a Occident. I ara, curiosament, també en aquestes comunitats es comença a veure una pèrdua. Però el més important és que hi ha un interès enorme per recuperar-lo. Estan redescobrint allò que mai no s’hauria d’haver deixat enrere.
Dins tota aquesta farmacopea que hi ha a la selva també hi ha aquestes plantes mestres que obren la ment a altres estats de consciència. I els pobles indígenes tenen un coneixement i una tecnologia molt precisa sobre el seu ús.
Clar. Els anys de pràctica, d’aprenentatge continu, els han portat a un coneixement molt profund d’aquestes plantes. Totes les plantes mestres que he pogut conèixer, estudiar o experimentar tenen també un efecte sobre el cos físic i sobre l’ànima. Totes participen, en certa mesura, de l’àmbit de la sanació.
I quan pensam en aquestes plantes, ens ve al cap l’Amazones. Però, hi ha una farmacopea semblant a la península Ibèrica o a les illes?
És clar que n’hi ha. Sempre n’hi ha hagut. La península Ibèrica, com gran part d’Occident, té una tradició antiga en l’ús de plantes sagrades, encara que durament perseguida.
Les persecucions no començaren amb l’Església. Ja a la Grècia clàssica, quan Pèricles unificà les ciutats-estat, el primer que va fer va ser eliminar els cultes antics. Entre ells, rituals que feien servir mandràgora i altres plantes en cerimònies ancestrals.
Això es repeteix en tot procés imperialista: destruir els cultes previs per imposar un nou ordre. Roma perfeccionà aquesta estratègia, especialment després de la seva aliança amb el cristianisme cap al segle IV. A partir d’aquí, eliminaren sistemàticament els ritus pagans per consolidar el seu control espiritual i polític.
A la Gàl·lia, a Britània, aquí mateix a Hispània... el patró fou el mateix. I, després de la caiguda de Roma, aquesta mentalitat es mantingué. Els tribunals de la fe en foren l’expressió més violenta. Molta gent morí per conservar o practicar el saber ancestral de les plantes. A qui ho feia se l’acusava de bruixeria.
Tot i així, moltes plantes es continuaren emprant, sovint en secret. La gent arriscava la vida per aquest saber. I, gràcies a això, avui podem redescobrir plantes que mai no han deixat de ser aquí.
La gent arriscava la vida per saber sobre plantes curatives. Ja a la Grècia clàssica intentaren eliminar els cultes antics; entre ells, els rituals amb mandràgora
Ha investigat en biblioteques molt singulars, com la del monestir de Santo Domingo de Silos. Quin tipus de manuscrits hi ha trobat sobre aquests temes?
Molts. En realitat, els monestirs han estat els principals centres de conservació del coneixement. L’expansió del Cister, per exemple, els donà accés a textos d’Orient, de Jerusalem, del món musulmà. Tot aquest saber es recopilava a les biblioteques monàstiques: veritables santuaris del coneixement.
La de l’Escorial, per exemple, arribà a ser més important que la Biblioteca Nacional. Allà hi vaig trobar textos d’Avicenna, Averrois, autors jueus, alquimistes de tot arreu. Alguns eren molt difícils d’entendre perquè estaven encriptats, com els tractats alquímics, ja que molts alquimistes eren clergues que havien de protegir-se de la repressió.
Llull, Arnau de Vilanova... eren metges, alquimistes, místics. Eren savis integrals, homes del Renaixement abans del Renaixement. Sabien de botànica, de química, de medicina, de filosofia. Com Leonardo, que dissenyava màquines i escrivia tractats sobre el cos humà amb el mateix rigor.
Eren autèntics homes de coneixement.
Exacte. I tenien deixebles. Ensenyaven una visió del saber com a totalitat. Coneixien els ritmes de la natura, els moviments celestes, els secrets de les plantes. El mateix feien els druides: poetes, curanders, savis. En cada cultura, en cada època, sempre hi ha hagut figures que encarnaven aquest coneixement ampli i profund.
I quin nom rebien aquests savis?
A Sibèria, els anomenaven xamans. Aquí eren mags, encanteris, savis... Després, a Occident, sota la protecció de certs sectors de l’Església, alguns pogueren continuar la seva tasca. Al llarg dels segles hi ha hagut homes i dones que conservaren aquest saber, fins i tot en temps molt difícils. Fins al segle XX hem tengut grans figures: Rudolf Steiner, Wilhelm Reich... Gent que pensava més enllà de les especialitats. Que intuïa allò que avui tornam a redescobrir.
Però la ciència també ha perseguit, no és així?
És clar. A vegades, en nom del progrés, s’ha combatut el mateix que la religió ja combatia abans: el vincle amb allò natural. Són paradigmes que es repeteixen. Però aquí estan, perquè hi puguem continuar aprenent.
I les celebracions estacionals —solsticis, equinoccis, pluges d’estrelles— també formaven part d’aquesta connexió, veritat?
Sense cap dubte. Aquí a la península, les comunitats es reunien entorn d’aquests moments sagrats: el solstici d’estiu, el d’hivern, els equinoccis. També en dates com la Candelera o Sant Llorenç. Eren celebracions populars, sí, però en el seu centre hi havia cerimònies amb plantes específiques. Les que avui anomenam plantes mestres.
Si hagués de fer un petit rànquing, quines serien per a vostè les plantes imprescindibles? Sé que triar-ne cinc pot ser poc, però, quines assenyalaria com especialment completes?
Parlant des de l’àmbit de les plantes guaridores —les que vénen amb la vocació d’ajudar-nos a sanar— n’hi ha algunes que per a mi són fonamentals.
En primer lloc, sens dubte, l’àloe vera. És una planta extraordinària, no només per les seves aplicacions terapèutiques. Té usos alimentaris, cosmètics, higiènics… però sobretot, guarda una medicina de l’ànima profundament poderosa. La consider de primer ordre. Fa anys que l’estudii i cada vegada hi descobresc més coses.
Després hi ha els bolets medicinals, que també m’interessen moltíssim. Encara són poc compresos, però han estat venerats des de l’Índia fins a la Xina, i també aquí, encara que amb més recel. Alguns poden ser perillosos si s’usen malament, és clar: la dosificació, la preparació, el context… tot això importa. Però, ben emprats, el seu potencial és immens. Un dels més destacats és el reishi.
Una altra planta que sempre tenc molt present és el romaní. És una planta sagrada, reconeguda per cultures d’arreu del món. A la Sierra Nevada de Santa Marta, a Colòmbia, me’n parlaven amb veneració. El romaní ha estat usat, estudiat, venerat… i amb raó. És molt a prop de nosaltres, literalment i simbòlicament. És una planta protectora, energètica, harmonitzadora.
La farigola, per part seva, és una d’aquestes “plantes humils” que amaguen un poder immens. El seu nom llatí és Thymus vulgaris —“vulgaris” només vol dir comuna, no vulgar en sentit pejoratiu—, i és un antibiòtic natural, un gran antisèptic, un tònic que reforça l’ànim, que combat la por. Una medicina essencial per ella mateixa.
I després hi ha plantes com la malva, que molts consideren “herbes dolentes”. Beneïda dolenteria! Ara mateix estic envoltat d’elles mentre parlam. La malva és una joia: suavitza, calma, ajuda el sistema respiratori, tant en les vies altes com en les baixes. És tan completa que hi ha dites populars que li reten tribut. Una de medieval deia: “Malva et don per remei, amb malva t’has de curar; si no et cura la malva, mal vas de la teva malaltia.”
Que bonic!
Sí, és preciós. I té molt de sentit. La malva sempre ha estat present als horts. Una altra dita diu: “Amb un pou i una malvera, hi ha medicina per a la contrada.”
També hi ha aquella expressió de “anar a criar malves”...
Sí, aquesta expressió ha generat molts malentesos. No té a veure amb la mort en sentit fatalista. El que passa és que la malva creix especialment bé en terrenys rics en nitrogen —és a dir, terrenys orgànics—. I, clar, els cementeris ho són, per raons òbvies. Per això, tradicionalment, allà on hi ha enterraments creixen malves més grans, més belles. D’aquí ve l’expressió. Però el vincle de la malva no és amb la mort, sinó amb la regeneració orgànica, amb allò fèrtil, amb allò que continua viu. És la vida que brota de la transformació.