Les viles de luxe obren les portes “en horari matinal” per salvar les escales il·legals que privatitzen la costa d’Eivissa

El sud-oest d’Eivissa és el quilòmetre zero de la destrucció del paradís. Als voltants de Cala Llentrisca, la vista aèria resulta particular: viles de luxe construïdes damunt uns penya-segats escarpats que davallen cap a la Mediterrània. La majoria d’aquestes mansions es van construir durant els anys setanta i vuitanta en una zona que els natius van evitar com la pesta durant segles. Per la inclinació, fortíssima, i el tipus de sòl, argilós.

Qualsevol família des Cubells —la parròquia on es troba aquest enclavament, al municipi de Sant Josep de sa Talaia— sabia que aquelles marines podien convertir-se en un tobogan quan arribassin les tempestes de tardor. La toponímia no enganya; el nom del lloc —es Salt d’en Sit— incloïa la paraula salt. Per actuar amb sentit comú, la saviesa ancestral no necessita estudis d’Arquitectura, Enginyeria o Geologia.

Però, en plena dictadura, la cobdícia va guanyar la partida. Sense plans generals d’ordenació urbana ni, molt menys, lleis que protegissin la costa, la zona es va convertir en un eixam d’inversors, aconseguidors, constructors i, al final de la cadena, compradors. Milionaris que no van dubtar a abocar ciment per inventar-se escales per arribar a la vorera de mar. Sense respectar la servitud, aquella franja d’entre sis i vint metres que s’ha de deixar entre les edificacions i el litoral. Només cal fer una ullada a Google Maps per localitzar uns accessos que, de facto, són privats.

L’Administració, expliquen els experts consultats per elDiario.es, podria actuar “d’ofici” per eliminar-les. Tanmateix, els documents que ara mateix té damunt la taula el Govern pretenen aconseguir una concessió que doni cobertura legal durant les pròximes cinc dècades a una d’aquestes escales.

Thomas Friedrich Schlytter-Henrichsen. Així es diu el propietari que ha sol·licitat aquest permís a la Direcció General de Costes i Litoral, el departament que atorga o denega la instal·lació de quiosquets, lots de gandules i para-sols, o molls i embarcadors des que, el juliol de 2023, l’Estat va transferir part de les seves competències a la comunitat autònoma balear.

Per tramitar el permís, el Govern ha posat una condició a Schlytter-Henrichsen: obrir les portes de la seva mansió a qualsevol persona que vulgui utilitzar l’escala. És a dir, si l’expedient —que ja s’ha publicat al Butlletí Oficial de les Illes Balears— s’aprova, qui vulgui dirigir-se a la costa hauria de passejar per un camí que recorre el jardí de la finca. 

Thomas Friedrich Schlytter-Henrichsen, propietari d’una mansió a l’illa, haurà d’obrir les portes de casa seva a qualsevol persona que vulgui utilitzar l’escala que dona accés a la mar

El desembre de 2024, Schlytter-Henrichsen va presentar davant el Govern un projecte tècnic signat per Antonio Garau Obrador, un enginyer de camins amb despatx a Mallorca. L’objectiu de la sol·licitud era obtenir el títol administratiu que li permetés, concretament, encarregar-se del manteniment i la conservació de les escales, que el document situa entre les fites 1100 i 1101 de la delimitació costanera vigent.

La infraestructura està formada per uns escalons de formigó que, adaptant-se al terreny rocós, donen a la mansió accés directe a la mar. A costa d’ocupar 42,92 metres quadrats del domini marítim-terrestre. Un descens de més de 30 metres d’altura que donaria sentit al mur lateral i als caps mariners nuats a una barana de fusta que completen l’escala i figuren en els documents elaborats per l’enginyer Garau. Segons el projecte, les obres es van fer abans de l’entrada en vigor de la Llei de costes (1988) i es troben en bon estat, per la qual cosa no seria necessari executar noves actuacions.

Per això, el projecte que Schlytter-Henrichsen va presentar davant el Govern preveia un pressupost baixíssim: només 9.552,75 euros. Una minúcia en el manteniment que comporta un habitatge que, segons el Cadastre, ocupa una superfície de 278 metres quadrats.

Tot i que l’ús recreatiu de les escales sembla evident —per gaudir d’una tarda de sol en una cala sense banyistes, per rebre convidats que arribin amb iot—, l’enginyer Garau va presentar altres arguments, sempre recolzat en documentació. El projecte assegura que obtenir un permís per evitar que els escalons continuïn fora de joc urbanístic respon a l’interès de facilitar l’accés a la costa i que puguin ser útils per als serveis de vigilància i salvament i per a l’ús de les forces de seguretat.

L’informe tècnic sosté, a més, que la instal·lació no afecta la dinàmica del litoral i que la seva ubicació permet descartar perjudicis ocasionats pels efectes del canvi climàtic durant el termini de concessió sol·licitat. elDiario.es ha intentat posar-se en contacte amb l’enginyer Garau per via telefònica i per correu electrònic. En el moment de publicar aquest reportatge, no havia obtingut resposta.

La infraestructura està formada per uns escalons de formigó que, adaptant-se al terreny rocós, donen a la mansió accés directe a la mar

El requeriment de Costes

La Direcció General de Costes i Litoral del Govern va respondre gairebé deu mesos després, l’octubre de 2025, a la sol·licitud de Schlytter-Henrichsen. Per justificar l’interès públic de les escales i garantir que la ciutadania pogués accedir a la mar, el propietari va haver de moure fitxa de nou. El juny de 2026 va presentar un annex: proposava habilitar un itinerari que connectàs el carrer amb el primer escaló. Travessant la vila de cap a cap.

El recorregut, de poc més d’un metre d’amplada, travessaria la seva parcel·la utilitzant una escala i una passarel·la que ja existeixen, i un tram de jardí. Per delimitar el recorregut, s’hi instal·larien pals de fusta —també units per caps— per senyalitzar el pas. L’annex també preveu l’obertura d’una porta per a vianants —la vila en té una altra destinada exclusivament als vehicles—, però només “durant l’horari laboral diürn”. A la nit es tancaria per “motius de seguretat”.

Segons el text de l’enginyer Garau, va ser una solució plantejada de manera independent després que un veí —també propietari d’un xalet de dimensions enormes— es negàs a coordinar un itinerari comú per a totes dues escales. Aquesta parcel·la també intenta cercar empara legal per a la seva escala, que també envaeix el domini marítim-terrestre.

Schlytter-Henrichsen també ha adjuntat a la seva petició una declaració responsable en què reconeix que només és possible accedir fàcilment a les escales —i, per tant, a la mar en aquest tram de costa— a través de la propietat privada. I en què afegeix: “Atès el caràcter de l’ús per al qual ara se sol·liciten les obres objecte de la concessió, és a dir, públic i gratuït, en benefici de la millora de l’interès general i públic d’aquestes”.

Schlytter-Henrichsen reconeix que només és possible accedir fàcilment a les escales —i, per tant, a la mar en aquest tram de costa— a través de la propietat privada

En el mateix document es compromet a senyalitzar degudament i a instal·lar els elements desmuntables necessaris per connectar el vial públic. elDiario.es també s’ha posat en contacte amb la Conselleria de la Mar i del Cicle de l’Aigua, que ha declinat fer declaracions sobre les respostes administratives o l’habilitació de l’accés.

Tallar un carrer públic

L’hemeroteca recull centenars de notícies —a la premsa local, nacional i internacional— sobre aquestes mansions situades entre la bucòlica església des Cubells i les casetes de pescadors de Cala Llentrisca. Des que el 1977 l’actriu Ursula Andress —noia Bond a 007 contra el Doctor No— va vendre la seva casa, esquerdada per les esllavissades que tant temien els pagesos del terreny. I fins que l’exfutbolista Marco Borriello va recórrer la sanció milionària que li intenta imposar el Consell d’Eivissa per construir centenars de metres quadrats sense llicència d’obra —un procés judicial que va començar el 2023 i encara no s’ha resolt—, les històries sucoses s’acumulen.

Marco Borriello ha recorregut la sanció milionària que li intenta imposar el Consell d’Eivissa per construir centenars de metres quadrats sense llicència d’obra —un procés judicial que va començar el 2023 i encara no s’ha resolt—

La prova que qui compra a es Salt d’en Sit cerca exclusivitat durant tot l’any es pot llegir en aquest reportatge d’elDiario.es. El gener de 2025, un vigilant va negar el pas a unes excursionistes en un carrer públic tallat per una tanca. Quan el grup va arribar a la garita de seguretat, el treballador contractat pel complex d’habitatges de luxe els va explicar que, si no vivien a la urbanització, no podien continuar. Uns fets qualificats d’“il·legals” per la Policia Municipal.

El carrer que els volien tallar és el mateix per on circulen amb els seus cotxes quan entren i surten de casa tant Borriello com Schlytter-Henrichsen —el que va ser davanter centre de l’AC Milan, la Roma o la Juventus i aquest empresari de llinatges germànics són veïns, porta amb porta. Uns metres més enllà, l’asfalt desapareix i dona pas a un camí de terra que després s’estreny i es transforma en sender. És l’única manera —sense recórrer al trekking— de baixar per terra a Cala Llentrisca.

La urbanització privada està situada en una Àrea Natural d’Especial Interès d’Alt Nivell de Protecció (AANP). Es tracta d’una de les àrees naturals de l’illa declarada d’especial interès mitjançant la Llei 1/1991, de 30 de gener, d’espais naturals i de règim urbanístic de les àrees d’especial protecció.

Explotació privada d'un recurs natural

“El que demana el propietari d’aquest xalet està a l’estratosfera del nostre ordenament jurídic. Es corre el risc que el propietari de la concessió obri i tanqui la porta quan li doni la gana. L’accés seria a través de casa seva”, explica una font especialitzada en l’àmbit del dret urbanístic i mediambiental. 

Aquesta veu experta considera que una concessió per mantenir una obra que envaeix el domini maritimoterrestre només es pot concedir “per causes justificades d’interès públic”. I posa un exemple molt concret: “Per usos industrials, com l’accés a un embarcador o a una platja on, de manera racional, s’exploti un recurs natural”. 

Com les antigues pedreres on eivissencs i formenterers van extreure marès —gres dunar—, la pedra morta que convertien en calç, reforçaven les parets de pous i aljubs o, ja al segle XX, utilitzaven per construir cases i teatres d’estil indià com el Pereyra. Un ús que no apareix en la sol·licitud de Schlytter-Henrichsen.

Aparentment, aquest empresari —que entre el 2004 i el 2019 va administrar Fairlane Trading SL, una societat domiciliada a Eivissa i dedicada al negoci immobiliari— vol continuar baixant uns escalons que salven un desnivell de més de trenta metres per fer-se una capbussada a la Mediterrània. Una cosa que, segons la font consultada per elDiario.es, “mai no autoritzarien la Demarcació de Costes ni l’Advocacia de l’Estat”. Ara, però, qui decidirà serà el Govern.

L’escala eivissenca serà una de les primeres patates calentes de Joan Cristòfol Jaume Mulet com a director general de Costes i Litoral. Marga Prohens va haver de recórrer a aquest veterà de la política mallorquina —regidor d’Urbanisme i alcalde de Llucmajor, vicepresident del PP durant el turbulent període de Juan Ramón Bauzá— per substituir Xima Ferrer Matas.

Ferrer és funcionària de carrera. Quan el popular Carlos Simarro va abandonar la direcció general per anar-se’n al Senat, el Govern la va triar com a substituta. Durant l’any en què va gestionar els 1.573 quilòmetres de costa balear, Ferrer va destacar per denunciar que un empresari havia intentat regalar-li una capsa de bombons que contenia 20.000 euros en metàl·lic. Els alts càrrecs del govern autonòmic van aplaudir la seva integritat. Però els elogis van durar poc. A principi de l’estiu, la directora general va intentar impedir que es col·locassin més gandules a les platges de Formentera. La van destituir el 8 d’agost.

Poques garanties de recuperació del domini públic

“La situació pot ser molt enrevessada si aquesta escala es va construir abans del 1988, quan es va aprovar la Llei de costes (que és la que continua regint, encara que les competències s’hagin transferit a la comunitat autònoma), però, teòricament, aquesta invasió del domini públic s’hauria de resoldre amb un expedient de recuperació”, reflexiona aquesta font experta en urbanisme i medi ambient.

L’illa de Toralla seria el paradigma del litoral colonitzat: una dotzena de xalets amb jardí i piscina als quals només un espigó separa de les aigües de la ria de Vigo. Construïts durant el desenvolupisme franquista, encara hi són. La recuperació d’alguns rius càntabres —com l’Asón— mitjançant la neteja de tot allò que es va construir als terrenys inundables dels seus marges seria, per a aquesta veu experta, un bon exemple per explicar per què allò individual no hauria de prevaldre sobre allò col·lectiu.

—En el cas d’Eivissa, ordenar la convivència entre els xalets situats damunt el penya-segat i l’accés a la vorera de mar també és una qüestió d’interès públic. El que no se m’acut és com es pot concedir una concessió a un particular. Si jo soc l’Administració, no puc donar una concessió a en Pepe, en Juan o en Manolo.

—Encara que en Pepe, en Juan o en Manolo obrin les portes de la seva finca per permetre que qualsevol baixi fins a la mar? O tornaríem al mateix: que l’accés al domini marítim-terrestre només es pot limitar per raons d’interès públic?

—Així és. Per exemple, per protegir una platja on hi hagi nius d’animals. Però si és el propietari d’un xalet que està bloquejant l’accés a la mar, entenc que no. A més, permetre que hi passi gent [a través de la seva propietat], però només al matí (perquè a la tarda i a la nit ningú no el molesti), no té cap mena de cobertura en el nostre ordenament jurídic. Si es duu a terme —que no et dic que no—, serà una nyap perquè, al final, s’intenta donar forma a tot plegat. El que caldria garantir és recuperar el domini públic amb unes condicions que siguin positives per a l’entorn.