LLEGIR EN CASTELLÀ
Van anar de compres, van dinar fora i van tornar a casa mentre queia la tarda. Com que encara restava una estona de claror, na Maribel va dir a na Marina que sortiria a passejar. Qualsevol persona que visqui al camp eivissenc sap que caminar entre garroveres és un luxe senzill. Mentre les últimes llums d’un sol d’hivern acaronen la pell, el temps s’atura, el cap s’omple de silenci, els problemes s’esvaeixen. Per a na Maribel i na Marina, mare i filla, pareixia un dissabte gairebé perfecte, un d’aquells dies plàcids de gener; amb l’any tot just encetat, la rutina repara els excessos de Nadal. La filla es va estirar, volia fer una migdiada. La mare va agafar el bastó i la seua silueta es va perdre per la vora d’un camí rural, estret i asfaltat. De vora seu corria l’ombra d’una cussa: na Dama. Eren exactament les cinc quan es van dir “fins després”. Per última volta.
Dos hores més tard, envoltada de gent –coneguda i desconeguda–, na Marina intentava amb totes les seves forces reanimar el cor moribund de na Maribel. Enganxada al seu cos, na Dama gemegava.
Un any i mig després, la filla continua sense creure que la seua mare morís per causes naturals. En el seu cap també hi havia una inquietud molt més gran: creu acumular raons a prou per considerar que ni la Guàrdia Civil ni el Jutjat d’Instrucció número 3 d’Eivissa “no van investigar com calia”.
Quins motius arrosseguen na Marina a la desconfiança? Molts. Per una banda, que l’atestat dels agents de Trànsit i l’autòpsia preliminar descartin una mort provocada per un fet fortuït –una ensopegada, una caiguda, un colp–. Per una altra, que aquests mateixos documents expliquin que l’esquinç que va dessagnar la Maribel –una tallada de quinze centímetres a la seva cama esquerra– difícilment podria haver estat causat per una caiguda o per un agressor.
Tampoc li quadra a na Marina que no s’hagin fet més diligències si la hipòtesi més raonable a què arriben l’atestat i l’autòpsia és la mateixa: que a na Maribel l’hauria atropellat un cotxe pel lloc on la van trobar, un camí rural, asfaltat, però estret. Així ho argumenten tots dos documents. Hi enllacen diversos indicis: la posició del cos, gairebé al mig de la calçada, amb el tipus de ferida que li va provocar la mort. L’atribueixen a l’impacte d’un objecte contundent que havia de moure’s a certa velocitat i a quaranta centímetres del terra: a menys alçada, no hauria arribat als vasos sanguinis de la cama esquerra de la dona.
Finalment, na Marina no entén que, en les diligències que sí que va practicar la Benemèrita, es cridàs a declarar algunes de les persones que van veure morir la seua mare i a d’altres, en canvi, no. Però, per damunt de qualsevol dada, potser el que més turmenta la filla de la difunta és que ni la jutgessa de guàrdia ni un metge forense fossin al lloc dels fets. La Benemèrita va rebre per telèfon l’autorització per aixecar el cadàver. La filla de la Maribel creu que tot va influir perquè el cas s’hagi apagat per falta de proves concloents.
El 29 de maig, na Marina Clapés va presentar un recurs davant l’Audiència Provincial de les Illes Balears perquè es reobrís un misteri judicial que es va decidir arxivar només una setmana abans, el dijous 22. Per WhatsApp, després d’una llarga conversa telefònica, i d’haver repassat fins al darrer detall de tots els papers oficials (atestats, resolucions judicials, informes forenses) que ha anat acumulant durant els darrers divuit mesos, na Marina envia un missatge que demana que aparegui en el text (les connexions en directe, de vegades, són cruels: “Ho he volgut dir en una entrevista que m’han fet per televisió, però no he pogut”):
–Esper que tot això servesqui perquè les autoritats escoltin, reobrin el cas i facin justícia, i que no quedi com un altre expedient oblidat. Ningú mereix morir sense que se sàpiga com i per què.
“Ni la jutgessa ni un forense van ser-hi quan es va aixecar el cadàver”
Des del seu despatx de Barcelona, l’advocat Víctor Ballbé Sanféliz també tecleja a la pantalla del seu mòbil. Desconeixia aquest succés –ocorregut a Santa Eulària des Riu, Eivissa, el 13 de gener de 2024–, però té prou experiència per analitzar-ne els detalls. És penalista.
“D’acord amb la legalitat vigent, el jutge d’instrucció del lloc on s’han comès els fets ha d’estar present en l’aixecament d’un cadàver quan no es poden descartar amb gairebé absoluta certesa els indicis de delicte. No obstant això, la Llei d’Enjudiciament Criminal, en el seu article 778.6, permet al jutge instructor delegar aquesta funció en la persona del metge forense”, escriu l’advocat. Segons després, envia un altre missatge per subratllar la seva incredulitat: “Que no hi fos cap dels dos em sembla insòlit”.
Ballbé continua llegint la història judicial i torna a respondre. És prudent: “Tractant-se d’un fet tan greu com la pèrdua d’una vida, abans de donar per conclosa la instrucció –sempre que es pugui descartar amb absoluta certesa que hi ha hagut una causa delictiva, ja que el més habitual és que les persones morin sense que s’obri una investigació penal–, el raonable seria esperar que la investigació fos veritablement exhaustiva. Només quan s’hagin esgotat tots els mitjans racionals i possibles s’hauria d’arxivar el cas si no hi ha indicis que permetin avançar. En qualsevol cas, això no impedeix que es pugui reobrir la causa si apareixen noves proves abans que el delicte prescrigui”.
El raonable seria esperar que la investigació fos realment exhaustiva. Només quan s’hagin esgotat tots els mitjans racionals i possibles s’hauria d’arxivar el cas si no hi ha indicis que permetin avançar. Això no impedeix que es pugui reobrir la causa si apareixen noves proves abans que el delicte prescrigui
Però, alhora, l’advocat penalista sap que una investigació pot ser més o menys incisiva. És una qüestió de recursos econòmics i esforç humà, de tenacitat i voluntat (als jutjats i als quarters, els treballadors obeeixen ordres dels seus superiors). Diu Ballbé: “Si les persones que podien donar fe de les circumstàncies de l’accident o que consti que podien aportar alguna cosa rellevant no van ser citades, aleshores em sembla una cosa reprovable. Ara bé, si en l’atestat, per exemple, consta que algun agent es va entrevistar amb alguna d’aquestes persones i es recull el contingut d’aquesta entrevista, i d’aquest contingut se’n desprèn que no tenen res valuós a aportar, aleshores la ‘no citació’ em sembla ajustada a Dret. Especialment si l’agent en qüestió ha comparegut per donar el seu testimoni”.
–Creu, advocat, que s’està deixant d’investigar un possible delicte?
–Sense haver examinat la causa no puc pronunciar-me. Sí que afegiria que correspon al metge forense determinar la causa de la mort. Aquesta relació de causalitat (com es va produir la lesió i com aquesta va influir en la cadena de successos que van acabar desembocant en la mort) pot ser determinant per establir si la mort és delictiva o no. Al marge d’això quedaria el delicte de fugida per causa d’accident recollit a l’article 382bis, però cal notar que el bé jurídic protegit (la motivació legal) difereix del delicte d’homicidi (ja sigui dolós o imprudent), en què el que es protegeix és la vida.
El tràngol d’enterrar els pares
Na Marina té fotografies de la seua mare emmarcades en diversos racons de la casa que compartien. Sovent, hi surten juntes. Quan surten juntes, com també passa amb l’avatar del seu WhatsApp, estan avesades a somriure a la càmera. Somriures amples, lluminosos. “Estàvem molt unides, crec que li dec a la meua mare intentar aclarir tot aquest embolic. Per desgràcia, no he tengut gaire sort amb els advocats que m’han representat. Em tranquil·litza saber que hi ha professionals que també veuen coses estranyes en la instrucció”, diu, en conèixer el punt de vista de Víctor Ballbé.
El llinatge patern de la Marina, Clapés, és molt eivissenc. De fet, està gairebé del tot concentrat en el cens del municipi de Santa Eulària. El llinatge matern, en canvi, delata que té sang peninsular. La Maribel Escaso era extremenya. Des d’un poble anomenat Burguillos del Cerro, situat enmig de la serra que separa Jerez de los Caballeros de Zafra, va arribar a l’illa mediterrània d’on procedia la família del seu marit. Van fer el trasllat fa dècades, quan la filla encara era una boixa. Després es van divorciar, mare i filla es van mudar un temps a Badajoz i finalment retornaren a Eivissa. Fins que es jubilà, na Maribel va treballar en l’hostaleria.
Na Marina no va tenir germans i ja ha passat pel tràngol d’enterrar els progenitors. El pare va morir fa anys d’un infart. A la mare, tal com era la seua voluntat, la volia incinerar. Les autòpsies (després de la preliminar n’hi va haver una altra d’ampliada, que va sol·licitar la filla) ho van impedir. Encara que finalment la tomba estigui a més de 700 quilòmetres de distància, la té, alhora, molt a prop. A tot just 1.500 metres. A la Maribel la van acabar enterrant al seu poble pacense, però sota el garrover que marca el punt on van trobar el cos moribund de la Maribel, hi ha un cubell metàl·lic ple de flors. La Marina les renova a cada poc. És una mena de gimnàstica per conservar la fe de poder esbrinar algun dia, amb proves, què va passar aquella tarda de gener que semblava plàcida i es va tornar tràgica.
Marina, la filla, renova cada poc les flors que marquen el punt on van trobar el cos moribund de Maribel, la seva mare. 'Em calma saber que hi ha professionals que també veuen coses estranyes en la instrucció', assegura
La reconstrucció de la mort de Maribel
La que segueix és la reconstrucció dels fets que van tenir lloc al voltant de la mort de Maribel Escaso. elDiario.es l’ha elaborat durant els darrers dies escoltant diversos testimonis: el de la seva filla Marina, el d’E.M. –una de les dues persones, juntament amb el seu pare, P.G., que van veure per última vegada la dona amb vida i que després serien les primeres a trobar-la estesa al camí–, i el de Marta López i Simão Damascento –una parella que viu, com a llogatera, en un estudi situat dins la propietat de la família Clapés, i que va acudir amb Marina al lloc on la seva mare va morir–. També s’han revisat els documents generats per un cas ja en punt mort; només es reactivarà si un magistrat de l’Audiència Provincial de les Illes Balears considera que hi ha raons suficients per treure’l de l’arxivador.
El cas només es reprendrà si un magistrat de l’Audiència Provincial de les Illes Balears considera que hi ha raons suficients per rescatar-lo de l’arxiu
Són les sis menys cinc de la tarda. L’hora exacta en què es pon el sol a mitjan gener a Eivissa. Encara fa falta tenir paciència perquè els dies s’allarguin de manera notable, però hi ha claror perquè ja han passat dos setmanes des del solstici d’hivern (“per Nadal, una passa de pardal; per Sant Antoni, una passa de dimoni”, diu una coneguda dita insular). Per això, a P.G. i la seua filla E.M. no els sorprèn veure na Maribel caminant amb la seua cussa a aqueixa hora. Estan avesats a trobar-se-la per aquell camí minúscul, viuen a prop. Passant pel seu costat amb el cotxe –un model antic, de color blanc–, la saluden i continuen fins a Ca n’Andreuet, el colmado de referència de la zona, un veïnat rural de cases disseminades que dóna nom al camí on passa tot: és Novells. El pare i la filla hi van a comprar pinso per als seus animals. Poc abans de les sis, i també des del volant del seu cotxe, Marta López, que torna cap a casa seva, ha vist igualment en Dama i la seua majora.
En algun moment entre les sis en punt i les sis i vint de la tarda, aquell passeig lent de la Maribel i la seva mascota es va interrompre. D’una forma brusca.
És al final d’aquesta franja horària quan en P.G. i l’E.M. la troben estesa a terra. La cussa es mou, agitadament, al voltant de la seua majora. El cos de la Maribel bloqueja, literalment, el camí en un tram més perillós del que pareix si un peu dret cau en la temptació de pitjar l’accelerador: al llarg de cent metres, si dos cotxes es trobassin de cara, no faria falta que foren massa grans perquè tots dos haguessin de clavar dos rodes a la voravia si volguessin creuar-se sense fregar-se. Com que ja s’atraca el fosquet, un vehicle que hagués anat més ràpid del que és raonable per una recta tan estreta hauria pogut envestir la dona.
En P.G. i l’E.M. aparquen, s’hi acosten, aparten com poden la seva vesina (no és una dona petita, pesa vuitanta quilos) cap a la vora del camí i comproven que és viva. No ha perdut el coneixement, però no pot parlar. Balbuceja, sense sentit. Pare i filla veuen sang damunt de l’asfalt: na Maribel té una ferida a la cama esquerra. És possible que hagués caminat, vacil·lant, uns metres abans de desplomar-se. Les emocions col·lapsen. No ha passat ni mitja hora des que l’han vista, sana i estàlvia, passejant no gaire lluny d’on es troben. No criden al 112: n’E.M. es queda amb na Maribel i en P.G. creu que el més prudent és anar a buscar auxili. Condueix el quilòmetre i mig que els separa de la casa de les seues vesines.
Dos vesins van trobar la Maribel estirada a terra, amb consciència, però sense poder parlar. Té una ferida a la cama esquerra que taquen de sang l’asfalt. El tram és perillós perquè és molt estret i, si es troben dos cotxes de cara, un vehicle que hagués anat més ràpid del raonable per aquella recta podria haver xocat contra la dona
Quan en P.G. arriba, els cans d’en Simão i la Marta comencen a lladrar. Ell surt a veure què passa. Ella es queda a l’estudi. La Marina no se n’assabenta de res: continua dormint. En P.G. li diu an Simão que la Maribel ha caigut, que ha de mester ajut. En Simão explica que va haver d’anar fins allà amb el seu cotxe perquè el vesí no va voler que pujàs al seu vehicle. L’E.M. confirma aquest detall. Explica, a més, que quan el seu pare i l’inquilí de la Maribel arriben, ja hi ha més persones al lloc: uns alemanys, que aturen el seu tot terreny, també amb matrícula alemanya, i treuen unes mantes per intentar alleugerir el fred humit del solpost a la ferida, i un altre jove, a qui ningú coneix: és ell qui crida per demanar una ambulància.
La situació és greu i en Simão no té cap dubte: la majora de la casa on viu està molt pitjor del que es pensava després d’escoltar el breu relat del vesí. Crida a la seua parella i li suplica que avisi na Marina, que vagin fins allà fent tota la via possible. Quan sonen les sirenes, i un metge i un infermer del 061 baixen de l’ambulància, l’inquilí i la filla de la Maribel fa ja minuts que intenten reanimar-la. Els sanitaris agafen el relleu i, durant aquest lapse, una parella de la policia local –que també ha estat avisada– pren, segons n’E.M., les dades d’aquell jove desconegut que cridà a l’ambulància, cosa que la Marina desconeixia i que la Guàrdia Civil no farà quan arribi al lloc dels fets –segons l’atestat– a les set en punt.
Mitja hora després, dos agents amb uniforme verd comunicaran oficialment a la filla de na Maribel que la seua mare ha mort: el metge i l’infermer no han pogut frenar l’hemorràgia massiva. És, en llenguatge mèdic, un xoc hipovolèmic el que mata aquesta dona de seixanta-set anys. Va perdre massa sang en massa poc temps.
Els fets després de l’accident
Abans que des del jutjat s’ordeni aixecar el cadàver sense la presència de jutgessa ni forense, la Benemèrita també revisarà l’asfalt. No hi trobaran marques de frenada ni restes d’un cotxe o motocicleta, però els agents sí que demanaran els documents d’identitat. A na Marina, a na Marta i a n’E.M. En P.G., segons la seua filla, no el portava a sobre. A les identificades se les citarà perquè testifiquin l’endemà. L’E.M. anirà al quarter amb na Marina perquè, segons recorda la filla de la Maribel, la seua vesina no es trobava amb ànims per conduir. En Simão acompanyarà la seua parella, però l’agent encarregat d’investigar la causa de la mort no considerarà interessant recollir el seu testimoni. Després vendrà l’espera. Passaran setmanes. Seren plenes de moments amargs. És difícil suportar les falses esperances d’explicar-se per què va passar el que va passar i no poder-ho fer.
Na Marina haurà d’endarrerir el funeral perquè l’autòpsia no ha acabat. Llegirà, a l’atestat amb capçalera de la Guàrdia Civil de Trànsit i al document redactat en un ordinador de l’Institut de Medicina Legal, que, encara que faltin proves concloents i testimonis oculars, la principal hipòtesi de la mort de la seua mare és un atropellament. Na Marina veurà, però, com les diligències s’aturen: un stand by difícil de pair. Na Marina sol·licitarà ampliar l’autòpsia, tornarà a llegir un altre informe forense, i després de llegir-lo, canviarà d’advocat per acabar presentant un recurs. Na Marina –tanmateix– no es rendirà.
La Guàrdia Civil no va trobar marques negres de frenada ni restes d’un cotxe o d’una motocicleta
L’informe de la forense
L’autòpsia ampliada va analitzar la roba que duia la Maribel (bambes negres, camal d’uns pantalons foscos, jaqueta blava) per arribar a una conclusió farcida clarobscurs. Hi ha taques, molt mínimes, però visibles sota la lupa d’un microscopi, d’un pigment blanc que podria ser pintura de cotxe, al camal i, sobretot, a la jaqueta, que en ser d’un to més clar ha conservat millor la taca, però que, en ser tan mínimes, són gairebé invisibles. Paradoxa: es tracta d’una prova que no es pot considerar concloent.
L’autòpsia ampliada data del febrer. La Justícia només va tardar un trimestre a arxivar el cas. Durant aquest període, na Marina no va deixar d’insistir: es va reunir amb la forense que va inspeccionar el cos i la roba de na Maribel, va anar diverses vegades a parlar amb la Guàrdia Civil. Diu la filla, i potser sigui el que diu amb més dolor, que dos agents li van pregar que deixàs de donar-hi voltes, que probablement la seva mare hauria mort en caure de manera accidental “amb un pal o una pedra”. Aquesta teoria no consta en la burocràcia que narra la història, però sí que va aparèixer –una altra paradoxa– a la premsa local. Na Marina es va indignar en llegir-ho. “No faci cas de les filtracions que apareixen als mitjans”, diu que li van respondre des de la Benemèrita. En el relat oficial sí que consta, sense descartar altres variants, l’atropellament com la causa més probable de la mort.
La Justícia només va trigar un trimestre a arxivar el cas. En aquest període, na Marina no va deixar d’insistir: es va reunir amb la forense que va inspeccionar el cos i la roba de la Maribel, i va anar diverses voltes a parlar amb la Guàrdia Civil
El text que va redactar la forense és molt il·lustratiu: “D’allò que s’observà tant en l’examen extern com en l’autòpsia de la informada, no es va trobar cap causa natural que per si sola justifiqui la defunció. Es va trobar una ferida incisa-contusa de grans dimensions associada a esquinçament muscular i vascular a la cama esquerra, compatible amb la intervenció d’un agent contundent i de vora tallant aplicat contra la cama esquerra a uns 40 cm de la superfície del terra, que va produir un esquinçament muscular i vascular, i el decés per xoc hipovolèmic després d’un període de supervivència durant el qual la informada va poder desplaçar-se caminant”.
Sense proves concloents, no hi ha homicidi
Però sense proves, no hi ha homicidi, ni, per a la magistrada que instruïa el cas, necessitat d’invertir més esforços, més recursos, més tenacitat ni voluntat. En declarar el sobreseïment, la responsable del Jutjat d’Instrucció número 3 d’Eivissa eliminava la possibilitat d’ampliar els testimonis o de fer una triangulació dels telèfons mòbils de les persones que van trobar el cos de na Maribel: “Cap dada objectiva ens porta a considerar que la seva declaració davant la justícia aporti informació rellevant, com tampoc la resta de testimonis proposats, ja que el pare d’E.M., que l’acompanyava en aquell moment, únicament hauria vist el mateix que la seva filla, mentre que el marit de na Marta era a casa amb la seva dona”. El gabinet de comunicació del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears no ha volgut fer declaracions, i el departament de premsa de la Guàrdia Civil a l’arxipèlag s’ha remès al que digui l’autoritat judicial.
–Fins que no vaig llegir l’autòpsia ampliada i vaig veure que hi havia pintura a la roba, per molt poca que fos, havia viscut un any i un mes desitjant que la meua mare hagués mort per una caiguda. Ara ja no ho crec, i per això he presentat un recurs. Vull que la causa es reobri, que se seguesqui investigant, i no només que s’intenti esclarir com va ser l’accident. Si la van atropellar, deu ser molt difícil saber qui ho va fer, però crec –perquè m’he llegit tots els informes– que no s’han fet les diligències com s’haurien d’haver fet.
Relata na Marina. La meticulositat i la serenitat amb què s’explica sorprenen. En Simão i na Marta continuen vivint porta amb porta: més que un contracte de lloguer, el que mantenen amb ella és una relació d’amistat. Parlen sovent del que va passar aquell dissabte, del que ha passat des d’aquell dissabte. Les penes compartides pesen menys. Els tres enyoren na Maribel (la mare d’una, una espècie de padrina per als altres dos), la recorden alegre, tot i alguns problemes de salut que patia, cantaire als matins. També van recordar, no fa gaire, que aquell 13 de gener de 2024 la Guàrdia Civil havia muntat un control d’alcoholèmia a la sortida de la carretera que va des de Santa Eulària fins al poble de Sant Carles de Peralta. Circular pel camí de casa seua era la millor drecera per no bufar a l’alcoholímetre.