De Mussolini a la Marbella franquista: l’herència turística de les dictadures

Què tenen a veure una ciutat de vacances construïda pel franquisme a Marbella i una colònia de vacances aixecada durant l’Estado Novo portuguès a Caparica? Per a l’artista eivissenca Irene de Andrés (Eivissa, 1986), totes dues formen part d’una mateixa història que arrenca a la Itàlia de Mussolini i travessa els projectes turístics de les dictadures europees: la del turisme com a eina política, com a promesa de benestar i, finalment, com a indústria capaç de transformar radicalment els territoris que ocupa. A l’exposició Por un lugar en el sol, inaugurada a la Galeria Juan Silió en el marc d’Apertura Madrid Gallery Weekend, la creadora confronta arxius, propaganda, fotografies, vídeos i souvenirs per seguir l’evolució dels dos complexos des del seu naixement sota règims autoritaris fins al present.

El projecte prolonga una investigació desenvolupada des del 2018 al voltant de l’oci, el turisme i les arquitectures que el fan possible, des de les discoteques abandonades d’Eivissa fins als grans resorts i creuers. El punt de partida va ser un treball sobre Prora, el gegantesc complex turístic que l’Alemanya nazi va començar a construir el 1936 a l’illa de Rügen com a ciutat de vacances per a treballadors i que, dècades després, va acabar convertit en apartaments de luxe. En la seva nova exposició individual a Madrid, l’artista connecta Marbella i Caparica, dues ciutats de vacances aixecades sota dictadures que van sobreviure a la Segona Guerra Mundial i que compartien una concepció nacionalcatòlica de l’oci.

“Volia saber com actua el turisme, més enllà del que coneixem avui”, explica De Andrés, que el defineix com “una terraformació del lloc, de l’imaginari, que acaba substituint la història d’un lloc amb una postal que funciona com un bé de consum”. Així, el projecte mostra la Ciudad Residencial Tiempo Libre de Marbella, aixecada durant el franquisme, i la Colónia de Férias Um Lugar ao Sol de Caparica, construïda durant l’Estado Novo. Separades per més de 700 quilòmetres, van néixer d’una lògica comuna. “Ambdues ciutats de vacances estan pensades per a les famílies de classe treballadora, en llocs on la principal font d’ingressos des de fa anys és el turisme”, resumeix l’artista.

El projecte mostra la Ciudad Residencial Tiempo Libre de Marbella, aixecada durant el franquisme, i la Colónia de Férias Um Lugar ao Sol de Caparica, construïda durant l’Estado Novo. Separades per més de 700 quilòmetres, van néixer d’una lògica comuna

L’origen d’aquest model es remunta, segons la creadora, a la Itàlia de Mussolini i l’Opera Nazionale Dopolavoro, que l’Alemanya nazi replicaria amb el programa Kraft durch Freude. Portugal va desenvolupar la seva pròpia versió a través de la Fundação Nacional para a Alegria no Trabalho i Espanya mitjançant l’Obra Sindical de Educación y Descanso. Tots aquests organismes responien, en part, a una conquesta prèvia del moviment obrer: el dret al descans, la reducció de la jornada laboral i les vacances pagades. “Els règims dictatorials no podien ignorar aquestes conquestes, però sí apropiar-se’n i organitzar-les des de l’Estat. Era una propaganda molt potent”, resumeix la creadora.

El model no es va desenvolupar, a més, de manera aïllada a cada país. L’artista assenyala que els organismes portuguès i espanyol van mantenir durant anys intercanvis, una circulació d’idees i experiències que permet entendre aquestes ciutats de vacances com a part d’una xarxa més àmplia de polítiques d’oci sota les dictadures. L’objectiu no era només facilitar el descans: també organitzar el temps lliure i oferir una determinada forma de vida sota el paraigua de l’Estat. Després de la Segona Guerra Mundial, aquesta dimensió obertament adoctrinadora va començar a diluir-se, segons l’artista, a mesura que els règims intentaven adaptar-se i mantenir-se en el poder, però les infraestructures i el model turístic van romandre.

Els règims dictatorials no podien ignorar les conquestes [socials], però sí apropiar-se'n i organitzar-les des de l'Estat. Era una propaganda molt potent

Església, turisme i famílies

En aquestes colònies, la família nuclear i catòlica ocupava, a més, un lloc central. De Andrés aborda aquesta qüestió des de les teories de la reproducció social: “Tenien aquest interès per mantenir la família unida, la família nuclear, nacional i catòlica, i al final és una forma també de continuar reproduint treballadors”. El període vacacional permetia, a més, una pausa en les tasques reproductives que requeien fonamentalment sobre les dones: “Allà podien descansar perquè normalment també altres dones s’encarreguessin d’alimentar la seva família”. La presència de capelles i altres elements religiosos formava part d’aquesta concepció dels complexos. “En estar construït en aquella època, era un element que havia de ser-hi. Al final, són com una mena de pobles on anar de vacances”, assegura De Andrés.

El període vacacional permetia una pausa en les tasques reproductives que requeien fonamentalment sobre les dones: "Allà podien descansar perquè normalment també altres dones s’encarreguessin d’alimentar la seva família", afirma l’artista

La Ciudad Residencial de Marbella es va construir, a més, en paral·lel als anomenats pobles de colonització franquistes, dissenyats per intentar frenar l’èxode rural de la població espanyola. “Es creen en paral·lel als pobles de colonització que s’estaven construint per al treball dels agricultors que mai no anirien a aquells altres pobles”, explica l’artista. La pròpia lògica d’aquells desplaçaments tenia, a més, un revers turístic: mentre uns territoris expulsaven població rural cap a les ciutats i les zones costaneres en expansió, d’altres començaven a rebre aquests treballadors per construir els hotels i les infraestructures del nou sector turístic. La relació entre tots dos models li interessa precisament perquè uns organitzaven la vida laboral i els altres el temps de descans: “És força similar”.

Però aquelles vacances tampoc no estaven obertes indiscriminadament a tota la classe treballadora. A Marbella, els principals usuaris eren funcionaris de l’Estat i treballadors d’empreses vinculades a l’Instituto Nacional de Industria. “No necessàriament eren franquistes, però eren treballadors més emparats per l’Estat”, matisa l’artista. Precisament per això Por un lugar en el sol no s’atura en la caiguda de les dictadures, sinó que segueix què passa després. “Jo he triat alguns dels models que han continuat en funcionament, perquè em semblava especialment interessant estudiar aquesta evolució, que també forma part de l’evolució de la pròpia història del turisme, i no m’interessava estudiar-los com a ruïna, sinó quina ha estat aquesta transformació d’aquest ús social d’aquests espais”, afirma la creadora.

A Marbella, els principals usuaris eren funcionaris de l’Estat i treballadors d’empreses vinculades a l’Instituto Nacional de Industria. "No necessàriament eren franquistes, però eren treballadors més emparats per l’Estat", matisa l’artista

Vacances socials a la ciutat del luxe

A Marbella, la Ciudad Residencial Tiempo Libre va sobreviure a la Transició i va mantenir durant dècades una funció de turisme social. Amb la transferència de les estructures de patrimoni sindical, va passar a mans de Comisiones Obreras i UGT i va continuar oferint vacances de baix cost, inclosos viatges de l’Imserso i programes per a persones amb discapacitat. “Són unes vacances de baix cost en un lloc com Marbella, que té aquesta connotació també de turisme una mica luxós”, assenyala l’eivissenca. En plena Marbella, aquella arquitectura funcionava com una anomalia: un lloc on les vacances continuaven sent accessibles per a aquells que no podien assumir els preus de la resta de la ciutat.

Fins que va deixar de fer-ho. De Andrés ha investigat a l’Arxiu de Comissions i a l’Arxiu Històric de Sevilla l’evolució del complex i recull les denúncies dels seus propis treballadors. “Recentment, per exemple, la de Marbella ha estat privatitzada, i ja denunciaven els propis treballadors de la ciutat residencial la desinversió, una mica com estaven deixant morir una mica aquell espai per després tenir l’excusa de la privatització”.

Durant la pandèmia, les seves instal·lacions van arribar, a més, a posar-se a disposició de treballadors sanitaris que no es podien desplaçar. Per a l’artista, el deteriorament no era inevitable. “Em sembla que ja que hi ha aquesta arquitectura i que hi ha aquesta infraestructura, el que tocava era mantenir-la, no deixar d’invertir-hi. Perquè, és clar, arriba un moment en què el cost de la reforma excedeix el que suposadament es pot pagar, però això es podia haver evitat”, reivindica De Andrés.

A Marbella, la Ciudad Residencial Tiempo Libre va acabar en mans dels sindicats i va continuar oferint vacances de baix cost fins que ha estat privatitzada

D’altra banda, el cas portuguès ofereix una evolució diferent. La FNAT va ser substituïda per l’Instituto Nacional de Aprovechamiento de los Tempos Libres, INATEL, que manté una activitat vinculada al turisme social i gestiona el complex de Caparica. La mateixa artista hi ha estat com a usuària: “Ara pots ser soci, pots no ser soci, i jo hi he anat com a usuària”. Dos edificis nascuts sota dictadures sobreviuen, per tant, de formes diferents als règims que els van construir. Aquesta transformació també apareix a l’exposició, on imatges d’arxiu, postals, materials publicitaris i fotografies turístiques es barregen amb vídeos realitzats durant els seus recorreguts.

La metodologia d’Irene de Andrés busca precisament posar en relació aquestes diferents capes temporals. “Intento treballar amb moltes capes i dades temporals. No m’interessa quedar-me en el passat, en on i com es va construir, sinó quina ha estat l’evolució”, assegura la creadora. Per fer-ho combina documents d’arxiu amb imatges preses durant els seus propis recorreguts, entrevistes a persones que hi van passar les seves vacances i materials turístics contemporanis, des de fotografies de TripAdvisor fins a postals que adquireix i digitalitza. El resultat evita convertir aquests complexos en simples restes d’un passat autoritari i els presenta com a espais la història dels quals continua escrivint-se.

La promesa turística a Eivissa

La investigació connecta amb el lloc d’origen d’Irene de Andrés, Eivissa, on la promesa turística de prosperitat ha transformat completament l’illa. “Hi ha en aquests llocs els qui serveixen i els qui són servits, però per a qui és aquest lloc al sol, per a qui és aquesta promesa d’un lloc al sol”, planteja l’artista. El desenvolupament turístic hi va suposar el pas d’una economia pràcticament de subsistència a una altra basada en el turisme, però també ha dificultat que molts dels treballadors que sostenen aquesta indústria puguin viure a l’illa. “Potser el cambrer que t’està servint el xampany està vivint en una tenda de campanya. A mi això em sembla una vergonya”, critica la creadora.

Potser el cambrer que t’està servint el xampany està vivint en una tenda de campanya. A mi això em sembla una vergonya

De Andrés recorda també el cas de Can Rova I i Can Rova II, on persones que vivien en assentaments “estaven pagant per un tros de terra sense accés a llum elèctrica”. “És a dir, això està passant a Eivissa”, denuncia. Així mateix, rebutja que la solució passi simplement per substituir el turisme de masses per un suposat “turisme de qualitat” si això significa reservar determinats territoris a qui té més poder adquisitiu: “Que unes persones són de qualitat o no pel seu poder adquisitiu? Tornarem a fer que només els súper rics puguin viatjar. Doncs tampoc no és això”. La seva alternativa passa per “trobar un equilibri” mitjançant “una regularització de l’habitatge” i “un repartiment just dels recursos”.

Aquest és, en darrer terme, el recorregut de Por un lugar en el sol: de les vacances com a dret conquerit a les vacances com a instrument polític i, finalment, al turisme com una de les grans indústries contemporànies. Una història que parteix de les arquitectures de les dictadures europees, però acaba plantejant una pregunta molt present: qui pot viure als llocs convertits en destinacions, qui pot permetre’s gaudir-ne i qui treballa perquè altres ho puguin fer.