LLEGIR EN CASTELLÀ
En teclejar ibizaparadisebynachocano.comal navegador hi apareixen plànols d’un cantant –ulleres fosques, cabellera al vent, jaqueta blanca amb el pit descobert– i un cos de ball que aixeca els braços i mou el cul. Al fons, una pantalla. I a la pantalla, una multitud dins d’un escenari urbà molt identificable. Cintes al cabell, camisetes psicodèliques i jupetins: tot i que estiguin col·locats en formació de manifestació, aquell vídeo dins del vídeo sembla una festa flower power celebrant-se al cor de Madrid, a la Gran Vía. L’ambient queda resumit en la informació sobreimpresa: “A partir del 12 de setembre. Madrid, Cines Callao. L’autèntica essència hippie i l’esperit lliure d’Eivissa. Música i ball. Sopar. Arts visuals. Xou en anglès amb subtítols en castellà. Comprar ara”.
L’espectacle viu la seua campanya promocional abans de la primera funció. I, tanmateix, té un problema. No petit. El seu nom està en l’aire: el Consell d’Eivissa ha impugnat davant els tribunals de la Unió Europea la marca que Ignacio Cano Martín –qui fou la tercera part de Mecano i que, com indica el nom, és el promotor d’aquesta iniciativa– va registrar a Brussel·les fa uns mesos. El motiu? “Sempre s’impugnen les marques que tenguin Eivissa com a nom. S’ha sol·licitat la nul·litat. Estam pendents de veure en què queda al final”, expliquen des de la institució insular.
Sempre s'impugnen les marques que tinguin Eivissa com a nom. S'ha sol·licitat la nul·litat. Estem pendents d'en què queda al final
Consulpi és el despatx especialitzat en qüestions de propietat industrial amb què treballa el Consell per a aquests assumptes. Periòdicament, expliquen des d’aquesta agència amb homologació oficial, rastregen els registres espanyols i europeus per comprovar si han aparegut noves marques susceptibles de ser impugnades. Els darrers mesos se’ls ha girat la feina. Al març van comprovar que Nacho Cano havia registrat dos marques per a la seua festa. Aleshores, Consulpi va enviar a l’Oficina de Propietat Intel·lectual de la Unió Europea “un escrit d’observacions”. Al maig i al juny, l’artista i promotor va rebre sengles vist-i-plaus. Després d’aquella notícia, el 25 de juliol, Consulpi en va reclamar la nul·litat, ampliant les al·legacions. Ara toca esperar la resolució.
Ibiza Paradise by Nacho Cano i Ibiza Paradise (a pèl) no són les úniques impugnacions que s’han fet contra denominacions o productes que utilitzen el topònim oficiós de l’illa, la seua marca turística. A més dels dos registres ideats pel compositor de La fuerza del destino, també se n’ha reclamat la nul·litat de Godbless Ibiza, Moshka Ibiza, Thicc. The Ibiza Clothing Company i Ibiza Fashion TV. Tres marques de roba i un mitjà digital especialitzat en moda i tendències. Des del Consell precisen que aquestes marques, en canvi, estan registrades a Espanya.
Ibiza Paradise by Nacho Cano i Ibiza Paradise (a seques) no són les úniques impugnacions que ha realitzat [Consulpi] contra denominacions o productes que utilitzin el topònim oficiós de l'illa, la seva marca turística. També s'ha reclamat la nul·litat de Godbless Ibiza, Moshka Ibiza, Thicc. The Ibiza Clothing Company i Ibiza Fashion TV
Un topònim conegut a tot el món
Encara hi ha emprenedors àvids de repetir la jugada de l’Ibiza, l’utilitari que, a mitjan vuitanta, va salvar SEAT de la fallida tècnica: a canvi de 825.000 pessetes els concessionaris en van vendre més d’un milió d’unitats d’un cotxe que quedà associat, per sempre, a l’illa. Van passar les dècades i amb l’expansió d’internet, aprofitar-se de la fama del seu topònim per vendre un producte fabricat a Conca o Vladivostok va començar a parèixer bufar i fer botelles. El 2013 –tal com va reflectir el periòdic Noudiari–, el Consell d’Eivissa –també governat llavors amb majoria absoluta pel Partit Popular– ja va mostrar, de forma pública, la seua preocupació: Eivissa era una paraula que apareixia en massa batiades comercials.
Continua havent-hi emprenedors àvids de repetir la jugada de l'Ibiza, l'utilitari que, a mitjan vuitanta, va salvar a SEAT de la fallida tècnica: a canvi de 825.000 pessetes els concessionaris van vendre més d'un milió d'unitats d'un cotxe que va quedar associat, per sempre, a l'illa
La Conselleria de Comerç va detectar més de vuit-centes denominacions que orbitaven sobre el topònim. Aquella llista, llarguíssima, era un autèntic calaix de sastre. Hi havia ulleres de sol, botes per a la neu, fundes per a portàtils, barques salvavides, bicicletes plegables, pestanyes postisses i, fins i tot, màquines de bombolles per a festes. Fins i tot paquets de tabac ros. I, gairebé tot, de fora. Només una quarta part de les marques pertanyien a empreses amb seu social a l’illa.
La Conselleria de Comerç va detectar més de 800 denominacions que pivotaven sobre el topònim Eivissa: hi havia ulleres de sol, botes per a la neu, fundes per a portàtils, bots salvavides, bicicletes plegables, pestanyes postisses, màquines de bombolles per a festes i fins a paquets de tabac ros
La resurrecció del Pereyra
“La marca Ibiza Hippie Heaven està registrada des del 2022, a nom d’InmoSirenis, S.L. No vam tenir oposició al seu registre per part de cap entitat pública. Tenim entès que el Consell no s’oposa a la utilització del topònim Ibiza si l’empresa que sol·licita el registre està radicada a l’illa i el producte o servei ofert no en danya la imatge”. L’explicació, per correu electrònic, la dóna Sirenis Hotels & Resorts: fins fa uns mesos, l’empresa que havia confiat a Nacho Cano la direcció de l’apartat artístic del Pereyra. Fou breu la relació entre el madrileny i aquest teatre d’arquitectura colonial que ressuscitava després de quatre dècades d’abandonament gràcies a una reforma –impecable– valorada en 17 milions d’euros. Encara que el seu fitxatge s’anuncià el 2022, quan es va registrar la marca Ibiza Hippie Heaven, la seva implicació en el dia a dia del recinte amb prou feines es reduí a un estiu. El passat.
“Volem fer alguna cosa un poc diferent, ni millor ni pitjor. Cap teatre manté sempre la mateixa oferta. (...) Tenim diferents visions sobre el futur. Ell està immers en projectes internacionals que esper que li vagin molt bé”, explicà, al març, Pedro Matutes Barceló. Amb aquestes declaracions a les pàgines de Diario de Ibiza, el director general de Sirenis –i màxim valedor de la resurrecció d’un teatre inaugurat el 1897: és besnét d’un dels seus fundadors– evitava oferir raons concretes sobre la ruptura professional amb Nacho Cano. Era un secret a veus, tanmateix, que el cost del sopar-espectacle que havien produït durant mesos per programar-lo a la temporada resultava massa alt per al que podia recaptar un espai que, a l’hivern, ha combinat tardeos amb recitals d’òpera o música de cambra.
En plena campanya turística, a més, el director artístic del teatre ocupà titulars quan Leslie Guadalupe Ochoca, una de les becàries que treballaven al musical Malinche, l’acusà “d’afavorir la immigració il·legal”, una causa que ha estat arxivada per l’Audiència Provincial de Madrid. Ara, des de la cadena hotelera (quatre hotels de quatre estrelles a Eivissa, cinc de cinc estrelles al Carib) es neguen a valorar els plans del madrileny d’endur-se el projecte que no tengué continuïtat a l’illa fins a la Plaza del Callao. elDiario.es es posà en contacte amb el cap de premsa de Nacho Cano per obtenir la seua versió de la història, però no hi hagué declaracions.
Leslie Guadalupe Ochoca, una de les becàries que treballaven en el musical Malinche, va acusar a Nacho Cano “d'afavorir la immigració il·legal”, una causa que ha estat arxivada per l'Audiència Provincial de Madrid
Sospitós semblant entre els dos espectacles
“Volem fer alguna cosa un poc diferent, ni millor ni pitjor. Cap teatre manté sempre la mateixa oferta. (...) Tenim diferents visions sobre el futur. Ell està immers en projectes internacionals que esper que li vagin molt bé”, explicà, al març, Pedro Matutes Barceló. Amb aquestes declaracions a les pàgines de Diario de Ibiza, el director general de Sirenis –i màxim valedor de la resurrecció d’un teatre inaugurat el 1897: és besnét d’un dels seus fundadors– evitava oferir raons concretes sobre la ruptura professional amb Nacho Cano. Era un secret a veus, tanmateix, que el cost del sopar-espectacle que havien produït durant mesos per programar-lo a la temporada resultava massa alt per al que podia recaptar un espai que, a l’hivern, ha combinat tardeos amb recitals d’òpera o música de cambra.
En plena campanya turística, a més, el director artístic del teatre ocupà titulars quan Leslie Guadalupe Ochoca, una de les becàries que treballaven al musical Malinche, l’acusà “d’afavorir la immigració il·legal”, una causa que ha estat arxivada per l’Audiència Provincial de Madrid. Ara, des de la cadena hotelera (quatre hotels de quatre estrelles a Eivissa, cinc de cinc estrelles al Carib) es neguen a valorar els plans del madrileny d’endur-se el projecte que no tengué continuïtat a l’illa fins a la Plaza del Callao. elDiario.es es posà en contacte amb el cap de premsa de Nacho Cano per obtenir la seua versió de la història, però no hi hagué declaracions.
Perquè Ibiza Paradise s’assembla molt a Ibiza Hippie Heaven, que es promocionava així: “Una experiència amb la música en directe com a fil conductor que transportarà els assistents a través del temps amb l’arribada dels hippies a l’illa a finals dels anys 60”. De retorn al web del nou projecte –que també promet “autenticitat”, “llibertat”, “amor”, “esperit lliure”–, a la pestanya “experiència” s’hi llegeix: “Aquest espectacle amb sopar en viu combina la màgia de l’espectacle en directe amb una experiència sensorial única d’aproximadament dues hores de durada. Cada funció transporta el públic a un univers immersiu on convergeixen història, música, ball i una atmosfera vibrant, dissenyada acuradament per evocar l’esperit lliure i l’essència de l’Eivissa dels anys 70”.
La columna del text té a l’esquerra un pòster –un home amb una guitarra enfundada passeja sota l’edifici Carrión, el que té a la terrassa aquell anunci de Schweppes d’on quedaren penjats Álex Angulo i Santiago Segura a El día de la bestia– que vol arrodonir la idea: allò eivissenc al moll de l’os madrileny. Això sí, a un preu força més econòmic. Si el sopar al Pereyra costava 250 euros, als Cines Callao oscil·larà entre 60 i 90.
“Eivissa encara conserva aquell halo que et permet ser tu mateix”. Així titulava la Guia Repsol una entrevista amb Nacho Cano, publicada el 30 de març de 2023. A la foto principal, mentre mira a l’infinit sobre uns penya-segats situats a la costa nord d’Eivissa, el teclista apareix –fins i tot en interiors– amb unes ulleres d’aviador que només es traurà en un parell de les nou imatges en què el retraten als seus llocs preferits de l’illa. Al text explica que hi arribà als vuitanta –per tocar al KU amb Mecano–, mitifica la llibertat individual que atorga “l’halo hippie”. Critica “el turisme massiu que arrasa allà on passa” (alhora que lloa els hotels de luxe que “ja tenen un intent de respecte per l’entorn, de molestar el menys possible la natura”).
Eleva l’illa a l’alçada de “Londres i Nova York” com les tres capitals d’un “cosmopolitisme” que defensa aferrissadament: “Això és patent en el fet que la majoria dels negocis els regenta gent de fora. A mi que les persones es desenvolupin i vulguin viure millor, que creïn riquesa, la comparteixin i l’estimulin, si és en un ambient de creativitat i excel·lència, em sembla fantàstic”. Allò eivissenc queda reduït a un parell de negocis centenaris en un “paradís a dos hores en avió de París o Amsterdam” del qual Nacho Cano valora “la mar sense taurons”, tan propera a ca seua que, des d’una terrassa que podria passar per la torreta de vigilància del Pequod de Moby Dick, ha arribat “a albirar balenes”.
L’amic eivissenc de Díaz Ayuso
Tres mesos després de creuar-li una banda vermella sobre el pit i imposar-li la Gran Creu de l’Orde del Dos de Maig, una de les distincions més importants que atorga la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso visità la casa eivissenca de Nacho Cano. L’amistat que els uneix es féu palesa en aquella cerimònia oficial: el cantant digué, just abans de treure’s la banda i passar-la pel coll de la política: “Els meus amics d’Austràlia, de Nova York, de Londres em cridaven: escolta, Nacho, què passa, Madrid és un miracle, estan oberts els teatres! Quin és el nom d’aquest miracle? Aquest miracle té cames, cap i cor perquè totes aquestes famílies han pogut continuar donant art, i donant cultura i donant il·lusió, que sense això tampoc no hi ha vida. (...) La medalla de l’art i la cultura, per ser tan valenta i tan bona presidenta, enguany te la mereixes tu”.
Tots dos anaven emmascarats. Era la primavera de 2021. En aquell maig madrileny, la covid-19 deixà 3.891 morts, segons dades de l’INE. Tres anys després, Ayuso no faltà, al Pereyra, a l’estrena d’Ibiza Hippie Heaven. El proper 12 de setembre, divendres, Nacho Cano estrenarà –hi haurà dos passis– la resurrecció capitalina de l’espectacle que no va funcionar entre els eivissencs. En principi, amb el nom de l’illa imprès a les entrades. Sempre que des de Brussel·les no donin abans la raó al Consell d’Eivissa.