Tres veïnes de Palma guanyen el pols a l’Administració per dormir en silenci: “La festa no va per davant del descans”
LLEGIR EN CASTELLÀ
Dos germans juguen a futbol a la gegantina vorera que serveix d’accés al Coliseu Balear, la plaça de toros de Palma. Per un moment, el boix fonya la pilota –la boixa protesta, vol que li la torni a passar– i es queda mirant quatre dones que formen una pinya. S’atraquen per fer-se una foto: abans que el fotògraf premi el botó, despleguen una pancarta de fons vermell on es llegeix una sentència en majúscules:
“El ruido es tortura”.
A sota hi ha un hashtag que entrellaça tres paraules: silenci, respecte, civisme. A na Maria, n’Ana, na Begonya i na Cecilia les va unir la lluita contra els decibels. Fa unes setmanes, van saber que acabaven de guanyar un judici a Cort, el nom popular que rep entre els mallorquins l’ajuntament de la capital. La sentència, en teoria, evitarà que torni a encendre’s la música al recinte que tenen a l’esquena. Elles són vesines d’aquesta plaça de toros gairebé centenària. Una joia de l’arquitectura neomudèjar on, durant les darreres dècades –i sobretot en els darrers anys–, s’han celebrat més concerts que corregudes. També altres esdeveniments –tardeos, festes privades o, fins i tot, espectacles acrobàtics de motos– on la remor era la norma.
“Al meu marit i a mi ens va fer viure en un estat d’ira constant”, explica la Vanessa per telèfon. No ha pogut afegir-se a la foto amb les seues vesines perquè es troba malament. Pateix fibromiàlgia –síndrome crònica del sistema nerviós– i lupus –una malaltia autoimmune crònica en què el sistema immunitari ataca per error els teixits i els òrgans sans–, dos patologies –que ha agreujat el fet de no poder dormir–. Ella viu en un pis situat a l’Arxiduc, un dels principals carrers de l’eixample palmesà, i gaudeix d’una terrassa amb vistes a la plaça de toros. Llum, aire fresc i, a l’abast de la mà, els ornamentats arcs que va dissenyar Gaspar Bennàssar i Moner a finals dels anys vint del segle passat. Estar tan a prop d’una de les obres més brillants del tòtem del modernisme mallorquí va ser un dels atractius que van portar na Vanessa i el seu marit a comprar aquell pis el 2012.
–Jo estic en contra de la tauromàquia –explica na Vanessa–, però som historiadora de l’art, sé molt bé quin és el valor que té aquest edifici. Viure a prop seu va ser un estímul per mudar-nos aquí.
–I no imaginaves que podia ser una trampa? Al Coliseu Balear ja s’hi organitzaven concerts als anys vuitanta.
–Bé... ens vam informar, vam fer una petita enquesta, i ens van dir que, a més de la correguda que sempre organitzen a l’agost, hi havia renou sobretot algunes nits d’estiu, però que es podia suportar. El problema de debò l’hem sentit els darrers dos anys, quan va entrar l’empresa que va gestionar la plaça fins a la tardor passada. Aquests concerts i totes les festes que s’hi han fet dins m’han fet patir el doble. D’una banda, ens empassàvem la remor dels camions que transportaven el material, les proves de so, la llum dels focus ens entrava dins casa, i l’enrenou, no només dels altaveus, sinó del públic. Quan l’ésser humà es reuneix en una gran multitud s’oblida de respectar certes normes. És una cosa natural. Però és que després també m’ha angoixat veure com utilitzaven grues per introduir materials a la plaça que no cabien per les portes. El Coliseu Balear té un valor enorme i se li han donat alguns usos que, encara que sigui privat, crec que no li correspondrien. Cal entendre que l’ús dels edificis ha de canviar, adaptar-se als temps. Quan es va construir, aquesta zona era l’extrarradi de la ciutat. Ara és el centre. No és el lloc per organitzar concerts per a milers de persones.
Quan l’ésser humà es reuneix en una gran multitud s’oblida de respectar certes normes. És una cosa natural. Quan es va construir, aquesta zona era l’extrarradi de la ciutat. Ara és el centre. No és el lloc per organitzar concerts per a milers de persones
–Al novembre, Cort va retirar el permís per organitzar esdeveniments al darrer promotor que explotava la plaça de toros. Com ha canviat la vostra vida de llavors ença?
–Tenc dues filles, de set i de cinc anys. La gran és més reservada i ho havia duit amb més estoïcisme, però la petita no para de dir-me: “Mumare, que bé que ara podem dormir”.
La demanda que ho va canviar tot
Quan l’Ajuntament de Palma va obligar Es Coliseu Centre Cultural a suspendre la programació que havia dissenyat per a aquesta primavera –havien d’omplir un recinte amb capacitat per a 8.000 espectadors amb grups com La Gossa Sorda o Fito y Fitipaldis–, tres persones ja havien denunciat davant la Justícia la “tortura acústica” que patien. Van ser n’Ana, na Maria i un tercer vesí que s'ha estimat no aparèixer en aquest reportatge. Les dos primeres són amigues, de fet, gràcies al seu activisme en favor del descans.
Des que na Maria es va traslladar a Mallorca des de Barcelona per treballar a la banca –tanmateix, no va tardar a aconseguir una “bona indemnització per acomiadament per dedicar-se a altres menesters”–, n’Ana –que, curiosament, era administrativa a Cort– i ella diuen haver-se reunit amb set alcaldes diferents: Joan Fageda (PP), Catalina Cirer (PP), Aina Calvo (PSIB-PSOE), Mateu Isern (PP), Antoni Noguera (Més), José Hila (PSIB-PSOE) i Jaime Martínez (PP, l’actual).
“Tots els que ha tengut Palma menys Ramon Aguiló, amb qui vaig jurar el càrrec quan vaig entrar a treballar a l’ajuntament”, diu irònicament n’Ana. Na Maria, encara més mordaç, reprèn el fil:
–I de tots ells, l’única que ens va fer una mica de cas va ser l’Aina Calvo. La majoria ens va tractar amb menyspreu i alguns, directament, ens van arribar a insultar. Tant d’esquerres com de dretes, eh? Va ser en temps de Catalina Cirer [1999-2003] quan es va donar carta blanca als promotors perquè poguessin fer qualsevol cosa aquí dins.
Fartes de predicar en el desert «durant anys» i de cercar advocats “que no es volien comprometre i donaven llargues quan veien que s’haurien d’enfrontar a Cort”, na Maria, n’Ana i el tercer demandant van decidir canviar d’estratègia. Després de la pandèmia, es van posar en mans del despatx d’Andrés Morey Navarro. Aquest advocat és membre de Juristes Contra el Soroll. Com es pot llegir al seu web, és “una associació integrada per professionals del dret sensibilitzats i especialitzats en contaminació acústica”.
El conflicte que posaven damunt la taula resultava molt familiar a Morey. També s’havia implicat en el procés judicial mitjançant el qual desenes de vesins cercaven fer callar els concerts que se celebraven a la Ciutat de les Arts i les Ciències. Aquesta primavera, valencians i palmesans van guanyar totes dues causes.
Indemnitzacions que no cobreixen les despeses
El 26 de març, una sentència va condemnar l’Ajuntament de València a pagar 138.000 euros als afectats pel soroll del Festival de Les Arts, el Big Sound o el Love the 90’s. El 19 de maig, n’Ana, na Maria i el seu company de fatigues van rebre una telefonada amb gust de victòria: l’Ajuntament de Palma renunciava a recórrer contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB). A l’abril, l’havia condemnat a pagar 9.000 euros als demandants com a compensació per les molèsties sofertes a causa de les activitats que s’havien celebrat a la plaça de toros amb permís municipal. La raó de la diferència entre les quantitats? El nombre de vesins que van litigar. A València en van ser quaranta-sis. A Palma, només tres. La indemnització és la mateixa: 3.000 euros per cap. “El que marca la jurisprudència del Tribunal Suprem per danys morals si no hi ha informes mèdics que demostrin un dany físic acreditat”.
En termes econòmics, va ser un mal negoci per a n’Ana, na Maria i el tercer demandant. Reunir les proves que van necessitar per guanyar el judici els va costar 24.000 euros. En altres termes, va ser un negoci rodó. Na Maria ho explica de manera breu i contundent:
–No saps com es dorm de bé quan et donen la raó.
Cort no dóna explicacions després de perdre el judici
La sentència que Cort no va recórrer va confirmar que suspendre els concerts al Coliseu Balear no eximia l’Administració de pagar indemnitzacions. “Sol ser una pràctica habitual dels ajuntaments per confondre els jutges i, de fet, en aquest cas ho van aconseguir”, expliquen per escrit des del despatx d’Andrés Morey: “Nosaltres vam presentar una reclamació a l’Ajuntament per a la protecció dels drets fonamentals que s’estaven vulnerant a través de la contaminació acústica; la reclamació sol·licitava una indemnització de 3.000 euros per veí i la clausura de l’activitat sorollosa. En no contestar, vam anar al contenciós i, en primera instància, abans que recaigués sentència, l’Ajuntament va adoptar la mesura de clausura i els van donar la raó. Nosaltres vam presentar un recurs d’apel·lació i el TSJIB va fallar a favor dels nostres representats”.
elDiario.es va contactar en diverses ocasions amb el gabinet de premsa de l’Ajuntament de Palma per recollir el seu punt de vista. L’única resposta que va obtenir per part de l’equip de govern –minoria del PP, amb suport extern de Vox als plens– va ser: “No s’ha presentat recurs. El consistori ja va adoptar mesures en la mateixa línia [de la resolució judicial] en suspendre l’activitat”.
La unió entre vesins fa la força
“A mi m’ha canviat la vida conèixer-les: elles demostren que quan la ciutadania protesta, persisteix i insisteix perquè es compleixin els seus drets... pot guanyar. La festa de molts no pot passar per davant del descans d’una sola persona”, explica na Cecilia. Aquesta professora de Literatura va néixer a San Isidro, una de les ciutats que integren el Gran Buenos Aires, més de quinze milions d’habitants en una superfície –13.000 km²– que no quadruplica la de Mallorca: “I mai, ni quan vivia allà ni des que visc aquí, fa més de vint anys, havia patit el mateix des que ens vam mudar tan a prop de la plaça de toros”.
A mi m’ha canviat la vida conèixer-les: elles demostren que quan la ciutadania protesta, persisteix i insisteix perquè es compleixin els seus drets... pot guanyar. La festa de molts no pot passar per davant del descans d’una sola persona
Na Cecilia, el seu marit i la filla –una jove d’uns vint anys que aleshores estudiava Biotecnologia– es van mudar a un pis que fins al novembre va tenir dos cares. Un passadís llarguíssim connecta les habitacions que queden al costat de la porta d’entrada amb les estances –la sala d’estar, la cuina– que donen al carrer. Tot l’habitatge és molt lluminós perquè la zona interior, en realitat, no ho és: dóna al Coliseu Balear. Allà la Cecilia hi va instal·lar el seu estudi, una biblioteca carregada de clàssics –les obres completes de Dostoievski, La Regenta de Clarín...– a la qual renunciava cada vegada que hi havia concert. Després veuria a la premsa que l’Ajuntament de Palma havia suspès el permís musical als promotors que gestionaven la plaça. Va voler llavors assabentar-se de si altres vesines protestaven d’alguna manera perquè la gresca no tornàs. Va travessar el carrer.
El 19 de desembre de 2025, na Cecilia va creuar Arxiduc per anar a una reunió que havia convocat l’Associació de Veïns Coliseu. Un únic punt a l’ordre del dia: debatre sobre la suspensió dels concerts. Hi havia opinions de tota mena. La junta directiva del col·lectiu veïnal estava a favor del retorn de la música. Va ser allà on na Cecilia va conèixer n’Ana i na Maria. Ara, totes tres, a més de na Begonya i altres afectats pel soroll, tenen previst constituir una associació pròpia.
“És que no hi ha barri sense silenci... i sense relacions entre les persones. Noltros vivim a només uns quants portals de distància, però mai no ens hauríem conegut sense ser conscients que patíem el mateix problema. El meu marit i jo vivim aquí des de finals dels vuitanta i hem vist com tot ha anat canviant. Encara no som al rovell turístic de Palma, però han anat desapareixent comerços i bars de tota la vida. Aquest barri era treballador i tranquil. Sense aquesta xarxa, és difícil evitar que vengui algú a fer negoci davant ca teva i et deixi sense dormir”, explica n’Ana.
És que no hi ha barri sense silenci... i sense relacions entre les persones. Noltros vivim a només uns quants portals de distància, però mai no ens hauríem conegut si no haguéssim estat conscients que patíem el mateix problema
El soroll vist des d’un octau pis
“Estant tan amunt, és impossible que el soroll no hi arribi: rebota i s’expandeix cap aquí”, diu la Begonya. La veu de l’administrativa jubilada és l’única que falta a la seva terrassa. Després de fotografiar-se a la porta de la plaça, n’Ana ha tornat a ca seua mentre na Maria i na Cecilia han pujat a casa d’aquesta geòloga que fa més de dues dècades que hi viu.
És un octau pis: des d’allà dalt es veu una panoràmica espectacular de la Serra de Tramuntana, la mola del Galatzó sobresurt entre les muntanyes. Na Begonya no viu gaire lluny de les seues vesines. El seu pis és “en un carrer paral·lel a Jaume Ferran, dos carrers per damunt de la plaça”, un lloc que coneix com a espectadora. Allà hi era, per exemple, l’11 de setembre de 2001. El dia dels atemptats contra les Torres Bessones, Manu Chao va tocar davant 14.000 persones al centre de Palma.
–No et sabria dir a quina hora va ser... però record que el concert va acabar just després que es fes fosc, no a mitjanit. Els grans saraus van venir després.
–Quan algú es fa gran es torna més llepafils davant la festa que volen gaudir els jóvens?
–No ho crec. El que va passar aquí va ser un canvi de model. El punt d’inflexió va ser un festival de motos acrobàtiques. L’endemà, al diari Última Hora, l’organitzador presumia d’haver superat els 120 decibels. Any rere any va anar augmentant la quantitat d’esdeveniments. Van arribar els festivals per a estudiants de viatge de final de curs.
–Exacte! Després, passada la pandèmia, es va concedir un permís perquè hi hagués festes des de les dotze del migdia fins a les dotze de la nit. Dotze hores! Va ser aleshores, a través de les xarxes socials, que vaig conèixer la Maria i l’Ana.
Quan es va unir a l’equip, la Begonya va assessorar les seves companyes perquè contractessin una empresa de sonometries: “Necessitaven professionals i jo tenia algun contacte. La Policia Local les havia fet durant anys en moments en què no hi havia tant de soroll”. Els resultats que van obtenir oscil·laven entre els 75 i els 80 decibels. Una intensitat límit: si aquest volum es converteix en rutina, les oïdes en surten perjudicades i l’organisme se’n ressent.
“Quan acabaven els concerts”, comenta na Maria, “durant hores et quedava el brunzit dins el cap... i no te’l podies llevar, no hi havia manera. Mira que m’encanta pintar i m’encanta cosir, i tenc el pis ple de quadres i de màquines, però ni tan sols a això em podia dedicar. No em concentrava”. Les migranyes no són la pitjor seqüela que el soroll de la plaça de toros va deixar a na Maria. Fa uns mesos va patir un ictus que ella relaciona amb la tortura acústica i prolongada dels concerts.
“Per això no em llevo les ulleres de sol, perquè em treguis més guapa”, dirà al fotògraf quan la retrati al balconet de ca seua, on hi ha tantes plantes que sembla un jardí botànic.
Mentre sona el flaix, la Maria deixarà anar:
–El millor és que mai no ens han llevat les ganes de riure. Quan sentia dir que nosaltres estàvem donant aquesta batalla perquè algú ens pagava per darrere... riure era l’únic que podia fer!