El turisme i la crisi climàtica degraden les dunes de Mallorca i amenacen una abella endèmica

El desenvolupament urbanístic del litoral, la pressió turística i la crisi climàtica acceleren el deteriorament i dificulten la recuperació dels sistemes dunars de les Illes Balears. A Cala Mesquida, al nord de Mallorca, fa uns anys s'hi va descobrir una abella endèmica (Dufourea balearica), però la degradació –o fins i tot la possible destrucció– del sistema dunar “podria comportar-ne l'extinció”, en cas que no se'n trobin exemplars en una altra zona de l'arxipèlag balear. La degradació i la regressió de les platges i les dunes –un dels ecosistemes més valuosos de la Mediterrània, però també un dels més fràgils– no només transformen el paisatge: també destrueixen l'hàbitat de nombroses espècies vegetals i redueixen l'aliment dels insectes pol·linitzadors, amb efectes en cadena sobre tot l'ecosistema.

Alguns dels sistemes dunars més ben conservats es troben al Parc Natural d'Es Trenc-Salobrar de Campos i al Parc Natural de s'Albufera de Mallorca, on hi ha la platja d'Es Trenc; al Parc Natural de s'Albufera des Grau, on es troba la platja des Grau, i al Parc Natural de ses Salines d'Eivissa i Formentera. Diversos investigadors alerten de la necessitat de desenvolupar polítiques públiques que protegeixin millor els espais dunars, atesa la seva importància per als ecosistemes.

“Els sistemes dunars insulars, com els de Mallorca, són molt vulnerables perquè ocupen superfícies petites i estan aïllats, fet que en limita la capacitat de recuperació”, explica a elDiario.es Anna Traveset, investigadora de l'IMEDEA (CSIC-UIB) i referent internacional en ecologia de les illes. L'ecòloga argumenta que aquestes dunes acullen espècies altament “especialitzades” –és a dir, espècies molt adaptades a un hàbitat concret, com els sistemes dunars, en aquest cas– i, sovint, endèmiques. Per tant, són “sensibles a qualsevol alteració”. “El meu equip ja ha constatat el declivi de diverses espècies després de la destrucció de l'hàbitat a Mallorca”, denuncia Traveset.

Els sistemes dunars insulars, com els de Mallorca, són molt vulnerables perquè ocupen superfícies petites i estan aïllats, fet que en limita la capacitat de recuperació

Els riscos de la pressió turística

La científica aprofundeix en la idea que aquestes espècies depenen de processos naturals fràgils (el vent, la sorra i la vegetació) que “s'alteren fàcilment amb les infraestructures o la neteja de les platges”. Així mateix, Traveset recorda que la pressió turística provoca “trepig, destrucció de la vegetació i erosió”, i que el desenvolupament urbanístic ha fragmentat molts d'aquests sistemes dunars. A aquests impactes, l'ecòloga hi afegeix que la crisi climàtica “n'agreuja la degradació a causa de l'augment del nivell de la mar i de temporals més intensos, sense espai perquè les dunes puguin retrocedir”, fet que en redueix la resiliència. En el cas de Mallorca, els sistemes dunars d'Es Trenc, Cala Mesquida o Son Serra de Marina “persisteixen, però sota una pressió constant”.

Un grup d'investigadors, la majoria vinculats a la UIB, ja va advertir d'aquests problemes a l'article científic Restauració de sistemes dunars a les Illes Balears (2000-2017): una visió crítica, publicat el juny de 2018. En aquest treball asseguren que la manca de criteris geomorfològics en algunes actuacions de restauració ha “generat i agreujat processos erosius” als sistemes que es pretenia recuperar o ha comportat la fixació de dunes que, per naturalesa, són dinàmiques.

Durant dècades, el litoral s'ha gestionat sobretot com un espai destinat al turisme i al lleure, adaptant les platges a les necessitats dels visitants i relegant el funcionament natural d'aquests ecosistemes. Tanmateix, les dunes són molt més que un element del paisatge: actuen com una barrera davant l'erosió, protegeixen la línia de costa i acullen una gran biodiversitat. La seva fragilitat, unida a la pressió humana i als efectes del canvi climàtic, n'accelera la degradació i posa en risc les funcions ecològiques que exerceixen.

Les dunes són molt més que un element del paisatge: actuen com una barrera davant l'erosió, protegeixen la línia de costa i acullen una gran biodiversitat

Pèrdua d'espècies

La desaparició dels sistemes dunars insulars afecta greument les xarxes ecològiques, especialment les interaccions entre les plantes i els pol·linitzadors, afirma Traveset. Amb la pèrdua de l'hàbitat, afegeix, també desapareixen moltes espècies vegetals adaptades a les dunes, fet que redueix les fonts de nèctar i pol·len per als insectes pol·linitzadors. “Això provoca un efecte en cascada: disminueixen els pol·linitzadors i, al seu torn, es redueix la reproducció de les plantes que en depenen”, afirma. La científica afegeix que, a les illes, “aquest impacte és més gran a causa de l'aïllament i de la menor diversitat funcional, fet que limita la substitució d'espècies”.

La pèrdua d'aquestes espècies afecta el funcionament de tot l'ecosistema. Les dunes tenen més dificultats per resistir l'impacte dels temporals o dels episodis de calor extrema i es debiliten processos essencials, com ara la fixació de la sorra o la regeneració de la vegetació. “En conjunt, la degradació de les dunes implica no només la pèrdua d'espècies, sinó també de les relacions que sostenen l'ecosistema”, assegura Traveset.

L'article científic consultat aprofundeix en els impactes que descriu l'ecòloga i assenyala que, en els darrers anys, ha augmentat la preocupació pel deteriorament dels ecosistemes litorals. En el cas dels sistemes dunars, el seu equilibri depèn d'un procés natural molt delicat en què intervenen l'aportació de sorra, el vent, l'onatge, els temporals i la vegetació. Quan algun d'aquests elements s'altera, el sistema perd estabilitat i esdevé més vulnerable a l'erosió.

A aquesta fragilitat s'hi suma l'activitat humana, estretament lligada a la turistificació, que pot comportar la urbanització del litoral, la construcció de passeigs marítims, la instal·lació de serveis a les platges i algunes actuacions de restauració mal planificades, que han accelerat la degradació de molts sistemes dunars.

Els espais dunars, ja de per si fràgils, es veuen afectats per l'activitat humana, estretament lligada a la turistificació

Per frenar l'erosió i la pèrdua de platges, aquests científics expliquen que durant dècades s'han aplicat diverses estratègies de gestió del litoral. Algunes han consistit a construir infraestructures, com ara espigons o esculleres, per contenir l'onatge i retenir la sorra. D'altres han apostat per regenerar les platges amb aportacions artificials de sorra, una solució que pot generar nous problemes mediambientals tant a les zones d'extracció com als indrets on es diposita el sediment.

Davant aquests models, els investigadors defensen cada vegada més actuacions que imitin el funcionament natural de les dunes. Aquestes intervencions tenen com a objectiu recuperar la dinàmica entre la platja i el sistema dunar perquè la sorra i la vegetació tornin a estabilitzar el litoral per si mateixes. Tot i que aquest tipus de restauració acostuma a oferir millors resultats a llarg termini, també exigeix més espai, més temps i, en alguns casos, limitar l'activitat humana al litoral.

Els investigadors defensen actuacions que imitin el funcionament natural de les dunes. Tot i que acostumen a oferir millors resultats a llarg termini, també exigeixen més espai, més temps i, en alguns casos, limitar l'activitat humana al litoral

“Les actuacions sostenibles són les més adequades per preservar i recuperar el sistema platja-duna, tot i que, des d'un punt de vista socioeconòmic, poden ser complexes d'implementar, ja que requereixen amplis espais on recuperar les morfologies naturals i períodes prolongats per a la seva restauració”, destaquen els científics.

Traveset explica que les dunes costaneres són un entorn molt exigent, on només sobreviuen les espècies capaces d'adaptar-se a la salinitat, el vent, el moviment de la sorra o l'escassetat de nutrients. A les illes, a més, l'aïllament ha afavorit l'aparició d'espècies úniques. Tanmateix, adverteix que el fet que siguin endemismes –espècies pròpies de les Illes Balears– també les fa especialment vulnerables. “Només sobreviuen aquelles amb adaptacions a condicions extremes, com la salinitat, el vent o la manca de nutrients. (...) Aquesta ‘especialització’ implica una baixa flexibilitat ecològica, fet que les fa molt vulnerables als canvis ambientals. En conjunt, són sistemes molt estructurats, però amb una escassa resiliència davant les pertorbacions”.