eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Gustau Muñoz

Economista, ensayista y traductor valenciano. Activista cultural y cívico. Responsable de las revistas culturales L'Espill, Caràcter y Pasajes en Publicacions de la Universitat de València, es autor, entre otros, de 'Intervencions' o 'Herència d'una època'.

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 13

Reconèixer l'altre

Convé entendre la resistència i fins i tot l'aversió profunda que provoca en la cultura política dels castellans-espanyols el possible reconeixement de la pluralitat nacional de l'Estat espanyol. Convé entendre les raons de l'altre, en tots els casos. Tancar-se en la pròpia raó no és aconsellable, com tampoc no ho és dimitir-ne. Cal aproximar-se, doncs, a les raons i els sentiments dels altres, si més no per a entendre millor el terreny que trepitgem.

Una cosa, certament, és la reacció repressiva de l'Estat a què assistim avui davant la situació a Catalunya. I una altra és l'actitud del gruix de la població de les regions castellanes o castellano-espanyoles. Amb epicentre a Madrid, sens dubte, però amb extensions pertot, a Castella la Manxa, a Castella-Lleó, a Andalusia, Múrcia, Extremadura, etc. Sense arribar als extrems excitats dels qui posen banderes espanyoles als balcons o acudeixen a manifestacions al costat de l'extrema dreta, l'actitud de reticència, incomprensió, fàstic, cansament i perplexitat predomina entre allò que Dionisio Ridruejo anomenava "el macizo de la raza" i que no necessita del concurs d'una premsa monolítica i salvatge com la que es fabrica a hores d'ara a Madrid per a mostrar-se ultratjada. Per la simple hipòtesi que els catalans puguen votar si se'n van o no d'Espanya.

Seguir leyendo »

La burgesia valenciana

Martí Domínguez ha traçat un retrat demolidor de la burgesia de l'Eixample al seu darrer llibre, L'assassí que estimava els llibres (Proa, 2017). Instal·lats en el típic pis allargassat amb un gran saló i habitacions que donen al pati de llums, d'on sempre venen olors infectes, el marit viu obsedit per augmentar el patrimoni i els diners. La dona, resignada i molt preocupada pels fills, porta un monyo de perruqueria en forma de campana. Tot són convencionalismes. Són d'extrema dreta. Tenen mobles de noguera antiquats i un gran quadre de llauradores i barraques presideix el menjador. No llegeixen llibres. Els vaivens amorosos -tenen mala sort amb la descendència- del fill gran els obliguen a conèixer dues famílies amb les quals podrien emparentar com a consogres. Una de poble, de Torís, que els esgarrifa només de pensar-ho: quina gent més vulgar! Una altra de rojos lliurepensadors amants de l'art i d'idees esquerranes. Quin horror.

Seguir leyendo »

Una novel·la que no us podeu perdre: 'L'assassí que estimava els llibres', de Martí Domínguez

La nova novel·la de Martí Domínguez marca una inflexió en la seua trajectòria com a narrador. No és la primera vegada, però. Si Martí s'havia caracteritzat durant prou temps per l'escriptura de novel·les d'idees al voltant de personatges històrics com el comte de Buffon, Goethe, Voltaire o Cézanne, recentment s'havia endinsat -amb La sega- en un altre terreny, lligat a la memòria històrica de la postguerra a les muntanyes del Maestrat i L'Alcalatén. Una novel·la de formació enmig de la repressió i la cruesa d'una realitat desolada.

Cal dir que el primer cicle narratiu havia aconseguit una cosa molt difícil, la versemblança lligada a la densitat d'idees i la temptativa de reconstruir l'esperit d'una època. Són novel·les gens impostades, àgils i llegívoles, que plantegen, d'altra banda, els temes de sempre -les passions humanes- en termes originals i amb un bagatge de suggestions vertaderament remarcable. Un exercici molt difícil -fer parlar personatges històrics i no caure en el cartró-pedra!- que havia situat Martí Domínguez en un lloc destacat de la nostra literatura.

Seguir leyendo »

Sabíem que podia passar

Sabíem que podia passar, però en el fons teníem l'esperança il·lusòria que no passaria.

De fet ja havia passat, a Madrid, un 11 de març, però l'espessa i tèrbola boira del sectarisme del PP i els mitjans addictes ( El Mundo de Pedro J. , La Razón...) va impedir una presa de consciència més definida. Llavors -recordem-ho!- un atemptat d'una magnitud indescriptible va ser persistentment atribuït a ETA i, a despit dels fets contrastats, durant molt (molt) de temps es van difondre teories de la conspiració que remetien aquell horror a arrels estranyes i sempre internes, relacionades amb ETA.

Seguir leyendo »

"Catalunya té raó"

Aquest mateix rètol encapçalava una secció de l'extens article de Miquel Duran de València "Diversitat i esdevenidor" aparegut al primer número la revista La República de les Lletres (juliol-setembre de 1934). Hi defensava -després d'analitzar les fórmules d'autonomia i federalisme a Europa, la nova Rússia i els Estats Units-  la preeminència del patrimoni espiritual -llengua, cultura, art, personalitat col·lectiva- com a tret fonamental de la possibilitat d'autogovern que garantia la República espanyola, més enllà dels aspectes materials. Defensava, en darrer terme, el contingut nacional de l'estructuració autonòmica, molt en consonància amb la posició de la revista expressada a l'editorial: "Catalunya, València, Euzkadi, Galícia, són Espanya, són Ibèria, però no són, ni seran mai, Castella." I clamava contra l'unitarisme i el castellanisme idiomàtic i cultural, la "incomprensió, la desigualtat, l'absorció, l'egoisme, la injustícia, amb freqüència l'odi i la barbàrie". Considerava un crim "voler sotmetre a un sol idioma i una sola cultura pobles diversos, amb llengua i cultura pròpies".

Al número següent (octubre-desembre de 1934) ja s'havia produït la sotragada dels fets d'octubre a Astúries i a Catalunya, el moviment en defensa d'una República i un autogovern amenaçats per la CEDA, que comportà la suspensió de l'Estatut d'Autonomia a Catalunya i l'empresonament del govern de la Generalitat, amb el president Companys al davant, reclòs primer al vaixell de guerra Uruguay i posteriorment al Penal del Puerto Santa Maria, a Cadis. L'editorial era eloqüent: "Per la República i contra la Monarquia". Constatava el moment d'aflicció,   però alhora el volia considerar d'esperança. Era sobretot una crida a la mobilització a favor de la República, contra "monàrquics i monarquitzants", que donaven per acabada la República i ja prefiguraven, amb les seues actituds violentes i discursos incendiaris, el que vindria.

Seguir leyendo »

L'esquerra valenciana i el canvi polític

Probablement el problema de l'esquerra valenciana que inopinadament governa amb estabilitat i eficàcia dos anys ja després de guanyar les eleccions autonòmiques de 2015 i de signar el Pacte del Botànic, és que una bona part del seus seguidors no s'ho acaben de creure. No seria tant un problema de "marcs mentals" i de "relat", ni de la suposada incapacitat de l'esquerra per a passar de la protesta a la gestió, com de l'escepticisme profund, la suspicàcia i el recel inscrits en l'ADN d'una bona part dels seguidors més propers de l'esquerra, dels opinadors, d'observadors que en coneixen les interioritats, de gent de llarga trajectòria que n'ha vist de tots colors.

Es tracta d'observadors que coneixen de prop les febleses i les contradiccions, les limitacions personals, les misèries, el caïnisme tan acreditat en les files de l'esquerra valenciana. Aquesta manera de veure les coses es combina amb símptomes reals, però no decisoris, com ara les topades i desencontres puntuals, absolutament normals, en un govern de coalició. O les tensions -una vegada superat el període dolç de l'arribada a les institucions- al si dels partits que donen suport al Consell de la Generalitat.

Seguir leyendo »

Quan València era la capital mundial de l'antiturisme

El 1979 es va publicar traduït, al castellà, un llibre del crític teatral britànic Kenneth Tynan que va fer riure bastant els qui havia patit les inclemències de l'oficialisme valencià de l'època per haver comès alguna  lleugera irreverència. La ironia i la crítica intel·ligent no es tolerava a la València de llavors. Tot era molt seriós, en aquest punt, i proliferaven els tipus amb bigot que s'enfurismaven a la primera. Només s'acceptava l'exaltació i l'apologia de les glòries de València. Si hagueren llegit aquell llibre! Recordem la campanya que es va fer contra Joan Fuster arran d' El País Valenciano, que deixava anar alguna reserva amable i fins i tot innocent. O la que hagueren de patir Amadeu Fabregat i Rafa Ventura Melià per uns articles sobre les falles a la revista contracultural Ajoblanco. No foren casos aïllats. En aquesta matèria calia anar amb compte. Ni tolerància, ni sentit de l'humor, ni res: per qualsevol bajanada l'anatema era fulminant.

El cas és que a l'editorial Anagrama aparegué un llibre de títol més bé extravagant: La pornografia, Valencia, Lenny, Polanski y otros entusiasmos, que s'havia publicat originalment amb el títol més normal de The Sound of Two Hands Clapping el 1975. Supose que el títol de la traducció havia d'incloure, per raons comercials, dues paraules: pornografia i València. El volum en realitat és un recull d'articles diversos, que s'obre amb un "Elogi de la pornografia". L'autor, certament, no ha passat a la història de la literatura, però no li faltava gràcia, ironia britànica, i es depenjava amb un llarg escrit sobre València que no podia passar desapercebut. Encara avui provoca la hilaritat. No canta les glòries o la bellesa de València, tot al contrari, i per això precisament a l'autor li agradava, a la seua manera és clar. Cita profusament relats d'antics viatgers dels segles XVIII i XIX que no parlaven precisament bé de València. No era ja aversió, sinó gairebé un ànim venjatiu el que els inspirava, segons Tynan. València hauria gaudit de sempre "d'una mala premsa terriblement mancada d'excepcions". I li sembla comprensible.

Seguir leyendo »

El retorn de la Biblioteca d'Autors Valencians

Era una de les incògnites importants de la represa de la Institució Alfons el Magnànim, l'organisme cultural de la Diputació de València que fou durant uns anys intensos en la dècada dels 80 i primers 90, en consorci amb la Generalitat, la Institució Valenciana d'Estudis i Investigació (IVEI). Una institució cultural de primer ordre que, amb l'assentament en el poder del PP durant vint anys, tornà a l'antiga denominació, la que va crear el franquisme el 1948, i va decaure notablement.

Seguir leyendo »

Solars de Ciutat Vella

Són com una metàfora, els solars de Ciutat Vella. Dos anys després del canvi al govern municipal allà continuen en la seua majoria, com cràters després d’un bombardeig, com monuments a la desídia, com testimonis d’una ciutat devastada que no ha retrobat encara el fil. Fan lleig, són insalubres, i diuen molt poc d’una ciutat que ara respira d’una altra manera. Solars de Ciutat Vella: immunes al canvi de tendència i als nous corrents de renovació urbana. Per què continuen allà, com si res? Probablement, quasi segur, una teranyina burocràtica impenetrable, interessos creuats molt poderosos, i una inèrcia semblant a la d’un iceberg, en són els culpables. S’ha produït un canvi, però les continuïtats són fortes, com els interessos que hi ha darrere de tantes coses.

Però no per això és menys inacceptable que hi haja desenes o centenars de solars buits i abandonats, bruts, salvatges, així com edificis tancats i en ruïna, o amb bastides exteriors que es perpetuen anys i anys i que els veïns -irònics- acaben declarant BIC o “bastida indultada”, a veure si finalment el sarcasme mou les pedres, ja que la reivindicació raonada no aconsegueix res.

Seguir leyendo »

Blasco Ibáñez en valencià

Una aposta agosarada, i estimulant, de l’editorial valenciana Companyia Austrohongaresa de Vapors –nom un tant surrealista, potser una picada d’ull a Berlanga- està posant al carrer, en edicions molt acurades, les novel·les de l’anomenat cicle valencià de Vicent Blasco Ibáñez (1867-1928) en la llengua dels seus protagonistes, que era també la llengua quotidiana de l’autor: el valencià. Fins ara Austrohongaresa ha publicat La barraca, en traducció de Francesc Bayarri; Entre tarongers, traduïda per Eva Biot; i Arròs i tartana, traduïda per Ana Bayarri.  Molt prompte apareixeran Flor de Maig i Canyes i fang. És un projecte coherent que aspira a la màxima difusió, a la normalitat d’una distribució comercial, i que té com a objectiu la incorporació a una cultura consolidada d’un capítol important, íntimament relacionat amb la vibració profunda de la societat valenciana.

No és la primera vegada que es tradueixen les obres de Blasco al català. En la dècada de 1920 Miquel Duran i Tortajada traduí La barraca i Flor de Maig. Tinc davant meu, ara, l’edició de Flor de Maig, publicada per l’editorial Mentora de Barcelona, dins de la “Biblioteca Europa” (amb un subtítol sorprenent: “Novel·les per homes”). Val a dir que la traducció de Miquel Duran és molt bona, pero diríem que la llengua literària entre nosaltres ha assolit una maduresa en l’expressió genuïna i alhora unitària que feia aconsellables les noves versions. Almenys aquesta és la idea i la convicció argumentada de l’inspirador del projecte en curs, l’escriptor i periodista Francesc Bayarri.

Seguir leyendo »