Carlos Mazón i les elits valencianes

Des de Pedro Agramunt les elits econòmiques i polítiques de la dreta no han segregat cap personatge susceptible de representar-les i de guanyar consens (i eleccions). Recordem-ho: Pedro Agramunt era el gendre de Sáez Merino -l’empresari de Lois- i de jove va ser activista d’extrema dreta. Era tan inútil que l’hagueren d’apartar, amb el concurs imprescindible de Consuelo Reyna des de Las Provincias, sempre disposada a aquestes operacions, com a president i candidat del PP valencià. I és que havien trobat una opció alternativa, una mina d’or, un valor emergent -un parvenu en tota regla- de Benidorm que volia menjar-se el món.

Ho va fer... Es va estar anys -molts anys-  a la presidència de la Generalitat Valenciana, deixant un rastre immarcescible de corrupció, desmesura i balafiament. Fins i tot arribà a ministre amb Aznar. Eduardo Zaplana, de Picassent al cel. Pedro Agramunt, del Parlament Europeu, on l’havien enviat, a les trames de corrupció amb epicentre a les màfies caucasianes. Uns cracks. Agramunt, Zaplana i la resta. On anaven, destrossaven la vaixella.

Res més lluny dels criteris -discrets, tradicionals, cautes i weberians-, en alguns moments, de les elits valencianes, els Villalonga, Reig, Maldonado, Duato, Noguera, Moroder, Martínez Mora, Hernández Lázaro, Castellano, Casanova, Pons, Serratosa, Gómez Senent. Unes elits de passat poderós i present dubtós.

A partir d’un cert moment va canviar molt la base econòmica. I l’entorn polític. Tot es va radicalitzar. Era el triomf de la rajola, dels diners fàcils, de les requalificacions, els PAI i tot això. Fins que va petar d’una manera espectacular. Arribat el moment del relleu, i amortitzat “l’altre” Fabra, Alberto, després de l’error Camps, contractaren una dona autèntica de poble, la Thatcher de la Vall d’Uixó, Isabel Bonig, que no tingué recorregut. S’esgotà en les seues pròpies limitacions. No va poder capejar el temporal de la Gran Corrupció. A més, davant una aposta tan seriosa com el Govern del Botànic, calia canviar de cares, de relat i de presentació. També calia, sobretot, carregar-se’n l’eix, la vicepresidenta Mónica Oltra. Però d’això s’encarregarien els “serveis especials”.

A nivell directament polític, certament, calia un relleu. De nou, com en moments de crisi seriosa, les elits econòmiques i polítiques de València, miraren cap a Alacant, font inesgotable de recanvis sense complexos. Allà -en alguns entorns, per descomptat- el caràcter fenici no s’amaga ni se n’avergonyeix, no té cap inhibició, és molt directe en la connexió amb Madrid i els poders econòmics més forts. No va amb “bovades” ni sofisticacions discursives. El negoci. Podria celebrar arribat el cas, la victòria castellana a Almansa, el 1707, sense cap problema... Submissió total a qui mana a Madrid. Model econòmic? Res, home... Turisme i construcció. Com a Benidorm. Així s’han fet rics, la seua economia privada en seria el paradigma. Això i la privatització dels serveis públics.

Però hi ha un xicotet problema. ¿Això, de veritat respon a la realitat profunda del País, de la societat valenciana? I més enllà, a un designi hegemònic més complex i articulat de les elits valencianes? ¿És consistent, té futur, respon a l’esperit del temps? ¿Connecta amb les tendències serioses -no el trumpisme suïcida- a Europa i al món civilitzat? ¿O més bé és l’efecte d’un moment -o un període llarg- de feblesa de les elits valencianes que s’hauran d’esmenar i buscar alternatives?

Cal atendre els canvis de la base econòmica. De la burgesia tradicional i el bloc financer-agrari-exportador es va passar a una burgesia industrial emergent de petites i mitjanes empreses. Després la globalització la va erosionar i prengué el relleu una casta de constructors/promotors que protagonitzaren la bombolla immobiliària, que acabà com el rosari de l’aurora arran de la crisi del 2008. Al seu costat, els empresaris de la ceràmica de Castelló (Ascer), sempre afamats de subvencions, de fires com Cevisama, sempre a l’aguait del poder públic -els contribuents- que paga, alhora que festejaven el corrupte Carlos Fabra i tot el que això implica. Una industrialització anti-moderna.

El caos i la depredació de l’època Zaplana-Olivas-Camps- foren tan grans que l’arribada del Botànic (2015-2023) fou benvinguda. Vingueren uns anys de treva i acció en positiu amb Ximo Puig, Mónica Oltra i Joan Ribó... Però en un moment determinat feien nosa. Massa controls, massa esperit públic. Uns i altres, i sobretot els hotelers d’Hosbec, ja en tenien prou. Fora limitacions, racionalització, sostenibilitat i controls, res de taxa turística i similars.... Via lliure per al negoci turístic i immobiliari. El model econòmic? La sostenibilitat, el canvi climàtic? Tonteries! El que volien: desenes d’AVE a Madrid, turisme de masses, depredació del territori i retorn a la construcció a manta si pot ser, supressió de la protecció del litoral i de les limitacions dels PORN o dels espais protegits. El territori -i les ciutats- com a negoci. Hotels i apartaments turístics, expulsió de veïns, pujada astronòmica dels lloguers. Línia directa amb els fons voltors i la patronal turística i immobiliària. Immigració massiva per a cobrir llocs de treball vacants, cambrers i treballadores d’hotel. De pas, atac sistemàtic, eliminació del valencià -quina nosa, quina llanda!- i del projecte d’un País respectuós amb el seu passat i la seua cultura. Barbàrie subvencionada des del poder.

La base econòmica valenciana, agricultura i indústria, serveis avançats, en temps de globalització i poder de les grans multinacionals i del Madrid DF o aspiradora? En decadència. De moment només sura de veritat un empresari de la gran distribució comercial que treu profit a fons del règim de monopsoni que imposa als productors primaris i un empresari navilier, que fa i desfà en els destins del port de València com a estació de pas per al trànsit intercontinental de contenidors que arrasen la indústria valenciana i europea.

Si bé es mira, i no és només el cas valencià, o es refà una base econòmica industrial i de serveis en els sectors emergents i tecnològicament més complexos o el retrocés serà catastròfic. Un retrocés ja insinuat en termes comparatius -amb uns indicadors sòcio-econòmics a la baixa, com han assenyalat amb dades a la mà els sociòlegs Antoni Ariño i Vicent Flor i els economistes Jordi Palafox i Andrés Garcia Reche, entre altres.

Una gran responsabilitat, que acabaria amb l’èxit relatiu del País Valencià des del darrer terç del segle XIX fins a mitjan segle XX, amb un epíleg o un intent de redreçament conscient als anys 80 i primers 90 (l’Impiva) i després a les primeres dècades del segle XXI (l’AVI)... Les elits valencianes -si existeixen- hauran de fer un pensament, en aquest sentit. Mentrestant Carlos Mazón i els seus, presoners voluntaris, i encantats, dels feixistes de Vox, que els fan la feina bruta, ens duen de dret al precipici. Al desprestigi, al no-res.

I de pas -res no és casual-  ataquen o es carreguen el valencià, la nostra llengua, la nostra cultura, la connexió natural amb Catalunya i les Illes (com el castellà amb Espanya), els consensos transversals, tot allò valencià, el projecte de País i les aportacions culturals serioses i prestigioses -de Joan Fuster a Estellés, de Sanchis Guarner a Raimon, d’Enric Valor a Rosa Serrano o Trini Simó, incloent la revista Saó, l’arquebisbe Benavent, l’escola, la música en valencià, el que siga...- que hem produït els valencians el darrer mig segle. Una gran mostra de negativitat... Perquè eren o són catalanistes, segons sembla. A ell -a l’alacantí Mazón- tant li fa, per descomptat, però li han dit que això, en alguns sectors (ultres) de València, funciona. Potser sí, en algunes clavegueres, però no a plena llum del dia i al conjunt de la societat plural valenciana. Se’l girarà en contra. Al temps...