Àngels Guiteras: “Estem en una situació d’emergència social”

Àngels Guiteras va néixer a Girona l’any 1958. És llicenciada en Psicologia Clínica, diplomada en Administració d’Empreses i especialista en drogodependències, àmbit en què treballa des de fa unes tres dècades. Actualment, Guiteras és gerent de l’Associació Benestar i Desenvolupament (ABD) i ocupa la presidència de la Taula d’Entitats del Tercer Sector de Catalunya, que aglutina a més de 4.000 associacions, fundacions o empreses del món social que viuen i pateixen de molt a prop la crisi. Guiteras demana en aquesta entrevista amb catalunyaplural.cat que tothom tingui garantit un sostre, una renda mínima i l’alimentació.

Per començar, expliqui als lectors del catalunyaplural.cat què és la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya.

El Tercer Sector Social de Catalunya és un conjunt d’entitats que està format, fonamentalment, per cooperatives d’iniciativa social, associacions, fundacions i empreses d’inserció. El tercer sector és molt ampli i està en contraposició amb el primer i el segon sector, l’Administració i les empreses mercantils, respectivament. És un sector no governamental i no lucratiu. La Taula, que funciona des de fa 10 anys, és l’òrgan que articula tot el tercer sector social, almenys la part més important, amb una doble missió. D’una banda, la Taula lluita i dedica els seus esforços per aconseguir més i millors polítiques socials per la defensa dels drets de les persones, i de l’altra, vertebra aquest sector, ajuda a que tingui més pes perquè pugui ser un actor social de primera divisió.

En quins àmbits treballen aquestes entitats socials?

Les entitats treballen per la iniciativa social en àmbits molt diferents: drogodependències, addicions, infància, famílies, discapacitat, persones grans, immigració, dona, i en un àmbit, que és molt nostre i cada cop més necessari, com és la innovació. Són entitats que estan al territori, allà on hi ha els problemes. Són entitats molt properes a les persones i moltes vegades actuen abans que les Administracions o les empreses mercantils ofereixin un servei o una prestació. Treballen tant amb professionals, amb professionals i voluntaris, i algunes només amb voluntaris.

Amb les retallades, el tercer sector s’ha vist molt afectat. Les Administracions els deuen entorn a 700 milions.

Estem patint una crisi global que afecta a tothom. La crisi afecta d’una manera molt significativa perquè s’està creant una nova pobresa, situacions d’exclusió i noves situacions de vulnerabilitat. Des de 2008, se’ns està incrementant força la demanda. Apareixen necessitats que abans estaven cobertes. Intentem donar una resposta a tot això, però ho estem fent amb menys recursos. Les Administracions han reduït alguns recursos específics del benestar social i cada cop estan més endeutades, la qual cosa deriva amb majors problemes per pagar els proveïdors. El conjunt de les Administracions ens deu uns 700 milions. Aquest deute ens crea moltes dificultats. I el que fem es mirar de treballar amb les Administracions perquè es pugui prioritzar el pagament a les entitats socials. Sembla que això s’està fent. Però també estem obrint noves vies de finançament específic, buscant acords, per exemple, amb Avalis i la banca clàssica. Tenim una comissió de treball per si podem posar en marxa alguna eina que ajudi a finançar-nos. En línies generals, el tercer sector social com a tal no té un finançament propi a diferencia, per exemple, de les cooperatives.

L’altre dia, l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, apuntava que el mecenatge hauria de ser una de les vies del tercer sector per obtenir finançament.

És importantíssim. Però la Llei del mecenatge és una llei espanyola. A més, en aquest moment està aturada. S’havia desblocat, però era bàsicament en l’àmbit de la cultura. S’ha de fer molta incidència perquè tingui en compte tot l’àmbit social quan es posi amb marxa. Se n’ha parlat molt, però en aquests moments els incentius de la Llei de mecenatge són pobres. Hem de veure com es pot avançar per aquesta via perquè seria un camí per aconseguir finançament privat. Hi ha molt recorregut a fer, tant per articular molt millor la rendibilitat de les empreses mercantils, com per fomentar les donacions privades a tots els nivells. Però per a poder fomentar les donacions has de tenir una Llei del mecenatge que incentivi a fer-ho, és a dir que la gent que doni diners vegi que té una sèrie d’avantatges fiscals que facin, que prioritàriament, vulgui fer donacions a les entitats socials. És una necessitat i és una de les vies que ajudaria a tenir més finançament privat en un moment en què els recursos públics són limitats. Hem de seguir defensant i avançant per garantir els drets i el benestar social, però amb els recursos públics no n’hi ha prou. Això no vol dir que els haguem d’eludir. Els recursos públics són els que són i s’han de mantenir prioritzant les polítiques socials. Però la responsabilitat de tot allò que és públic és de tots.

Vostès que viuen tan de prop la crisi veuen com s’està generant una nova pobresa, que cada cop afecta més la classe mitjana.

Cada vegada hi ha més desigualtats. Això és la nova pobresa. El premi Nobel d’Economia, Joseph Stiglitz, diu que aquesta manera d’aplicar les polítiques econòmiques, amb tants ajustos, creen més desigualtats. Opina que com més retallades es facin menys inversió pública hi haurà i, en canvi, augmentarà el dèficit. En el llibre El precio de la desigualdad, diu que l’1% de la població té el que necessita el 99%. Això és la nova pobresa. Cada vegada hi ha més gent que té unes grans necessitats i molta menys gent que ho té tot cobert.

Faci’ns una radiografia del que veuen.

Mai havíem tingut unes dades d’atur tan elevades, amb un 25% de persones sense treballar a Catalunya. Més del 50% d’aturats són joves. Hi ha més de 300.000 famílies a Catalunya amb fills a càrrec que no tenen cap tipus d’ingrés. Hi ha casos d’insuficiència alimentària. Des de 2007 fins a l’actualitat s’ha duplicat el nombre de persones que no pot menjar carn o peix cada dos dies. Això és pobresa. Una de cada cinc catalans és pobre, un percentatge que s’incrementa quan es parla d’infància: a Catalunya, un de cada quatre nens és pobre. Vivim un moment de molta vulnerabilitat social. No sabem que ens passarà demà. Tots coneixem persones del nostre entorn, família o no, que ho estan passant malament. I segurament hi ha gent formada, que no haguessis dit mai que es trobaria així. Això és vulnerabilitat. Passar d’una situació de vulnerabilitat a una situació de pobresa i d’exclusió és tan fàcil com creuar una cortina.

Com es pot combatre aquesta situació?

Perquè això canviï i no tingui unes conseqüències pitjors es necessita un tercer sector social plural i fort, unes entitats que donin resposta i que continuïn al peu del canó. També es necessita una ciutadania activa, compromesa i responsable. Cada cop hi ha més gent que s’està donant compte del que està passant i s’organitza: el 15-M, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca.... en són alguns exemples. Aquest moviment ciutadà és nou. I aquests moviments socials quan estan amb contacte i molt relacionats amb les entitats socials aconsegueixen canvis. Al món àrab s’està veient. Aquesta crisi comportarà molts canvis importants i crec que el tercer sector serà un referent i tindrà molta importància en un futur. S’ha d’apostar per la cohesió social. L’Administració, prioritzant els pressupostos cap a la inversió social; els ciutadans, agafant cada cop més compromís, i les entitats socials, fent la seva feina. Tot això amb l’objectiu d’evitar una fractura social. Ara estem en una situació d’emergència social. Creu Roja diu que per no passar d’una situació emergència social a una situació d’ajuda humanitària s’han d’enfortir les polítiques socials per lluitar contra la pobresa i l’exclusió. Això ho ha de fer el tercer sector de la mà de l’Administració. Però es necessiten eines. Quines? Doncs, la Llei del mecenatge, incrementar el voluntariat, incrementar les donacions...

Considera vostè que cal una regeneració democràtica, una nova forma de fer política?

N’estic convençuda. Necessitem una renovació i treballar per una millor qualitat democràtica. A Espanya es va instal·lar la democràcia i aquí ens hem quedat. Ens cal enfortir la qualitat democràtica. I com ho hem de fer? Amb més participació, més transparència, més treball en xarxa, més corresponsabilitat. La democràcia no pot ser només això que cada quatre o dos anys, com hem vist, anem a votar. Això no és democràcia. La democràcia sempre ha volgut ser més que això. La democràcia també és la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i l’1’5 milions de signatures que es van recollir per la dació en pagament. El 15-M també és democràcia. Tota aquesta força de la ciutadania s’ha de poder materialitzar en canvis. En el sistema actual hi ha moltes mancances i les hem de corregir entre tots. El tercer sector hi te molta cosa a dir. El tercer sector té tres funcions bàsiques: la defensa dels drets socials, la prestació de serveis i canalitzar la participació ciutadana. Quan es canalitza el voluntariat i la força de la societat civil, a través de les entitats socials, s’arriba molt més lluny. Aquesta participació ens permet veure les necessitats que hi ha, amb l’objectiu de posar-hi valor i destinar els recursos necessaris per poder lligar el desenvolupament humà al desenvolupament econòmic. Fins ara, sempre ha estat massa deslligat.

S’ha incrementat el nombre de persones a les quals donen servei els darrers tres o quatre anys?

Les darreres dades que tenim són del 2009, quan es va atendre 1,7 milions persones, 700.000 més que al 2003. Ara estem treballant en l’anuari del 2013 juntament amb l’Observatori del Tercer Sector. No tenim dades més actuals, però, molt probablement, l’anuari recollirà que la xifra de persones ateses s’ha incrementat, al igual que les donacions i els voluntaris. Ara la fotografia del sector diu que representa el 3% del PIB català, compta amb uns 5.000 professionals i amb uns 240.000 voluntaris.

El tercer sector ha hagut de fer ajustos de personal, com altres empreses o l’Administració, per la crisi?

El tercer sector no ha estat diferent del que s’ha viscut a la resta de la societat. S’han fet expedients de regulació d’ocupació, han desaparegut entitats. Entitats que mai havien demanat un crèdit, n’han hagut de demanar. S’han reduït plantilles. Hi ha associacions que estan escurçant la jornada laboral dels treballadors. S’han suprimit programes perquè s’han retirat subvencions. Tot i que s’ha mirat de preservar el benestar social a Catalunya, com que cada vegada hi ha més necessitats i algunes partides públiques s’han suprimit, al tercer sector no li ha quedat més remei que fer acomiadaments.

Parlava abans d’insuficiència alimentària, però el principal problema social és quan una família perd l’habitatge?

Els principals problemes són les necessitats bàsiques. Totes les prioritzem al màxim, i l’habitatge és una d’aquestes necessitats bàsiques. El dret a l’habitatge és un dret constitucional, però mai s’ha resolt. Ni en època de bonança. Mai ha interessat resoldre’l. Els principals problemes que s’haurien de resoldre són l’habitatge, una renda vital i garantir la suficiència alimentària. En el tema de l’habitatge, però, plou sobre mullat. S’ha de facilitar el lloguer social i la dació en pagament. Una persona pot perdre la casa, que ja és una tragèdia enorme, però el que no pot ser es que quedi endeutat per tota la vida. L’Estat ajuda els bancs, els bancs fan fora les persones de casa seva i les persones queden deutores de per vida. Això només passa a Espanya. El que es proposa és que si no es pot evitar que aquestes persones perdin el pis, almenys que quedin lliures del deute, i després intentem establir un lloguer social amb tots els pisos que els bancs tenen. Cal obligar els bancs a que posin els pisos que tenen en lloguer social, un lloguer social en funció dels ingressos de cada persona, i a més prioritzant les persones que no tenen res. L’Estat ha de garantir que totes les persones tinguin un sostre, i si tenen fills a càrrec encara més. La pobresa infantil s’ha de protegir de totes, totes. Tot això està passant aquí, a Catalunya. L’habitatge és molt importat. Si no el pots tenir de propietat perquè has perdut la feina, almenys és necessari poder accedir a un lloguer social. No sé quants habitatges buits hi ha. L’habitatge forma part d’aquestes necessitats bàsiques. És una línea vermella que no es pot creuar. S’han d’establir uns mínims: un habitatge, un mínim d’ingressos amb els quals es pugui sortir al carrer i l’alimentació. Però cal que també s’estableixin unes fórmules per preservar la dignitat de les persones, normalitzar al màxim aquestes ajudes. Per exemple, si un nen necessita unes sabatilles, cal que les rebi amb la màxima normalitat. Es pot donar a la família un tiquet i que el nen vagi a la botiga i n’esculli unes.

Quina opinió té del dret a decidir?

Nosaltres treballem pels drets socials. Aquesta és la nostra missió. No en tenim cap altra. Hem signat una declaració molt genèrica que han fet algunes entitats com Òmnium Cultural o l’Assemblea Nacional Catalana. Però nosaltres, com a Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, fugim d’aquest tema per centrar els nostres esforços en temes socials, a cobrir les necessitats bàsiques de les persones i a millorar les polítiques socials. De totes maneres pensem que hi ha d’haver el màxim de qualitat democràtica i que sobretot el Parlament i tots els agents socials hem de prioritzar els objectius socials.

Si Catalunya pugues gestionar els seus propis recursos, es podrien solucionar molts dels problemes socials que hi ha?

Ho hauria de veure. No tinc aquesta experiència. Si Catalunya pogués gestionar els seus propis recursos hi hauria un país amb més drets o més cohesionat en funció de les prioritats que es fes d’aquesta gestió. Tindria la garantia quan les prioritats socials, els objectius socials, estiguessin en primera línia. La nostra missió, tinguem l’Estat que tinguem, tinguem l’autogovern que tinguem, són que els objectius socials siguin els primers i que la inversió social estigui garantida. No volem que això només sigui un discurs. Es poden tenir molts ingressos i destinar-los a altres coses. Quan era època de bonança, no teníem la situació que tenim ara, però també hi havia moltes desigualtats. Per què? Perquè no es prioritzaven les persones. Per nosaltres, poder gestionar els nostres recursos, no és garantia de res. Per nosaltres, una garantia és que els recursos es destinin a desenvolupar la Llei de la dependència, a que hi hagi una bona educació, sanitat per tothom i a intentar que no hi hagi pobres. De moment, el que sabem és que hem d’enfortir la democràcia perquè amb el que estem veient no n’hi ha prou.

Amb les retallades que s’aplicaran a la Llei de la dependència, aquesta queda tocada de mort?

La Llei de la dependència neix amb unes expectatives altes, però també amb moltes dificultats. En aquest moment, la comunitat autònoma s’haurà de fer càrrec d’anar implementant la llei perquè els ajustos fets pel Govern espanyol han frenat els ajuts a la dependència moderada i les demandes que hi ha hagut respecte a la dependència severa estan, en la seva major part, per cobrir. Des de el tercer sector, crèiem que és una llei que s’ha d’anar desenvolupant i s’ha d’exigir el seu desenvolupament. Poc a poc, però l’hem d’anar desenvolupant. Són uns drets que ja hem aconseguit. Són uns drets que es poden compaginar amb aconseguir ocupació i creixement. Quan diem que és important la cohesió social lligada al desenvolupament social i econòmic volem dir que aquestes polítiques, les de la lluita contra la pobresa i les de la Llei de la dependència, són polítiques que també fomenten la demanda i faciliten la contractació. Són polítiques intensives amb mà d’obra. La Llei de la dependència es va crear al 2006 i ja sabíem que no es desenvoluparia en quatre dies. Hem tingut el daltabaix d’aquesta rescissió econòmica, però el que hem de fer és continuar desenvolupant-la i exigir que sigui una prioritat. Hem d’aconseguir que es vegi també com un inversió. És una necessitat de primer ordre. Cada cop hi haurà més persones grans i la societat això ho ha de cobrir de la millor manera possible. La Llei de la dependència no solament són residències, son també ajudes a domicili. En el que hem d’anar molt amb compte és no caure en els interessos d’uns quants amb l’excusa que hi ha crisi econòmica. Ara, per la situació de crisi, tot això és més necessari que mai. És ara que hi ha unes conseqüències socials de la crisi i que s’ha de prioritzar el benestar de les persones. No hem de deixar que ens imposin els interessos dels mercats financers.

Creu que vivim una dictadura financera, dels mercats?

Sí, tots estem en mans dels bancs. Quan nosaltres varem començar a reclamar el tema de les hipoteques pensava que tothom ho veuria com nosaltres. Em refereixo a fa uns anys. Ens asseiem a la taula dels polítics i els hi dèiem, escoltin que està passant això, que hi ha molta gent que té problemes amb les hipoteques. Acabaves arribant a la conclusió que aquesta gent [els polítics] estava lligada de mans i peus per alguna raó. Et donaves compte que els mercats estaven pressionant molt. La democràcia no poden ser solament els partits polítics. El sistema s’ha de renovar de manera que hi hagi més implicació ciutadana.