eldiario.es

Menú

Entrevista | Pau Faus

"Potser la pel·lícula interessant comença just quan Ada Colau comença a governar"

Pau Faus, arquitecte de professió, activista i cineasta, ha dirigit un documental sobre "el viatge" d'Ada Colau, des dels moviments socials a l'alcaldia de Barcelona

El documental se suma a d'altres sobre partits polítics estrenats recentment; Barcelona en Comú en té un altre, 'Metamorphosis'

"L'eina documental és potent perquè escurça les distàncies entre les institucions i els actors", destaca Faus

- PUBLICIDAD -
Pau Faus director de la pel·lícula "Alcaldessa".

'Alcaldessa' comença amb un escrache i segueix Ada Colau fins a la victòria a Barcelona SANDRA LÁZARO

Pau Faus (Barcelona, 1974) segueix dient Guanyem. Guanyem en comptes de Barcelona en Comú: manté el nom de la llavor que donar l'alcaldia a Ada Colau. "No en sóc conscient", comenta rere un cafè al barri de Gràcia. Ell va viure en primera persona el canvi de nom del partit. Però no només això. També la tria de la cara de l'alcaldessa a les paperetes, la campanya, la nit electoral… Tot això ho ha recollit al documental Alcaldessa, que suma la sisena setmana a les cartelleres catalanes.

Ara mateix Faus es dedica a estirar la pel·lícula. "Per moure-la, perquè es visioni", aclareix. Ell que és arquitecte i quan va rodar el seu anterior documental —un migmetratge sobre la PAH, Sí se puede. Siete días en PAH Barcelona— feia altres feines, ara s'hi dedica en cos i ànima al documental. És ara que val la pena dedicar-s'hi en cos i ànima: "Les pel·lícules passen", comenta. Com va passar amb el nucli d'Ada Colau com a projecte polític fins a ser el govern de la ciutat: tot passa. Parlem amb ell sobre aquest viatge i sobre la frontera entre cinema documental i propaganda.

Què es plantejava en l'inici del seguiment a Barcelona en Comú?

Veníem de la PAH, pel que en certa manera formàvem part de tot allò… Una sèrie de gent prenia una decisió que no era una passa més. Sinó un canvi real. En certa manera vam veure que hi havia una història molt potent sobre la decisió de formar un projecte polític. I, igual que molta gent, vam voler formar part d'allò: ja fos fent fotos, fent la part gràfica... Volíem comunicar aquest canvi: veiem la història, i el canvi del personatge…

El canvi del personatge?

Tot era pura intuïció. I vam veure que allò s'havia de gravar. Va ser una cosa molt natural, la veritat: hem de filmar el canvi del projecte i d'Ada Colau.

Què hagués passat amb la pel·lícula si es perdien les eleccions?

La pel·lícula no era un doble o res. Guanyant teníem pel·lícula i perdent, també. Explicar aquella realitat, la d'un personatge com l'Ada i la plataforma, tenia sentit fos com fos. Si haguessin tret tres regidors, tindria el mateix valor. Però no sé quina resposta hi hagués hagut a l'hora de buscar suports i productora. El que sí sabíem és que era molt important narrar des del moment present, tot era un procés de canvi.

Que el viatge acabés en política oficial, et generava neguit com a documentalista?

És evident que una cosa és la PAH i una altra és Guanyem. En el moment en que certs persones prenen aquella decisió, és cert que sí que veus la contradicció que implica. El recordatori constant al llarg del procés de qui som i què fem, hi ha estat. L'Ada al llarg dels primers mesos deia: "He d'anar a l'assemblea de la PAH, és el meu espai…". I anaven passant setmanes i no hi anava. Tot allò va ser un moviment de ruptura molt present. I la veritat existia la consciència que tot plegat eren coses incompatibles: ella fa poc va dir que no es pot ser alcaldessa i activista. Al principi tot això ho intueixes, però…

Com s'evita caure en el propagandisme?

La pel·lícula té un punt de vista i un posicionament, i no ens amaguem. Jo vaig gravar un material per la relació de confiança que tenia amb les persones de dins… Però la productora, Nanouk Filsm, que no tenia vinculació amb el procés, ha estat clau per decidir què fer amb aquelles 200 hores de filmació: per sobre de tot hi ha una pel·lícula. I d'arguments més aviat clàssics. Nosaltres quan pensàvem sobre la pel·lícula, això és massa amable o no, decidíem segons el que li vingués millor a la pel·lícula. Al final és la una pel·lícula d'un viatge. Del viatge d'Ada Colau.

Però la pel·lícula actua en un context polític determinat.

S'ha endut el premi a Màlaga a millor direcció, portem un mes i mig en cartellera... això, i d'altres coses, ens han permès trencar amb el relat de pel·lícula de propaganda. La pel·lícula però sempre es podrà llegir en present, a Barcelona: emparentant-la amb el pacte PSC-BComú, amb els aldarulls a Gràcia… És igual. Però si aquesta pel·lícula fos sobre una activista a San Francisco que acaba sent alcaldessa també hi veuries la força que té la pròpia història. L' èpica de la victòria.

Pau Faus director de la pel·lícula "Alcaldessa".

Pau Faus també va dirigir un mig metratge sobre la PAH SANDRA LÁZARO

Us vau plantejar aguantar la pel·lícula per no fer-la coincidir amb l'any al poder de BComú?

Jo l'hagués tret molt abans. Havia de sortir al febrer però tot es va allargar molt més del que semblava; de fet ha coincidit amb l'aniversari perquè ens vam allargar. Jo mai havia fet una pel·lícula llarga, i...

Ara s'han estrenat diversos documentals sobre partits polítics. És una forma de missatge vertical que sembla interessar els partits.

L'eina documental és potent perquè escurça les distàncies entre les institucions i els actors. Si es parteix d'un encàrrec d'una part representada, no seria exactament documental però. No es tan el format com d'on surt: nosaltres ho vam fer perquè vam voler. I hem construït la història com hem volgut. El documental ens permet assumir una posició més lliure: la clau és on comença tot. Si demà ens truca algú de l'Ajuntament per fer seguiment de com s'està fent tot ara per dins seria diferent...

Vau tenir clar en tot moment que el rodatge havia d'acabar amb les eleccions?

Sí. Sinó la pel·lícula no s'acabaria mai… Potser la pel·lícula interessant comença just quan s'acaba la que nosaltres hem fet. [Riu] Jo també penso que el que està passant ara és necessari coneixer-ho millor. Però cal recordar que a la primavera de 2014, al costat del nom d'Ada Colau hi posàvem activista, i al 2015, alcaldessa: aquest canvi era prou important per fer-ne una pel·lícula… A partir d'aquí? No ho sé. Però si hagués de ser, jo preferiria triar un altre any per a tornar a filmar: el primer és pur aprenentage... Però d'aquí sis anys, què en serà d'ells? Això sí que em produeix curiositat…

Quina relació han tingut els protagonistes amb el material?

La pel·lícula s'ha fet a la sala d'edició, i allà hem treballat amb llibertat total. En alguns moments, quan es parla de negociació i partits al documental, hi havia molta gent que jo ni tan sols coneixia, i vaig fer consultes. Però més enllà d'això, res…

Té una implicació emocional amb els protagonistes. Si haguessin reaccionat fatal, què hagués passat?

Quan tu construeixes espais de confiança, es construeixen per alguna cosa. Sí que podrien no haver-se esperat una altra cosa, però en principi no era l'escenari amb el que treballàvem: sabia que podia tenir total llibertat. Ens hauríem equivocat tots molt si després l'Ada Colau no s'hagués sentit gens representada amb el resultat final. Però la sensació de m'estic passant o estic sent tou, sempre sobrevola. Tot això vam evitar caure en la temptació de comentar-ho amb ells. He descartat escenes amb contingut emocional potent perquè mirades per algú extern (productora) no tenien valor, això sí.

Pau Faus director de la pel·lícula "Alcaldessa".

El documental retrata el "viatge" de Colau des de l'activisme fins a l'alcaldia SANDRA LÁZARO

Com els hi vas mostrar la pel·lícula?

A l'Ada li vam ensenyar una setmana abans de la presentació a Màlaga, a l'abril. I els de BComú, ja després. I gent com en Pisarello diria que ni l'han vist perquè no han pogut...

Com va reaccionar Colau?

Un cop superat el xoc de veure's, i amb la cruesa de la pel·lícula (no hi ha ni maquillatge), ella es va emocionar. Han estat molts canvis i aprenentatges interns al llarg del viatge. Hi havia frases i reflexions que un cop les mirava es removia a la cadira, i mirava de reüll, i rebufava… Hi ha coses que expressa que ara segur ho faria diferent: quan diu que no vol formar part d'aquell món [l'esfera política], que se sent una intrusa… Tota aquesta part ara potser seria molt diferent, però és el valor que té. Moltes coses canvien quan un es veu en el rol d'alcaldessa.

Ella fa monòlegs (videodiari) al documental, davant la càmera. Creu que ella anava prenent consciència del relat? Sembla que al final no se surt tant de guió… Assumeix un nou rol.

Al principi va ser un experiment, perquè la primera sessió està plena de dubtes: "Què faig? Miro a càmera? No?". A mesura que tot va avançant, l'espai introsprectiu del videodiari comença a tenir un sentit per a l'Ada. A mesura que el viatge avança cada vegada pot dir menys coses de portes enfora; té una responsabilitat, parla en nom de molta gent. No és només màrqueting, és consens amb el grup. El sentit del videodiari era retratar aquest conflicte entre persona i personatge. Com menys pot dir de portes enfora, més valor pren el que ens explica de portes endins. Al principi tenim un personatge en crisi i en transició; al mig hi ha l'estratègia, es veu que les coses van en serio; i al final, quan es relaciona amb la resta de candidats… potser sigui allà on neix el personatge públic que podem veure ara. Aquest és el seu viatge.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha