eldiario.es

Menú

Vendre al carrer a Dakar o plantar la manta a Barcelona

La manca d'oportunitats a Dakar empeny els joves a la venda ambulant i, en última instància, a la migració: és el cas d'Ousmane, Fatou o Aziz

Un 72% de les persones dedicades al petit comerç a Dakar ho fan en el sector informal, organitzat sota el paraigua de tres associacions

Les persones que exerceixen la venda ambulant a Barcelona poden enviar al Senegal fins a 150 euros al mes, gairebé el triple del salari mínim local

Primera Part | "Vull anar-me'n a Europa, he d'ajudar la meva mare" | Tercera part | Deixar la pesca per navegar les fronteres: els riscos de migrar a Europa

- PUBLICIDAD -

Les botzines dels cotxes peten amb força als carrers del centre de Dakar. L'aturada dels vehicles és una constant, i a cada buit entre els cotxes, el tapa el conductor més àvid. No sense risc, encara que aquí els mil·límetres semblen metres. El trànsit de cotxes no és l'única constant: persones, cavalls i cabres ocupen cada racó. A la capital del Senegal, el passos de vianants no existeixen, i la carretera es comparteix. Les voreres, també. Al carrer es xerra, es resa, es menja i, és clar, es ven. 

Es ven –més aviat s'ofereix de manera frenètica: una  botiga de ventiladors a una rotonda; fruita fresca a una cruïlla; o sabatilles esportives, col·locades en els pivots que delimiten un dels pocs passeigs de la capital. Cada racó és una opció.

No es pot imaginar una Dakar sense venda ambulant, però això no sempre va ser així. L'èxode rural al Senegal va començar cap als anys seixanta del segle passat, i es va anar amplificant als setanta, fruit de les sequeres que van devastar l'economia dels agricultors. Així ho explica Cheick Thiam, president de la Sinergia de Venedors Ambulants per al Desenvolupament (SYMAD).

La mala fama de la venda, segons el mateix Thiam, no es correspon amb la importància de la necessitat per a les persones... I per a les grans empreses al Senegal. Thiam cita el cas de les telefòniques, que aprofiten la venda ambulant per proveir les seves targetes i fer les recàrregues telefòniques. "Aprofiten les xarxes de venedors ambulants als carrers per a oferir els seus productes, i els va molt bé", comenta.

Cheick Thiam, que fa anys que exerceix com a president de l'associació de venedors ambulants SYMAD a Dakar, també es dedica a la venda. Les camises són la seva especialitat. Quan obre la seva manta, els clients s'hi aproximen a tota velocitat, com abelles a la mel.

Al carrer tothom el coneix. Tant és així que, al cap de poc d'iniciar la conversa davant la càmera, altres venedors deixen els seus assumptes i se li arremolinen. En un país on el 72% de la població activa al comerç treballa en el sector informal, ser el president de la major associació de venedors, ha de donar galons. SYMAD negocia amb el Govern local les condicions de la venda. Com el mateix Thiam reconeix, malgrat que en segons quines zones hi ha llicències, la majoria de gent no les té. L'organització capitanejada per Thiam vetlla per mantenir els espais de venda.

"Després de les sequeres que comentava, molts van optar per l'èxode rural i van envair els centres urbans, sobretot a Dakar, per buscar feina i poder guanyar-se la vida. No es tracta d'instal·lar l'anarquia a la ciutat sinó d'intentar guanyar-se la vida per ajudar a les nostres famílies que s'han quedat als pobles", matisa Thiam.

Un grupo de vendedores en el centro de Dakar

Un grup de venedors al centre de Dakar Sònia Calvó

Les persones d'àrees interiors van a la capital a la recerca d'oportunitats. Davant la manca de possibilitats, la venda és la sortida més recurrent. El mecanisme és semblant al que es dóna en ciutats com Barcelona. Els venedors compren la mercaderia a grans majoristes. El resultat? Com el mateix Thiam explica, les sabatilles que es poden adquirir a la costa de Kayar poden haver compartit remesa amb les que es poden comprar al Passeig Joan de Borbó de Barcelona. Cheick Thiam assegura que la majoria del seu material procedeix, de fet, d'Holanda i d'Espanya. Una part d'aquest és de segona mà.

En un simple cop d'ull pels carrers de Dakar, no és difícil comprovar que les cares de la majoria de gent que es dedica a la venda comparteixen una característica: traspuen joventut. "Hi ha gent que va cinc anys a l'escola i després ho deixa. Què fan després? Fan d'ambulants aquí i després intenten migrar. Si van a Espanya, seran venedors", destaca el periodista del diari Le Soleil, Omar Diop.

Sense conèixer-lo, Diop sembla estar definint la vida d'Ousmane Niang, que després de diversos anys estudiant va decidir emigrar per donar suport a la seva família. Ara Niang prefereix protegir la seva veritable identitat; els anys als carrers de Barcelona li han valgut diversos processos judicials. Alguns d'ells oberts.

Quan Niang va arribar a Barcelona, mai s'imaginava que el seu destí estaria entre ulleres de sol i bosses. Però, com li va passar a Aziz Faye, portaveu del Sindicat Popular de Venedors Ambulants, els vents sobre la necessitat de mà d'obra a Europa sonaven molt diferent a un costat o a un altre de l'Estret de Gibraltar. Els rumors que els van arribar a Niang i a Faye sonaven a ofertes de treball en abundància, però la realitat va ser una altra.

"Un dia vaig sortir al carrer i vaig trobar uns companys aquí a la Rambla, venent. Mai vaig voler vendre, per això em vaig dedicar els vuit primers mesos a buscar feina, però el carrer finalment va ser la meva única solució per a una vida més digna. Va ser llavors quan vaig parlar amb Lamine Sarr [també portaveu del Sindicat Popular de Venedors Ambulants] que em va portar a casa i em va aconseguir uns materials", diu Faye, precisament des de la mateixa Rambla que tantes vegades ha vist la seva manta estesa. Ara combina la manta i els estudis; està acabant l'educació secundària obligatòria (ESO).

Zapatillas en venda en una calle en el centro de Dakar

Sabatilles a la venda en un cèntric carrer de la capital Sònia Calvó

A Dakar la policia també t'empaita, diu Cheick Thiam. I el carrer també castiga (i a molta més temperatura). Sigui com sigui, per a Fatou Mbaye, actual membre de la cooperativa impulsada per ex manters i l'Ajuntament de Barcelona, la situació al Senegal és més suportable: "Hi ha més solidaritat i es comparteix, aquí la gent no té temps de res", lamenta.

Mbaye, que ha deixat el carrer, s'havia dedicat a fer trenes a la platja de Barcelona o a vendre menjar als seus compatriotes. Però també a la venda ambulant, cosa que també fan altres dones manteres. "Sabem que les trenes són per a l'estiu, i a l'hivern cal treballar també: no queda una altra opció que la venda al carrer, tot i que és molt dura i comporta molts riscos que cal confrontar", apunta.

Niang sap de la duresa del carrer. Però tot i així es lleva cada dia d'hora. Menja alguna cosa i a les nou ja camina amb els estris cap al Maremàgnum. Estén i plega la manta tantes vegades com sigui necessari, en funció de les patrulles que hi hagi aquest dia. Així durant el matí, i després de dinar, moltes més hores. Un dia més. I així serà –segons diu– com a mínim un parell d'anys més: els 150 euros de mitjana que envia cada mes a la seva família són vitals (la dada ho corrobora també l'Organització Internacional per a les Migracions). Els 150 euros tripliquen el salari mitjà del país, que no arriba als 55 euros (36.000 FCA).

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha