eldiario.es

Menú

L'Espai Públic

- PUBLICIDAD -

Si hi ha un tema que genera un important grau de consens en l'esquerra  que mana o pretén manar a les ciutats és la necessitat d'ampliar l'espai públic i, per tant, de combatre  els intents d'ulteriors privatitzacins i de recuperar la ciutat per als ciutadans.

El tema és complex  i mereix més d´un espai limitat i més d´una aportació. Jo ja he animat a alguns companys i amics a dir la seua sobre aquest extrem  per a discutir totes les aportacions amb posterioritat i intentar inclús  arribar a una formulació comuna.

Com que crec i mantinc que la història és la mare de totes les ciències socials començaré per una humil aproximació històrica al tema. ¿Ha estat la nostra ciutat alguna vegada en la seua història contemporània una ciutat caracteritzada per l'abundància de l'espai públic? La resposta ha de ser negativa. De la ciutat conventual i amortitzada hem passat a la ciutat capitalista però en ambdós casos l'espai era (i és) dels grups socials dominants.  I el 'trànsit', és a dir, el canvi d'esglésies, convent  i nobles o la burgesia urbana sovint ennoblida a cop de diners no ha suposat cap millora significativa de la presència de l'espai públic.

Ans al contrari, la conversió de la ciutat en mercaderia s'ha substanciat en una segregació social de l'espai urbà notòria i progressiva de forma que 'els notables' habitaven i habiten en localitzacions molt especifiques i excloents (sense arribar a les 'gatecommunities') i no poques operacions especulatives del capital immobiliari han anat destinades a la demanda especialment solvent dels rics de sempre o dels parvenues i han suposat reduccions i privatitzacions continuades de l'espai públic.

Les succesives amortitzacions del segle XIX reduïren més que ampliaren la propietat del 'comú', especialment la de Madoz de  1854. Les operacions de reforma interior (el carrer de la Pau i el barri de Pescadors com a dos exemples dels molts que hi ha) i eixample estan plenes de processos d'expulsió de les classes populars o dels usos agrícoles per abastir un entorn  significant i significatiu. Aquesta ha estat la pauta posterior: la privatització de la Ciutadel·la, de la Fira  Mostrari, de les vies del ferrocarril de la desapareguda via xurra... Exemples hi ha per donar i vendre  però he de passar a altres perspectives. Per dir-ho breu, mai hem estat una ciutat que siga coneguda precisament per l'abundància de l'espai públic que sempre té usos alternatius més rendibles que no l'esplai del 'populacho'.

La socialdemocràcia minvà a cop de zones verdes i equipaments una exclusió que cridava al cel i recuperà per al comú espais com El Saler o el Jardí del Túria. A partir de 1991 la dreta tornà a les seues i convenis de jutjat de guàrdia com el PAI del Grau o Tabacalera es convertiren en habituals. L'enderrocament (ja iniciat) de l'edifici del nou Ajuntament perquè tremolava (sic) o el 'pelotazo' a quatre bandes de Mestalla no ens estranyaren. No tot, però, fou conformisme com ho demostra l'experiència alternativa dels 'Desayuno con Viandantes' impulsada per David Estal i que posava precisament l'accent en la recuperació dels espais públics, una mena de 'reconquesta'.

Perdó per la brevetat i l'esquematisme però cal canviar de registre. La ciutat també es pot considerar tota ella com un bé públic socialment articulat. En la meua tesi publicada el 1985 per Alfons el Magnànim hi ha ampla referència de les aportacions dels Castells, Lojkine, Preteceille etc. marxistes althusserians de complicat lèxic però anàlisis força interessants. La ciutat pot créixer si i sols si es produeix una articulació espacial mínima i satisfactòria d'una sèrie d'elements (l'habitatge, la via pública, el transport, la salut, l'escola, les àrees lliures... però també l'igua potable, l'enllumenat, el clavegueram etc.) que no són mercaderies estàndar i que no interessen al capital privat. Això explica que tots aquests elements o són béns i serveis de promoció pública o són objecte de rendibles concessions administratives o (en el cas de l'habitatge)  de la 'col·laboració' del capital públic desvaloritzat per a generar demanda solvent. Des d'aquesta perspectiva, la ciutat és un bé públic i les resistències al finançament d'aquests elements comuns (moltes i continuades) són al mateix temps lògiques per als partidaris d'un sector públic esquifit i miops des d'un punt de vista global i social.

Té sentit  parlar, per tant, del "caràcter social de la propietat" del que parla la nostra inamovible Constitució i des de la que cal denunciar l'apropiació privada de plusvàlues i els sobre-beneficis de promotors i concessionaris. La ciutat, bé col·lectiu per excel·lència, creix amb l'esforç de tots i això hauria de tindre les seues conseqüències polítiques i legals.

Torne al concepte més restringit d'espai públic per a recordar que, segons els hisendistes, un bé públic és aquell el consum del qual és no rival, és a dir, el seu consum és independent de la capacitat adquisitiva dels usuaris. Els béns públics poden ser purs (quan no tenen cap preu), o impurs (quan  estan sotmesos a alguna mena de preus públics com ara els museus, els poliesportius etc.). Com que el preu públic és discrecional i no cal que financie tot el cost del bé o servei (com sí que passa, teòricament, amb les taxes), a mi em sembla raonable que en molts casos es paguen preus públics moderats perquè  la gratuïtat té el problema de que no es valora el que no costa gens. En el cas dels parcs el tema és més discutible perquè la pregunta clau de la coneguda valoració contingent (quan estaria vostè a pagar per...?) pot ser no siga sempre la millor guia.

Una darrera qüestió és què entenem per espai públic o que entenc jo. Lo de la zona verda sona a militar  i franquista i parcs públics no connectats o mal connectats (allò de la Via Verda dels PSPV-PSOE del mandat de Carme Alborch era una bona proposta) no són ni l'única ni la millor opció. Espai públic és l'espai de tots: parcs, carrers, places, platges i el que cal dir en veu alta és que Fraga, una vegada  més, s'equivocà: el carrer no era seu. Tampoc descobriré Catarroja si dic que més que la voracitat especulativa i els interessos privats, és el cotxe particular el primer i major enemic de l'espai públic: Massa cotxes circulant o massa cotxes aparcats. "Ahí viene la plaga" que deia la cançó dels  meus anys de joventut. A més, si ens descuidem una mica, tots els solars plens de matolls seran aparcament per als pobres veïns de la nit al dia. Help!! Si restaurem l'ordre lògic de la piràmide (vianant, bici -no per les voreres ni fent curses-, transport públic i cotxes) a tots ens aniria millor. Dic jo.

Aquestes ratlles son un petit aperitiu. Com he dit al principi hi ha més i segur que millors contribucions. Ànim!!

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha