eldiario.es

9

Josep Sorribes

Professor d´Economia Regional i Urbana en la Universitat de València. Cap de Gabinet de l Alcaldia de l´Ajuntament de València (1983-1988). El seu darrer llibre: 'Valencia 1940-2014: Construcción y destrucción de la ciudad' (PUV, 2015).

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 19

El 'lobby' portuari: la infinita voracitat

Vist el panorama, he decidit ajornar uns dies l’article que tenia pensat sobre l’anomalia metropolitana i dedicar unes ratlles al lobby portuari. Amb motiu de la insistència (més que raonable) de l’Ajuntament en mirar al davant en l’assumpte del ferrocarril i el port i, sobretot, amb la també raonable petició de tornar a fer una altra DIA (Declaració d’Impacte Ambiental) per a la solució donada a l’ús de l’ampliació nord (contenidors en lloc de creuers), s’ha posat en clar tant la conjunció d’interessos que permeten parlar de lobby com la tèbia prudència de la Generalitat. L’allau de declaracions contra pretensions “intolerables” i la verbalització  de xantatges més o menys explícits fan necessari  recapitular i posar ordre mental i cronològic en un tema d’aquells que tenen conseqüències per a la ciutat prou irreversibles.

Tot i que la cosa ve de mes enrere, començarem el 2007 amb l’aprovació in extremis d’una ampliació nord després d’una DIA (Resolució de 30 de juliol de 2007. BOE nº196 de 16-8-2007) que exigia un munt d’actuacions correctores que s’han executat de forma “exemplar” (sic). Textualment: “Este programa de vigilancia ambiental incluye vigilancia de la evolución de la playa de la Malvarrosa y de las playas del sur del Puerto, seguimiento de la calidad de las aguas y seguimiento del dragado, seguimiento de la biocenosis marina y de recursos pesqueros, estudio previo del patrimonio arqueológico , vigilancia de los niveles fónicos y de la contaminación atmosfèrica”.

Seguir leyendo »

Serem si volem ser: l’ampolla mig plena?

El to general dels articles d’aquest blog serà “crític” en la mesura que l’objectiu final és posar damunt la taula allò que en la meua opinió són camins i decisions errònies o manifestament millorables pel que fa a la política, la planificació i la gestió de la ciutat. Sempre, això sí, utilitzant en la mesura del possible raonaments i argumentacions tretes de les disciplines d’economia, sociologia i política urbana, amb algun recurs ocasional a la història urbana.

Una aproximació d’aquest tipus sempre té el perill de menystenir allò que ja hem aconseguit o els èxits assolits, la qual cosa finalitza necessàriament amb l’adjectivació d’esgarriacries, torracollons o cendrós. Un antic conegut i amic amb una dilatada experiència política, em digué no fa molt que “calia també parlar de les coses bones” en una mena de “crítica de la crítica”. No sé si ho deia pel clàssic  desig de no donar-li arguments a la dreta, certament antediluviana, allunyada (provisionalment) del poder i que al novembre tornarà a intentar manar gràcies a la depurada estratègia de l’esquerra ("si esquerra son", que diria Joan Fuster).

Seguir leyendo »

País i República. Reflexions sobre un somni

1. Caldria partir del pessimisme de la raó però també  d’un fet cabdal: el País Valencià no és cap immanència, la qual cosa vol dir que només hi ha o hi haurà País si s’assoleix un  nivell de desig i consciència “suficient” i aquesta tasca és la que està implícita en l’expressió “fer país”. Ni el territori, ni la història, ni tan sols la llengua (per molt importants que siguen) en són suficients sense la voluntat de ser. El valencianisme, com tot moviment nacional, ha de tindre un component ètnic, un element estructurador: la llengua i la cultura i, un projecte social de futur, però, efectivament, si manca la voluntat col·lectiva de ser País, senzillament, aquest deixarà d’existir com a tal i  romandrà com una mera circumscripció de tres províncies al si de l’Estat Espanyol.

El País Valencià ha de ser un espai compartit d’interessos, voluntats, referents, complicitats, valors i emocions. L’adscripció al País per a molts és un sentiment de pertinença heretat, per a altres és un sentiment de pertinença que la realitat social del lloc on viu li planteja de bell nou, però per a tots  és un acte d’elecció individual fet des de la introspecció personal. Sentir-se part del País, tenir la consciència de pertànyer-hi, comporta estimar-se'l per tot el món que hi viu, un afecte intergeneracional que es fa extensible als trets característics que ens han deixat en herència els nostres avantpassats.

Seguir leyendo »

La dreta, feliç

L’ infaust 25 de Juliol (Santiago y cierra España!) es va substanciar el pitjor dels malsons: per segona vegada no fou “possible” l’acord entre Unides Podem i el PSOE  i, si no hi ha un difícil i sembla que poc desitjat acord abans del 23 de setembre, anirem de nou a eleccions en novembre

En el darrer simulacre de debat (ja estava tot el peix venut) fou tal vegada Gabriel Rufián qui millor encertà a reflectir l’ambient que es vivia i el negre esdevenidor. Més o menys va dir que es fixaren els discrepants de la suposada esquerra en la cara de felicitat de la que feien gala els diputats de la dreta: miren com aplaudeixen amb les orelles, digué, per afegir, a continuació, que si el pacte fora de la dreta ja haurien pactat fins i tot els sobresous. L’experiència de Madrid, de Múrcia i probablement de la Comunitat Autònoma de Madrid li dona la raó i demostra que ni tan sols les “condicions” imposades per l’ultradretana Vox són obstacle per a prendre possessió del cortijo. Això si que és una banda i un botí però el cínic de Rivera imputa banda i botí al fracassat pacte.

Seguir leyendo »

Discrepància

Em poden creure si els dic que havia decidit canviar de terç i, si de cas, escriure, en un to sols lleugerament “acadèmic”, sobre temes que ens afecten en la nostra vida quotidiana com ara l‘habitatge, el turisme, la intel.ligència artificial i la robotització, l’envelliment i el despoblament de l’interior, el laïcisme o coses per l’estil. Mamprendre, per si s’escau, reflexions que puguen ajudar a exercir l’ofici de pensar i a moure allò que tenim damunt les celles i que no és el cabell.

Si he ajornat, sols per una vegada, aquest benèfic i irrellevant propòsit és per discrepar del curs dels esdeveniments a l’Ajuntament de València. Començaré per dir que crec que la modestíssima proporció de personal al qual interessa la cosa pública local pot estar amb tota la raó decebuda del fet que trigue tant l’acord del Rialto o com vullguen batejar-lo. És, simplement, impresentable i la imatge que deixa és que, per variar, manen els interessos dels partits sobre allò que interessa als ciutadans. Caldrà desfer -i prompte- aquesta percepció.

Seguir leyendo »

La Nau II

Com diu el  familiar joc de l’oca, d’esglai en esglai. El fracàs sense pal·liatius d'Unides Podem (quan aprendran que la gresca interna es paga caríssima?), ha estat a punt de costar-nos la reedició del govern de la Nau. Sense menystenir l’avenç del PSPV-PSOE, ha estat sens dubte la capacitat d’arrossegament de Joan Ribó (del 23’3% el 2015 al 27’4% el 2019) el que ens ha permès respirar (salvats per la campana).

No sé ben bé quan vots decebuts d'Unides Podem han anat a parar al PSPV, a Compromís o a l’abstenció, però em sembla just reconèixer i agrair a Joan Ribó el fet d'haver sabut mantenir malgrat tot des del 2015 un tarannà amable, tranquil i un  punt irònic, compatible amb la serietat i la fermesa. Accepte com a animal de companyia allò que sempre es diu de la importància de “l’equip” però la gent vota (sobretot a les locals) per empatia, de la qual cosa va ben servit Joan Ribó. No serà gens fàcil cercar una bona substituta o substitut el 2023 però això ja se'n surt de l'ara i aquí.

Seguir leyendo »

El dia després

Em permetrà el lector que done per suposat que el proper dia 26 a la ciutat de València continuarà el govern d’esquerres, també anomenat govern de La Nau. Si no fos així, aquestes ratlles no tindrien cap sentit i haurien de ser substituïdes per consells pràctics per a una estratègia de supervivència de respiració anaeròbica a la qual alguns ja estem acostumats perquè no debades hem viscut 24 anys sota el regnat de Rita Barberà, la reina de la realitat virtual, el pensament buit i l’obstinació en imitar Haussmann al Cabanyal més de 150 anys després.

Crec, per tant, que alguns ens hem guanyat merescudament el dret a un descans mental i que els darrers quatre anys han estat, malgrat les sanes discrepàncies, un període de teràpia regeneradora que ha de continuar pel bé de tots (joves i vells, dones i homes). Seria cruel que aquesta primavera fora tan curta i ens tallaren l’oxigen que ens fa esdevenir animals aeròbics. Pregue als deus que no siguen venjatius i que malgrat el determinisme inclòs en la coneguda expressió d“el agua vive en Mombasa” (Memorias de Africa), l’ exercici del lliure albir ens permeta allargar una primavera que en cas contrari seria massa curta.

Seguir leyendo »

Pels pèls i sense eufòria

Quin esglai! Tot i que parlar ara de la decisió de Ximo Puig de fer coincidir Generals i Autonòmiques pertany ja a la història contrafactual (Què haguera passat si…), sembla que, al remat, alguna raó teníem els que pensàvem que no havia estat una decisió  aconsellable. De fet, la “visibilització” valenciana a nivell estatal ha estat quasi nul·la: dues mencions per compromís a l’infrafinançament en el darrer debat. La campanya “autonòmica“ s’ha espanyolitzat i el descens de Compromís i de Podem, arrossegat (a banda d’altres raons) pel vot útil contra el bloc de dretes ha estat a punt de jugar-nos una mala passada (52 escons a 47).

En les autonòmiques, el PSPV-PSOE no ha pujat tant com el PSOE a l’Estat i el que hagués pogut passar el 28 de maig resta una incògnita. L’únic que sembla prou evident és que Ximo Puig  ho arriscà tot al previsible increment de la participació i a les bones enquestes del PSOE. La jugada no li ha eixit malament (per poc), però la cosa va més de victòria moderada i gens aclaparadora.

Seguir leyendo »

Urgències

Es juguem molt, podem tornar 40 anys enrera, soms els únics que podem aturar-los , jo em compromet a (si em voteu)…. Aquestes i altres frases sovintegen en el panorama electoral i, d’alguna manera, palesen que els nostres governants actuals han entrat en pànic, perquè hi ha molt de vot indecís i les enquestes no donen molt de marge. Ells es juguen la continuïtat i els ciutadans i les ciutadanes hem exhaurit les existències de motxilles d’oxigen (per si de cas). Amb l’alt percentatge de vot no decidit encara, el bombardeig d’enquestes no proporciona cap tranquil·litat i més d’un hem tornat a les rogatives i els ciris. El darrer joc d’amagatall (que fa envermellir) sobre el “debat del debat” encara ho complica tot una mica més. Ja sabem com anirà la cosa i tant buida de continguts como estarà!!!

Era previsible tanta angúnia? Doncs en part sí perquè ja fa uns quants anys que va pujant la bromera de la dreta extrema per tot arreu (el darrer cas, el de Finlàndia). Una revifalla que te un dels seus fonaments en el creixement de la desigualtat i, específicament, en la reacció dels perdedors de la globalització. Per dir-ho més clar, ni els partidaris del Brexit eurofòbic són tots ultradretans (sí els líders) ni les armilles grogues a França o els obrers que voten a Marine Le Pen ho son, però les receptes clàssiques de la socialdemocràcia i, és clar, la prdicació dels miracles de la globalització, no aturen la sagnia. Evidentment, hi ha especificitats “nacionals” que cal analitzar amb cura (Hongria, Polònia, Finlàndia, Austria i un llarg etc., per no parlar de Trump, Bolsonaro o Salvini), sense oblidar que a casa nostra anem ben servits: per fer- ho breu, els nostres volguts bessons Casado i Rivera, el magnífic genet que  proposa tota mena de barbaritats, el duetto Inés Arrimadas i Cayetana Alvarez de Toledo (la nova guàrdia pretoriana, amb la inclusió estel·lar de Toni Cantó), i l‘ínclit arquebisbe d’Alcalà de Henares, Juan Antoni Reig Pla, al qui sí que cal una cura d’urgència.

Seguir leyendo »

Dues històries exemplars

L’eufemísticament denominada precampanya, amb totes les bestieses verbals que l’acompanyen, s’ha situat al bell mig de l’actualitat “informativa”, la qual cosa fa que altres temes o bé baixen d’intensitat o bé simplement passen desapercebuts. De tot n'hi ha perquè la decisió sobre quines noticies paga la pena posar en portada i quines no és un secret tan ben guardat com les receptes de verí made in el Vaticà. Aquests dies estem tips de “policia patriòtica” i altres noticies -fins i tot les que han tingut incidència en la precampanya- es fan velles a tota màquina. Hi ha un munt de temes -alguns ben interessants per cert– que ja  no “venen” i, per tant, cauen ràpidament en l’oblit.

Jo, amb tota la humiltat de qui no ès de l’ofici, vull rescatar avui dues històries que no he dubtat a qualificar d’exemplars. La primera, que feu soroll fa pocs dies per l’oportunisme polític habitual, té relació amb el requeriment un tant estrambòtic i també oportunista del nou president mexicà Andrés Manuel López Obrador. Reclamar a l’Estat espanyol una declaració formal demanant perdó per les malifestes de la conquesta no es probablement una magnífica idea, tot i que  aquesta mena de declaracions formals son prou habituals i no cal esquinçar-se la vestimenta per aquest atac a la sagrada pàtria com s’han apressat a manifestar “los españolazos” (en magnífica expressió del programa “Está pasando” d'Euskal Televista).

Seguir leyendo »