eldiario.es

9

Síguenos:

Boletines

Boletines

Josep Sorribes

Professor d´Economia Regional i Urbana en la Universitat de València. Cap de Gabinet de l Alcaldia de l´Ajuntament de València (1983-1988). El seu darrer llibre: 'Valencia 1940-2014: Construcción y destrucción de la ciudad' (PUV, 2015).

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 21

Epíleg

El 1998, ara fa la fredor de 22 anys (!!) ,vaig publicar en Tàndem Edicions, per iniciativa de Gustau Muñoz, un petit llibre que duia com a títol La ciutat desitjada. València entre el passat i el futur, unes reflexions que sistematitzaven en part algunes aportacions anteriors sobre el tema publicades des del 1978. El 2011 vaig reprendre la tasca en un paper de caràcter més “programàtic” (València, una ciutat  manifestament millorable. Ed. Faximil), que tingué una certa cloenda en València 1940-2014. Construcció i destrucció d’una ciutat (PUV 2015). Ex aequo amb Nestor Novell, després de 3 anys de feina, va veure la llum el 2017 Un nou viatge pel País Valencià (PUV- UA-Alfons el Magnànim). Per últim, gràcies a la generositat de eldiariocv.es, en els darrers anys he anat deixant caure la meua percepció de la ciutat -sempre, per definició, parcialment subjectiva- en una successió de blogs (Suggeriments en do menor, Malalts de ciutat, Minoria absoluta i La ciutat pensada) així com en alguns articles d’opinió.

La sensació -pròxima a la certesa- d’estar repetint amb massa freqüència arguments molt semblants m’anava guanyant terreny. Suposar que les idees són encertades és pura presumpció però que poden influir (molt marginalment) en la realitat, ja pot ser una perillosa quimera. Per si hi mancava algun ingredient en un panorama no massa engrescador, la pandèmia del coronavirus del 2020 ha provocat un absolut trasbalsament i ha omplert d’incertesa el futur en tots els àmbits, incloent lògicament les ciutats en general i la ciutat de València en particular. La decisió d’escriure un epíleg a aquest blog de La ciutat pensada em sembla, per tant, filla de la prudència.

Seguir leyendo »

No deixar sendes velles per novelles? La "nova normalitat"

Amb tota la prudència i la incertesa del món, crec que paga la pena pensar en clau de futur, tot i que com ha dit Ximo Puig, citant Franco Battiato, és molt difícil trobar l’alba al capvespre. Deixaré, per tant, de costat misèries i oportunismes de tota mena que hem hagut de suportar per tractar d’aportar algunes idees. L’oxímoron de la “nova normalitat” no hauria de ser un eufemisme que amague marxes enrere poc o gens desitjables.

És obligat d’ entrada recollir un vertader clamor: l’ urgent diagnòstic (sense  concessions) d’una sanitat pública que, malgrat l’enorme esforç i la generositat d’un personal sanitari que ha donat la més destacada lliçó, s’ha vist clarament impotent i insuficient  per a fer front a la pandèmia. Els retalls que seguiren a la crisi de 2008 i les privatitzacions debilitaren massa el sistema públic de salut.

Seguir leyendo »

Normalitat

Aquests són dies on comencen a eixir, entre dubtes i incertesa, algunes idees al voltant de què és el que caldrà fer el dia D+1. Allò que res tornarà a ser igual ja comença a esdevenir un mantra en el qual molts (i m’incloc) ens refugiem, conscients de l‘enorme dificultat que té sempre esbrinar el futur en qualsevol dels múltiples vessants. Tanmateix, amb els intents de “repensar” el futur per a trobar una eixida en positiu a la crisi econòmica i social que ja ha pres cos i que previsiblement es farà l’ama de tot en la tardor, tampoc hi ha dia en què no aparega una expressió tan desitjable com, segons es mire, perillosa: tornar a la normalitat.

Una frase davant la qual cal prendre distància i preguntar-se de quina “normalitat” parlem. Perquè aquesta “tornada” pot ser un parany. Tant de bo si tindre un país lliure de contaminació (que es correspon amb una societat i una economia “hivernada”) fóra compatible amb un nivell d’activitat econòmica que ens lliure de tindre un exèrcit de reserva d’aturats insuportable. Caldrà cercar vies i models perquè no podem canviar qualitat mediambiental per atur com no podem canviar llibertat i intimitat per seguretat.

Seguir leyendo »

En temps de tribulació, repensar la ciutat

Es coneguda la recomanació de Sant Ignasi de Loiola que ens preveu que en temps de desolació o tribulació no convé fer mudança. Fent de la necessitat virtut i aprofitant l’avinentesa, jo gosaria dir que els temps de tribulació com els que ens afecten i afectaran, tal vegada siguen un moment propici per a repensar la ciutat en clau de futur. Estic d’acord amb Ramon Marrades en què tot aquest greu episodi epidèmic hauria de fer-nos més humans en un món que hauria (per necessitat i/o convicció) de ser distint. Un mon en què haguérem aprés algunes coses, com ara la interdependència i la importància del rol públic. I, seguint amb Ramon Marrades, un món on haguérem trobat l’antídot a la trampa de “canviar” llibertat per seguretat. Garantint la seguretat de ser nosaltres mentre fugim del perill de viure en un món segur en què el control de dades i moviments són temptacions perillosament totalitàries.

Em declare absolutament incompetent per a prevenir qualsevol mena de futur en termes de salut col·lectiva. Hi ha controvèrsia científica (com ara, la discussió sobre el “model” suec, de respostes “nacionals” diferents i, és clar, oportunismes de tota mena. Si hi ha alguna cosa clara, a banda de la incertesa temporal del final del malson, és que la crisi ens ha proporcionat algunes evidències.

Seguir leyendo »

2020: l'any que visquérem perillosament

És clar que estem en un moment molt delicat, de massa incertesa i, en opinió (força documentada) de Javier Aymat, immersos en una histèria interminable, en un joc mediàtic sense massa sentit i amb no pocs dubtes al voltant de la pertinença de les mesures adoptades. Tanmateix, com la immensa majoria dels mortals, no disposem d’informació suficient i estem sotmesos, lògicament, a les decisions preses pels poders públics. Molta incertesa i un futur (epidèmic) poc encoratjador seria una  descripció somera de l’estat de la qüestió a data d’avui.

En temps de pesta tot el sistema de valors canvia: el confinament, la quarantena, obliga a la solitud i a un canvi de vida quotidiana que qüestiona hàbits, consums i relacions familiars, socials i laborals. Per la seua banda, la por d’encomanar-se de la malaltia du a la reflexió personal sobre el sentit de la vida. Una reflexió que comença per preguntar-se sobre les eleccions que s’han fet en la vida, sobre allò a què s’ha renunciat o s’ha transigit, per passar després a qüestionar-se l’escala de valors socials i polítics. És per això que hom enyora una major presència de filòsofs, psicòlegs, científics i sociòlegs als mitjans de comunicació i menys militars i discursos bèl·lics a l’hora d’explicar la situació.

Seguir leyendo »

De corona, Corinna i crisi

Els reis (els d'Orient, que no els Borbons) ens han dut enguany com a premi una epidèmia de mil parells de....: el COVID- 19 o SARS- 2, que ve a ser el mateix. Jo no recorde (i ja en tinc prop dels 70), una situació d’aturada en sec, confinament i aïllament que està repercutint de forma molt seriosa en la vida quotidiana, que posa en estrès el sistema sanitari i que tindrà gravíssimes repercussions socials i econòmiques quan passe un infern que sembla que encara durarà; en el millor dels casos, dos mesos.

Tocar fusta, fer cas als epidemiòlegs, conrear la paciència i el bon humor semblen ser els únics antídots que ens queden. De l’epidèmia, a més de lamentar un improcedent i contraproduent bombardeig de cadenes i tertulians, sols apuntaré -doctors te l’església- algunes impressions subjectives. La primera és l’excessiva parsimònia en preparar-se (material específic, mobilització de tots els recursos sanitaris públics i privats, inspeccions preventives de centres de majors  etc..) i en prendre mesures dràstiques, no sé si confiant que el “perill groc” no ens arribaria. La segona és la confusió sobre la procedència de fer tests massius. La tercera és l’evidència de la penosa situació dels centres de majors, molts de règim privat. Finalment, la més política, és que és clar que el virus no sap de territoris però, a banda de l’estúpida decisió de “no tancar” Madrid i permetre l’èxode de madrilenys al “Levante” i Andalusia, la unitat d’ acció no era incompatible amb una consulta prèvia (telemàtica) ante i no ex-post, amb les comunitats autònomes. Sempre estem presoners de la sagrada unitat d’Espanya i sobren militars amb medalles en les rodes de premsa. Tal com està de verd el “problema territorial” era normal que el “mando único” despertara recels .

Seguir leyendo »

València 2030: unes notes

Fa pocs dies es presentà l’estratègia urbana València 2030, basada en un plantejament estratègic (que no pla estratègic) que el govern municipal vol posar  a disposició de tots els agents urbans per tal de compartir i consensuar un “projecte de ciutat” en l’horitzó de 2030. Un plantejament inspirat en els Objectius de Desenvolupament  Sostenible, que es sintetitza en una declaració de principis: "L’Estratègia Urbana València 2030 és un pla de ciutat que dissenyarà el govern local juntament amb tots els agents socials de València, per als pròxims deu anys amb el fi de complir els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’ONU i l’Agenda Urbana. Este pla «es configura amb grans reptes globals, com són la sostenibilitat i fer front a l’emergència climàtica, així com l’equitat social i la reducció de les desigualtats, amb una visió metropolitana, de projectes de barri i de perspectiva de conjunt".

L’ estratègia estableix 10 grans línies de treball:

Seguir leyendo »

El cost de la ciutat

Aquestes ratlles pretenen respondre a la pregunta de quant ens costa la ciutat de València i també  de com financem la despesa. Exposades algunes dades bàsiques, aprofitarem l’avinentesa per a fer algunes consideracions de tipus qualitatiu. Abans, però, d’entrar en la prosaica dimensió de les xifres caldrà contextualitzar una mica el tema.

Tal vegada convinga començar recordant als propensos a l’oblit una evidència històrica: el desenvolupament del capitalisme deixà de costat qualsevol classe de mercaderia o servei que no proporcionara guanys a curt termini, que exigira immobilitzacions de capital elevades o que tinguera un periode de circulació llarg (el temps per a recuperar el capital, incloent-hi els guanys). Fou llavors l’estat el que hagué d'assumir la producció d‘un bon nombre de béns i serveis imprescindibles per a la mateixa reproducció dels sistema. Les infraestructures de comunicació, les xarxes d’abastiment d’aigua i gas, la salut pública, la instrucció, l’habitatge, l’ordenació urbana i un llarg etcètera exigiren la intervenció de l’estat i propiciaren un conflicte continuat amb las classes dominants per abastir un sistema fiscal que fera possible aquesta intervenció. Mai ha agradat a les classes dominants pagar impostos, i encara menys impostos directes sobre renda o patrimoni. En molts casos l’estat creà les condicions de rendibilitat tot utilitzant els règims de concessió administrativa. A mitjans del XIX el marquès de Campo fou un avançat en aquesta matèria i, a data d’avui, les concessions (gestió indirecta) continuen sent moneda corrent i s'enduen un bon pessic del pressupost (gestió de residus, parcs i jardins etc.).

Seguir leyendo »

El setge de la dreta extrema

Des d'aquestes pàgines d’opinió he insistit unes quantes vegades en l'erroni paper que, en la meua opinió, ha jugat el PSOE des de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010. La “modificació” de l’Estatut de Catalunya, aprovat amb totes les de la llei, fou el que inicià el procés de deslegitimació, fent créixer la desafecció. En dates més recents i aprofundint en l’estratègia equivocada, el PSOE optà per acompanyar i fer costat a Rajoy en la dèria del “conflicte català”, amb l’aplicació del 155 i totes les bestieses que se'n derivaren, començant per un procés “garantista” que imposà penes de presó injustificades i desproporcionades sota l’eufemisme de la sedició i de que no eren presos polítics. En resposta al darrer recurs, el Tribunal Suprem acaba de reafirmar-se en dir que el procés adosé nomenat “ no se han criminalizado ideas” (sic).

Aquesta postura respongué al nacionalisme espanyol no acceptat (sols són nacionalistes “els altres”) de bona part de la militància del PSOE i també, i sobretot, de bona part dels seues dirigents. A data d’avui als històrics Felipe Gonzalez, Alfonso Guerra, Rodríguez Ibarra etc.. s’han afegit un sobradament conegut Josep Borrell i alguns dels anomenats “barons” com ara Garcia Page, Fernández  Vara, o Lambán, per no parlar de Susana Diaz. El mateix Sánchez (voluble i erràtic) ha defensat una cosa i la contrària. Un error estratègic, perquè aquest país no es pot governar sense Catalunya ni Euskadi i encara està per veure el cost polític d’aquesta trista i perillosa opció.

Seguir leyendo »

Turisme urbà i ciutat: negre sobre blanc

A data d’avui escriure sobre turisme i ciutat comporta la dificultat que acompanya els temes que com aquest estan farcits de llocs comuns, interessos eufemísticament dissimulats i pors al conflicte. A més, com passa amb altres temes com l’ús excessiu del vehicle privat (o l’ampliació nord del Port) se subestimen sistemàticament els danys col·laterals o, per dir-ho en terminologia acadèmica, les externalitats negatives. Per tant, cal anar eliminant la boira i l’opacitat i, si més no, oferir algunes reflexions útils sobre aquest fenomen que té, d'altra banda, un fort component mediàtic.

Aquestes ratlles van de turisme amb adjectiu, de turisme “urbà”, una subclasse d’una activitat socioeconòmica i cultural, el turisme, una exportació en origen, que ha assolit un extraordinari desenvolupament. Les xifres son realment espectaculars però em centraré sols en les dades referides a Espanya i al País Valencià. Pel que fa a Espanya, les dades del turisme internacional parlen el 2019 d’un volum de 83’4 milions de visitants amb una despesa de 91.879 milions d’euros. El comte satèl.lit de turisme de 2017 xifra l’ impacte de l’activitat turística (que computa tant el turisme provinent de l’estranger com l’anomenat turisme interior) en l’11’7% del PIB i el 12’8% de l’ocupació. Pel que fa al País Valencià, les xifres agregades parlen del 14’6% del PIB i del 15’1% de l’ocupació, xifres coherents amb l’elevada especialització turística del país, que el fa superar la mitjana estatal. Pel que fa a la ciutat de València, les dades quantitatives són més difícils de trobar. Tanmateix, hi ha un consens prou generalitzat sobre el fort creixement turístic que ha experimentat la ciutat de la mà de la revolució del low cost dels viatges aeris, l'expansió de l’oferta residencial per la via de les noves plataformes del tipus de Airbnb, Booking.com etc, i els evidents atractius turístics de la ciutat que els excessos i banalitzacions no aconsegueixen eliminar.

Seguir leyendo »