eldiario.es

9

Síguenos:

Boletines

Boletines

Josep Sorribes

Professor d´Economia Regional i Urbana en la Universitat de València. Cap de Gabinet de l Alcaldia de l´Ajuntament de València (1983-1988). El seu darrer llibre: 'Valencia 1940-2014: Construcción y destrucción de la ciudad' (PUV, 2015).

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 14

El dia després

Em permetrà el lector que done per suposat que el proper dia 26 a la ciutat de València continuarà el govern d’esquerres, també anomenat govern de La Nau. Si no fos així, aquestes ratlles no tindrien cap sentit i haurien de ser substituïdes per consells pràctics per a una estratègia de supervivència de respiració anaeròbica a la qual alguns ja estem acostumats perquè no debades hem viscut 24 anys sota el regnat de Rita Barberà, la reina de la realitat virtual, el pensament buit i l’obstinació en imitar Haussmann al Cabanyal més de 150 anys després.

Crec, per tant, que alguns ens hem guanyat merescudament el dret a un descans mental i que els darrers quatre anys han estat, malgrat les sanes discrepàncies, un període de teràpia regeneradora que ha de continuar pel bé de tots (joves i vells, dones i homes). Seria cruel que aquesta primavera fora tan curta i ens tallaren l’oxigen que ens fa esdevenir animals aeròbics. Pregue als deus que no siguen venjatius i que malgrat el determinisme inclòs en la coneguda expressió d“el agua vive en Mombasa” (Memorias de Africa), l’ exercici del lliure albir ens permeta allargar una primavera que en cas contrari seria massa curta.

Seguir leyendo »

Pels pèls i sense eufòria

Quin esglai! Tot i que parlar ara de la decisió de Ximo Puig de fer coincidir Generals i Autonòmiques pertany ja a la història contrafactual (Què haguera passat si…), sembla que, al remat, alguna raó teníem els que pensàvem que no havia estat una decisió  aconsellable. De fet, la “visibilització” valenciana a nivell estatal ha estat quasi nul·la: dues mencions per compromís a l’infrafinançament en el darrer debat. La campanya “autonòmica“ s’ha espanyolitzat i el descens de Compromís i de Podem, arrossegat (a banda d’altres raons) pel vot útil contra el bloc de dretes ha estat a punt de jugar-nos una mala passada (52 escons a 47).

En les autonòmiques, el PSPV-PSOE no ha pujat tant com el PSOE a l’Estat i el que hagués pogut passar el 28 de maig resta una incògnita. L’únic que sembla prou evident és que Ximo Puig  ho arriscà tot al previsible increment de la participació i a les bones enquestes del PSOE. La jugada no li ha eixit malament (per poc), però la cosa va més de victòria moderada i gens aclaparadora.

Seguir leyendo »

Urgències

Es juguem molt, podem tornar 40 anys enrera, soms els únics que podem aturar-los , jo em compromet a (si em voteu)…. Aquestes i altres frases sovintegen en el panorama electoral i, d’alguna manera, palesen que els nostres governants actuals han entrat en pànic, perquè hi ha molt de vot indecís i les enquestes no donen molt de marge. Ells es juguen la continuïtat i els ciutadans i les ciutadanes hem exhaurit les existències de motxilles d’oxigen (per si de cas). Amb l’alt percentatge de vot no decidit encara, el bombardeig d’enquestes no proporciona cap tranquil·litat i més d’un hem tornat a les rogatives i els ciris. El darrer joc d’amagatall (que fa envermellir) sobre el “debat del debat” encara ho complica tot una mica més. Ja sabem com anirà la cosa i tant buida de continguts como estarà!!!

Era previsible tanta angúnia? Doncs en part sí perquè ja fa uns quants anys que va pujant la bromera de la dreta extrema per tot arreu (el darrer cas, el de Finlàndia). Una revifalla que te un dels seus fonaments en el creixement de la desigualtat i, específicament, en la reacció dels perdedors de la globalització. Per dir-ho més clar, ni els partidaris del Brexit eurofòbic són tots ultradretans (sí els líders) ni les armilles grogues a França o els obrers que voten a Marine Le Pen ho son, però les receptes clàssiques de la socialdemocràcia i, és clar, la prdicació dels miracles de la globalització, no aturen la sagnia. Evidentment, hi ha especificitats “nacionals” que cal analitzar amb cura (Hongria, Polònia, Finlàndia, Austria i un llarg etc., per no parlar de Trump, Bolsonaro o Salvini), sense oblidar que a casa nostra anem ben servits: per fer- ho breu, els nostres volguts bessons Casado i Rivera, el magnífic genet que  proposa tota mena de barbaritats, el duetto Inés Arrimadas i Cayetana Alvarez de Toledo (la nova guàrdia pretoriana, amb la inclusió estel·lar de Toni Cantó), i l‘ínclit arquebisbe d’Alcalà de Henares, Juan Antoni Reig Pla, al qui sí que cal una cura d’urgència.

Seguir leyendo »

Dues històries exemplars

L’eufemísticament denominada precampanya, amb totes les bestieses verbals que l’acompanyen, s’ha situat al bell mig de l’actualitat “informativa”, la qual cosa fa que altres temes o bé baixen d’intensitat o bé simplement passen desapercebuts. De tot n'hi ha perquè la decisió sobre quines noticies paga la pena posar en portada i quines no és un secret tan ben guardat com les receptes de verí made in el Vaticà. Aquests dies estem tips de “policia patriòtica” i altres noticies -fins i tot les que han tingut incidència en la precampanya- es fan velles a tota màquina. Hi ha un munt de temes -alguns ben interessants per cert– que ja  no “venen” i, per tant, cauen ràpidament en l’oblit.

Jo, amb tota la humiltat de qui no ès de l’ofici, vull rescatar avui dues històries que no he dubtat a qualificar d’exemplars. La primera, que feu soroll fa pocs dies per l’oportunisme polític habitual, té relació amb el requeriment un tant estrambòtic i també oportunista del nou president mexicà Andrés Manuel López Obrador. Reclamar a l’Estat espanyol una declaració formal demanant perdó per les malifestes de la conquesta no es probablement una magnífica idea, tot i que  aquesta mena de declaracions formals son prou habituals i no cal esquinçar-se la vestimenta per aquest atac a la sagrada pàtria com s’han apressat a manifestar “los españolazos” (en magnífica expressió del programa “Está pasando” d'Euskal Televista).

Seguir leyendo »

Vòmit

Ja fa més d’un mes que vaig fugint de la permanent intoxicació mediàtica, dels programes de debat i/o d’infames tertulians (amb molt poques excepcions) i de tot allò que m’afecte  al fetge. Tanmateix, la solució no es perfecta perquè la majoria dels taxis sintonitzen la Cope i perquè els cafés dels bars estan normalment acompanyats per la verinosa veu d’Ana Rosa i altres companyes i companys dels diferents informatius “nacionals”, inclosa la Sexta, que tampoc desentona. No debades La Razón és del mateix grup (Atresmedia) i a La Sexta sovintegen els programes sensacionalistes i grocs que fan també d’altaveu de la reacció (la Sexta Noche, però no sols, com a paradigma.)

De tota manera, he de confessar que, quan puc, veig el programa del Gran Wyoming per riure’m una mica, tot i que no sempre m’agrade el guió. I, és clar, en el pecat va la penitència i, mal que bé, m’assabente de com va la cosa. Tot plegat, el resultat és que no puc controlar el vòmit. Si fem per un moment abstracció dels noms, els “missatges” són encantadors. En un melting pot de difícil digestió, hi trobem innovacions espectaculars en l’oferta d’una dreta que juga a arrapar desesperadament vots dels companys de viatge que, en consonància, tracten de veure qui és més cavernícola. Vullguen els Deus que s’arrapen tant els vots que al final es perjudiquen tots tres.

Seguir leyendo »

Com traure-li suc a una soca seca

La catarsi fallera i el complicat calendari polític expliquen que algunes noticies d’interès hagen passat desapercebudes en aquest mes de març del 2019 que estem a punt de concloure. Una d’aquestes notícies (que va veure la llum molt a finals de febrer) tenia a veure amb el nostre malmès territori i se substanciava amb una “moratòria” per a els 350.000 habitatges il·legals que segons la conselleria “habiten” entre nosaltres.

La cosa és tan senzilla com espectacular. Com si fos una amnistia fiscal, la modificació puntual de la LOTUP publicada en el DOCV de 5 de Febrer del 2019, dóna un any de plaç a aquests habitatges (eufemísticament anomenats “consolidats” o “fora d’ordenació”) perquè siguen “legalitzats” sempre i quan facen un acte de bona fe i es genere un expedient administratiu que contemple la “solució” a tres problemes “menors”, com ara garantir-ne l’accés rodat i, sobretot, resoldre'n la recollida deresidus i la depuració d’aigües residuals. A més, es contempla la cessió de competències dels ajuntaments a una nova i flamant Agència de Protecció del Territori que vetllarà pel compliment d’aquests plans de “minimització  ambiental”.

Seguir leyendo »

Pagava la pena?

Pagava la pena? Era precís? Compensava? No sé quins han estat els augurs que ha consultat Ximo Puig per a avançar les eleccions autonòmiques al 28 d’abril, ni quin fetge d’au han “llegit” per a aconsellar- li el que a mi em sembla una grossa, i innecessària, errada.

Deixaré de banda la qüestió de les formes amb el soci de govern (Compromís) que han estat particularment dolentes i que justifiquen (només les formes) un cabreig no dissimulat. Tant de Botànic, de bon rotllo i de consens, per a finalitzar amb un vot de qualitat i amb un trencament de facto del que de suposava que era una filosofia en pro de l’interès general. L’avançament consumat perjudica clarament les expectatives de Compromís perquè el 28 d’abril el debat serà Sánchez-dreta carpetovetònica i el discurs “local” o de país romandrà desdibuixat, cosa que no haguera passat el 26 de maig. Fins i tot si el PSPV-PSOE es beneficiara de l’increment previsible de la participació i de les expectatives favorables que donen algunes enquestes, la qüestió final sempre serà la suma.

Seguir leyendo »

Cal la ZAL?

Ja fa uns quants anys m’invitaren a un col·loqui sobre temes mediambientals al Saló d’Actes del Jardí Botànic. A la taula hi havia una representant de Salvem la Punta, una veïna molt afectada per tot el que havia passat. D’aperitiu ens posaren el vídeo “A Tornallom”, que posa els pels de punta pel cinisme oficial i la brutalitat policial en el desallotjament. Corria, si no recorde malament, l’any 2002 quan es produïren els fets (irreversibles?). Després, malgrat la suposada urgència, 16 anys d’un paisatge  buit, desolador i dues sentències del 2013 (TSJCV) i el 2015 (Tribunal Suprem) anul·lant l’operació per defectes legals. Ara, ja publicat en el BOP el “nou” projecte al desembre del 2018, estem davant del darrer episodi (amb nous recursos en marxa) i la pregunta que em ve al cap és: cal la ZAL?

Deixaré de costat les reflexions, necessàries i molt respectables, sobre el mal que s'ha fet i sobre si la ZAL ha de recuperar-se com a terrenys d’horta. Només vull incidir en algunes qüestions d'ordre estratègic. La primera, no per molt repetida menys important, fa referència a la tossuderia de l’Autoritat Portuària en no considerar seriosament el progressiu desplaçament de l’activitat portuària al Port de Sagunt (amb avantatges evidents pel que fa a la localització) que depèn de la mateixa Autoritat Portuària. Ho hauria d'haver fet abans de la macro-ampliació nord que consolida i augmenta els enormes costos ambientals, entre altres, la regressió comprovable de les platges del sud i, fins i tot, de les dunes del Saler, guardianes del fràgil ecosistema de l’Albufera. A més, l’ameba infinita que és el Port en continu i accelerat creixement introdueix un tall brusc entre el nord i el sud de la façana marítima, tall reforçat per l’heterogeneïtat social que suposen els PAI de França, Moreres i, si ningú no hi posa remei, el PAI del Grau.

Seguir leyendo »

Un tir al peu (col·lectiu)

Sembla que els planetes s’han arrenglerat en un sentit ben diferent al que preconitzà la inefable Leire Pajín. No m’agrada utilitzar termes i expressions de moda però allò de la tempesta perfecta respon prou bé al trist i fosc panorama que s’està dibuixant a tota pressa: un judici (polític, diguen el que diguen) que mai no s’havia d’haver començat; com a corol·lari, uns pressupostos no aprovats i una convocatòria d’eleccions generals per a l'abril i l’espasa de Damocles d’un possible triomf d’una dreta extrema que vol posar marxa enrere la història.

El primer de tot és que els esdeveniments de l'1-O, en opinió qualificada de Martin Pallín, casen malament amb els famosos delictes de rebel·lió o sedició. Si de cas, Martin Pallin dixit, amb un delicte menor de desobediència. Hem arribat aquí, a una judicialització d’un problema polític, per errades acumulatives dels actors de la  tragèdia (per a alguns tragicomèdia) però no val allò de tots són iguals. Un pot discrepar de decisions preses des de les institucions catalanes i d'haver lligat l’aprovació del pressupost a un “gest” del govern de Madrid, però no pot oblidar que fou el PP el que interposà un recurs d’inconstitucionalitat a l’Estatut de Maragall i que la sentència del Constitucional del 2010 fou molt decebedora i l’ inici d’una ampla deslegitimació d’un poder polític i judicial obertament hostil a qualsevol modificació de l'statu quo. Una deslegitimació que impacta de ple amb una Constitució que ha esdevingut llibre sagrat per als partits que veuen perillar la sacrosanta unitat d’Espanya i, és clar, l’obertura d’una escletxa “perillosa”.

Seguir leyendo »

El rei i jo

Fa pocs dies Felip VI estigué a València i Alacant i, a més de fer costat a la nova direcció empresarial, va rebre el Premi Concòrdia de la Fundació Manuel Broseta que l’any passat fou atorgat a la Societat Civil Catalana, un exemple, com tots sabem, d’homes de pau i concòrdia vilment atacats per independentistes virulents.

Aquesta estada em provoca algunes curtes reflexions. Pel que fa al Premi, Felip VI, en la seua defensa de la vigent Constitució, ese situa amb tots els que "no volen trencar Espanya”, tal vegada perquè una reforma de la Constitució podria posar en perill la vigent monarquia parlamentària que amb tant d’ esforç Adolfo Suarez aconseguí blindar, com ha demostrat contundentment Javier Pérez Royo.

Seguir leyendo »