eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Josep Sorribes

Professor d´Economia Regional i Urbana en la Universitat de València. Cap de Gabinet de l Alcaldia de l´Ajuntament de València (1983-1988). El seu darrer llibre: 'Valencia 1940-2014: Construcción y destrucción de la ciudad' (PUV, 2015).

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 8

El Metropol i els arquitectes

El passat dilluns 23 , dia de Sant Jordi, tingué lloc en la seu del Col.legi d'Arquitectes una taula rodona sobre el possible enderrocament de l’edifici de l’antic Cinema Metropol, situat tot just enfront de la dita seu  (Hernan Cortés, nº9). Hi hagué molts assistents i fou una taula aclaridora malgrat la inoportuna programació a les 20’30 d’un acte (una coral) en el mateix espai, la qual cosa va impedir que s'allargara un col.loqui amb el públic que prometia més. Tractaré de sintetitzar en uns pocs punts el que considere més il.lustratiu i aprofitable d’aquest acte:

1.- La intervenció (en diferents torns de paraula) del regidor Vicent Sarrià fou, al meu entendre, massa cauta i conservadora. Insistí en que ni a ell ni a l’ equip de govern els agrada enderrocar però que, ja que no està catalogat l’edifici i ha demanant llicència la propietat (sembla que l’ edifici és dels Tarazona Montoro, uns vells coneguts d’abans de la crisi), ara tot depenia del fet  que Activitats (Carlos Galiana) autoritzara el desitjat hotel. Mostrà el seu malestar amb la distorsió que provoquen les xarxes socials i unes quantes vegades reincidí  en  l’argument que calia complir la norma per no caure en prevaricació i risc d'inhabilitació, alhora que advertia del cost econòmic que podria suposar indemnitzar la propietat. Evidentment es va referir als “ informes  técnics”, no sols dels redactors del Catàleg  sinó també de la Conselleria de cultura desestimant l’interés de protegir l’edifici.

Seguir leyendo »

Els arbres i el bosc

Ja fa un cert temps que el projectat hotel de La Marina de València (o més ben dit ,la seua alçària) ocupa un lloc als mitjans de comunicació i, com de costum, ix a la superfície la nostra afició o passió pel foc. Tot són incendis: València s’encén en flames i no sols, ni de lluny, el dia de la cremà.

La discussió sobre el  nombre d’altures que ha de tenir aquest edifici singular ubicat tot just darrere de l’antiga estació marítima és la que té poca altura. Com deia Fuster, no convé fer de la ignorància argument i la història de l’ arquitectura i de l’ urbanisme està farcida  de projectes i edificis de tots els volums i colors ( vegeu , si us plau,  el clàssic llibre de Benevolo, Història de l’ Arquitectura Moderna. 8ª edició de l’ any 2002). Titllar d’ “aberrant“ ( abans de conèixer el projecte) les 30 altures en principi proposades és. com a mínim. precipitat.

Seguir leyendo »

Voltors

Ja fa 5 mesos (el 8 d’ Octubre de 2017) que un servidor escrivia en aquest mateix mitjà un article titulat, no per casualitat, “Pobresa d’esperit” arran de la fugida de capitals de Catalunya pel conflicte polític i la mal disimulada alegría “local” de veure que això ens podria beneficiar. Deia llavors: “les sàvies declaracions d’una dotzena de pròcers locals de diferents sensibilitats ideològiques m’han produït vergonya aliena i enrojolament pujat i el meu cap ha tret del bagul l’obra de Victor Hugo Els Miserables. El denominador comú d’aquestes declaracions era el també poc dissimulat plaer per l’èxode que ens ha premiat als valencians gràcies al fet que hem sabut bastir un clima de sentit comú i civilitat”.

M’haguera agradat no tornar sobre l’argument però sembla que no podrà ser perquè  alguns continuen entestats a mostrar sense vergonya les seues misèries morals. I no ho dic per l’objectivitat a què ens té ja acostumats la " Voz de su Amo" ( El País) que  no es talla ni un pèl en carregar les tintes cada vegada més en una operació que té com a principi allò de “ vencido y derrotado (o desarmado) el ejercito enemigo…”, expressió a la qual Franco tenia una indiscutible i inefable estima. La deriva conservadora i belicosa d' El País és tan evident que no sobta trobar-se amb expressions com: “ Barcelona traicionada. La inestabilidad política y la falta de Presupuesto causan la pérdida de la Barcelona World Race. La capital catalana pierde un evento deportivo relevante, la cuarta edición de la Barcelona World Race (BWR), prevista para 2019. Este fiasco suma y sigue a la (aún más grave) pérdida del concurso para la sede de la Agencia Europea del Medicamento".

Seguir leyendo »

El Metropol: Incendis (fortuïts?), desvergonya (tècnica) i dubtes (innecessaris)

De vegades cal estar a l’aguait i reaccionar amb rapidesa, malgrat que la precipitació puga conduir a cometre alguna errada. Veus molt més autoritzades que la meua (d’estricte outsider)  ja s’han pronunciat i es pronunciaran els propers dies i només cal utilitzar el cercador de Google. Una cosa és l’afició desmesurada que tenim a  glosar la València en flames (reals o imaginàries) i una altra ben distinta és la insensibilitat manifesta (amb excepcions honroses i valuoses per igual) davant d’agressions al patrimoni pròpies de la piqueta autoritària.

I, com a factor agreujant, la síndrome del bomber incendiari. Passà (metafòricament) amb la RTVV ( primer la degrade i després la tanque.) Lluny de la metàfora –com si fos enveja dels socarrats de Xàtiva– vam patir l’incendi –sempre casual- del teatre Princesa (aneu al Carrer Murillo i vegeu l‘enorme i sucós solar resultant) i el 16 de Febrer del 2001, en Hernán Cortés 9 , les flames feren malbé l’edifici on residia al seus baixos el Cinema Metropol.

Seguir leyendo »

Lliçons des del bus

Ja feia temps que anava jo rondinant com un borinot la idea del profit que se li podria treure a veure la ciutat des de les finestres dels autobusos de l’EMT o del Metrobús  i, complementàriament, el paisatge urbà que ens ofereix els viatges en el trenet (FGV) o en les rodalies de Renfe. No sé si arribaré a parir un paper  basat en aquesta mena de percepció mòbil però, de entrada, dos experiències recents  m’ animen a no abandonar el projecte.

La primera fou farà cosa d’un més  amb motiu d’un viatge que vaig fer a la Fira Mostrari per a escoltar quatre il·lustres  arquitectes magistralment presentats per Fernandez Galiano amb Rafael Moneo com a darrera figura invitada. He de dir que aprofitar CEVISAMA per a fer aquesta mena d’activitats em sembla una gran idea que hauria de proliferar amb altres excuses. Al Saló d’Actes no cabia una agulla -amb gent seguda per tot arreu-  i les més de 500 butaques estaven plenes de gent jove (estudiants d’arquitectura en la seua majoria, obligats o no) que escoltaven les aventures i desventures de projectes arquitectònics originals i valuosos. Malgrat l’edat, Rafael Moneo s’apassionà contant  el seu darrer projecte d’ una bodega de vi al Bierzo de León per als Palacio.

Seguir leyendo »

'Pax romana' al Cabanyal: una història exemplar

Som a l’inici, després de la crida i d’alguns tumultuosos prolegòmens, de les nostres festes falleres. “Som tradició”, com diu el cartell oficial, i no hi ha dubte que açò és “lo nostre” tant o més que els bous al carrer. Ja han passat els Carnestoltes i encara manca quasi un més per a la mona. Cal aprofitar aquesta primera setmana de març (després es fa un parèntesi dominat per el soroll, la barbàrie i l’orgasme de la restauració) per a montar el pollo. I en aquesta rifa, veges tu per on, li ha tocat la grossa al nostre sempitern i benvolgut Cabanyal.

Els representants genuïns de la voluntat popular, Salvem el Cabanyal (sempre salvant!!!), l’ associació de veïns i el col.lectiu “El litoral per al poble” (sic) han posat el crit al cel per l’atreviment dels tècnics encarregats de la redacció del Pla Especial. Algú féu la grossa errada de “fabricar” una simulació grollera en què desapareixia la massa arbòria coneguda com a Parc del Doctor Lluch i en el seu lloc apareixien uns habitatges nous perpendiculars (!!!!) a la mar i no paral.lels com és tota la trama existent. I ja sabem que València vol ser sempre la Roma de Nerón. Els incendis són realment allò nostre. Com que els esdeveniments tenen, al meu parer, moltes lliçons aparellades, més val que anem per parts

Seguir leyendo »

El silenci atemporal del solars

En termes generals, la coneguda expressió “tempus fugit” és la  pura constatació d’una tautologia. Doncs clar que passa el temps!! I, a mes, ho fa de forma inexorable sense atendre a raons  ni desitjos. El pas del temps no té, com tantes altres coses, una percepció  homogènia. Quan més gran et fas i menys camí et queda per recórrer, sembla com si el maleït temps s’ accelerés.

Seguir leyendo »

Estupefacció

A Juan Bautista Soler li correspon l’honor d’haver popularitzat allò del “pelotazo”, molt apropiat per altre costat per a una operació com la de Mestalla per a la que cal tindre moltes pilotes en forma de poca vergonya. Tanmateix de “pelotazos” (antics i recents) en sabem prou en aquesta castigada ciutat ( Sorribes, J. València 1940-2014. Construcción y destrucción de la ciudad. PUV 2015) i la voracitat immobiliària no és virtut exclusiva de l’ex president del València CF. Enrique Ballester (Guadaqlmedina, IGSA...) és un bon exemple.

Llixc amb estupor (no trobe millor adjectiu) que Guadalmedina exigeix a l’Ajuntament 45 milions d’ euros (quatre xavos) per l’ anul·lació de la llicència d’ obres concedida en temps de Rita Barberà sota el paraigües d’ un conveni  de jutjat de guàrdia (pgs. 281-284) perpetrat el 2005. En paraules senzilles i tendres la jugada fou de llibre: Ballester es quedava amb l’edifici del Centre Sanitari Municipal de la Plaça d’ Amèrica (valorat a preu molt inferior al pagat per la Generalitat per a la venda de l’edifici del Jutjats a LUBASA)  i li  cedía a l’Ajuntament l’edifici de la Tabacalera que previament era  destrossat i mutilat  per a permetre dos edificis de luxe en la trasera que dona a Mícer Mascó.

Seguir leyendo »

València-Lisboa, un agermanament urgent

La ciutat es disposa, un any més, a celebrar la festa del seu sant patró Sant Vicent Martir. Una festivitat que és només de València ciutat -de creus endins– cosa que sobta a qui no coneix la importància de l’esdeveniment i la resistència paradigmàtica a renunciar a la tradició. Fet lloable aquest, tot i que es puga detectar un excès de caspa i una resistència numantina a deixar de costat (o superar) el sempitern conflicte de què fer amb el monestir de Sant Vicent de la Roqueta i si cal o no practicar l’arqueologia, no siga que el cos del sant encara estiga soterrat a casa nostra, perquè el monestir s’alçà al lloc on hi havia el femer on fou llançat el cadàver del sant.

De tota manera, tindrem les habituals processons perquè el fervor vicentí es mantinga per sempre viu i la ciutat torne a demostrar que de vegades no cal recorrer a allò que tot canvie perquè tot continue igual per la senzilla raó que res no canvia.

Seguir leyendo »

La ciutat autista

Diu la wikipèdia que l'autisme és un grup de trastorns del desenvolupament neurològic que es manifesta obstaculitzant l’aprenentatge d’habilitats de comunicació i de relacions socials, així també com la imaginació i la conducta., Forçant una mica l’ argument, podríem parlar  de ciutat autista? I, en cas afirmatiu, podríem aplicar aquest terme a la ciutat de València?

Ja duc un cert temps desfent-me en cabòries sobre d’on li podria vindre la força a la ciutat per a eixir d’uns quants cercles o bucles que l’esterilitzen. València ciutat, com totes les ciutats europees comparables, és, a hores d’ara, una ciutat plena de reptes i sociològicament molt complexa en raó a la gran diversitat de procedències, cultures i llengües que té al seu si i també a la continua tensió entre la globalitat i la localitat. Dels reptes, els habituals en una ciutat d’aquesta dimensió: la dificultat de generar dinàmiques virtuoses de creixement econòmic; l’ agreujament de les desigualtats socials que sembla que han vingut per a quedar-se després de la crisi; les necessitats d’actualització permanent d'equipaments i d'infraestructures; els maldecaps de l’abús de la mobilitat privada i un llarg seguit que seria avorrit detallar.

Seguir leyendo »