eldiario.es

9

Síguenos:

Boletines

Boletines

Josep Sorribes

Professor d´Economia Regional i Urbana en la Universitat de València. Cap de Gabinet de l Alcaldia de l´Ajuntament de València (1983-1988). El seu darrer llibre: 'Valencia 1940-2014: Construcción y destrucción de la ciudad' (PUV, 2015).

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 12

Un tir al peu (col·lectiu)

Sembla que els planetes s’han arrenglerat en un sentit ben diferent al que preconitzà la inefable Leire Pajín. No m’agrada utilitzar termes i expressions de moda però allò de la tempesta perfecta respon prou bé al trist i fosc panorama que s’està dibuixant a tota pressa: un judici (polític, diguen el que diguen) que mai no s’havia d’haver començat; com a corol·lari, uns pressupostos no aprovats i una convocatòria d’eleccions generals per a l'abril i l’espasa de Damocles d’un possible triomf d’una dreta extrema que vol posar marxa enrere la història.

El primer de tot és que els esdeveniments de l'1-O, en opinió qualificada de Martin Pallín, casen malament amb els famosos delictes de rebel·lió o sedició. Si de cas, Martin Pallin dixit, amb un delicte menor de desobediència. Hem arribat aquí, a una judicialització d’un problema polític, per errades acumulatives dels actors de la  tragèdia (per a alguns tragicomèdia) però no val allò de tots són iguals. Un pot discrepar de decisions preses des de les institucions catalanes i d'haver lligat l’aprovació del pressupost a un “gest” del govern de Madrid, però no pot oblidar que fou el PP el que interposà un recurs d’inconstitucionalitat a l’Estatut de Maragall i que la sentència del Constitucional del 2010 fou molt decebedora i l’ inici d’una ampla deslegitimació d’un poder polític i judicial obertament hostil a qualsevol modificació de l'statu quo. Una deslegitimació que impacta de ple amb una Constitució que ha esdevingut llibre sagrat per als partits que veuen perillar la sacrosanta unitat d’Espanya i, és clar, l’obertura d’una escletxa “perillosa”.

Seguir leyendo »

El rei i jo

Fa pocs dies Felip VI estigué a València i Alacant i, a més de fer costat a la nova direcció empresarial, va rebre el Premi Concòrdia de la Fundació Manuel Broseta que l’any passat fou atorgat a la Societat Civil Catalana, un exemple, com tots sabem, d’homes de pau i concòrdia vilment atacats per independentistes virulents.

Aquesta estada em provoca algunes curtes reflexions. Pel que fa al Premi, Felip VI, en la seua defensa de la vigent Constitució, ese situa amb tots els que "no volen trencar Espanya”, tal vegada perquè una reforma de la Constitució podria posar en perill la vigent monarquia parlamentària que amb tant d’ esforç Adolfo Suarez aconseguí blindar, com ha demostrat contundentment Javier Pérez Royo.

Seguir leyendo »

La mobilitat, tat, tat

A finals de novembre de 2018 la Generalitat aprovà el Pla Bàsic de Mobilitat Metropolitana. La premsa, entre irònica i sorneguera, titulà l’esdeveniment com “12 anys per a ser  més sostenibles”. 12 anys i 128 milions d’euros. Un altre pla per executar. I van… A mi em sembla bé la “filosofia” però vull recordar que el 1991 ja es féu una enquesta metropolitana (no gaire diferent de la que es va fer per al pla aprovat) i que es creà la base jurídica i de gestió (l'ETM, després AVM fins la seua dissolució el 2012) que el PP s’encarregà de dinamitar. Restem doncs exercitant- nos en la màquina del temps i l'Autoritat Metropolitana de Transport recentment creada està recollint adhesions voluntàries (hi manquen prou municipis encara) alhora que demana “a Madrid” els 38 milions de justícia per al transport metropolità.

Les dades (abundants) no ofereixen massa sorpreses pel que fa al nombre global de viatges i corredors (encara és molt radial la mobilitat metropolitana). El pla esta farcit de bones intencions que el que escriu, subscriu. El problema, a banda de l’evidència de la progressiva ampliació de l’àrea metropolitana, de l’increment de la mobilitat global i de la insuportable i injustificable mesquinesa de Madrid, és el comportament divergent de la ciutat central i de la resta de l'àrea metropolitana.

Seguir leyendo »

Què volen aquesta gent?

La psicosi de la possible victòria de la dreta a casa nostra seguint les passes d’Andalusia, m’ha fet recordar aquella cançó de Maria del Mar Bonet. Els nous aspirants a governar-nos no venen de matinada com en la cançó però no són menys perillosos que la repressió franquista. Què volen? Sols guanyar i tornar 40 o 50 anys endarrere. Dejà vu, com diuen els francesos. Si algú dubtava de la permanència del franquisme sociològic, ara supose que ho tindrà més clar. Ni autonomies , ni independentistes (ni de broma), ni drets de les dones, ni res de res.

El tsunami conservador (molt conservador) s’estén per tota Europa (Salvini, Hofer. Wilders, Petry, Farage, Le Pen, Orban, Kacynsky, Michaloliakos...) i beu del clima d’intolerància general fomentat per “líders” com Trump, May o els sempre temibles Putin, Xi Jinping o, a una escala “menor”, Bolsonaro, Erdogan i tanti altri. Immigrants (i també dones) són les víctimes d’un pensament  retrògrad i insolidari que troba adeptes, com sempre, en el perdedors de la globalització que, paradoxalment, afavoreixen els principals agents i beneficiaris i d’aquest procés.

Seguir leyendo »

Impunitat: la butla del futbol

Diumenge 23 de desembre, fum, fum, fum… Creuava l’avinguda del Primat Reig a l’altura de Gascó Oliag per a dirigir-me a dinar a una pizzeria de l’avinguda d’Aragó (un altre aparcament en superfície tan irracional com l’Albereda, per cert) .El problema no fou l’allau de gent que eixia del camp. El futbol és una dèria que afecta els cinc  continents i mou tants diners com passions. El problema fou que, de nou (i en van mil vegades), les voreres i els jardins estaven ocupats per cotxes aparcats que n'impedien l'ús per part dels vianants. Ja ho he escrit alguna vegada però sempre m'escalfe.

A veure: hi ha una  ordenança de circulació aprovada i vigent que prohibeix aparcar damunt de voreres i jardins. L’Ajuntament té dues solucions: la primera és aprovar una modificació que especifique que els dies de futbol no està vigent i roman suspesa l’ordenança. Són dies “nefands” (ja existien en temps dels romans) en què tot val. La segona opció és declarar la nul·litat de totes les multes posades en dies “normals” des de temps immemorials atenent a allò de la igualtat davant la llei. La tercera opció seria demanar perdó públic i anunciar que aquell que deixe el cotxe en voreres i jardins els dies de futbol es veurà agraciat amb una multa de 1.000 euros, sense rebaixa possible, i posats a disposició judicial els que no paguen en 15 dies. Que l’únic dia en què es respectà la llei fora la final de la Copa del Rei de fa uns anys perquè venien “sus majestades” fa olor, millor dir pudor, a cinisme del pitjor.

Seguir leyendo »

Im-pre-sen-ta-ble

Demà tocarà la grossa i farà vessar el cava a casa dels agraciats. Hi ha molts milions que només poden celebrar que es fa de dia i prou, però això ja ho sabem i se'ns ha fet la pell dura i patim de torticolis de tant de mirar cap a un altre lloc. Rebels i sediciosos passaran el Nadal a la presó i /o ben lluny de casa. Per als que estan tancats, sembla que s’acosta un judici,  just of course, i la fiscalia demanarà penes de més de 10 anys perquè aquests senyors i senyores han comés un greu atemptat a l’interés d’Espanya (sic). Sedició i rebel.lió són termes del codi de justícia militar que no encaixen ni a martellades amb els suposats delictes. Tindre opinió pròpia i no combregar amb una Constitució tramposa que sus señorías no han volgut reformar contra tota evidència no sembla cap delicte que puga justificar la crueltat del càstig. S’admeten tota classe de discrepàncies però mantenir en la presó o a l’exili persones que no han comés cap delicte de sang, de violència ni d’apropiació de bens d’altres em sembla purament i simplement impresentable. Cada vegada que sent parlar del bloc constitucional em fa fredor. Ni la Constitució ni la Biblia en pasta. Aquests separatistes antidemòcrates no tenen perdó de déu. Com diu Aznar, mà dura i molt més dura. Un 155 sense límit de temps per a foragitar els enemics de la pàtria. De victòria en victòria, i tothom (o quasi) posant-se de perfil.

Seguir leyendo »

Hipoteques del passat, hipoteques de futur

Com era d’esperar, els governs de la Nau i el Botànic s’han trobat amb un seguit d'hipoteques en forma de decisions aprovades en el passat que, normalment, generen drets legals i, per tant, costos importants de qualsevol reversió i/o modificació, a banda de suposar un focus de conflicte amb els interessos en joc. A això cal sumar les “dissensions” internes en els partits d’esquerra que fan coalició, on el PSPV-PSOE s’ubica nítidament a favor del continuisme mentre que Compromís i Podemos tenen per costum alçar la veu  però (perquè la sang no arribe al riu i no trontolle la coalició) triguen poc a transigir intentant introduir canvis marginals que no arriben a ser percebuts per la ciutadania com a canvis significatius. És el regnat de la Realpolitik, amb la seu a dosi de  possibilisme, pragmatisme polític i cinisme.

En el Botànic tenen, entre altres molts temes punyents, el repte del Puerto Mediterráneo d'Intu del qual, si de cas, ja en parlaré altre dia. Avui m’interessa una trilogia que afecta més directament el govern del la Nau: el PAI del Grau, el PAI de Benimaclet i la ZAL. En el primer cas, després d'un cert rebombori i de l’escenificació de la dissensió, els tres partits signaren una pax romana y el tema deixà de ser noticia amb la qual cosa cal suposar que prompte o tard assistirem a un urbanicidi que ha estat coent-se a foc lent des del 2004 i que ara comença a estar ja “madur”. En el cas de Benimaclet, el que fou un dels primers PAI de l’era de Rita va quedar en suspens i ara, de la mà de Metrovacesa, torna a prendre cos un projecte que, en lloc de generar un continuum decreixent per a tractar adequadament la trobada amb l’Horta, manté una elevada edificabilitat i “a canvi” de “liberar suelo verde” (uns equipaments i uns innecessaris horts urbans) manté la pantalla arquitectònica i dues torres de 30 altures. De nou, rebombori, dissensió i pau.

Seguir leyendo »

Reforma de la Constitució: que no volen, que no volen

És evident que ningú dona un duro per la reforma de la Constitució, malgrat algunes tímides demandes. No volen i prou. I això que hi ha raons més que fonamentades per a procedir a una reforma radical perquè, si no es fa, el procés de deslegitimació és imparable i més prompte que tard caldrà que en fem una de nova. Cosa que, d'altra banda, resulta atractiva. No cal ser tan radical com Jefferson (cada generació te dret a fer la seua Constitució), però, Déu ni do, ja toca.

Pérez Royo ha demostrat amb arguments difícilment rebatibles que la Constitució de 1978 estigué farcida de defectes de naixement. Fou una constitució que adaptà les Leyes Fundamentales del Movimiento a la nova situació política i d'aquí vingué la transició suau i l’alternànça. Calia deixar-ho tot lligat i ben lligat; respectar els interessos dels que havien guanyat la guerra; consolidar constitucionalment la monarquia imposada per Franco; introduïr en la llei electoral la desviació del principi d’igualtat política (en el Senat no hi ha desviació: directament no s’aplicà  el principi); i per últim, descafeïnar al màxim les aspiracions “separatistes”, consagrar un absurd café para todos i prohibir la federació de comunitats autònomes (cordó sanitari per a Euskadi/Navarra i Catalunya/País Valencià).

Seguir leyendo »

El Muvim i la Geperudeta: una bona idea?

Estava escrit: el día 2 de desembre, el cel blau del lluent de l’Albufera, els esforçats maratonians a ritme de batucada (we speak running), l’espai comprés entre l’avinguda de l’Oest i la Plaça de la Reina literalment ocupat per baratària, top manta i la gentada i, per a posar la guinda al pastís cromàtic i visual, l’expo de la Geperudeta al Muvim (Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat). Tot un shock.

Ja fa temps que tinc el costum de dir, fent broma, que a mi, de major, m’agradaria ser liberal, no d’aqueixos falsaris que s’autoanomenen liberals en allò econòmic i allò social i que són pura casta i caspa, sinó liberal que tracta humilment de seguir les passes de gent com, per exemple, Bertrand Russell. Ja m’ho pose difícil.

Seguir leyendo »

El nou llit verd: algunes reflexions a rajaploma

En relació al procés reflexió sobre la possibilitat d’intervenir en el nou llit del Túria i posar-lo en valor com a infraestructura verda i relacional, tal vegada puguen ser d’alguna utilitat les reflexions que s’acompanyen a continuació.

1.- La iniciativa de plantejar una actuació soft en el nou llit del Túria em sembla plenament justificada des de l’òptica del cost-benefici, del model territorial i del benestar social

Seguir leyendo »