eldiario.es

9

Josep Sorribes

Professor d´Economia Regional i Urbana en la Universitat de València. Cap de Gabinet de l Alcaldia de l´Ajuntament de València (1983-1988). El seu darrer llibre: 'Valencia 1940-2014: Construcción y destrucción de la ciudad' (PUV, 2015).

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 20

Turisme urbà i ciutat: negre sobre blanc

A data d’avui escriure sobre turisme i ciutat comporta la dificultat que acompanya els temes que com aquest estan farcits de llocs comuns, interessos eufemísticament dissimulats i pors al conflicte. A més, com passa amb altres temes com l’ús excessiu del vehicle privat (o l’ampliació nord del Port) se subestimen sistemàticament els danys col·laterals o, per dir-ho en terminologia acadèmica, les externalitats negatives. Per tant, cal anar eliminant la boira i l’opacitat i, si més no, oferir algunes reflexions útils sobre aquest fenomen que té, d'altra banda, un fort component mediàtic.

Aquestes ratlles van de turisme amb adjectiu, de turisme “urbà”, una subclasse d’una activitat socioeconòmica i cultural, el turisme, una exportació en origen, que ha assolit un extraordinari desenvolupament. Les xifres son realment espectaculars però em centraré sols en les dades referides a Espanya i al País Valencià. Pel que fa a Espanya, les dades del turisme internacional parlen el 2019 d’un volum de 83’4 milions de visitants amb una despesa de 91.879 milions d’euros. El comte satèl.lit de turisme de 2017 xifra l’ impacte de l’activitat turística (que computa tant el turisme provinent de l’estranger com l’anomenat turisme interior) en l’11’7% del PIB i el 12’8% de l’ocupació. Pel que fa al País Valencià, les xifres agregades parlen del 14’6% del PIB i del 15’1% de l’ocupació, xifres coherents amb l’elevada especialització turística del país, que el fa superar la mitjana estatal. Pel que fa a la ciutat de València, les dades quantitatives són més difícils de trobar. Tanmateix, hi ha un consens prou generalitzat sobre el fort creixement turístic que ha experimentat la ciutat de la mà de la revolució del low cost dels viatges aeris, l'expansió de l’oferta residencial per la via de les noves plataformes del tipus de Airbnb, Booking.com etc, i els evidents atractius turístics de la ciutat que els excessos i banalitzacions no aconsegueixen eliminar.

Seguir leyendo »

Cabòries 20/20

En dates prenadalenques Vicent Flor va escriure un article  amb el títol de “Per què estic preocupat”. Un interessant i proactiu article on l’autor assenyalava tres preocupacions bàsiques, tot aclarint que n'hi havia altres que, per raons d’espai, no treia a llum. Vicent Flor subratllava, amb raó, com a principals trets preocupants, en primer lloc, l'extensió de l’odi “als altres”, de vegades explícit i de vegades amagat sota el menyspreu superb o la invisibilització. El segon tret seria l’extensió de l’individualisme i l’atomització social convenientment conreada pels poders fàctics i esperonada per la pretesa maximització del consum. El tercer, l’absència o escassesa d’alternatives i la generalització del pessimisme vinculat a l’ofensiva en tota regla de la dreta econòmica i política, molt interessada en la fi de la història, el pensament únic i allò que es coneix com a síndrome de la TINA (There is no alternative).

Quan encara tenim a la retina la imatge dels focs artificials que celebraven l’arribada de l’enigmàtic 20/20 pense que paga la pena reprendre el discurs apuntat per Vicent Flor i, al mateix temps, fer-ne també una lectura “local” partint de l’arriscada premissa que podem lliurar-nos de la maledicció de Dante (lasciate ogni speranza) i somniar que la societat valenciana encara pot ser (amb molt d’esforç) alguna cosa més que una regió amb forta personalitat però sense nord i subalterna.

Seguir leyendo »

Urbanisme(s)

La ciutat és un producte social històricament anterior al desenvolupament de moltes de les actuals ciències que malden per fer-nos comprensibles el fet urbà (la ciutat vista des de la història, la geografia, l’arquitectura, l’economia, la sociologia, la ciència política  o el dret però també  des de la fotografia, el cine, la novel·la o la filosofia). Aquesta multiplicitat fa que el significat del terme “urbanisme” siga especialment confús perquè cada disciplina veu la ciutat des de  la seua perspectiva i, a sovint, com un objecte d’estudi aplicat. Es tracta d’utilitzar les mil i una teories per tal que la ciutat (en qualsevol de les seues  modalitats de ciutat, àrea metropolitana, ciutat-regió, megalòpolis etc,) esdevinga un case study de cadascuna d’aquestes ciències o disciplines. Cap no arriba a copsar per ella mateixa la complexitat del fet urbà, d’ací la recurrència sistemàtica a la interdisciplinarietat i la transversalitat.

No hi ha una “ciència de la ciutat” malgrat valuosos intents de síntesi com ara els de Fernando de Teran, Díez Medina y Monclús, Weschool. Des de la història, resulta imprescindible recórrer a Mumford (La Ciudad en la historia. Buenos Aires, Ediciones Infinito, 1966). També es pot consultar el clàssic llibre de Benevolo (Historia de la arquitectura moderna. 8ª edición. Gustavo Gili 2010) o cercar l’origen de l’urbanística en Giorgio Piccinato (La costruzione dell'urbanistica. Germania 1871-1914. Officina Edizioni 1977), urbanística que tingué el seu origen en l’Alemanya de Bismark com una necessitat de “posar ordre” en termes d’usos i localitzacions i que a hores d’ara, ha generat tota una disciplina de creixent complexitat.

Seguir leyendo »

La València de Ribó

El passat diumenge 8 de desembre Joan Ribó escrigué un interessant article de premsa on, d’alguna manera, definia -aprofitant l’oportunitat de la cimera del clima- el que podríem anomenar el seu “model de ciutat”, la seua proposta de futur per a la ciutat de València. Una síntesi seria la coneguda expressió lorquiana “verde  que te quiero verde".

Començaré dient que aquest article és molt d’agrair perquè no sovintegen  formulacions coherents que proposen un camí comprensible i alhora engrescador. Continuaré afirmant  el meu consens bàsic sobre allò escrit. No puc estar més d’acord amb moltes de les coses que allí es proposen: fer més amable la ciutat, posant com a eina bàsica un ambiciós Pla Verd; una connexió natural entre els barris i l’àrea metropolitana de València; una estratègia per a la façana marítima des de Sagunt a Cullera on s’integre la transició port-ciutat des de la sostenibilitat i el respecte als drets de la ciutadania a un futur molt menys agressiu (interessant la darrera reflexió de  Joan Romero). Una estratègia on es posen en valor el Parc de Desembocadura del Túria, la definitiva recuperació de l’espai públic de la Marina, la rehabilitació integral del Cabanyal però també de les castigades Malva-rosa, Natzaret, la Punta i Pinedo.

Seguir leyendo »

La qüestió de l'habitatge

Engels publicà el 1887 la seua “Contribució al problema de l'habitatge”. En la restauració borbònica (1874-1931) “la qüestió de l’habitatge” fou un dels principals ingredients de la “qüestió social” que tant preocupava les classes benestants perquè era un perill potencial per a la seua supervivència. En la postguerra, la situació empitjorà i l’estat franquista, a banda de deixar proliferar el barraquisme, tractà d’aplicar la democràcia orgànica i resoldre (sense èxit) el problema a colp de “grupos” que poblaren les nostres ciutats de la mà, entre d’altres, de l’Església, l’Obra Sindical del Hogar i algunes grans empreses que feien habitatges per als seus treballadors.

A partir del 1956, amb l’Instituto Nacional de la Vivienda, es consolida la política d’incentivació de la demanda (la legislació d’habitatges protegits) que, amb la col.laboració primer del Banc Hipotecari i de les caixes d’estalvi i després de tot el sistema financer, ens va convertir en un país de propietaris al temps que prenia forma i consistència la connivència dels poders polítics i dels nostres benvolguts promotors d’insaciable voracitat. A hores d’ara el tema està, com se sol dir en “l’agenda política” des de que el boom immobiliari (2003-2008) i la crisi posterior (2009-2013) van fer fora un percentatge rellevant dels potencials demandants i es va incrementar de forma important la taxa de desnonaments.

Seguir leyendo »

La dimissió de les elits

El dia 12 de novembre quedarà en la memòria (almenys en la meua) com el dia de la desvergonya. El fet que siga desitjable l’existència d’un govern (si hi ha sort) i que finalitze l’excessiva inestabilitat no lleva que siga un insult a la intel·ligència haver malbarat quatre mesos i haver permès l’avanç de la dreta, aquesta sí, inconstitucional. Que amb un café, cinc esborranys i un hora s’haja arribat a un preacord que haguera estat perfectament possible al juny, diu molt poc (o molt) sobre els actors i molt sobre la banalització de la política i la irresponsabilitat.

Per cert, fer un brindis al sol  i proposar “més  diàleg” en Catalunya “dins de la Constitució” és fer cas omís a l’evidència: la Constitució del 78 (on tot estava lligat i ben lligat pel franquisme) o es modifica en profunditat o cal un  nou període constituent. Seria d’agrair molta més claredat al respecte. Per descomptat, la dreta es negarà en redó a la modificació del nucli dur de la Constitució que exigeix la majoria qualificada. Llavors ....? Fer servir eufemismes és molt arriscat. D’acord, el primer és aconseguir un govern però el tema de la plurinacionalitat ni es pot furtar al debat ni es pot deixar sense resoldre.

Seguir leyendo »

El Govern del Rialto

Governar una ciutat no és el mateix que gestionar-la com voldrien alguns crítics de la “politització” (si no és la seua, és clar). La política urbana inclou (ha d’incloure) la planificació i la gestió, però les prioritats tenen color polític i el resultat de les urnes ha de tindre  la seua traducció. La qual cosa és perfectament compatible amb acceptar que els conflictes d’interessos existeixen i que, a més, són o poden ser un element de dinamisme sempre que s’eviten les baralles de campanar i la pràctica del vol gallinaci. Acceptar la diferència sense renunciar als valors propis, posant en clar les discrepàncies, és sana costum i en aquests temps de governs de coalició és, a més de sana, necessària. La raó no atén a majories i minories i escoltar els discrepants baixa la probabilitat d’errar. Evidentment, la decisió i la responsabilitat corresponen al govern democràticament elegit.

Cal, per tant, el retorn de la política entesa com a explicitació de les prioritats derivades de l’ideari, com a acceptació i normalització del conflicte, com a pràctica de la mediació i com a ús intel·ligent dels processos de participació, despullant-los de una innecessària retòrica. Governar és exercir l’art de la política (de la bona política) però també utilitzar de forma escaient els instruments  que permeten aconseguir els objectius desitjats, uns instruments que donen contingut a dos termes tan coneguts com mal utilitzats: la planificació i la gestió.

Seguir leyendo »

Deslegitimat

Hi ha algunes coses que preferiria haver somniat i no sentit. L’estadista Pedro Sánchez ha fet aportacions impagables al pensament reaccionari, no sé si cercant un lloc en la història de les idees o, molt em tem, deixant-se dur pel més groller oportunisme electoral i la recerca desesperada d’un grapat de vots que li puguen estalviar unes xifres de votants inferiors als aconseguits fa mesos. De ser així, com pronostiquen àugurs de diferent credo, “Il bello” esdevindrà Don Tancredo i la seua supervivència política perillarà, cosa que s’ha guanyat a pols.

Les joies o, si es vol, perles d’hemeroteca / videoteca no es limiten a la vella proposta de “deixar governar” la llista més votada, proposta que deixa ben a les clares la seua supina incapacitat per arribar a acords operatius. Si per Sánchez fora no hi hauria cap govern de coalició i els pactes que han signat els socialistes en ajuntaments i comunitats autònomes han estat fruit d’una mala nit o, de nou, fruit de la més elemental àlgebra electoral. Els principis son làbils i negociables com bé deia Groucho Marx.

Seguir leyendo »

La congestió metropolitana

En el darrer article parlàvem de l’anomalia metropolitana i de la cridanera manca de propostes per a conformar un govern metropolità seguint la tendència europea i el sentit comú. En absència de govern supramunicipal i en presència de la “lògica del mercat” el resultat és, en el cas de l’Àrea Metropolitana de València, la congestió metropolitana. Cal definir lògicament el terme de “congestió”. Tot i que habitualment es relaciona amb el trànsit, quan parlem de congestió metropolitana ens referim a un concepte una mica més ample. L’espai metropolità de València està congestionat perquè les infraestructures viàries i ferroviàries conformen un espai intensament utilitzat pels usos residencials, dotacionals i productius, uns usos que demanen noves infraestructures que indueixen noves localitzacions. Un bucle o espiral que demana a crits una definició operativa d’un “model metropolità” viable en termes de qualitat de vida i d’objectius i polítiques coherents i òbviament, supramunicipals. I, si no es massa demanar, un govern metropolità asimètric i flexible que pose una mica d’ordre i imaginació.

Parlant d’infraestructures, tal vegada convinga recordar als propensos a l’oblit una evidència històrica: el desenvolupament del capitalisme deixà de costat qualsevol classe de mercaderia o servei que no proporcionara guanys a curt termini, que exigira immobilitzacions de capital elevades o que tinguera un període llarg de maduració  de les inversions. Fou llavors l’Estat el que hagué d'assumir la producció d‘un bon nombre de bens i serveis imprescindibles per a la mateixa reproducció dels sistema. Les infraestructures de comunicació i les xarxes d’abastiment d’energia, aigua i gas (i també la salut pública, la instrucció, l’habitatge, l’ordenació urbana i un llarg etc.) exigiren la intervenció de l’estat i l’inici d’un conflicte continuat amb les classes dominants per poder bastir un sistema fiscal que la fera possible.

Seguir leyendo »

L'anomalia metropolitana

Continuem pensant la ciutat i ho fem amb una altra anomalia (la del Port ja ho era). Es tracta –com indica el títol- d’un vell tema que per la insistència i el nul èxit s'assembla a la prèdica en el desert o, si fa no fa, a un esforç inútil i una estèril passió: tractar de convéncer tiris i troians que renunciar a un govern metropolità no és sensat i suposa incórrer en un acte mes de balafiament de recursos, atès l’elevat cost d’oportunitat.

L’anomalia metropolitana no és exclusiva de València. De fet, en l’Estat Espanyol tenim una taxa d’urbanització propera al 80%, semblant al nostre entorn europeu, i podem identificar amb claredat mitja dotzena llarga d’àrees urbanes que demanen a crits un govern metropolità: Madrid (un cas especial), Barcelona, València, Bilbao, Vigo-Santiago, Oviedo-Gijón–Avilés, Sevilla o Màlaga. Hi ha ciutats grans (Saragossa, Valladolid...) que tanmateix no són àrees metropolitanes perquè no són polinuclears i hi ha també altres aglomeracions urbanes més petites però amb vocació metropolitana. A casa nostra, les àrees que graviten sobre Alacant i Castelló, o l’eix del Vinalopó.

Seguir leyendo »