Lliguem-nos les espardenyes

El passat 7 de Maig de 2021 vaig escriure en aquest mateix diari un article titulat “més ambició, més esquerra, més país”, en el qual, entre altres coses, plantejava algunes exigències (que em semblaven raonables com a ciutadà) als governs de la Generalitat i de l’Ajuntament de València. Alguna conversa amistosa al voltant d’aquelles ratlles em van generar el clàssic dubte: si, sense voler, un “excés” de crítica podria afavorir a la dreta. Si fa no fa, vaig decidir agafar un cert període sabàtic. Davant del dubte, pensí, millor l’abstenció.

Han passat 6 mesos, he rellegit aquell article i m’he decidit a fer una certa actualització, entre altres coses perquè estic prou convençut que la crítica a un “govern de progrés” no afavorirà a la dreta per una senzilla raó: aquesta ha optat per un inveterat catastrofisme, no té res a oferir (a més d’un demagògia global trufada quasi sempre d’un anticatalanisme groller i anacrònic) i llegir, raonar i argumentar son costums que li son alienes. Si les expectatives electorals els arriben a ser favorables- Deu no ho vullga- serà per la creixent aculturació, per l’atac sense treva dels mèdia afins i, en la meua humil opinió, per un excés d’allò que podríem anomenar “prudència” dels actuals governants. Tal vegada no sempre la millor defensa siga un atac però la recent experiència històrica (el triomf electoral de Rita i Zaplana que no fou flor d’un dia i es mantingueren 24 i 20 anys respectivament!!!), sembla avalar la hipòtesi que les concessions en nom de la “pau social” (o del trellat) sols fan créixer les expectatives dretanes i, eventualment, propicien el seu triomf.

Com que encara en resten bastants mesos de mandat als actuals governants, crec que hi ha marge temporal per rectificar algunes línies d’actuació i alguns comportaments, tant pel que fa a la Generalitat com a l’Ajuntament de València. A la Generalitat, malauradament, encara són presents alguns trets que lluny de mobilitzar voluntats i il·lusions generen una visible apatia social. Sols en faré esment d’allò que em sembla més evident: a) el recurs sistemàtic a un “model” valencià pactista, amb trellat, que no fa soroll però que millora (amb moltes limitacions de recursos) la vida quotidiana dels valencians. Un model que es presenta i es pretén sensat, equilibrat, seré i moderat b) l’exigència verbal pel que fa a les conseqüències de la invisibilitat valenciana, ( les mancances en infraestructures o finançament), però amb un tarannà gens combatiu amb el govern central -tal vegada perquè “l’ànima socialista” del govern de coalició deu lleialtat al govern de Madrid-, malgrat defensar que “lleialtat no es submissió” c) la defensa continuada d’un “nou model productiu” sense formular cap alternativa viable (i constatable) basada en la innovació i la industrialització que ens deslligue del diktat de la baixa productivitat i els baixos salaris que imposen el turisme i la construcció; d) la reivindicació de l’esperit “federalitzant” sense defensar explícitament un estat federal (encara que ja sabem que la dreta posarà tots els entrebancs possibles); e) la defensa d’una Espanya on capiguem tots quan s’hauria de començar per un canvi constitucional profund que faça possible que arribem més enllà d’ una “identitat regional forta”; f) la por sempre latent a la demagògia anticatalana i als atacs a la nostra cultura i a la llengua . Es fa una clara defensa de la “profunda” diversitat però es resignem davant l’accelerada castellanització; g) la reducció del “tots a una veu” a un mer institucionalisme farcit de formalisme i d’un migrat contingut; h) la por a plantejar un govern del territori eficient (basat en comarques de gestió amb competències) que qüestione províncies i diputacions. Una alternativa a la recent, poruga i inoperant Llei de Mancomunitats. i) el manteniment, sota els coneguts criteris de l’ocupació i el creixement econòmic, d’una postura tèbia en temes tan agressius com l’ampliació del port de València o el boom especulatiu generat per la implantació de les energies eòliques i fotovoltaiques.

Clar que podríem parlar d’aquelles coses on la gestió de la Generalitat ha estat indubtablement positiva, des de la gestió de la pandèmia al reforçament de la sanitat, els serveis socials i les infraestructures d’educació (amb un increment de despesa del 44% els darrers 7 anys, malgrat l’absència d’un finançament just). També s’ha fet front a l’enverinada herència de 20 anys de govern dretà farcit de corrupció i malbarataments i, s’ha tornat a posar en funcionament una RTVV degradada i tancada pel PP. Caldria afegir el fet positiu d’haver assolit un govern de coalició progressista, el qual, malgrat els inevitables (?)sorolls i conflictes, continua sent (sense exagerar la nota) un referent en el descafeïnat estat de les autonomies. Podríem seguir i el llistat seria llarg però el que aquí ens interessa és allò que es podria millorar o aquells canvis qualitatius que ens proporcionarien oxigen i un plus d’il·lusió. De reivindicar la partida comptable de l’haver ja se’n dediquen altres veus.

Si canviem de nivell per parlar de l’Ajuntament de València, no ens detindrem tampoc en l’evidència, d’entre altres moltes coses, d’una hisenda sanejada, un final sensat a l’absurd projecte de El Cabanyal, l’esforç esmerçat en la mobilitat sostenible (malgrat que sense àrea metropolitana son esforços poc rendibles) o les iniciatives de tornar la cultura als barris. De nou, m’ estime més posar l’accent en allò que, com a hipòtesi, milloraria l’empatia ciutadana envers el seu govern i que va molt més enllà de l’evident excés de “renders” (o simulacions d’ordinador sense concretar quan ni amb quins diners) o de la repetició d’eslògans i capitalitats que no generen transformacions estructurals de la ciutat (la darrera boutade: València, capital europea de turisme intel·ligent).

Com a factor atenuant d’algunes insuficiències caldrà reconèixer que l’Ajuntament sovint no té ni les competències ni els recursos escaients. Em referesc, és clar, a temes cabdals com l’ampliació del Port, l’operació ferroviària de llarga durada (on sempre predominen els fets consumats i una feixuga informació i participació) o la irracional absència d’un govern metropolità que la Generalitat s’entesta en ajornar. També tot allò referent a la llengua, la cultura, la castellanització i el projecte de País (si hi ha) podríem considerar-ho de competència “compartida”. La ciutat, però, no pot dimitir del País i hauria de deixar de banda un comportament autista per a restablir lligams raonables de cooperació amb altres ciutats començant per la seua pròpia àrea metropolitana, sense renunciar a tornar a ser, sense retòrica, cap i casal del País.

Dita la qual cosa, hi ha altres qüestions que son de la seua competència i seria oportú replantejar-se’n perquè encara estem a temps. Passaré per alt l’excessiu soroll que fan les dissensions del govern de coalició però no algunes preguntes que em recorden la magnífica cançó de I wonder de Sisto Rodríguez en el disc de Searching for a sugar man: com es possible, en primer lloc, que en 7 anys de govern municipal (la Nau/Rialto) no s’haja generat un curt i senzill mini-pla d’actuació on es concreten prioritats i mitjans. Tampoc s’entén massa bé com es compatibilitzen iniciatives “tecnològiques” com les de Vara de Quart i Ciutat de l’Artista Faller ni com es lliga la Marina amb les Naus i unes desaprofitades Drassanes.

Sense eixir de la curiositat (o el dret a la informació, segons es mire) em surten al pas algunes altres qüestions: encara que ja no té remei, m’agradaria saber les raons de benefici col·lectiu que hi ha darrere del nou PAI de Malilla, un PAI que mai tindria d’haver-se autoritzat ni executat. I, sense abandonar l’àmbit temàtic, realment pensa l’Ajuntament que és excessiu que el ciutadà sàpiga l’estat de la qüestió pel que fa al PAI de Benimaclet o al PAI de Grau (en cocció lenta des de 2004)?. Però és que tampoc en sabem res de la revisió del Pla General (mai no s’hauria d’haver començat sense una perspectiva metropolitana), ni del projecte del Nou Llit del Túria, ni del destí final de la ZAL, ni del corredor verd que suposadament connecta la ZAL amb el Nou Llit ni...

Amb un plànol davant no es ( o era) tan difícil articular una solució que integre el Jardí del Túria , un nou llit que no siga sols un canal d’ emergència, un corredor verd que lligue els dos amb el Saler ( molt més útil que una més que discutible ZAL) i la unió dels dos llits fluvials amb el Parc Natural de les Riberes del Túria, tot i ampliant el Parc de Capçalera per a que esdevinga un parc metropolità. No es somniar truites ni fer volar coloms . Es passar de l’ aclaparadora proliferació de renders a un projecte operatiu, viable, d’ àmbit metropolità i que podria arrossegar voluntats il·lusions.

A un altre nivell, hi ha molts indrets perifèrics i/o antics amb habitatges que precisen urgent rehabilitació per no caure definitivament en l’espiral d’una degradació, la qual, per cert, genera conflictes socials creixents com demostren en aquests dies la Malva-rosa o Orriols. Ítem més: la política d’habitatge (lloguer social), es limita als solars exmilitars de Sant Vicent o hi ha algun altra iniciativa?. Podrem evitat el perill de repetir l’errada comesa (creació de ghettos) en el polígon de la Font de Sant Lluis o la Coma ? En un altre ordre de coses, la política de promoció econòmica (necessàriament metropolitana)ha d’ anar més enllà d’ajudes conjunturals i perfilar quina ha de ser la base econòmica de l’ àrea metropolitana establint prioritats . Passada(confiem) la urgència pandèmica, la ciutat necessita també una definició nítida de la política turística. Per últim, crec que el ciutadà i el sector agrairien que la política cultural fora responsabilitat d’una sola regidoria i no de dos com ara. Son sols alguns apunts.

Es prou evident que el nou discurs (o relat) sovint utilitza conceptes propis d’un canvi de paradigma ideològic que va camí de generar un univers lèxic políticament correcte. Benvinguda siga la utilització de termes/ conceptes com sostenibilitat, objectius de desenvolupament sostenible (ODS), innovació social, inclusió, perspectiva de gènere, proximitat, km. zero, estratègic, participatiu, ciutat neutra etc... Tanmateix, no hauria de menystenir-se el risc que aquest discurs fora de consum per als ja convençuts sense que arribe a ser comprensible i compartit per una majoria social. Crec que caldria esmerçar més esforços en la difusió pedagògica d’aquest ideari reforçant els seus avantatges per a una millor qualitat de vida. Més enllà de la “ciutat de places” i de renders que es fan pensar que lligarem els gossos amb llonganisses, posar l’accent en la millora de les condicions materials de vida és fer una ciutat més inclusiva ,compatible amb la contribució a reduir els perills cada vegada més evidents del canvi climàtic.

Paga la pena que la ciutat renove la confiança en un govern local progressista i en una Generalitat amb més ambició, però això demana bastir complicitats i conrear l’avantatge col·laboratiu davant el missatge destructiu d’una dreta que sols aspira a tornar a manar. Enquestes i experts demoscòpics parlen d’ una desmobilització de l’electorat d’esquerres. Tal vegada es tracte d’ un fet conjuntural però, per si de cas, convindria anar lligant-se les espardenyes.