Mocadorà

La proliferació de mocadors blancs no sempre respon a motius semblants, però, als efectes cercats per aquestes ratlles, se solen utilitzar per a expressar el desacord o el cabreig. Per alguna raó que desconec, el blanc sol venir associat a l’enuig o la protesta: les mares i àvies de la plaça de Maig a l’Argentina, el 'chapapote' o desastre del Prestige el 2002 (el “Nunca mais” i ,“los hilillos”de Rajoy), la defensa de la sanitat pública, etc.

La mocadorà de què parle no té, òbviament, res a veure amb Sant Dionís ni amb el malparat autogovern que “celebrem” tossudament cada 9 d’ Octubre. La cosa va –i ja comença a avorrir tanta reincidència, perquè lluitar per allò evident produeix cansament- de la “festa” del 28 de Maig, quan escollirem els qui ens governaran els propers quatre anys en municipis i moltes autonomies descafeïnades. I molts milers ho farem enxampats en la trampa del vot útil perquè el que ens vindria de gust seria exercir un vot de càstig a una esquerra que -una vegada més- posa per davant els seus interessos partidaris (o personals) dels d’aquells ingenus que els votem sols perquè no tornen els bàrbars, familiars i ben coneguts, d'altra banda.

Trenque el meu recomanable silenci per traure el meu mocador blanc (crec que som molts milers) i esbroncar simbòlicament els autors de l’espectacle no apte per a esperits sensibles que ens estan oferint Unides Podem i Sumar. El PSOE (de centre-esquerra i majoritàriament espanyolista en opinió d’un servidor) no juga en aquest sainet -almenys explícitament- però les matemàtiques electorals semblen dir que, amb una esquerra (incloent-hi pietosament el PSOE) que s’ ignora odiosament i que governa a desgrat en coalició, el risc  de retrocés és alt, molt alt, massa alt. El problema és que en l’escenari pessimista, en el “bloc d’esquerra” (el “bloc” com a eufemisme) tots tindran la culpa segons l’altre i als ciutadans ens fotran. Ignore per quin precepte diví Unides Podem i Sumar han ajornat l’acord (si al remat superen les maleïdes línies roges) a les generals de cap d’any perquè, pobrets, el 28-M quedava massa prop i no tenien temps.

Donaré la paraula a alguns que han tret també el mocador blanc i que tenen més ofici que un servidor. Per ordre cronològic, l’11 d’abril Javier Gallego va escriure en el seu blog de “Lo Llevamos crudo”: “O pactan Podemos y Sumar o serà Vox y PP. Nadie fuera de las turbas y las purgas tuiteras entiende que no se entiendan....Yo no voy a contribuir a que la hoguera pueda convertirse en pira funeraria. No quiero que la  derecha  coja las palomitas para ver cómo la izquierda despelleja a sus santas y venera a sus mártires. Me niego a ser un izquierdista tristón, amenazado y cenizo. Podemos sumar. Pueden sumar. Deben Hacerlo”.

Uns dies més tard (el 20 d’ abril), el mateix autor, en el mateix blog , reblà el clau i va escriure:“Podemos y Sumar quieren negociar aunque no lo parezca. Pero primero libran esta guerra para debilitar al contrario. El problema son las bajas de votantes que se producirán y los avances sociales que se pueden perder”. I utilitza com a títol de la reflexió la coneguda frase del president de la Primera República Estanislao Figueras: “Estoy hasta los cojones de todos nosotros”, que em recorda l’ enyorat Labordeta quan tingué l’encert d’ enviar a la merda aquells que el boicotejaven al Congrès i no el deixaven parlar.

El mateix dia 20 d’abril, a La Vanguardia, Sergi Pàmies escrigué unes reflexions escaients (La revolución narcisista), a compte , entre altres exemples, de la icònica entrevista de Jordi Évole a Yolanda Diaz: “El contenido de la entrevista(?) fue, por monotemático, decepcionante: variaciones sobre la frivolidad fraticida de Podemos y Sumar, y sobre la química de la discordia, personalista y narcisista, entre Díaz y Iglesias. De hecho, todos los actores de la representación(?), ausentes y presentes, encarnan alguna forma de narcisismo, egolatria y megalomania modernas”.

Li estalviaré al lector algunes joies vessades per Pablo Iglesias y Juan Carlos Monedero en els seus respectius programes mediàtics (les essències esquerranes), així com la duríssima i improcedent crítica d’Hector Illueca a Compromís (La Vanguardia 21/04/2023). Evidentment, trepitgem camins erronis i les dinàmiques maniquees de tirios y troyanos, o capuletos y montescos, romanen tan falses com antigues i obsoletes.

Finalitzaré aquesta reflexió autocitant-me, malgrat el risc de semblar que vull imitar a allò de “Yo he venido a hablar de mi libro” de l’ínclit Paco Umbral. El cas és que el 2022, prou abans d’aquesta moguda, vaig escriure un llibret (Ni casta ni caspa. Ed. Vincle) on, entre altres coses, deia en el capítol titolat “Ser d’esquerres”: “Atrevir-me en aquesta mena de «definició» té una justificació que no té res a veure amb una estúpida pretensió de possessió de la veritat. Es tracta del convenciment que la clàssica i letal divisió de l’esquerra davant d’una dreta molt més fidel i unificada troba la seua defensa en les sacrosantes línies roges que sols amaguen interessos de poder i personalismes. En aquest sentit, l’experiència recent del 2019 –amb una repetició absolutament innecessària, perillosa i arriscada de les eleccions– n’ha estat un banc de proves magnífic. Per què s’han de demanar pureses ideològiques quan, al mateix temps, tothom es declara partidari de la llibertat d’opinió i en defensa de la importància del «debat intern»? No ajudaria deixar de costat tant de cinisme i acceptar que ser d’esquerres tampoc ha de ser tan excloent? No ens podem posar d’acord amb un mínim comú denominador i deixar de bastir murs d’incomunicació que només beneficien la dreta? Aquest, i no altre, és el motiu d’aquestes ratlles una mica utòpiques...

Al cap i a la fi, no cal tanta puresa de sang, ni tanta línia roja. Ser d’esquerres és ser (o tractar de ser) liberal amb consciència social, demanar un Estat laic, rebutjar el bressol com a font de desigualtat, ser solidari, respectar la singularitat i prendre’s seriosament el canvi climàtic. És un mínim comú denominador més que suficient que difícilment justifica tanta divisió en l’esquerra i que deixa al descobert que aquestes divisions tenen més a veure amb personalismes i amb lluites pel lideratge que no amb una voluntat coherent de presentar una alternativa a l’oferta conservadora.“

Doncs això, molta sort i salut!!!!