La llum de València

Bo, doncs ja tenim amb nosaltres la Tercera Restauració. Els períodes de “canvi” van ser i són breus, molt breus, massa breus: la Gloriosa i la Primera República (1868- 1874); la Segona República; la dècada dels 80 (afectada per una amnèsia interessada com si El Saler i el Jardí del Túria -tot i ser molt importants-  foren els “únics” fets a retenir) i  els darrers tuit anys de Botànics i Rialtos. Pel contrari, la dreta econòmica, política, mediàtica i eclesial (tots plegats) ens han governat (parle de la ciutat de València) del 1874 al 1931 i, guerra guanyada per mig, del 1940 al 1979 experimentàrem en carn pròpia el franquisme autàrquic i desarrollista i des del 1991 fins al 2015  gaudírem dels 24 anys de Rita Barberà al capdavant del poder municipal. Per cert, que el cas de Rita Barberà és d’un cinisme extrem per part de la dreta. Primer el mateixos “companys” del PP la deixen caure i després, quan convé, la mitifiquen i enyoren, tot arribant a imputar a la critica d’esquerres el seu trist final. Són especialistes i, si no, que li ho pregunten a Casado.

No m’entretindré massa en allò de l’anàlisi multivariant, però hi ha, en la meua humil opinió, algunes evidències sobre les causes d’aquest terrabastall:

1.- El plantejament erroni de la campanya com una mena de plebiscit o pròleg de la lluita pel poder al govern central (tot era sanchismo sí o sanchismo no), la qual cosa ha provocat que no es parlara pràcticament gens dels problemes i solucions a escala local i autonòmica i que es votara en clau madrilenya. Al remat, el blau s’ha escampat amb la inestimable “ajuda” –per a res desinteressada i molt perillosa- de Vox .

2.- L’aclaparador domini de la dreta mediàtica (amb la complaença -o col.laboració directa- del poder econòmic) i la decidida intervenció de l’Església, que té clar el que li interessa. Diaris “nacionals”, televisions i tertúlies han protagonitzat des de fa anys un atac en tota regla a “l’enemic”, sense envermellir per l’allau de mentides i manipulacions .Un atac amb la traca final dels darrers mesos. Són de dreta extrema i d’extrema dreta però saben moure els fils que pertoca.

3.- L’habitual i malaltissa divisió de l'esquerra, farcida d’egos i línies roges, i les batalles internes impresentables al si de la coalició de govern i amb els socis d’investidura. Ho han posat fàcil, molt fàcil i s’han deixat la pedagogia al sac de dormir.

4.-. No s’ ha valorat com calia l’extensió d’un pensament feble i consumista generat per una publicitat que ens arrossega a la estultícia col.lectiva i on el consum és la via fàcil (i única) a la felicitat, tot i que amb els salaris a l’ús la sensació de fracàs és freqüent i el vot a la dreta n'és la conseqüència. Afegiu a la recepta les insuportables i dretanes tertúlies, l’Instagram , el Tik-Tok, els followers i els influencers, la premsa i televisió “rosa”, les armes de distracció massiva dels fitxatges d’estiu en el futbol etc. Batuts tots els ingredients i deixats solidificar, tenim un pa com unes hòsties. Que aturen el tren que em baixe.

5.- Per últim, els errors comesos pels governs del canvi a nivell local i autonòmic hi han pogut ajudar (encara que no eren objecte de cap debat) perquè, com és ben sabut, la pèrdua del poder polític sempre és deguda a errors propis i no a mèrits del contrari. No entraré en matèria perquè no és lloc per a les degudes matisacions i, a més, no em ve de gust avorrir.

Deixem, però, als sabuts l’anàlisi a bou passat (ara que està de moda la tauromàquia) i aturem-nos una mica en els regals que rebrem els ciutadans, diguem-ne “progressistes”, en els pròxims quatre anys, si hi ha sort i no s’allarga la cosa. Com que de la pròxima Generalitat -rendida als peus i a l’ideari de Vox- en podem esperar el pitjor (Déu meu, quina vergonya!!!), fem una ullada al tarannà del nou govern local de la ciutat.

Deixem de banda l’eufemisme inicial de les primeres declaracions de la nova alcaldessa: “des de la bona gestió, la llibertat, el diàleg, la convivència” i “per damunt d’ideologies, sigles i persones, València està per damunt de tots i totes”(sic). Anem per feina. D’entrada, caldrà agrair que la nova alcaldessa vullga recuperar la llum de València i lliurar-nos de l’orfandat identitària. També Rita deia que s’havia trobat amb una ciutat trista que vivia d’esquenes a la mar (el seu gran eslògan).De debò que “tots” els ciutadans i ciutadanes de València estaven en la foscor i cercaven desesperadament la nostra identitat. Gràcies, moltes gràcies. Això es diu governar per a tots. I “tots” desitjàvem que la Mare de Déu tornara a presidir l’Ajuntament, que la senyera tornara a entrar a la catedral en el pròxim Te Deum del 9 d’Octubre. També esperàvem delerosos que el nom de la ciutat fora bilingüe (Nyas, coca!!! ). Per tant, visca València i viva Valencia. Així els de Madrid ho entendran quan vinguen a les nostres platges. De nou, un insult,  un impuls ferm a la castellanització accelerada i una mostra més d’aquest autoodi no declarat.

He escrit aquestes ratlles en polaco (com deia González Lizondo) o,si volen, en sànscrit o arameo. M’arrisque a ser excomunicat de la congregació pepera (seria un honor) on no es sap ben bé en quina llengua parlen i escriuen i quina gramàtica empren. Crec que s’estimen més que tots parlem en castellà. Així ens estalviem problemes. Ja ho digué abans de les eleccions María José Catalá: (pediros disculpas si, en algún momento, me paso al valenciano, pero es mi lengua materna y tengo ese defecto. Si lo hago me perdonáis).

Al cap i a la fi, que ningú s’equivoque: València és Espanya i Espanya és València i ací estem per a ofrenar noves glòries a Espanya com ja deixaren lligat i ben lligat l’Exposició del 1909, l’himne del mestre Serrano i la coronació de Teodor Llorente. La nostra identitat és la que marca Lo Rat Penat i la Real Academia de Cultura Valenciana, que no està polititzada com la AVL de Ximo Puig & Cía. En la mateixa línia de profunda renovació cultural, podem oblidar-nos de qualsevol cosa que tinga a veure amb la memòria històrica, les fosses de Paterna o l’alternativa republicana. Tot això són coses de l’esquerra socialcomunista i bilduetarra . També deixà clar la insigne exalcaldessa de Madrid Ana Botella, la del relaxing cup of café con leche en la plaza Mayor, que una cosa són les peres i una altra les pomes i que tota aquesta mandanga i monserga de la LGTBI és prescindible perquè atenta a la llibertat i els bons costums.

De feminisme i gènere , ras i curt, l’alcaldessa deu pensar que som imbècils. Jugant a la confusió, el seu portaveu trau pit declarant que per als nou governants locals València (Valencia per a ells) és diversa (Catarroja descoberta!!!) i per tant es posa la bandera de LGTBI a la façana de l’Ajuntament i cap obstacle a la mani ja convocada. Amb l’altra mà li sembla la mar de bé que a la Generalitat el seu partit s’haja plegat a les bestieses de Vox negant la violència de gènere , el dret a l’avortament i qualsevol reivindicació de les feminazis. A què juguen? Els més avesats trilers no els fan ombra.

Recuperada la identitat i la llum de Sorolla, les propostes que anem coneixent són del més aclaparador sentit comú. La tan desitjada baixada d’impostos, llum verda a l’ampliació del Port, alternatives al vehicle privat facilitant que la gent puga accedir i aparcar en el seu barri; “revisió” (ara es diu auditoria) del carril bici; 200 policies més al carrer per reforçar la seguretat...

Evidentment, la façana marítima serà l’epicentre la segona gran transformació de la ciutat (la primera, no cal dir-ho, fou la de Rita Barberá). A més, llibertat per a escollir el col.legi i la llengua amb què vullguen els pares que estudien els seus fills (què contenta es posarà la concertada!!!) i, és clar, defensa de la família i foment de la natalitat. La llibertat per a rebutjar les matèries sospitoses “d’ideologia” ja arribarà, quan el flamant conseller de cultura, el torer Vicente Barrera Simó, es pose a la faena. No debades aquest senyor deia el 2020: “¿Por qué es un insulto ganar una guerra? En cualquier caso tendría que ser insultante haberla perdido y de aquella manera y con aquellas siniestras banderas". No sembla haver canviat d’opinió. A més, el mateix Mazón ha dit i redit que vol treure “la ideologia” de les escoles. Els seus valors son òbviament neutres.

Supose que ja es van fent vostès una idea de la “nova” València que gaudirem. Passats els primers cent dies (habitual cortesia parlamentària) ja farem el balanç que pertoque, si la autoridad lo permite y el tiempo no lo impide .(sic)

A mesura que anava fent aquestes reflexions banals em vingué al cap Espriu i una poesia escrita en una llengua  estrangera:

“Però no he de seguir mai el meu somni

I em quedaré aquí fins a la mort

Car soc també molt covard i salvatge

I estimo a més

amb un desesperat dolor

aquesta meua pobra,

bruta, trista, dissortada patria.

Si vos bé de gust, no recupereu la vostra (que no nostra) llum ni ens lliureu de la nostra orfandat identitària. Es prega respecte perquè els vots i la raó no son equivalents. Salut.

Addenda: Avui dia 26 de Juny de 2023 farien bé en marcar en negre el calendari. Perquè negre és el nomenament com a presidenta de les Corts de Llanos Massó, una antiavortista neocatòlica, entre altres mèrits i, per tant, digne complement de Vicente Barrera Simó. La cosa es mereixeria un rebuig sonor als carrers. No li mancava raó al Comte Duc d’Olivares quan digué dels valencians allò de “tenémoslos por más muelles”. Panxacontents i amb una permanent somnolència digestiva que Joan Fuster maldava per remoure. Tant de bó si tots plegats cantarem el no, jo dic no, nosaltres no som d’eixe mon, que ja fa vint anys que fa vint anys que fa vint anys ens oferí Raimon. D’il.lusió també es viu.