Distorsions òptiques

S’escolten, cada vegada més a prop se senten tambors i tabalets i, dels pics i turons, s’enlairen columnes d’un fum grisenc. Que venen, que venen!!! Qui? La dreta of course. Pel que sembla, les enquestes a l’abast (més o menys manipulades) dibuixen allò que els ansiosos líders dretans nomenen un “canvi de cicle”. Amb tota la prudència que pertoca, no crec massa agosarat pensar que realment pinten bastos. Quan ja ens imaginàvem la mar de feliços amb els fons europeus Next Generation i ens trobàvem, suposadament, a la rampa d’eixida de la COVID, esclatà el cruel, estúpid i evitable conflicte a Ucraïna. De bell nou, les ironies de la història i una reedició anacrònica, tramposa i perillosa de la confrontació d’Occident amb l’Orient. Tot se n'anà cul per amunt. Baixes taxes de creixement, shock d’oferta pels preus de l’energia, inflació accelerada, s’incrementa el tipus d’interès i reapareix la prima de risc, perill d'estagflació, nivells de dèficit i deute que no se sap ben bé com reduir i estabilitzar...

Un bonic panorama i un magnífic camp adobat que afavoreix el vot dretà, el qual compta amb l’ajuda significativa d’una desmobilització del vot potencialment d’esquerres, com s’ha fet palès en els recents comicis d’Andalusia. Una desmobilització que té les seues arrels en el tradicional fraccionament de les opcions alternatives a la síndrome PP/Vox però també en l’oportunisme d’un PSOE que trau pit de la vergonyosa supeditació (amb una mena de protagonisme de criat) als interessos geoestratègics de l’OTAN. Un PSOE que, si per una banda practica una política d’immigració nefanda, per l’altra, predica un “rearmament” ideològic progressista i un suposat lideratge “d’esquerres” (amb el permís, és clar, de l’IBEX 35). No cal dir que mai no és el moment d’abordar canvis constitucionals, ni la reforma del poder judicial (que la dreta fa impossible), ni de resoldre en positiu l'inefable i incomprensible “España de las Españas” com a suposada contraposició a la sagrada unitat pàtria. Amb una tèbia pseudoproposta federalitzant i amb la descentralització d’algunes institucions estatals no anem enlloc.

Aquesta “tendència” dretana té lògicament versions diferenciades al llarg i ample de la bloquejada Espanya de les Autonomies però, de València estant, la transposició sembla malauradament esperable. Totes les informacions i rumors apunten a enquestes molt poc encoratjadores i, a un servidor, com a centenars de milers de valencians, li fa més por que una tronada tornar a gaudir 4, 8 o 12 anys més les excel·lències d’una dreta “local” ben coneguda.

Una por fruit, no tant de l’endèmica corrupció, sinó del convenciment que no hi ha ni un gram de futur amb el retorn al poder d’una dreta que se li’n fot el País i que tornarà ben segur a explotar l’anticatalanisme (l’únic discurs que practica), el secessionisme lingüístic i el conreu de la sacrosanta i folklòrica tradició, sovint conreada per la nostra acomplexada esquerra. Una dreta que ens du directament a l’innocu regionalisme, a ofrenar noves glòries a Espanya i a alinear-nos amb un empresariat (l’AVE & Cia i els voltors turístico-immobiliaris) que una i mil vegades ha posar de manifest que l’interès col·lectiu els és del tot aliè.

A sis mesos de les urnes, podríem fer alguna mena d’exorcisme o sortilegi per a fugir de la maledicció? Els avesats analistes i estrategues del Botànic o del Rialto tindran de segur respostes que m’estimaria molt conèixer. Jo em limitaré a suggerir que trobe que hauríem de lliurar-nos quan més aviat millor d’una doble distorsió òptica que, al meu humil parer, suposa un seriós entrebanc.

En primer lloc, tot i que sempre es bo evitar el vol gallinaci i suggerir propostes de futur, tot allò que ara es faça s’ha de fer amb prudència i no abusar de simulacions d’ordinador i nous plans fets a correcuita. És hora de collita (si s’ha treballat de valent els darrers set anys, és clar) i no tant de sembra. L’excés de promeses i l’acceleració habitual d’obres públiques (o estúpids “regals” com fer gratis el transport públic els diumenges, sols els de la Generalitat, per cert) poden topar amb l’escepticisme o rebuig d’una població sotmesa a la lluita entre l’angoixant publicitat (que proposa una felicitat composada per múltiples i variades adquisicions i plaers inversemblants) i les seues possibilitats reals. Per si hi mancava algun ingredient, la COVID no se n'ha anat i la sanitat torna a trontollar, tot i que tot açò roman diluït  en festes i turisme.

Prou més greu encara que aquest excés d’oferta futura em sembla la segona distorsió òptica: ja fa un cert temps (i quan més s’hi acosten les eleccions, més s’accentuen i sovintegen els exemples) que els partits de la coalició governant estan sotmesos a una obsessió malaltissa: deixar la seua petjada, “marcar” territori i, si cal, menystenir els socis de govern arribant de vegades a la contra-programació. Una obsessió que és més notòria (tot i que no exclusiva) en el PSOE local. Vist el panorama i les tendències ja esmentades, aquesta obsessió, a més de malaltissa, és mortal. No són les matemàtiques el meu fort però em sembla bastant evident que sols sumant (sense fer-se quotidianament la punyeta), i amb molta sort, hi ha alguna esperança de lliurar-nos-en del malson. Cal posar en valor la coalició, sense retòrica, i oferir mancomunadament les millores assolides. Si no es fa així, no sé sobre quines bases fan el càlculs els gurús de torn però a mi no em surten els números, i bé que em fot.

Potser el lector pense que exagere la nota. Doncs crec que no, i posaré sols alguns exemples recents que combinen les dues distorsions. Per fer boca: Ribó anuncià recentment “’l’imminent licitació” del soterrament de les vies de tren que permetrà (tot ad calendas graecas) eliminar el pas elevat de Giorgeta i construir la nova avinguda de García Lorca. L’anunci venia adobat amb una referència al “paper protagonista de Malilla en el futur de la ciutat” i la promesa d’alguns equipaments de barri, tot i obviar, oportunament, el destí del nou PAI de Malilla (ple de torres d’elevada volumetria a la vora de la ronda sud ) i el nou barri (del tot innecessari) a esquenes del nou hospital La Fe, i ja irreversible. Com qui diu, a l’endemà, Sandra Gómez presentava el gran projecte de la València 4.0 que descansa en una reconversió del polígon de Vara de Quart, el nou Silicon Valley de la ciutat. Més fusta, que és la guerra, que deia Groucho Marx. D'altra banda, Grezzi es despenja amb un possible túnel davant de Sant Pius V mentre Sandra Gómez presenta el projecte de remodelació de Pérez Galdós. Mentrestant, el Pla de Mobilitat Metropolitana de la conselleria proposa el trasllat de l’estació d’autobusos al centre de la ciutat. A veure qui la diu més grossa!

El mateix Pla de Mobilitat (si s’hagueren atrevit a tirar endavant l’Àrea Metropolitana de València quan tocava -2015/2016-, no estaríem parlant de projectes) “estendrà” -sempre en futur- el metro a Aldaia i crearà quatre corredors d’autobusos guiats en l’Horta. En aquesta boja cursa, l’Ajuntament encarrega la redacció d’un pla per a unificar criteris en el Jardí del Túria (una mica tard em sembla), subratllant que el compromís de l’equip de govern coincideix amb la candidatura a Capital Verda Europea (un altra capitalitat no, per favor !!!).

Ítem més, la “nova” proposta de reindustrialització (com si no hi haguera indústria que està a l’aguait d’una política industrial) té com a projecte estel·lar la gigafactoria de bateries elèctriques de Sagunt i els nous models elèctrics de la Ford. Amb motiu de tan faust esdeveniment s’organitzen dues taules rodones sobre els “factors de la reindustrialització”. Dues taules amb ponents de “primerísimo nivel” (sic). El titular no té desaprofitament (La industria sostenible pide infraestructuras), però el mateix dia ens assabentem que es preveu una forta pujada del preu dels habitatges de lloguer a l’aixopluc de la moguda. Tot en ordre.

Finalitzaré amb dues joies comunicatives. La primera, la celebració a la Marina del “Dia de la rosa” on militants i simpatitzants socialistes (i l’alt comissariat conformat per Diana Morant, Ximo Puig, Sandra Gómez i Fernández Bielsa) “exhibiren” múscul. Igual creuen –ingenus- que guanyaran en solitari com en 1982. La segona, unes impagables declaracions de Sandra Gómez amb motiu dels 53 milions de “l’impacte mediàtic” dels Goya. Calia reblar el clau: “Este proyecto nos permitirá seguir mostrando la diversidad de la España policéntrica i polifónica desde una mirada valenciana”. Cap dubte? Combustible per a Falles.

No em complau el més mínim guanyar-me a pols l’epítet de tocacollons .Tanmateix, crec que l’excés de promeses a llarg termini i les pràctiques de “diferenciació” dels missatges ens duen cap on molts no volem ni desitgem. I ja se sap que les eleccions no es perden mai per mèrit de l’oposició sinó per les fallides del govern. Tant de bo si encara estem a temps de rectificar (i millor si m’equivoque)