De bell nou, al voltant de l’àrea metropolitana de València

A principis de febrer, Nèstor Novell i un servidor presentàrem un llibre fet ex aequo (Notícia del País Valencià. Balandra Edicions/Alfons el Magnànim/Càtedra d’Economia Valenciana UPV). Un llibre en què, a partir de nombroses informacions i anàlisis, hem tractat de posar el País davant l’ espill per conèixer les diferents vessants passades i presents (història, trets estructurals econòmics, sociològics i territorials, llengua, cultura i identitat…), alhora que hi fem propostes -sense cap intenció de receptari- que podrien, hipotèticament, ajudar a resoldre o mitigar els nombrosos reptes encara presents. De no fer-ho, el País (mal anomenat Comunitat Valenciana per imposició de la dreta) relliscarà cap a un rol subaltern i d’invisibilitat i assolirà el gens engrescador estatut de regió amb forta personalitat -on una majoria de la població se sent tan espanyola com valenciana-, el País Perplex de què parlava J. V. Marqués. El llibre obri la porta a un debat seriós (que probablement no tinga lloc) així com a la reflexió sobre la responsabilitat de les elits econòmiques, polítiques i universitàries que, des del 1979 ençà, han protagonitzat, amb algunes notables excepcions, un procés de dimissió de qualsevol cosa que s’assemble a un projecte de País mínimament engrescador. Un País sols és si en vol ser i, en l’afebliment de la voluntat col·lectiva detectable, les elits esmentades han jugat un paper malauradament remarcable.

En aquest context global, tot i que la funció de tàvec arriba a fer-se molt poc gratificant, pense que la manca d’ambició pel que fa a l’àrea metropolitana de València esdevé tan evident i depriment com per a justificar, per enèsima vegada, algunes ratlles.

Per si algú encara ho desconeix, el 1987 hi hagué un intent de dotar un àrea metropolitana “de llibre” (consolidada en els anys 70 del segle passat) d’un govern metropolità com els que estaven presents en molts països europeus. El Consell Metropolità de l’Horta (CMH) -que així es deia malgrat l’aparent contradicció de “Metropolità ” i “Horta”- tingué una vida curta (fou dissolt  el 1999 pel govern del PP) i lànguida o, si es vol, ineficient. Aquesta ineficiència tingué causes ben conegudes: a) l’estretor de mires i els recels de la Generalitat que es reservà l’urbanisme i el transport i ofegà financerament el nou ens. b) l’oposició de la Diputació que tenia por de perdre la seua raó de ser. c) el manteniment dels regnes de taifa dels Ajuntaments de l’Àrea, practicants habituals del cantonalisme i “resilients” a perdre qualsevol competència i d) la negativa del govern central a finançar el transport metropolità amb els mateixos criteris aplicats a Madrid i Barcelona. Circumstàncies i deficiències que han estat escrites i explicades sovint. Entre altres, pel mateix Ricard Pérez Casado, artífex de l’ intent (Viaje de Ida PUV 124-126 2013 i De la “Batalla” de València al PGOU de 1988. Història de la Ciutat de València IX. Projecte i Memòria pgs. 205-221. Ajuntament de València/CTAV 2021). El fracàs d’aquest intent fou causa no secundària de la seua dimissió el 1988.

Quan el 1999 les eleccions dibuixaren un cinturó “roig” a la ciutat, al PP li mancà temps per a proclamar que el CMH estava “polititzat” (SIC) i va procedir a la seua eliminació substituint-lo per empreses metropolitanes sectorials (l’Emtre, l’EmshiI i l’Empresa Metropolitana de Transports). Sense un govern metropolità democràticament representatiu (tot i que fora per elecció de segon grau), el llarg període de govern del PP a l’Ajuntament (1991-2015) i a la Generalitat (1995-2015) suposa l’esmorteïment o, fins i tot, l’absència de qualsevol voluntat metropolitana sense que importara el més mínim l’elevat cost del no govern metropolità (desaprofitament de les economies d’escala i de xarxa i bandejament a interioritzar les externalitats positives i negatives). Amb el “canvi” de 2105 es podrien esperar uns altres criteris i estratègies. Pel contrari, ha estat una gran decepció. Una decepció que connecta directament amb l’esmentada dimissió de les elits (en aquest cas, sobretot, de les polítiques)

Malgrat les declaracions formals i els focs d’artifici, la realitat ha estat i és, merescudament, motiu de crítica. En primer lloc, l’aprovació per part de la Generalitat (instància competent) d’una Llei d’Àrees Metropolitanes al País Valencià ha restat en l’oblit. Hom pot suposar que la incompatibilitat entre diputacions i àrees metropolitanes ha pesat molt en l’oblit, tot i que la competència de l’organització territorial és de la Generalitat i hi ha vies per a resoldre el tema sense necessitat de modificar la sagrada Constitució, que va posar la província i les diputacions com a entrebancs i contrapesos a un possible poder d’esquerres al territori (per no dir, la voluntat d’esquarterar el país històric).

Per a dissimular la seua renúncia, a la Generalitat no se li va ocórrer una altra cosa que aprovar una Llei de Mancomunitats obsoleta i inoperant. Dos anys després de la seua aprovació no ha servit de res i obligarà a desfer l’errada amb despesa de temps i energia. Hi havia una proposta alternativa per a reestructurar el territori en governacions i àrees funcionals amb competències de gestió (basada en part en les àrees funcionals de l’aprovada Estratègia Territorial Valenciana de 2011), però la deixaren dipositada en el calaix corresponent.

No s’ acaben aquí les malifetes. El govern del Botànic, a més d’oblidar-se de l’Estratègia Territorial Valenciana (una resposta tardana i cínica del PP a la crisi de 2008, però feta per professionals competents, és ben aprofitable) es llançà a aprovar una mena de plans directors d’usos i infraestructures (el Pla de l’Horta, el Pativel, el Pateval...), aquest darrer amb l’Àrea Metropolitana de València com a objectiu d’estudi i proposta. Cal dir, de bestreta, que el Pateval de cap manera “substitueix” un govern metropolità inexistent. Un govern metropolità ha “d’entendre” no sols d’usos del sòl i infraestructures sinó de moltes altres vessants (gestió del transport, cicle de l’aigua, residus i medi ambient, promoció econòmica, etc.), a més d’exercir adequadament la participació democràtica dels ajuntaments implicats.

Tanmateix, no cal preocupar-se perquè el Pateval (que costà esforços i diners i que du finalitzat ja dos anys) encara no ha estat ni tan sols aprovat inicialment, sembla ser que per discrepàncies entre Compromís i el PSPV-PSOE en el tema de la mobilitat. Ningú ho ha explicat i ningú ha escrit reclamant responsabilitats. Mentrestant, el govern metropolità (el de València, però també el d’altres àrees com ara les de Castelló, Alacant-Elx o les Comarques Centrals) dorm el somni de la incompetència. De victòria en victòria.

Com a bàlsam de Fierabrás per a eixir de l’atzucac (o de l’anomalia metropolitana espanyola i valenciana estudiada, entre altres, per Andreas Hildenbrand), el govern del Botànic, amb el conseller del ram al cap, ha optat per aprovar la targeta Suma, amb la qual podem utilitzar els serveis de l’EMT, Metrovalència, Metrobús i rodalies de Renfe. Cal saludar -com no- la iniciativa, però aquest és un pobre balanç de cara a les properes eleccions. Caldrà recordar que l’homònima Oyster ja funciona des de fa dècades a l’àrea de Londres i que l’Agència Valenciana de Mobilitat ha trigat massa en oferir aquest servei de sentit comú. Per a quan governs metropolitans com els que hi ha a tota Europa? Hi ha un fum de models i experiències on escollir i sols cal decisió política i “saber copiar” en el millor sentit del terme.

Per últim i per no fer- ho més llarg, en absència d’un govern metropolità, la iniciativa del transport metropolità de l’àrea està protagonitzada –una altra vegada, com ja passà entre 1987 i 1999 en el CMH- per la Generalitat, més en concret per Arcadi Espanya, que ha esdevingut una mena de factòtum. El procés inclou, a més de Suma, les noves línies de Metrovalència i Metrobús, no està exempt d’evident càrrega propagandística i obvia, de manera ostensible, al soci de govern (Compromís) i l’alcalde de la ciutat, Joan Ribó.

Vaja, un simulacre d’àrea metropolitana (reduïda al transport) sense metròpolis, on la ciutat de València no té presència ni protagonisme i tot, amb el plaer poc dissimulat d’alguns alcaldes metropolitans addictes al cantonalisme els quals, fins i tot, arriben a utilitzar com a argument el suposat “imperialisme” de la ciutat central. De nou, els vells recels de tots plegats (Generalitat, Diputacions i Ajuntaments). El conseller del ram hauria -en bona lògica- de limitar-se a agafar per les banyes l’absència de governs metropolitans i coordinar i arbitrar els recursos necessaris per a fer-los realitat. De la Sènia al Segura, hi ha molta feina a fer si es vol reduir la desfeta territorial certament heretada, a la qual ara cal afegir el repte de controlar el boom -sovint especulatiu- de les energies fotovoltaiques i eòliques i els seus impactes negatius sobre el territori. El boom ja ha provocat la protesta de 39 associacions ecologistes i plataformes locals i comarcals i ha generat una “prudent” declaració de principis per part del president de la Generalitat: “Les instal·lacions s’hauran de localitzar on procedesca però cal posar-les-hi”

Reprenent el fil argumental, allò de cedir competències, de dalt cap a baix (des de la Generalitat als non nats governs supramunicipals) o de baix cap a dalt (des dels ajuntaments als governs supramunicipals ), no té predicament, i així ens va. Parlar del cost econòmic i social del no-govern metropolità es, sembla, un exercici acadèmic sense cap mena de valor. Fet i fet (tot plegat), l’estrepitós fracàs metropolità és difícilment justificable. Amb Suma no hi ha prou i, quan la “prudència” política (fugir del conflicte amb el tema de les diputacions) es combina amb la “neutralització” del soci de coalició, aviats anem.