No deixar sendes velles per novelles? La "nova normalitat"

Amb tota la prudència i la incertesa del món, crec que paga la pena pensar en clau de futur, tot i que com ha dit Ximo Puig, citant Franco Battiato, és molt difícil trobar l’alba al capvespre. Deixaré, per tant, de costat misèries i oportunismes de tota mena que hem hagut de suportar per tractar d’aportar algunes idees. L’oxímoron de la “nova normalitat” no hauria de ser un eufemisme que amague marxes enrere poc o gens desitjables.

És obligat d’ entrada recollir un vertader clamor: l’ urgent diagnòstic (sense  concessions) d’una sanitat pública que, malgrat l’enorme esforç i la generositat d’un personal sanitari que ha donat la més destacada lliçó, s’ha vist clarament impotent i insuficient  per a fer front a la pandèmia. Els retalls que seguiren a la crisi de 2008 i les privatitzacions debilitaren massa el sistema públic de salut.

No és demagògic apuntar, per exemple, que Alemanya, amb 82’3 milions d’habitants,  sols tenia el 10 d’abril 53’1 morts per milió d’habitants (i Portugal 69’4) davant els 437’7 d’Espanya. També ha estat massa elevat el personal sanitari infectat, així com la mortalitat de les residències de majors. Alguna cosa no ha funcionat. En clau de futur confie que s’haja pres bona nota que la salut mai no pot ser un negoci, i que s’actualitzen paràmetres i exigències de qualitat, s’incrementen els recursos de tota mena (incloent la investigació científica) i es pose fi al dantesc espectacle de les residències de majors.

La segona qüestió té a veure amb allò de com canviaran les nostres vides i, específicament, amb l’ anomenada distància social i l’ús de les noves tecnologies per al control de la mobilitat. En primer lloc, es lògic que mentre no hi haja una teràpia (medicació o, molt millor, una vacuna) l’única forma d’aturar la propagació de l’epidèmia siga el confinament i la minimització dels contactes de proximitat. És un cost que hem d’estar disposats a suportar tal com hem suportat i suportarem la propaganda oportunista de tota mena (sobretot de bancs i empreses de serveis bàsics), la baixa política ( n crescendo) i el bombardeig televisiu farcit d’infoxicació, recurs a la fibra sensible i, de vegades, mala baba de tertulians de tres al quatre.

Una cosa es estar disposat a suportar els costos per estricta responsabilitat i un altra ben diferent és que s’haja convertit en un lloc comú una expressió tan perillosa i estúpida com la “distància social”. De moment seria d’agrair que rebatejaren el palabro i el substituïren per “distància física temporal”. No és aquesta una qüestió nominalista. Les “precaucions”, la por a l’encontre, la policia del balcó i tota la faramalla -més enllà de la higiene recomanable– han de ser estrictament temporals i la nostra vida social ha de tornar a conrear i practicar la proximitat i els avantatges d’una vida urbana despullada al màxim possible dels excessos de la “cultura festiva” i la conversió de les ciutats en pura mercaderia.

Hem d’aconseguir ciutats on l’objectiu de “curar-se en salut”, amb una concepció ampla i integral de la salut (que inclou, a més de la salut estricta, els espais públics, l’entorn natural, les relacions socials, el treball, i l’habitatge) siga l’eix transversal de les polítiques urbanes. La ciutat en el seu conjunt és incompatible amb la distància social. Ni el transport públic, ni l’ensenyament, ni lacultura, ni les relacions personals (per posar sols alguns exemples) són compatibles amb una “distància social” que hauríem de foragitar tan prompte com siga possible. Tampoc cal aprofitar de forma oportunista l’epidèmia per a practicar “urbanismes tàctics”. Ampliar voreres i carrils bici no necessita cap justificació ni pot suposar-se que un menor ús (no desitjable) del transport públic “aconsella” aquestes mesures. No es pot caure en el parany de la distància social que, posats a dur les coses a l’absurd, també podria justificar ampliar les terrasses.

Benvigut siga l’increment forçat del teletreball i de les noves tecnologies d’informació, malgrat l’evidència de la bretxa digital que demostra que no tots som iguals ni disposem per igual de l’accés a les noves tecnologies. Cosa ben diferent és la utilització de la intel.ligència artificial i el 5G per a controlar la mobilitat. És un perill que aquesta mena de controls no siguen estrictament temporals o que no es mantinga l’anonimat, tot utilitzant les dades aconseguides per a altres finalitats. No seria la primera vegada. El Leviatan de Hobbes, Un Mundo Feliz d’Aldous Huxley, el Gran Hermano... La Nova Normalitat no pot ser, no ha de ser, un avanç en el control , ja excessiu, de la llibertat personal.

Pel que fa al “clima polític”, la crisi actual ha fet palesos alguns fets. El primer és el lamentable espectacle d’una dreta que juga descaradament al desgast i que sols amb la boca petita, molt petita, fa com que està interessada en  pactes de “reconstrucció”. El segon és el lèxic i l’escenografia innecessàriament bèl·lics, la centralització i el soroll que fa un Estat de les Autonomies, fill de la Constitució del 1978, que ha estat incapaç de resoldre satisfactòriament els conflictes territorials. Tampoc serà el moment, en opinió dels partits “constitucionalistes”, però aquesta crisi hauria de facilitar, d’una vegada, la reforma constitucional i el trànsit a un estat federal. La deslegitimació de la Constitució vigent i, amb ella, la de la monarquia imposada per Franco, és tan evident com necessària l’alternativa.

Si la pandèmia ha posat al descobert les febleses del sistema de salut i el perill de controls que perduren, també ha demostrat la vulnerabilitat d’un exèrcit de reserva de treball temporal i precari que ni tan sols ha pogut refugiar-se en els ERTO i que suposa més del 90% del nou atur registrat en la darrera Enquesta de Població Activa. Com que “no és el moment”, la patronal no voldrà ni parlar de la reforma laboral i fins i tot demanarà més “flexibilitat”, la qual cosa agreujarà la temporalitat i la precarietat. Febleses socials també evidents són els sensesostre, el barraquisme  i  l’habitatge reduït, precari i compartit, que no és precisament el millor per a passar el confinament. Quan una política d’habitatge que puga merèixer aquest nom? No tots som iguals, les classes socials hi són presents i la dimissió dels rics materialitzada en l’evasió fiscal (l’affaire Boluda com a exemple) no és precisament encoratjadora.

Si de l’economia es tracta, a hores d’ara ja podem albirar el que ens aguaita. Les darreres estimacions (que em semblen optimistes) parlen d’un quadre macroeconòmic esfereïdor per al 2020: un descens del 9’2% del PIB, un atur en l’entorn del 19%, un 10’34 % de dèficit públic i un deute públic del 115% del PIB. La “hivernació” i els efectes de les limitacions de l’estat d’alarma han provocat uns efectes catastròfics sobre l’activitat econòmica amb milers d’ ERTO i un fort increment de l’atur, que ha colpejat els més febles que no s'hi han pogut acollir. Quan finalitze el període del ERTO (encara que es prolonguen) molts d’ells esdevindran ERO i l’atur es dispararà. Malgrat l’escut del previst ingrés mínim vital i el reforçament dels serveis socials, la situació serà previsiblement molt dura.

Aquesta duresa guarda una relació estreta amb la nostra estructura econòmica, en què ja fa dècades que s’han pres camins erronis i especialitzacions que la fan especialment vulnerable. L’excessiu pes del turisme (incloent-hi l’anomenat  turisme urbà), de la construcció, de la restauració, del petit comerç, dels autònoms (molts d’ells falsos autònoms) i l’absurd menyspreu de la indústria (amb una automoció subvencionada) configuren una estructura econòmica feble. La crisi actual (molt pitjor que la del 2008) farà que moltes activitats no tornen a obrir .

El dilema que es plantejarà en la “nova normalitat” serà el d'aplicar allò  que “ara no és el moment” i, amb les closes del sector públic, “tornar” a repetir els errors o, tot fent de la necessitat virtut, aprofitar la crisi per a emprendre nous camins: el sempre anunciat i mai executat nou model econòmic. No és fàcil que es prenguen decisions en aquesta direcció, no sols per un problema de “mentalitat” i potència dels interessos a curt, sinó també perquè, com que tampoc serà el moment de modificar el sistema de finançament, la Generalitat Valenciana (i els Ajuntaments) prou faran amb parar (i pagar) el cost de la crisi. Tampoc sabem quin és el grau de convenciment al respecte dels nostres governants.

En el cas hipotètic que hi haguera alguna possibilitat, caldria posar com a prioritat, a banda d’ altres reestructuracions necessàries, el desenvolupament d’un sistema d’empreses industrials. La petita dimensió de la immensa majoria es pot superar amb serveis avançats i disseny proporcionats com una economia externa per la xarxa d’Instituts Tecnològics existents. I, com diu molt encertadament Josep A. Ybarra, “sols” cal creure que es possible donar una espenta, aprofitar l’experiència , fomentar l’externalització i la col·laboració interempresarial (bastint cadenes de valor) i utilitzar els recursos d’innovació. Sols així tenim possibilitats de fer un país més cohesionat i amb un nivell digne de riquesa i benestar social. Al remat, deixar sendes velles per novelles i fer de la necessitat virtut no es gens fàcil, però tal vegada pague la pena intentar- ho.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats