Brúixola

Hi ha una dita valenciana prou coneguda: allò de “no deixes sendes velles per altres de novelles”. Una expressió, com moltes del refranyer, de caire conservador com manen els cànons de la saviesa popular. Evidentment, la innovació (deixar les sendes velles) suposa moltes vegades un risc que el “sentit comú” sol desaconsellar. El problema d’aquesta popular dita és que no sempre és fàcil identificar i qualificar els camins i la fi de les vacances ens ha ofert una sucosa llista de novetats i esdeveniments que de vegades ens plantegen seriosos dubtes sobre si paga la pena agafar algun dels camins suggerits en el menú mediàtic.

Sortosament, hi ha algunes “novetats” que ens faciliten la tasca de selecció i que pertanyen al capítol de camins vells, ja transitats, que o bé ens duen a no eixir de pràctiques lligades a allò de “com tota la vida” o bé directament fan envermellir aquells que tracten (tractem) de desfer-nos de la caspa mental. Cadascú tindrà els seus exemples preferits perquè de tot hi ha a la vinya del senyor, però jo em limitaré a treure a col·lació alguns que m’han trucat a la porta. La majoria- no tots- guarden relació amb una tossuderia tan nostra com treure-li tot el suc al pam quadrat per motius turístic-immobiliaris, un ofici per al qual tenim una notable qualificació. Tota una tradició des que Pedro Zaragoza va convéncer Franco de permetre l’ús del bikini a les platges de Benidorm i des de que, al recer dels Plans de Desenvolupament dels 60, les rendes urbanes derivades d’una accelerada urbanització esdevingueren la font de renda dels “agents immobiliaris”, una colla d’espavilats i especuladors.

Doncs malgrat l’evidència de la destrucció del paisatge i dels recursos naturals, a hores d’ara continuem cavant el pou cada vegada més profund. Ni nou model econòmic, ni  càntics celestials. Cal continuar fent el que s’ha fet tota la vida: construcció i turisme. És el que millor sabem fer i ni Botànics ni Rialtos ens van a ensenyar. Per això sona heroic l’intent de la nova alcaldessa d’Oriola d’aturar la construcció de 2.200 nous habitatges quan a Borriana ho tenen molt més clar: a l’altre costat del riu sec o riu Anna, a la vora esquerra del Clot de la Mare de Déu, on hi havia projectat des de fa temps el  PAI de Sant Gregori (amb maqueta inclosa exposada al hall de l’Ajuntament), ha nascut l’exclusiva urbanització Los Cálamos, les meravelles de la qual es poden consultar a Google. L’alcaldessa socialista Maria Josep Safont Melchor, pobrissona, no s'hi ha pogut resistir. Tot siga pel progrés.

Per continuar en el mateix àmbit temàtic, el 26 d’agost À Punt Noticies ens feia saber que al País Valencià comptem amb 245. 082 piscines (una per cada 21 habitants, una bestiesa), dada que indica que ens hem unflat a promoure urbanitzacions de baixa densitat per tot arreu, una pràctica socialment caríssima i malbaratadora de recursos, començant per l’aigua. La ferma voluntat de carregar-se el territori té ara l’epígon en la dèria de les instal·lacions d’energia fotovoltaica (una allau de peticions amb, segons els “emprenedors”, 500 projectes encara per resoldre). Verde que te quiero verde. Les “externalitats negatives” del tema no semblen preocupar. Una altre vessant de l'exercidi d'esprémer el territori amb la coartada de l’emergència climàtica.

Una altra cara de la moneda és la desídia que explica l’existència -segons Amics del Carme i CaminArt- de 400 “buits” urbans (solars i àrees més extenses) al centre històric de la ciutat de València. Ja fa dècades que parlàvem de “Beirut” referint-nos a aquest estat de coses i encara estem molt lluny de resoldre-ho. Per no parlar d'aquells espais perifèrics (a la ciutat i a l’àrea metropolitana) deixats de la ma de Déu que son la no-ciutat, llocs on conviuen fàbriques abandonades, solars, horts, finques obsoletes dels anys 60, residus en forma de casa de planta baixa i pis... A ningú li hauria d’estranyar que els habitants d’aquesta no ciutat o no voten o voten a l’extrema dreta.

Deixem el malbaratament del territori per esmentar dues joies que res tenen a envejar a les joies de la corona d’Isabel II. La primera és l’al·lucinant concessió de la medalla d’or del Col·legi d’Arquitectes de la Comunitat Valenciana a l’arquebisbe Cañizares, conegut espècimen d’extrema dreta eclesial. Un despropòsit majúscul i caspós. La segona, el lamentable espectacle dels bous al carrer (amb morts i ferits per tot arreu) i la tèbia resposta de polítics locals i autonòmics als que fa fredor perdre vots. De nou, com tota la vida. Velles sendes que continuem transitant.

A la recerca de notícies més engrescadores, agafe sendes suposadament novelles confiant que no es faça realitat allò de “lasciate ogni speranza” de Dante. Cal tenir fe en els nous temps i la nova economia. De nou, el progrés. Vendre la gigafactoria de Sagunt com el gran èxit de la reindustrialització del país (com si no hi haguera un munt d’indústries a què donar suport) és un tant exagerat. Com a màrqueting i nova versió del bàlsam de Fierabràs no està malament, però Sagunt i la panacea dels cotxes elèctrics de la Ford no resoldran la davallada de la renda per càpita, ni el problema del finançament, ni el cercle infernal de baixa productivitat i baixos salaris ni, evidentment, el repte d’una indústria competitiva que reclama una política industrial absent.

Lligarem els gossos amb llonganisses perquè de projectes i simulacions n’anem servits. Per exemple, els Docks del Port de València seran un data center, amb el suport de la Generalitat i executat per fons d’inversió (NETHITS) que acudiran als Fons Europeus. Un projecte que, no faltaria més, suposarà una inversió de 241 milions d’euros i generarà 200 llocs de treball directes i 1.000 indirectes. Sempre a l’avantguarda i sempre referent internacional. Podríem seguir posant exemples (la reconversió de Vara de Quart en el Silicon Valley, el corredor mediterrani–cantàbric com a motor d’ocupació (sic), el Consorci Espacial Valencià, Elx epicentre de la industria aeronàutica europea, etc).

La caspa i la síndrome epicentre-avantguarda-referent que sustenta els projectes esmentats no esgoten, però, els projectes que ens ofereixen. A la ciutat de València l’oferta continua: una regidoria d’emergència climàtica; el model de ciutat 2030, més verda, vianant i innovadora; la candidatura a ciutat verda europea el 2023; la biennal de pensament 2022 Barcelona-Palma-València entesa com una mena de corredor mediterrani cultural; el projecte de “mapejar els barris” per a repensar la ciutat: uns laboratoris ciutadans descentralitzats amb metodologia de placemaking (sic) i, per a concloure la petita mostra, l’innovador programa “de l’horta a la cistella”, versió més casolana  d’un anterior intent més “civilitzat” (del Tros al Plat) que feren fracassar els de sempre per massa “modern”.

Vist el panorama, rebutjar -com cal- les velles sendes, no ens resol el problema. Els camins suposadament novells s’allunyen en excés dels reptes més punyents i quotidians amb un risc evident d’indiferència d’una bona part de la ciutadania. Tal vegada la brúixola no ha passat per l’ITV i fa un calibratge que no s’ajusta als quefers que demana un país sotmès al malèvol diktat dels que mai perden. L’ofensiva de la banca i les elèctriques, la inflació, l’abisme entre els preus en origen i en destí dels aliments, la pèrdua de poder adquisitiu de salaris i pensions, l’encariment de l’habitatge, la marginalitat social etc., no son simulacions ni un destí fatal davant el qual només és possible la resignació que prediquen gurús interessats i ben pagats. Les promeses a mitjà termini, fins i tot eliminant les boutades, poden provocar rebuig i reforçar la idea de la inexorabilitat del canvi de cicle polític. I ara? Doncs no tinc una altra resposta que l’esforç per albirar sendes novelles de debò i denunciar l’alienació quotidiana d’un consum inabastable i mentider amb el qual serem, suposadament, feliços. Salut.